El projecte de l’equip de Kathryn Gustafson per al Parc Central de València no té res a dir sobre l’urbanisme de la ciutat. No és l’objecte de l’encàrrec. La delimitació de l’àrea, les connexions dels vials, les previsions sobre els habitatges…, tot formava part del programa de necessitats del concurs que van guanyar. La solució urbana global, en definitiva, n’era una premissa «tècnica». Només restava omplir l’espai residual que en resulta —molt extens— amb vegetació, làmines d’aigua, parterres i flors. Parlarem, doncs, de jardineria.
En el disseny d’una zona verda hi ha dues concepcions contraposades: l’anglesa i la francesa. L’anglesa es fonamenta en una idea pintoresca del paisatge i la natura; la francesa, en una imatge racional i geomètrica. Solem anomenar parc aquella, i jardí aquesta. Entre aquests dos extrems hi ha, naturalment, una variadíssima gradació, més a prop de l’un o de l’altre, segons el gust de cadascú. Tots dos models conviuen arreu, fins i tot en les nacions d’origen. A València, de cadascun, en tenim dos exemples de qualitat: el Parc de Capçalera, d’Eduardo de Miguel, i els Jardins de Monfort, de Sebastià Monleon. Seria un error identificar el parc amb una zona verda extensa i el jardí amb un petit tancat. També ens equivocaríem si els identifiquem amb el romanticisme i el classicisme, respectivament.
Hi ha una tercera opció, en el rodal de la mar nostra: l’àrab. Aparentment, aquesta és més a prop de la concepció francesa, perquè hi veiem el recurs a la geometria, a l’ordenament complet de l’espai, a la imposició d’un esquema altament elaborat, sense deixar res a la improvisació. Per això parlem de jardí àrab, i no de parc. En el fons, però, jo veig el jardí àrab més a prop del parc anglès, perquè hi veig també una concepció en certa manera «pintoresca». Per als anglesos, la imatge que tenen al cap és la de la natura, la de l’espontaneïtat i llibertat que suggereix, la de sorpresa i infinita varietat. És tot això que caracteritza un parc, encara que molta gent ha acabat per creure que l’ingredient essencial n’és la gespa. Els àrabs també tenen al cap una imatge de la natura, però de la treballada per l’home: l’horta, en un mot. És per això que recorren a la geometria de les parcel·lacions del camp, a les alineacions de les plantacions, a les séquies i sequioles, enteses ara com a joc formal, sense perdre’n de vista l’origen utilitari. Ben mirat, els anglesos fan el mateix: pensen en la natura productiva, la del seu countryside, amb els seus prats i boscos, els seus ramats, els seus rierols i estanys. La natura en estat brut —la geologia, en el vocabulari de Josep Pla— no forma part dels seus parcs. La rocalla la podem trobar tant en el parc anglès com en el jardí francès, només com un parèntesi, com un divertiment per a la fantasia. Els anglesos van inventar el parc urbà a imatge de les hisendes que enyoraven. Els àrabs també, a imatge dels seus horts. Els francesos volgueren distingir la jardineria urbana amb una geometria purament formal i abstracta, desvinculada del camp productiu de què depenien. Afinitats i contrasts a banda, el jardí àrab és una opció original, diferenciada de l’anglesa i la francesa.
De les tres, el model preponderant en el nostre temps, el que més ens agrada, és l’anglosaxó. Les nostres hortes, els nostres bancals, podien haver estat models per a la nostra jardineria urbana, com van fer els anglesos amb el countryside. A València, els poetes cantaren l’horta i la identificaren amb un jardí de flors, amb evocacions morisques, però no se’n va derivar cap idea sobre el jardí urbà. A l’hora de fer-ne un, pensaven en el jardí francès, tocat ara de romanticisme i nostàlgia. Avui, la idea que tenim d’una zona verda és la d’un parc anglès. No l’apliquem conseqüentment, però. El nostre marc mental és una bateria infranquejable de consensos: el de la sostenibilitat, la salut, el «verd urbà», l’ecologia, la salvació del planeta, el canvi climàtic, la mala consciència sobre la vida que portem… Ni tan sols pensem en la natura-natura, en la geologia, sinó en la natura vista des de l’auto, en la «naturalització», en la «renaturalització». El nostre parc recorre a un repertori d’imatges provinents del parc anglès —la gespa, sobretot la gespa—, encara que som molt lluny de la concepció «confortable» de l’espai exterior que els anglesos van inventar.
Per això, no ens pot sorprendre trobar un garbuix programàtic en el projecte del Parc Central. La seua declaració d’intencions apunta a la construcció d’un paisatge, d’un paisatge inspirat pel lirisme, per les imatges poètiques, per vagues referències al mar, a l’aigua, a l’horta, a l’Albufera, a la gent… Ja ho vam veure. A pesar del que diuen, no tracten de reproduir, estilitzat, el nostre paisatge, el nostre paisatge productiu —en vies d’extinció—, sinó d’inventar-ne un a partir dels tòpics literaris més tronats. És una concepció artificiosa que s’allunya, doncs, de la idea d’un parc anglès. Per això s’aproxima, paradoxalment, a la concepció francesa d’un jardí. Em podeu objectar que no hi reconeixeu de cap manera la idea versallesca d’un jardí. Quan abans he parlat d’una imatge geomètrica de la natura, com a característica del jardí francès, no em referia únicament a aquella feta a partir de línies i angles rectes. Em referesc a la imposició d’un esquema estrictament racional, artificial —en el bon sentit de la paraula. En un parc anglès, el passejant circula per on vol, no hi ha recorreguts preestablerts ni prohibits. N’hi ha de més còmodes que altres, això sí, però nosaltres decidim. En el jardí francès no convé eixir de les avingudes i els caminals: trepitjaríem les plantes i les flors i les faríem malbé. Un jardí francès fa una impressió d’atapeïment, de limitació, de constricció, a vegades de recolliment encantador, com en els mencionats jardins de Monfort. Aquesta impressió és la que primer tenim en observar el plànol general del projecte:
Impressió que confirmem en passejar per la primera fase, ja executada. Els recorreguts que hi podem fer són múltiples, però limitats; curvilinis, però tan preestablerts com els de la geometria elemental. Els autors del projecte recorren a formes plàstiques, però igualment geomètriques. En la justificació de la proposta, llegim que el seu motiu generador és el «bowl»: «Nuestro concepto visual de ‘bowls’, cuencos o ullal (en valenciano) hace referencia al patrimonio natural y cultural de Valencia —depresiones cóncavas en forma de tazón en el paisaje natural, cuencos en los que la naturaleza se apropia del espacio en forma de agua y alimentos locales. La forma de bowl o tazón simboliza el gesto unificador del parque. La forma representa la idea de contenedor de arte, actividades, personas, paisajes, recuerdos históricos y culturales, reliquias y edificios.» Deixant de banda la discutible traducció de «bowl» com a «ullal» —una font o un clot per on s’escola l’aigua i no un bol, que de poc serviria si tingués un forat al fons—, deixant de banda aquesta retòrica bleda, el que importa ara és assenyalar que la zona verda s’organitza segons un esquema general previ, regular i abstracte, amb unes certes simetries i correspondències:
Ja sé que el parc anglès també està dissenyat i és tan artificial com els jardins de Versalles, però vol ocultar la mà creadora i recrear la complexitat, la imprevisibilitat, la infinita variació de la vida. No és el cas del Parc Central. En aquest no podrem circular per on voldrem. Tampoc no puc fer-ho als Jardins de Monfort, però aquí no hi ha contradicció. Volgueren fer un jardí clàssic i el van fer. Els autors del Parc Central parlen d’una cosa i en fan una altra. De fet, parlen —o enumeren, més aviat— de moltes coses, algunes incompatibles. Hi ha alguna cosa de contradictori, de forçat, d’incòmode, d’inconfortable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada