Un viatge per la Grècia continental

La nit de Cap d’Any del 2025, un cotxe va enfilar des de Sueca en direcció a Barcelona. A bord, Voro, Xelo, Paco i Hortènsia. De vesprada, el cel s’havia agrisat i, al cap de poc, va començar a ploure. Passat Castelló, va escampar. A mitjan camí es van aturar en una àrea de servei, on tot estava tancat. Era la nit de Cap d’Any! Previsors, s’havien emportat uns entrepans i vam sopar molt bé. Tenien gana. I van continuar fins a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol que els portaria a Atenes. Començaven així un viatge d’unes dues setmanes per la Grècia continental, «la Grècia sòlida, la que no té illes ni sirenes», «la dels monestirs penjant a Meteora i la dels camps d’oliveres que semblen un mar verd infinit», amb un itinerari de sud a nord, «per autopistes i carreteres secundàries, passant per pobles mig deserts, hostals que només obrien per nosaltres i restaurants on buscàvem la retsina i l’ouzo més que no el vi negre». Com que no es pot matar tot el que és gras, van deixar de banda les illes. Grècia en té més de sis mil, comptant-hi els illots, de les quals només hi ha habitades uns cent. Un dels resultats d’aquest viatge ha estat el llibre que acaba de publicar Onada Edicions, Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida, amb text de Salvador Vendrell i fotografies —unes seixanta— de Francesc Vera.

Vendrell ha triat en aquesta ocasió la forma del dietari, com feia Stendhal en els seus llibres de viatges. El lector pot seguir així l’itinerari de cada dia, juntament amb l’autor, que combina i alterna la narració i la descripció del que veu amb les reflexions que li suggereixen els llocs visitats. El text està completat i falcat per les fotografies, excel·lents, de Francesc Vera, sempre atent als jocs de llums i ombres, com ara en aquesta del temple de Zeus, a Nemea:

Temple de Zeus, a Nemea. Fotografia de Francesc Vera

O a la composició formal, inesperada, que aconsegueix amb l’enfocament de qualsevol espai, des d’una edificació monumental a un lloc quotidià, que no fotografiarà mai un turista, com en aquests dos quadres de Tessalònica:

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Són unes fotografies que ensenyen a mirar. Encara que estan ben reproduïdes en el llibre, m’agradaria molt que Vera s’animés a muntar una exposició amb elles, i amb part del material que deu tenir i que no ha pogut incorporar en aquesta edició.

Una de les coses que més m’ha agradat del text de Vendrell és la precisió i concisió amb què descriu monuments i llocs. Ho dic perquè tinc molt recent l’anada que vaig fer a Grècia el mes passat. Del teatre d’Epidaure, escriu que «impressiona abans fins i tot d’entrar-hi. No només pel pes del que representa, sinó per l’entorn: una fondalada generosa, verda, gairebé exuberant, que trenca amb la idea tòpica d’una Grècia eixuta i mineral. […] Quan marxem d’Epidaure, el record que queda no és el dels temples enrunats, sinó el del teatre, obert al cel, silenciós, perfecte».

Epidaure. Fotografia de Francesc Vera

Contemplant una de les cariàtides de l’Erectèon, al Museu de l’Acròpolis, el colpeix «un detall íntim, gairebé secret, que em travessa en una de les cariàtides: el teixit esculpit, fi i delicat, deixa entreveure clarament el mugró sota la túnica. En aquest gest minúscul, en aquesta fissura de perfecció, batega una humanitat desarmant, un sospir que la pedra sembla exhalar».

És impossible, o molt difícil, de no cedir a les suggestions dels noms i els llocs de Grècia. A Micenes —«pols i memòria endurida»—, a Vendrell li queda la sensació d’haver visitat dos llocs alhora: «el lloc real, fet de pedres, ossos i objectes, i el lloc imaginari, ple de mites, d’Agamèmnon i Clitemnestra, d’Orestes, d’Egist i d’Ifigènia». No és una reacció gratuïta o convencional. La capacitat de suggestió del lloc és ben real, i va més enllà de les caigudes en el tòpic i en actituds impostades.

Delfos. Fotografia de Francesc Vera

Ara, en altres ocasions, d’aquesta mirada a les restes del passat només s’obté una sensació de perplexitat, una mica descoratjadora. Sobre les ruïnes de la biblioteca d’Adrià, a Atenes, Vendrell assenyala que «l’experiència d’entrar en un lloc així té sempre alguna cosa de desajustada. Es busca solemnitat i apareix una mena de buit, un aire que no se sap ben bé què sostindre. Les columnes sobreviuen, però ja no saben si són porxo, temple o simple fons de postal», encara que «aquest desconcert, lluny de ser una decepció, pot funcionar com una invitació a repensar què vol dir llegir, estudiar, recordar». Jo m’estime no repensar res i quedar-me amb la sensació de desconcert.

Quan descriu, en la majoria dels casos, Vendrell no es limita a dir com són les coses, sinó la sensació que li produeixen. A l’Acròpolis, a l’entrada dels Propileus, «la llum es filtra entre els blocs de marbre i, a mesura que ens acostem a la porta monumental, m’envaeix una sensació estranya, com si l’ascens físic anara acompanyat d’un altre d’invisible: un pas lent però constant cap a un espai que no és només històric, sinó gairebé mental. Travessar els Propileus provoca una mena de sacsejada interior, com si en creuar-los deixares enrere la ciutat i entrares en un territori on el temps oscil·la i la mirrada esdevé més atenta, més antiga».

O les reflexions que li suggereixen espais i llocs. A Aigai, camí de Tessalònica, va visitar la tomba atribuïda a Filip II de Macedònia, el pare d’Alexandre el Gran. El gran túmul que amaga a dins la tomba, «s’ha transformat en un museu subterrani on es mostren els tresors trobats, així com la porta que dona accés a tres tombes: la del rei i dues més que l’acompanyen», que Vendrell descriu amb detall. Quan surt a fora, el contrast amb el carrer: «Al carrer, tot es mou de pressa: grups de visitants que parlen fort, cotxes que passen, el so intermitent d’un telèfon. Després de tanta quietud, aquest soroll em sembla forçat». El museu ja queda lluny, «però m’acompanya la seua lentitud, aquella respiració fonda de pedra i foscor». I anota la lliçó silenciosa del dia: «la història no és només el que va passar, sinó la manera com la continuem mirant. Les tombes ens parlen del desig de durar; el museu, de la necessitat de conservar. Una parla amb la veu de la terra: l’altre, amb la llum dels nostres ulls».

Per a qui no haja anat a Grècia, la lectura d’aquest llibre li despertarà les ganes d’anar-hi i li servirà de guia. A qui haja anat, li agradarà reviure’l i contrastar-lo amb la seua experiència. I si no té ganes de moure’s de casa, això que és tan incòmode, amb la lectura ja tindrà prou amb la doble lectura del text de Vendrell i de les fotografies de Vera.

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera