«Els cotxes i la revolució», per Joaquim Iborra

Des dels inicis de la revolució industrial, cada etapa s’ha associat a algun nou artefacte: la màquina de vapor, el teler, el ferrocarril… A partir de les dues guerres mundials s’acumulaven els invents i dubtem amb quin caracteritzar una època. Avui s’acceleren les fases —ara parlem de revolucions tecnològiques. Ja n’he perdut el compte. És inútil preguntar-se quin de tots els invents ha alterat més profundament la nostra vida quotidiana, perquè uns depenen dels altres o es potencien recíprocament. Amb tot, si hagués de triar-ne un, triaria l’automòbil. No oblide el ferrocarril, ni els antibiòtics —que ens salven la vida—, ni el telèfon, ni el mòbil, fins i tot. Només l’aigua corrent i la llum elèctrica hi podrien competir. Parle de l’afecció més directa i immediata sobre la nostra vida quotidiana. Cal pensar en el trastorn que patim personalment quan tenim el cotxe al taller i no ens deixen un vehicle de cortesia, com quan se’n va la llum o tallen el subministrament d’aigua. La situació s’agreuja a mesura que s’allarga. I si fos definitiva?

En els temes que he tractat fins ara en aquesta sèrie d’articles sempre he acabat entropessant amb el problema del trànsit rodat. És una idea fixa que potser els fa reiteratius i pesats. Per què no pensar a favor del cotxe? Per què tanta animadversió? Ara bé, per excusar el meu anacronisme, pregunte: és que hi ha alguna concepció urbana o territorial que estiga explícitament a favor de potenciar o consolidar el trànsit rodat? No, no n’hi ha. Des del temps de Marinetti, no s’ha tornat a exalçar com aleshores la màquina. Avui, al contrari, denunciem la mecanització i la deshumanització de la societat i parlem tothora del seu cost energètic i ambiental. Una altra cosa és la praxi. Cal preguntar també: hi ha alguna praxi que no partesca de la premissa de consolidar o potenciar el trànsit rodat? Tampoc no n’hi ha. Qualsevol iniciativa en una altra direcció és restringida en un àmbit o en una zona, gran o petita, i encara provoca reaccions en contra des de totes bandes. O bé desvia la qüestió de fons: si convé reduir o eliminar la contaminació a les ciutats, es promou la substitució del parc automobilístic pels nous vehicles elèctrics, però mai no es planteja una reducció significativa del trànsit rodat.

Ningú no vol eliminar el trànsit rodat —jo tampoc. Ningú no vol reduir-lo substancialment —jo sí. Perquè reduir-lo implica una transformació radical de les condicions de vida actuals. Ningú no s’hi atreveix. Seria la revolució. La introducció del cotxe en les ciutats i pobles va ser una revolució, en el sentit que va trastocar l’estructura social des de molts punts de mira. Revolucionària seria, doncs, la idea d’eliminar-lo, ni que fos parcialment. És impossible. Els qui van en cotxe a treballar, no podrien anar-hi i haurien de canviar de feina. Els qui duen els xiquets a escoles lluny d’on viuen, haurien de treure’ls i portar-los a l’escola del barri. Aquestes serien insuficients, mentre les de fora haurien de tancar. Caldria replantejar els caps de setmana i les vacances. Molts hotels, moltes cases rurals i apartaments haurien de tancar. La indústria automobilística decauria. L’atur augmentaria. Sense cotxes, seria el caos i ens moriríem. Aquesta perspectiva catastròfica em fa recapacitar i moderar les meues opinions.

Amb tot, el problema persisteix. La qüestió és fins a quin punt ho veiem com un problema a resoldre o si simplement hi veiem alguns inconvenients en algunes situacions puntuals, com ara quan ens quedem atrapats en un embús de trànsit o no trobem aparcament. Avui, molt poques qüestions polítiques i socials es plantegen amb implicacions revolucionàries. Que jo sàpiga, només l’objectiu de la independència de Catalunya té aquest caràcter, com s’ha dit amb encert. Per això no ha tirat endavant, perquè només és possible amb un daltabaix de determinades estructures. Una altra qüestió concreta que podria tenir aquest caràcter revolucionari és la solució del problema del trànsit rodat. Per això tampoc no es planteja mai seriosament. Una revolució va associada a la violència, no necessàriament física, però és inviable sense certes «violències».

El problema no es pot emmascarar sota el dilema entre transport públic i transport privat. D’entrada, la diferència entre públic i privat es fa cada vegada més indefinida. Un taxi, és transport públic? Sempre ho hem pensat així. Ara bé, un Cabify? I un cotxe de lloguer? I el BlaBlaCar? O un cotxe sense conductor que circula —que circularà— a disposició de qui el necessite? En qualsevol cas, traspassar els usuaris del cotxe privat al transport públic o semipúblic significaria una reducció substancial, però no essencial: potenciar el transport públic implica augmentar-ne la intensitat. A més, no és possible traspassar-hi tot el transport privat: no és possible arribar a tot arreu en transport públic. Determinades iniciatives de promoció del transport públic tenen un resultat sorprenent, com hem vist amb la gratuïtat per als joves dels autobusos i metro. Els autobusos de València van ara de gom a gom. Segons em diuen, almenys part d’aquest increment prové d’usuaris que abans feien a peu trajectes curts i ara pugen a l’autobús per unes poques parades. És divertit comprovar que la gratuïtat del transport públic no ha reduït el trànsit rodat, sinó el trànsit de vianants!

Paradoxalment, qualsevol millora de l’oferta de transport públic, com també iniciatives espontànies per a compartir cotxe a l’hora d’anar a treballar, o privades com el BlaBlaCar, redueixen el trànsit, però alhora el potencien. La xarxa viària, en un determinat moment, té una certa capacitat de trànsit, que les nostres formes de vida sempre tendeixen a esgotar al màxim. Si eliminem cotxes per un costat, altres ompliran l’espai buit i tornaran a col·lapsar les vies. Només hi ha una raó que convenç l’usuari de deixar el cotxe: els embussos i la dificultat d’aparcament. I encara s’hi conforma amb una sorprenent docilitat. Només altres raons, més persuasives, els hi dissuadirien: el preu del combustible o de la compra i manteniment del vehicle, els impostos a la circulació, el preu de l’aparcament, etc. Ara per ara, cap d’aquestes últimes raons pesen en la decisió d’agafar el cotxe, perquè els cotxes i el combustible són relativament barats i paguem el mateix impost de circulació tant si tenim el cotxe a la cotxera com si l’agafem fins i tot per a anar a pixar. I ara l’autopista és debades. Ens ix a compte viure a Dénia i treballar a València, o a l’inrevés. Direu que d’una altra manera només usarien el cotxe els rics. Sí, així és. Ni més ni menys. L’alternativa seria la revolució. Però no patiu: no hi haurà revolució. Només podem aspirar a la reforma.

(Publicat a La Veu del País Valencià.)