Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra

En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:

Nosce de ipsum. «Coneix-te a tu mateix.» Traducció del precepte dèlfic. Tal vegada siga aquesta la màxima més famosa de l’antiguitat clàssica. Atribuïda a diversos savis de Grècia, Sòcrates la va elegir com a lema del seu ensenyament. Sembla, però, que, en la inscripció original del temple de Delfos, aquests mots volien dir, només: «Posa en clar les teues intencions.» És a dir: «Pensa bé què vols, abans de consultar el déu», segons assenyala Jordi Lombard en Aurea Dicta.

És important aquesta precisió al precepte dèlfic, que sembla així perfectament intel·ligible i pràctic. En canvi, la interpretació tradicional constitueix una monstruositat. Proposa un objectiu inassequible, si més no aquesta pretensió tan absoluta i indeterminada. Entesa d’una forma limitada, relativa, modesta, a l’abast de l’home, sí que resulta viable i acceptable. «Coneix-te a tu mateix», si entenem bé aquesta màxima, suposa saber i reconèixer que aquest coneixement és limitat. Dins d’aquests límits, ja podem tractar de posar-nos en clar. Si no els tenim en compte, fallem d’entrada en el coneixement de nosaltres mateixos.

«Coneix-te a tu mateix»: no et pots conèixer si no reconeixes que aquest coneixement té uns límits. Si no ho fas així, no et coneixes ni et coneixeràs mai. Aniràs a les palpentes, no sabràs el que vols, sempre desorientat, rodant perdut, sense arribar mai enlloc. Si no saps què vols, si no saps què és el que tu vols, com demanaràs res al déu? Més aviat l’irritaràs. Primer, aclareix-te. Després, tot marxarà coherentment, amb eficàcia. El déu et farà cas, t’ajudarà a aconseguir el que vols, a afavorir les teues «intencions».

*

«Nemo in sese tentat descendere» (Persi, 4, 23). «Ningú no prova de baixar al fons d’ell mateix» (tradueix Jordi Lombard). Hi ha una por de conèixer-se. Preferim ignorar-nos, acomodar-nos, justificar-nos, fugir per la tangent i no veure’ns cara a cara. Això ens espantaria i no ens deixaria viure. Tothom s’acorda amb ell mateix, en fa una imatge amb què puga conviure i sentir-se més o menys satisfet. Conèixer-se seria descobrir la imatge il·lusòria, positiva, que ens fem de nosaltres, cosa que seria ruïnosa per al nostre impuls de viure. Trencar aquesta imatge que ens fem, o que ens fa la naturalesa, seria trencar-nos. La naturalesa fa impossible aquesta temptativa suïcida, antinatural. Sempre ens justifiquem d’una manera o altra, som benevolents i comprensius amb nosaltres, ens trobem excuses per a tot. Ningú no se la matxaca, com es diu vulgarment. Ningú no es mira contra ell mateix Si els altres tracten de fer-li veure un defecte o una mala acció, no ho reconeixerà i s’empiparà amb ells. El contrari fóra negar-se.

Fins i tot quan un gosa baixar al fons d’ell mateix, el que fa és literatura. Preferim pujar i instal·lar-nos en el nostre cel, no baixar al nostre infern. Tractar de baixar al fons d’un mateix —cosa que ningú no intenta, diu Persi— és una follia, una consigna romàntica. L’home desalienat contra l’home alienat. Què és l’home desalienat, absolutament lúcid?

Delfos no ens recomana aquesta baixada al nostre fons, quan ens diu que cal conèixer-se un mateix. Es tracta, simplement, d’una advertència pràctica i funcional, per tal de no deixar perplex el déu amb les nostres demandes imprecises i fer-li perdre el temps (hi ha cua, cal anar seguit, sense dubtes). Ara, hi ha qui no pot saber mai què vol realment. Aquest no ha d’anar a Delfos.

L’imperatiu del «nosce», tal com s’ha entès tradicionalment, fora del context que primitivament tenia, no solament és «el conocimiento más difícil que pueda imaginarse», com deia Cervantes, sinó un imperatiu impossible, absurd, que no té cap sentit. És la mania de creure que hi ha una «essència» a conèixer, quan no n’hi ha cap. La realitat és una altra: vivim d’acord amb la imatge que ens fem de nosaltres mateixos, rectificant-la, si cal, sobre la marxa, aprofitant o no la pròpia experiència. Tinc un coneixement de mi mateix, el que es forma de mi mateix, el que jo sóc per a mi, potser no per als altres. En qualsevol cas, no hi ha un ego absconditus que no es pot descobrir. No hi ha un ego amagat. Aquesta pressuposició implica un imperatiu que no té sentit. És una forma de turment metafísic. El meu cos «sap» més de mi mateix que el meu jo que reflexiona sobre ell mateix, cosa que és una malaltia.

Per això, ningú no pot dir que s’ha conegut en un acte específic d’autoreflexió. L’imperatiu és sobrer. Ser home és ja conèixer-se. Que en té un coneixement obscur i il·lusori? No des del punt de vista de la naturalesa, que va a la seua i fabrica això que anomenem «il·lusions», sense les quals no podríem viure. El que cal és aclarir-nos nosaltres, encarar-nos amb els altres, amb el món, amb nosaltres. Aleshores podrem demanar l’ajuda del déu. No és un imperatiu metafísic, sinó en tot cas moral. Què guanyem postulant un ego o un Deus absconditus, si, per definició, no el podem trobar? Només perdre el temps cercant-lo.

Ja ho deia l’aforisme medieval: «Non tibi notus eris, quanvis speculum specularis.» No et coneixeràs encara que et mires al mirall. I encara diuen de l’edat mitjana! Mirar-se al mirall, a l’espill: especular. Curiós aquest especulare relatiu a speculum.

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000 (Obra literària de Josep Iborra, 5). Institució Alfons el Magnànim (en premsa)