Mentre revisava les galerades d’El vici de la introspecció, tercer títol de l’Obra literària del meu pare, que està publicant la Institució Alfons el Magnànim, hi detectava encara errades òbvies que m’havien passat per alt. I això després d’haver corregit l’original unes quantes vegades de cap a cap durant el procés d’edició. Errades tipogràfiques, citacions o títols d’obres mal transcrits… Com és que no me n’havia adonat? En realitat, sí que havia «vist» aquestes errades, però sembla que s’havia produït un fenomen curiós: el cervell corregia el que veien els ulls i em feia «veure» els mots, els títols o les citacions en la forma correcta. No era, per tant, que el cervell m’enganyava, sinó que corregia el que veia per ajudar-me, per fer-me un favor, encara que tractant-se d’unes galerades era un favor contraproduent. Veia les coses —el text escrit— no com eren realment, sinó com havien de ser. Una forma d’idealisme?
No veiem algunes errades tipogràfiques, per molt que salten als ulls. En La carta robada de Poe, els qui la cerquen no la veuen, encara que el lladre l’ha deixada a la vista de tothom damunt d’una taula. La carta passa inadvertida precisament perquè no està amagada; perquè una carta robada ha d’estar amagada. De nou, veiem només el que ha de ser, el que pertoca, no el que hi ha realment. Passa una cosa semblant amb alguns records, com ara els que tenim dels nostres viatges. Solen agradar-nos més quan els recordem, reintegrats a la comoditat de les rutines domèstiques. En el record, si no s’esborren del tot, se’n desactiven les molèsties: la murga dels aeroports, el cansament que produeixen els museus, o la dificultat de trobar i encertar un restaurant a l’hora de dinar, mentre la gana ens posa de malhumor. Recordar és com mirar la pluja darrere d’una finestra. Un altre aspecte de la qüestió és que l’oblit dels inconvenients o de la inanitat de determinades experiències ens impulsa a reiterar-les. (p. 13)
Enric Iborra, La vida somnàmbula. Editorial Afers
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada