Jo també he vist l’Odissea

Jo també he anat a veure l’Odissea, la pel·lícula de Christopher Nolan. M’hi vaig avorrir. Això no vol dir, és clar, que la pel·lícula siga avorrida. Només, que jo m’hi vaig avorrir, cosa que no té gens d’importància. Aquell dia no tenia res millor a fer.

Llevats d’alguns casos aïllats, les adaptacions cinematogràfiques de grans obres literàries solen ser un fracàs, i fan més nosa que servei als lectors del llibre. Alfred Hitchcock, que ho sabia, quan adaptava alguna novel·la a la pantalla, agafava alguna novel·leta de tercera o quarta categoria i en feia una pel·lícula molt bona. D’altra banda, sempre s’ha advertit, amb raó, que les adaptacions al cinema d’una obra literària cal jutjar-les per elles mateixes, sense comparar-les insidiosament amb el llibre. Però si abans de veure el film de Nolan s’ha llegit l’Odissea, la comparació es fa inevitable, ni que siga de cua d’ull.

Molts s’han afanyat a assenyalar, amb satisfacció evident, alguns dels anacronismes hilarants que Nolan ha inclòs en el seu film, com ara quan Odisseu li diu a Penèlope: «Penèlope, amor meu, estic angoixat: s’acaba l’Edat del Bronze.» Frase que recorda aquella cèlebre boutade d’una comèdia francesa en què els seus personatges proclamen tots satisfets: «Nous autres, chevaliers du Moyen Age…» Aquesta consciència històrica, falsa o impossible, d’Odisseu, no deixa de ser un detall divertit i simpàtic de la pel·lícula. De tota manera, Raül Garrigasait no s’ha pogut reprimir i ha amollat aquest sarcasme en X: «Imagineu-vos esperar vint anys i que qui torni sigui aquest tros d’ase.»

Però l’Odissea de Nolan, que dura més de tres hores, no falla perquè no siga fidel històricament en un detall o altre. De més a més, com ha remarcat el mateix Garrigasait, l’Odissea d’Homer no és una novel·la històrica i, per tant, no se’n pot fer una versió «fidel històricament». A més, afegeix, que «no és per això que falla la pel·li». Falla perquè resulta plana i convencional. D’aquí el meu avorriment.

Quan va començar l’escena de la matança dels pretendents, em vaig animar una mica. Això volia dir que ja érem prop del The End. A tothom li agrada arribar al final d’un llibre o d’un film i acabar d’una vegada. L’escena, tal com l’ha resolt Nolan, em va sorprendre. En el poema, Ulisses lluita contra els pretendents, ajudat per Telèmac i Eumeu, i se’ls carrega a tots amb l’arc d’una manera expeditiva, sense que li toquen ni un pèl. En canvi, en el film, lluita tot sol, amb l’arc i també a colps de puny i amb tot el que troba a mà, va per terra, és ferit… Al final guanya, és clar. Telèmac, mentrestant, s’està assegut com un estaquirot i es dedica a contemplar l’espectacle. Ai, la joventut! L’escena, allargassada i repetitiva, em va semblar una concessió al gran públic. X està ple de vídeos de gent pegant-se òsties enmig del carrer. Aquests vídeos, segons sembla, tenen molt d’èxit. Són molt divertits.

Una altra concessió, diguem-ho així, és l’escena del retrobament entre Ulisses i Penèlope. En el poema, acabada la matança dels pretendents, Penèlope i Ulisses queden sols, però no es llancen en braços l’un de l’altre, com en la pel·lícula, sinó que es miren amb recel, i molt a poc a poc recobren aquella intimitat que tenien. És una escena d’una gran malenconia, plena de comprensió de la psicologia humana. Què diferencia una gran obra d’art d’una que no ho és? Detalls com aquests. Però per a Nolan, per al gran públic, un marit i una muller que es retroben al cap de vint anys es llancen inevitablement en braços l’un de l’altre, com sap tothom. Això agrada. En canvi, com deia Pla, quan els llocs comuns es desinflen, la gent fa mala cara. La pel·lícula acaba amb Telèmac coronat rei d’Ítaca, moment que Ulisses i Penèlope aprofiten per a descarregar-se de tota responsabilitat. Ja els tocava. Tots dos se’n van en un vaixell no sé a on, com si s’haguessen enrolat en un viatge de l’Imserso.

Sembla que és obligat, tant en les adaptacions cinematogràfiques d’obres literàries, com en les representacions teatrals o operístiques del repertori clàssic, introduir-hi elements de l’època actual. Així, l’Odisseu de Nolan és un personatge traumatitzat per la guerra, com si fos un excombatent de la de l’Iraq, i Calipso, la nimfa amb qui l’Ulisses del poema es passa sis o set anys follant dia i nit, fa el paper d’una trista psicoterapeuta moderna. Aquestes maniobres d’actualització es justifiquen per la voluntat d’acostar les obres clàssiques al públic contemporani, i fer-les així més digeribles i atractives.

L’infern està empedrat de bones intencions. Com va denunciar Marthe Robert en un dels seus assaigs, el que ella anomenava la pseudomodernització de les obres de la literatura clàssica té «el desavantatge d’envellir les obres en comptes de rejovenir-les, car per una paradoxa pròpia de l’art literari —i de l’art en general— les obres només existeixen amb el seu ple valor si se les deixa portar la seua edat històrica. Voler adaptar-les al gust de la nostra comporta matar-les, a matar-les per a nosaltres, que, disfressant-les o guarnint-les amb els nostres mots i les nostres idees, els fem perdre precisament el que tenen de més irreemplaçable i de més veritable».

Conclusió: tinc ganes de tornar a llegir l’Odissea. En català estem molt ben servits. A més d’una traducció en prosa, de Joan Alberich, en tenim tres en vers. La primera, la de Carles Riba (vol. I i II), un dels monuments de la literatura catalana moderna, no és ni difícil ni dura, com alguns pesats s’entesten a afirmar. Sempre la mania de cercar una excusa o altra per a no llegir! Més recent és la de Joan Francesc Mira, més accessible i més prosaica. I més recent encara, acabada de sortir del forn, la de Pau Sabaté, que ja havia traduït una Ilíada que ha merescut molts elogis. És la que vull llegir ara.