L’altre dia, fullejant llibres a Fan Set, em va cridar l’atenció un volumet d’Anatole France, La vida literaria, que recull una tria, traduïda al castellà, dels seus articles de crítica literària. Anatole France és un nom que em resulta molt familiar. Així i tot, fins ara no n’havia llegit res. Per al meu pare era una referència que tenia en compte. Hi veia el tipus «d’intel·lectual francès de finals del XIX i principis del XX», aquells «escriptors cultes, intel·ligents, educats, bons vivants, com a bons francesos, sociables però individualistes, més emparentats amb Montaigne que amb Pascal, no gens inclinats a una visió ni a un sentiment tràgic de la vida», com es pot llegir en els seus Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la seua Obra literària. Josep Pla va conèixer Anatole France personalment. En un volum de l’Obra Completa, ara no recorde quin, conta la trobada que hi va mantenir una vegada. A qui no va conèixer Josep Pla?
Em vaig emportar el llibre, és clar. A casa, me’l vaig llegir de seguida. Si hagués estat un dels relats de ficció de France, segurament ho hauria deixat córrer. Però fullejant-lo ràpidament a la llibreria havia vist que contenia articles sobre Flaubert, sobre Balzac, sobre el diari dels germans Goncourt… En aquest últim hi he retrobat la mateixa desconfiança que sentia Josep Pla envers el que ell anomenava la literatura d’imaginació, com vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Literatura d’imaginació i literatura d’observació). France assenyalava en aquest article el seu gust com a lector pels diaris, per les memòries, pels llibres de records, i adduïa dues raons per a justificar-la. La primera és que aquests llibres escapen a totes les modes i convencions, mentre que «un poema o una novel·la, per molt bonics que siguen, queden obsolets quan la forma literària en què es van concebre envelleix». En segon lloc, «hi ha una necessitat de veritat en cadascun de nosaltres que ens fa rebutjar les ficcions més belles en determinats moments. Aquest instint és profund». Seria fàcil discutir o rebatre les «raons» exposades per France. No cal.
Si he citat aquest fragment és perquè he combinat la lectura d’aquest llibre amb la dels diaris de Tolstoi. Els estic llegint també, ai!, en una tria, en dos volums editats per Acantilado a cura de Selma Ancira. Tolstoi és potser la refutació més clara de l’oposició que establia Pla entre la literatura d’imaginació i la d’observació. I també de les paraules d’Anatole France. D’una banda, poques obres literàries poden competir amb la capacitat d’observació de la realitat natural i humana que mostren les novel·les de Tolstoi. De l’altra, crec que ningú canviaria la lectura d’Anna Karènina o de Khadjí-Murat per la dels seus diaris. Es llegeixen amb interès, amb un gran interès fins i tot, però perquè va escriure les novel·les que va escriure. En algun moment m’exasperen, com quan constata que ha passat tota la vesprada, fins ben entrada la nit, cosint sabates, perquè escriure és vanitat i el treball manual, en canvi, dignifica la persona humana. Segur que aquelles sabates que cosia amb tanta aplicació no podia calçar-les ningú. Les entrades dels diaris de joventut estan plenes de regles per regular el seu comportament moral. Les repetia una vegada i una altra, amb variacions, mentre practicava amb desenfrè els vicis per antonomàsia: les dones, la beguda i el joc. Només parava, de tant en tant, per a refer-se de les malalties venèries que anava empalmant. També era incansable enunciant el propòsit de reformar la seua conducta. Literàriament, la figura del pecador penedit és molt avorrida. M’han interessat molt més les anotacions sobre les seues obres i les d’altres escriptors, i sobre l’escriptura literària.
Un últim apunt sobre La vida literaria de France. La tria publicada en castellà és molt reduïda. L’edició francesa original, que està digitalitzada i disponible en Internet Archive, comprèn cinc volums. En el pròleg al primer, France afirma que la crítica literària, encara que és l’última en el temps de totes les formes literàries, acabarà potser per absorbir-les totes. I recorda que va tenir com a creadors Montaigne, Saint-Évremond, Bayle i Montesquieu. Poques bromes. Anatole France, per si de cas, va tocar tots els gèneres. Va escriure novel·les i reculls de contes, poesia, memòries, teatre, biografies, assaigs de crítica social i, també, crítica literària.
A mesura que avance en la lectura dels diaris de Tolstoi, cada vegada m’agraden més. Em fan concentrar tota l’atenció, cosa que és una de les qualitats principals d’un bon llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada