En l’article que ha publicat avui en La Veu del País Valencià, Joaquim Iborra repassa els tres primers plans per a l’eixample de la ciutat de València, redactats per tres generacions successives d’arquitectes. L’eix més important del primer Eixample era el carrer de Ciril Amorós, que per aquesta raó pot ser considerat el carrer germinal de la València moderna. El segon Pla va assumir aquelles determinacions urbanes germinals i va replicar el traçat del carrer de Ciril Amorós encara una mica més lluny de la ciutat històrica. Aquest segon pla, del 1884, hi va introduir una novetat sorprenent: si bé les dues Grans Vies mantenen el caràcter de ronda o circumval·lació entorn del nucli urbà històric, l’angle recte entre elles permet l’acoblament de les trames ortogonals articulades per cada una. Amb aquesta maniobra amb l’escaire i el cartabó, l’Eixample de València se situava conceptualment entre els eixamples de Viena i Barcelona, com una mena de síntesi entre tots dos. El tercer pla, del 1907, va reconèixer la virtualitat d’aquella proposta. Va ser l’últim episodi fundacional de la València moderna.
Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: L’originalitat de l’Eixample de València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada