Enric Morera: una vida combativa

Noranta anys després de la seua publicació, s’ha reeditat Moments viscuts (autobiografia), d’Enric Morera, acompanyada d’un pròleg de Joan Magrané i d’un epíleg d’Enric Casasses. Figura destacada del modernisme, moment en què la música va esdevenir un element central de la cultura catalana, wagnerià, admirador de Franck, de D’Indy, de Debussy, Enric Morera va contribuir poderosament a la renovació de l’ambient musical del seu temps. No sense resistències. En un pas d’aquesta autobiografia recorda de passada la primera festa modernista que es va celebrar al Cau Ferrat, a Sitges: «En ella s’hi va representar La intrusa, de Maeterlinck, en català, i jo vaig fer-hi sentir per primera vegada a Espanya, música de César Franck, el seu Quintet.» I afegeix: «Els mestres que el sentiren en els assajos, com rebentaven aquest músic! No n’hi va haver cap que el defensés.» Avui, per a la majoria, Enric Morera és només el compositor d’algunes de les sardanes més populars, com ara La Santa Espina o L’Empordà. Només, encara que això és molt. Però també va compondre òperes i obres simfòniques, que a penes s’interpreten a les sales de concerts ni es graven a l’estudi. Joan Magrané, en la seua Antologia sentimental de la llengua catalana, ha reivindicat la figura de Morera com a referent de la tradició musical catalana i n’ha analitzat Melangia, una bella composició per a orquestra de corda.

Moments viscuts és una autobiografia, si ho és, una mica peculiar. En comptes d’exposar, com és habitual en el gènere, tota una trajectòria vital, l’autor se centra en dos moments ben diferents. El primer, corresponent a la primera etapa de la seua vida, l’introdueix amb aquestes paraules: «Vaig néixer a Barcelona. Quan tot just tenia dos anys, els pares se m’endugueren a Buenos Aires.» A banda de provar fortuna en un nou país, el pare, que era músic —tocava el contrabaix—, es va encarregar que el seu fill rebés una formació musical. Li va ensenyar solfeig i va fer-li estudiar el piano. Més endavant, li va cercar un mestre que li ensenyés violí. Morera conta poques coses d’aquesta formació i prefereix esplaiar-se amb les seues aventures per la pampa, a cavall, amb ganivet i revòlver, entre els gauchos salvatges i analfabets, incloent-hi la descripció impressionant d’una baralla de galls, un dels quals era seu. Va guanyar el gall de Morera. Després, va haver de defensar a punta de pistola els guanys obtinguts legítimament en les apostes. En aquestes pàgines es dibuixa una personalitat apassionada, decidida. La vida d’aventures, l’atreia. Quan tenia setze anys va tornar a Catalunya. Durant aquesta època va ser deixeble d’Isaac Albéniz, de qui es va fer amic. Encara va tornar a l’Argentina, per a una estada de dos anys. Quan acabava de fer els vint, se’n va anar a estudiar a Bèlgica. Allí s’hi va estar cinc anys i es va relacionar amb músics eminents d’aquell país. Després, es va establir definitivament a Catalunya, on va morir el 1941.

El segon moment viscut és una denúncia del món musical català, endogàmic i reticent als canvis, una defensa pròpia, com remarca Joan Magrané, «contra la manera petita i estreta d’entendre la cultura i el país, a parer de l’autor, que xocava de ple amb la visió i l’ambició del nostre protagonista». Morera no en salva ni un, començant per Felip Pedrell. Només tornar de Bèlgica va anar a visitar-lo i li va portar algunes de les composicions que havia enllestit. Displicent, Pedrell a penes se les va mirar. Morera, exasperat, va acabar anant-se’n d’una revolada, amollant-li un expeditiu «Vagi a fer punyetes!» Així i tot, reconeix que es guardarà de criticar Pedrell com a musicòleg. Ara, com a músic… ja en parlarà un altre dia. Mentrestant, deixa anar que Pedrell era vil, que tenia una «ànima perversa» i que «simulava que feia pàtria, acumulant cançons espanyoles, més o menys autèntiques». Sobretot, el treia de polleguera quan sostenia que el músic no es fa, sinó que neix, amb la ciència musical infusa sota el braç. Per tant, no fa falta estudiar, ni poc ni molt. Visca! Hi ha més desqualificacions ad hominem en aquest llibre, cosa que resulta molt divertida per al lector. Sempre ve de gust de sentir parlar malament dels altres. A més, com remarca Enric Casasses en l’epíleg, Morera «té gràcia i és divertit sense necessitat de fer-se l’enginyós ni de fer-se el graciós». En fi, d’Amadeu Vives, «que era el que més hauria fet si hagués estudiat», assenyala que, establert a Madrid, «enmig d’un ambient fàcil de música carrinclona de sarsuela espanyola i de músics que també hi havien nascut s’hi trobava bé». Sobre Enric Granados: «va agafar-se a la música espanyola, com altres catalans, amb l’intent d’explotar-la amb més facilitat.»

Al costat d’aquestes invectives ad hominem, n’hi ha d’altres de caràcter més general. Noranta anys després, continuen sent actuals i es poden aplicar sense dificultat a tot el nostre món cultural, no sols al de la música. Morera atribueix l’oposició que va trobar al fet que el consideraven massa radical. Massa radical com a músic i massa radical com a català: massa catalanista, cosa que topava amb la convicció que «el sagrat sentiment de la Pàtria ha d’anar lligat amb el negoci». Li tenien tírria perquè «no li perdonaven que no s’hagués resignat a ser un fracassat com ells». Feien servir la «tàctica jesuítica de fer el buit». Morera els defineix amb exactitud: «Són aquells que no fan res.» I rebla el clau amb aquestes paraules: «Què en queda, de tota aquesta gent? Molts articles d’alabances mútues. I les obres?» Mentrestant, «el temps passa i… la Joana balla!» Es tracta d’una fatalitat, perquè, com escriu Morera, «el que no porta res a dintre és com un pis per llogar, que ja pots trucar!» Ara, «eren massa impotents per vence’m. Massa tontos». En el breu epíleg amb què tanca Moments viscuts, conclou: «La cultura musical està ben bé per terra. Pobra Catalunya, si ha d’ésser aquesta plaga de paràsits, que amb tota la frescor es titulen mestres directors, els que hagin d’aixecar-la per posar-la al nivell de les nacions que no fan comèdia!»

El valor d’aquest llibre d’Enric Morera, per tant, va més enllà de ser un document sobre l’ambient musical de la seua època. A més a més, com diu Magrané en el pròleg, Morera escriu molt bé: «escriu tan bé com compon.» És cert. El seu estil destaca per la vivacitat que aconsegueix en cada línia, als antípodes de la prosa habitual, tediosa i bovina. Aquesta vivacitat de la seua escriptura és una conseqüència de saber què vol dir i de la capacitat de dir-ho de la manera més efectiva i més precisa possible, anant al gra. Hi ajuda molt el català plàstic i expressiu que fa servir.

Llegiu, llegiu Moments viscuts. I sentiu Melangia: