La «Història de la literatura francesa» d’Albert Thibaudet: una gran partitura simfònica

Una de les lectures més importants d’aquest estiu ha estat la Història de la literatura francesa d’Albert Thibaudet (1874-1936). La vaig llegir en una traducció castellana, en un exemplar de la biblioteca del meu pare, subratllat a consciència. En acabar, em vaig descarregar l’original francès en pdf per prendre’n notes.

Avui les històries de la literatura que es publiquen solen ser obra d’un equip d’especialistes. Cadascun s’encarrega d’una part: un període, un corrent, un gènere o un autor. Tants caps, tants barrets. Els desnivells són inevitables, tant de qualitat com d’interès. A més, el to acadèmic ho planxa tot. Són obres de consulta més que de lectura.

M’agraden molt més les històries de la literatura escrites per un sol autor, intensament personals, sobretot quan aquest autor és alhora un bon lector i un bon escriptor, dues qualitats que poques vegades van de bracet. M’agrada llegir-les d’una tirada. Després, hi torne sovint per rellegir-ne algunes pàgines o per contrastar-les amb una lectura recent. Entre les meues preferides hi ha la Literatura catalana contemporània de Fuster, que sempre tinc a mà; el Panorama de la nouvelle littérature française de Gaëtan Picon; la història de la literatura anglesa de Mario Praz; la de la literatura russa de D.S. Mirsky, que vaig llegir perquè la recomanava Nabokov, i la de la literatura espanyola d’Ángel del Río. I, és clar, la Storia de la letteratura italiana de Francesco De Sanctis, un dels llibres preferits de Josep Pla, que el crític René Wellek va considerar la història més bella d’una literatura mai escrita. Ara he afegit a la llista aquesta Histoire de la littérature française. De 1987 à nos jours d’Albert Thibaudet.

M’ha interessat tant el que Thibaudet escriu sobre els autors que he llegit com el que diu dels qui no he llegit. En el primer cas, és una manera de contrastar i aprofundir les meues lectures, amb un punt d’intriga i de curiositat: què en dirà Thibaudet? En el segon, les seues pàgines sovint m’inciten a llegir-los, encara que no sempre. No he llegit res de Victor Hugo i, després del llarg capítol que li dedica Thibaudet, no crec que ho faça. És una reacció una mica instintiva, en què també pesa, crec, el pas dels anys: l’horitzó de les lectures, igual que altres horitzons, es fa més estret. I no sols perquè cada vegada ens queda menys temps.

A més de les pàgines dedicades a autors concrets, també són molt bones les de caràcter més general, com les que Thibaudet escriu sobre el romanticisme, el realisme o l’afer Dreyfus. Sovint recorre a contraposicions quan tracta un escriptor, una generació literària o una determinada literatura nacional. Així, assenyala que, de la mateixa manera que la literatura francesa està formada per famílies espirituals, els seus diferents gèneres s’articulen sovint en parelles de genis complementaris o en sèries d’oposicions: Corneille i Racine, Bossuet i Fénelon, Voltaire i Rousseau… També hi ha famílies i oposicions entre literatures diferents, entre les quals s’estableix una comparació i un diàleg crític: l’antiga i la moderna, les del nord i les del sud, les clàssiques i les romàntiques.

Com em passa sovint, el que més em crida l’atenció d’un llibre són les observacions i les reflexions incidentals, de caràcter digressiu, que l’autor deixa anar de tant en tant, com qui no vol la cosa. Comentant algunes novel·les de Mérimée, Thibaudet adverteix que hi ha llibres massa perfectes, convertits en models, que tenen un inconvenient: la seua lectura i la seua interpretació no es renoven gens amb el temps. De Valéry, en destaca que estava dotat d’una facultat doble; en la seua personalitat literària es tocaven dos extrems aparentment contradictoris. D’una banda, el do integral de la poesia pura, la gran descoberta del simbolisme. De l’altra, l’hàbit de concebre tota operació de l’esperit com una conquesta de la precisió sobre la vaguetat. En un altre passatge afirma que la cèl·lula mare de la novel·la és la conjunció si. En un altre, encara, confronta el que s’ha anomenat el caos d’idees clares de Voltaire amb el que ell anomena l’ordre enlluernador d’idees fosques de Chateaubriand.

Mentre llegia aquesta història de la literatura francesa, no podia evitar un cert sentiment de melancolia. Quants dels autors que comenta i analitza Thibaudet es llegeixen encara? Molts són avui només noms, i a voltes ni tan sols això: Bonald i De Maistre, Courier, Taine, Renan… Són uns autors caducats, sense interès? Thibaudet observa que alguns llibres han quedat oblidats, o desplaçats, però no superats. Aquests oblits o desplaçaments són especialment greus, si tenim en compte el lloc central que la literatura francesa ocupa en la cultura europea. Josep Iborra estava convençut que la literatura francesa era la literatura.

Thibaudet entenia la literatura, la francesa i qualsevol altra, d’una manera integral: era literatura tot el que un lector culte llegia o podia arribar a llegir. Narrativa, poesia i teatre, però també història, filosofia i crítica literària. Un dels capítols més extensos del seu llibre, i un dels que més m’ha interessat, és el dedicat a Sainte-Beuve, el gran crític literari del segle XIX. En paraules de Thibaudet, Sainte-Beuve era el «plus sûr liseur qui ait existé. Dans les auteurs des trois siècles, de Rabelais à Lamartine, on peut être certain que la citation qu’il choisit est la meilleure, le trait qu’il retient le plus typique, et il faut avoir passé dans un sujet après lui pour voir qu’à la manière des anciens, il s’est levé le plus matin, a cueilli les plus beaux fruits». Més virtuts encara: «La plume à la main, Sainte-Beuve est en effet le grand causeur de notre littérature, aussi agréable que Voltaire, aussi fort que Diderot.»

Malgrat els elogis de Thibaudet, quan es parla de Sainte-Beuve, s’ha convertit en un lloc comú recordar, amb una satisfacció mal dissimulada, alguns dels seus errors més notoris. No va saber veure la grandesa de Balzac, de Baudelaire i d’altres noms il·lustres! Però Thibaudet remarca que els seus errors són instructius, i que les llacunes de la seua obra no ens destorben, perquè els seus successors ja les han omplertes. A més, saber com i per què alguns escriptors resulten antipàtics a grans naturaleses literàries com la de Sainte-Beuve ajuda a conèixer-los millor. Fins i tot quan no és justa ni encertada, la crítica de Sainte-Beuve sobre els seus contemporanis rarament deixa de tenir un cert poder aclaridor.

Thibaudet afirma que Port-Royal, de Sainte-Beuve, «est le plus grand livre de l’histoire et de la critique littéraires». En principi, l’obra és la història de l’abadia cistercenca de Port-Royal i del moviment jansenista. Però a partir d’aquest nucli Sainte-Beuve recorre tot el segle XVII francès, amb llargues digressions sobre Saint-Cyran, els Arnauld, Pascal, Racine, i també Corneille, Molière, Boileau o Montaigne. No es limita a llegir els textos d’aquests autors: reconstrueix alhora el medi espiritual, social i polític que els va fer possibles. El llibre reuneix els millors trets de Sainte-Beuve: retrats psicològics molt fins, una erudició enorme i la capacitat de comprendre una experiència religiosa que ell, agnòstic, no compartia, però que sabia fer entendre. Cal matisar que Thibaudet va formular aquest judici quan Erich Auerbach, Ernst Robert Curtius o Albert Béguin encara no havien publicat les seues obres mestres de crítica literària. Tant se val. He de llegir Port-Royal. L'edició de la Bibliothèque de la Pléiade té tres volums que, entre tots tres, deuen fer prop de quatre mil pàgines. Ja n’he agafat el primer de la biblioteca del meu pare.

M'agrada llegir el que els crítics escriuen sobre els autors que he llegit, i també el que diuen sobre altres crítics. Tot és literatura. En un dels assaigs recollits a Breviari d’un bizantí, Josep Iborra escrivia que és característic de Thibaudet «relacionar les obres literà­ries amb el món de la cultura, en el sentit més integral de la paraula: comprèn des dels nivells més bàsics de la vida material —un deter­minat «hàbitat»— fins a les més altes produccions de l’esperit. Així, els seus papers de crítica i història constitueixen una completa topografia de la seua cultura personal en relació amb el tema que tracta. La seua ment segrega una mena de ferments per tal de digerir la matèria absorbida. Mobilitza tota la seua experiència personal —‍dels llibres, dels homes, de les cuines i dels paisatges, de l’art i de la història— per tal de situar l’obra o de situar-se ell mateix. Això comporta —era inevitable— un ús sistemàtic de la metàfora, d’analogies, d’associacions, de contrastos i de diferències, a l’hora de parlar d’un escriptor, d’una generació literària, d’una literatura nacional… [ …] La seua Història de la literatura fran­cesa sembla una gran partitura simfònica».