La cèl·lula germinal (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Engegue la ràdio i sona un piano. Em pregunte qui és l’autor d’aquesta peça, perquè hi trobe alguna cosa que m’és coneguda, però que no acabe de reconèixer. Aquesta «cosa», aquest «no sé què» que m’és familiar, no és una melodia ja sentida. Això no tindria gens d’importància. Es tracta d’un «aire» indefinit, però vagament identificable per mi. Al final, em dic: és Schubert! Quan s’acaba, el locutor m’ho confirma.

Què és això que m’ha fet identificar la mà de Schubert? (En altres compositors importants també he tingut aquesta experiència.) Es podria definir tècnicament aquest «aire» amb l’anàlisi de la partitura, de les partitures, de Schubert? Tanmateix, hi és, aquesta cosa que jo, analfabet musical, constate. És un perfil de la frase, una marca estilística que sempre hi és present, si més no, en un moment o altre de les seues obres. És com una protoforma, un motlle originari i original no formulable en una determinada combinació de notes, que apareix sempre retocada i variada.

No és una frase o un motiu, o un tema fonamental. És una cosa metaempírica, que fa possible les diferents manifestacions de la música de Schubert. La hi trobem, però mai escrita en un pentagrama. És la condició de possibilitat del que ell hi escrivia, la forma matriu del seu geni abans de materialitzar-se i concretar-se en una obra. Per això, ja en la primera, s’hi veu la primera ombra.

Tot això és aplicable, també, a la literatura, a l’art. Hi és o no hi és en l’obra d’uns o altres? Si no hi és, malament. O sempre hi és, encara que siga d’una forma mínima, rudimentària, fàcilment detectable per poc profunda i amb poc poder generatiu?

L’originalitat, de què parlava Fuster, es podria llegir potser des d’aquest punt de mira. L’originalitat vindria a ser aquest nucli, aquest centre, com deia no recorde qui —Bruno?— de Déu: un centre que és pertot i en cap part de la personalitat de l’escriptor, el pintor, el músic, que no es pot escriure, pintar i compondre, però que fa possible escriure, pintar o compondre d’una determinada manera: única i identificable, després d’uns quants «compassos», encara que no sapiguem qui n’és l’autor, tot i que el detectem, l’endevinem, el «toquem» a les fosques i acabem reconeixent-lo. Naturalment, això suposa que ja el coneixíem. Trobar el pols a l’obra: c’est tout. Si és que en té, és clar. (p. 448-449)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim