Resignació i acceptació

«La résignation est la pire des vertus», deia Flaubert a Georges Sand en una carta. Abans, l’escriptora se li havia queixat de l’estat de desànim i malestar en què es trobava. Flaubert li va contestar que reaccionés, que fes alguna cosa: viatjar o descansar, el que fos, però que no es resignés. La resignació és la pitjor de les virtuts, i això suposant que siga una virtut. Així i tot, ens resignem amb facilitat. Hi trobem un alleujament. Ja no cal esforçar-se més ni plantar cara, ni preocupar-se, ni trobar una solució. No cal fer res: resignar-nos, només. La resignació cristiana.

Però sembla que hi ha una alternativa: l’acceptació. En un pas de la seua autobiografia, Le Sel et la Cendre, el crític literari Marcel Raymond assenyala que «la résignation est une attitude de victime, elle n’invite qu’à courber la tête devant le mauvais sort. Au contraire, l’acceptation implique un engagement du sujet dans l’épreuve. Jusqu’au plus intime de la privation, elle appelle un espoir, celui d’un gain spirituel». L’acceptació, paradoxalment, pot implicar una resistència. Com deixar que l’adversari trie les blanques o les negres. Ja jugarem la partida. No la donem per perduda. La resignació acota el cap. L’acceptació planta cara al mal temps.

Raymond fa servir aquesta reflexió sobre la resignació i l’acceptació en un sentit religiós. De fet, parla «d’un gain spirituel» en referència a aquesta. Una mica més avant, esmenta aquestes paraules de sant Pau: «el meu poder es manifesta plenament en la feblesa» (IICo, 12: 9) i «quan em sento feble, aleshores sóc fort» (IICo, 12: 10). La feblesa no és una invitació a la resignació sinó a l’esforç, a una actitud activa. El fort es confia massa. El gust del Nou Testament per la paradoxa.

Recorde ara el vers que tanca «Amistat del braç», un dels poemes més coneguts de Gabriel Ferrater: «Jo, massa jove / també, no havia après a reconèixer-me / en l’acceptació més que en la tria.» L’acceptació pot ser un acte tan actiu com la tria. Moltes vegades, quan hem de decidir-nos per una cosa o altra, remetem la tria per a més endavant, perquè les possibilitats entre les quals podem triar, no ens satisfan. L’acceptació és més presentista. No es tracta d’acceptar quan no es pot triar, sinó de reconèixer-se en l’acceptació, com un acte de llibertat personal, com una decisió. Els versos de Ferrater suggereixen que «reconèixer-se en l’acceptació» representa una actitud més madura: «massa jove / també, no havia après…»

Què fer, i què fem, quan sona una alarma (un article de Joaquim Iborra)

En l’article anterior (El riu per a bé i per a mal), Joaquim Iborra tractava algunes qüestions generals que afecten la prevenció de les inundacions, entre les quals les alarmes prèvies. Tothom està d’acord que no van funcionar durant la barrancada del 29 d’octubre i que aquest error va agreujar les conseqüències. Pocs dies després d’aquests comentaris, el meu germà es va veure involucrat en una situació d’alarma, en un altre context. Dissabte passat va anar a l’Auditori de Torrent a una funció. Els ballets de Kíev representaven El lago de los cisnes, de Txaikovski. Durant l’últim acte, de sobte, va sonar una alarma, una alarma de l’edifici. I… Sabeu què va passar? Ho conta en l’article que ha publicat avui en La Veu del País Valencià.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Una falsa alarma a l’Auditori de Torrent.

Planiana (131)

La música sempre m’ha fascinat; però, atès el meu temperament, tan donat a la morositat i a la deliqüescència, m’ha semblat que, fins on fos possible, m’havia de mantenir una mica al marge. La il·limitació, en la sensibilitat, porta al dolor inútil i a la inanitat. En el curs de la vida he fet un esforç per mantenir-me en el que la filosofia elemental anomena la fenomenologia, en el concret físic, en la realitat aprehensible, visible i tocable.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Dos lectors gogolians

En l’entrada anterior us comentava l’entusiasme que m’ha produït Ànimes mortes, de Nikolai Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Me’n vaig subratllar molts fragments, que vaig repassar només acabar la lectura de la novel·la. Ara la deixaré reposar un temps. M’agradaria tornar a llegir-la aviat, com una manera de fer-li justícia, de llegir-la millor. Flaubert deia que «pour qu’une expérience soit bien faite, il faut qu’elle soit réitérée». És un argument a favor de la relectura, que es pot aplicar igualment a altres activitats humanes.

Entre els fragments que vaig subratllar al marge n’hi ha dos que remarquen les característiques com a lectors de dos personatges. D’un, Malínov, un dels terratinents amb qui entra en relació Txítxikov, el narrador ens conta que «al despatx hi tenia sempre el mateix llibre, amb el punt a la pàgina catorze, pàgina que ja feia dos anys que llegia sense parar». De Petruixka, el criat de Txítxikov, se’ns diu que «era de tarannà més taciturn que xerraire, i un noble impuls l’induïa a il·lustrar-se, és a dir, a llegir llibres sense que el capfiqués gaire el contingut: li era completament indiferent si li queien a les mans les aventures d’un heroi enamorat, un sil·labari o un missal, tot ho llegia amb la mateixa atenció, i si li haguessin endossat un manual de química tampoc no li hauria fet fàstics. El que li agradava no era el que llegia, sinó el fet mateix de llegir, o més aviat el procés mateix, i que d’aquelles lletres sempre en sortís una paraula o una altra, que sovint ves a saber què volia dir. Aquestes lectures les duia a terme sobretot en posició jacent, al recambró de l’entrada, sobre el somier i el matalàs, que en aquestes circumstàncies s’havia tornat eixarreït i prim com una coca».

Dues mostres del nonsense gogolià, com n’hi ha tantes en aquesta novel·la? Sí, però la capacitat de suggestió d’aquests textos va més enllà de l’absurd i de la comicitat. Per a nosaltres, els lectors habituals, els lectors cultes, els lectors com cal, un «lector» com Petruixka, que llegia «sense que el capfiqués gaire el contingut», que tant li feia un llibre com un altre, és incomprensible i grotesc. Ens posem literalment les mans al cap. Hi ha una oferta de lectura tan extensa i tan variada, que ens ho pensem poc o molt abans de començar un llibre o altre, en fem llistes, establim prioritats, en llegim un o altre segons les circumstàncies del moment. No ens té igual llegir qualsevol cosa. Nosaltres no som Petruixka! I no volem tampoc quedar-nos estacats com Malínov en una pàgina determinada, llegint-la una vegada i una altra fins a la nàusea.

Així i tot… Potser, si ho pensem una mica, Petruixka deu ser un model del lector perfecte. Per a ell, les ganes de llegir eren prèvies a l’interès que li pogués despertar un llibre concret. El que li agradava no era el que llegia, sinó el fet mateix de llegir… Flaubert, en una carta a Mademoiselle Leroyer de Chantepie, li deia que no s’ha de llegir com fan els xiquets, per a distreure’s, ni com llegeixen els ambiciosos, per a instruir-se, sinó que s’ha de llegir per a viure. Li recomanava de llegir Montaigne lentament, a poc a poc: Il vous calmera. Petruixka no llegia per a distreure’s ni per a instruir-se, però tampoc per a viure, com aconsellava Flaubert. Llegia per a llegir, com una activitat que es justifica per ella mateixa.

I què direm de Malínov, enganxat per sempre a la pàgina catorze d’un llibre? És un exemple de lector feliç, que no necessita llegir res més de nou perquè ja ha trobat el que l’ompli com a lector. El lector habitual també experimenta, algunes vegades, breus moments de felicitat o, més modestament, de benestar, quan un pas o una frase d’un llibre el deixa clavat, aturat en aquell punt, sense esma de continuar endavant, com en el començament del capítol sisè d’Ànimes mortes: «Abans, fa temps, als anys de la meva joventut, als anys de la meva infantesa irreparablement perduda…»

«El riu per a bé i per a mal», un article de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra ha publicat avui en La Veu del País Valencià un article en què analitza algunes de les qüestions principals que es plantegen després de la barrancada del 29 d’octubre passat.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: El riu per a bé i per a mal.

«Des de temps immemorials, les ciutats s’han establert a la vora d’un curs fluvial. També les ciutats vinculades estretament al mar han crescut prop de la desembocadura d’un riu o una rambla. […] Avui les ciutats ja no depenen d’un riu com abans. No el necessiten, si no és com un atractiu turístic més. Tanmateix, continuen instal·lades a la vora, en virtut d’una llei fonamental de l’urbanisme, la de la permanència.»

«Tothom està d’acord que en la barrancada ha fallat el sistema d’alarma. Fa poc també ho vam veure en l’incendi de Campanar. Al marge de les causes i de les inevitables pèrdues materials, l’elevat nombre de morts té a veure amb el retard en l’evacuació del personal. […] A falta d’informacions concretes sobre el retard en l’alarma del passat 29 d’octubre, jo no trobe cap altra explicació «racional» que aquesta: la pressió dels empresaris per no tancar. No tinc cap informació concreta per a sostenir aquesta hipòtesi. Si algú en sap més, que ho explique.»

«Ànimes mortes», de Nikolai Gógol

He llegit, entusiasmat, Ànimes mortes de Gógol, en la traducció d’Arnau Barios. Havia llegit aquesta novel·la fa temps, fa molts anys, quan es va publicar en català en la col·lecció de la MOLU, de tapes verdes. Tenia un record molt vague d’aquella primera lectura, tan vague que ara he tingut la sensació de llegir-la per primera vegada. El que sí que recorde bé és que aquella primera vegada no em va agradar tant com ara.

L’argument és molt simple: Txítxikov, el misteriós protagonista, arriba a un poble i, després de fer-se conèixer, comença a visitar alguns dels que són terratinents per tal de comprar-los els serfs que se’ls han mort i que encara figuren al cens, és a dir, les seues ànimes mortes. La novel·la és el retaule d’aquests personatges i del seu protagonista enigmàtic. Però el millor d’aquesta novel·la és l’enorme imaginació creativa de Gógol, el seu estil incomparable, la intensitat de la seua visió i la mescla o combinació de detalls realistes amb uns altres que, sense ser fantàstics, resulten estranys o absurds. Gógol és de la corda d’Aristòfanes, de Rabelais, de Sterne…

D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que Vladimir Nabokov apreciava molt, deia que si la força creativa ha de ser el criteri de l’avaluació d’un escriptor, Gógol és el més gran dels escriptors russos. Ni Puixkin ni Tolstoi es poden comparar a la creativitat imaginativa de Gógol. La principal característica i la més persistent del seu estil és la riquesa verbal i visual. Mirsky defineix amb precisió la prosa de Gógol com a intensa i saturada, composta de dos elements romànticament contrastats: la retòrica poètica i la farsa grotesca. Sense perdre mai el to ni la tensió, es desenvolupa en espiral, incansable, amb digressions i símils inesperats, sovint delirants, com ara aquest: «per aquella cara de fusta hi va passar de sobte un raig càlid, s’hi va veure no un sentiment sinó el pàl·lid reflex d’un sentiment, una cosa semblant a la inesperada aparició a flor d’aigua d’algú que s’ofega, provocant un crit d’alegria entre la multitud que omple la riba. Però és endebades que els germans i les germanes, contents, li llancen una corda i esperen que tornin a emergir l’esquena o els braços cansats de lluitar: aquella aparició era la darrera. Tot s’ha tornat sord i, després d’això, es fa encara més espantosa i desoladora aquella estesa encalmada d’aigua impassible. La cara d’en Pluixkin també, després de passar-hi aquell sentiment fugisser, va tornar-se encara més insensible i vulgar.»

Planiana (130)

Des de la porta de l’església miro els teulats de Portaria. Recordo que, cap aquell indret, hi vivia Nadina; una mica més enllà, Rosetta; prop d’aquell campanaret, Irma. Irma tenia un parell de cames de les més ben fetes que jo mai hagi vist. Li vaig regalar més de trenta parells de mitges de seda beige en el curs de tres mesos... Era l’única manera que tenia de demostrar-li la meva admiració amorosa, perquè l’italià sentimental em feia enrojolar. Però quines cames, santa Caterina de Siena!

Dono la volta a l’església. A la façana hi ha les escultures del francès Puget, desorbitades i declamatòries. El parell de cames d’Irma eren més agradables i tranquil·les. Foren probablement aquells prodigis que ensenyaren a caminar la ragazza d’una manera perfecta, el 1922. És morta Irma? És viva? M’obsessiona un moment la necessitat de trobar-la; però, quan penso que entre dents i queixals em falten sis o set peces, en desisteixo.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Planiana (129)

El Mediterrani en estat nu, merament geogràfic, amb aquella quantitat de tòpics —generalment falsos— que hom porta al cap, té l’aridesa de la pura visualitat. Amb llibres és una altra cosa. Els llibres i papers posen els homes sobre la geografia, projecten sobre la terra —i el mar— les passions humanes. Tot s’anima de seguida amb aquesta lluita incessant —teixir i desteixir— de l’espècie humana…

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Tres pestes de la literatura

El costumisme, la imaginació gratuïta i el didactisme són per a mi algunes de les principals pestes que degraden la literatura, sobretot la novel·la, però no sols aquest gènere. Totes tres solen anar de bracet i afecten tant la literatura culta com la popular o de consum. N’hi ha més, és clar, de pestes literàries, però amb les que he esmentat ja anem ben servits per ara.

El costumisme era una de les bèsties negres de Josep Iborra com a crític literari. En uns escrits publicats pòstumament, recollits sota el títol d’Al voltant del costumisme: notes sobre unes lectures (Una literatura possible, vol. 2, p. 1363-1378), en feia aquesta descripció que era, alhora, una crítica de les seues limitacions: «El costumisme, en general, és cec a la realitat integral i viva. Té la seua retòrica, els seus punts de mira; opera amb seleccions i les tracta segons unes convencions. La novel·la el supera, encara que n’arrossega residus, tics… Les seues formes literàries són fragmentàries: escenes, quadres, viatges, articles en diaris. No té voluntat universalista sinó localista, que no és el mateix que “local”. Tot són costums: costums de París o de províncies, costums anacrònics o modes, o uns modes de vida desconeguts o ignorats, o “pintats per ells mateixos” —l’exotisme és un altre costumisme (forani). No és realista: interessen els costums com a tals, com a esquemes extrets d’una dinàmica social integral.»

Com a reacció conservadora contra els nous costums —modes, nous tipus—, que criticava o satiritzava des del punt de vista del que és «normal», el costumisme perviu encara en la literatura actual, en moltes novel·les centrades en un passat pròxim, però ja molt diferent d’ara. I perviu també, d’una manera curiosament invertida, en novel·les que situen l’acció en el present que vivim, sense una intenció satírica a partir d’uns valors tradicionals. Actual esdevé en aquests casos sinònim de típic: típicament «actual», és a dir, previsible. Sol coincidir amb el que llegim cada dia en el diari. Aquest punt de partida afecta, com una taca de tinta, tots els elements novel·lístics: personatges, situacions, temes… La realitat es redueix a uns clixés, a una sèrie de llocs comuns passats pel vernís d’una moral o altra, sempre benintencionada. Els llocs comuns sempre tenen èxit. I hi ha una fatalitat: tot tendeix a degenerar, tard o d’hora, en lloc comú.

Un article de Joaquim Iborra sobre un quadre de Josep de Ribera

Un dels millors quadres del Museu de Belles Arts de València és Sant Sebastià atès per santa Irene i la seua criada, de Josep de Ribera. Fa poc han tret a subhasta una de les nombroses còpies que existeixen d’aquesta obra. ¿És l’original la del Museu, o l’original és l’altra, la que acaben de subhastar? Quina de les dues és la bona? Totes dues obres són del mateix Ribera i totes dues poden ser considerades «originals». Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió i altres que s’hi relacionen en l’article que ha publicat avui en La Veu del País Valencià.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Un Ribera a subhasta.

Viure en mons diferents

El 1931, en una carta a la seua cunyada Tania Schucht, Gramsci criticava que hagués parlat de «dos mons» per a referir-se a la relació entre els jueus i els no jueus. Gramsci sabia que Tania no era antisemita, però li preguntava què volia dir amb aquella expressió. Que jueus i no jueus són com dues terres que no poden apropar-se i establir una comunicació entre si? Si no volia dir això, i es tractava d’una expressió metafòrica, a penes volia dir res, perquè metafòricament els «mons» socials i individuals són innumerables. A quantes societats pertany cada individu? I cadascun de nosaltres, no ens esforcem constantment per unificar la nostra concepció del món, en la qual encara subsisteixen bocins heterogenis de mons culturals fossilitzats?

És cert, com advertia Gramsci, que, quan fem servir metafòricament l’expressió «mons diferents», no volem dir que aquests «mons» són incomunicables ni hermètics. Sempre es pot traduir d’una llengua a una altra. Però encara que no siguen incomunicables ni hermètics, en la pràctica, ben sovint, aquests mons ni es comuniquen ni es toquen, encara que de vegades coincidesquen en alguns espais comuns o neutres. D’altra banda, quan de «mons diferents» es tracta, sempre n’hi ha un que és més «món» que l’altre: és el món, mentre que els altres són més aviat guetos. No estan envoltats per murs, com en l’època medieval, però gairebé. Metàfores a banda, l’expressió «mons diferents» suggereix implícitament el conflicte, la rivalitat. En la majoria dels casos, un conflicte sord, somort. Se sol imposar la indiferència mútua. Tot es complica, o es pot complicar, quan els «mons diferents» competeixen entre si, quan es qüestiona la relació jeràrquica, tan harmònica, quan el món se sent amenaçat pel gueto.

De vegades, els conflictes entre mons diferents són conflictes de simultaneïtat o d’encavalcament. Per exemple, dues classes socials o dos grups nacionals, enfrontats, es disputen l’hegemonia política. O els parlants de dues llengües es disputen quina ha d’ocupar la boca de la col·lectivitat. Unes altres vegades, es produeixen a causa de desfasaments: els anacronismes —els mons culturals fossilitzats que encara s’arrosseguen—, la falta de sincronització entre els diferents sectors socials i entre els mateixos individus. No tothom comparteix les mateixes prioritats. En la carta a Tania Schucht Gramsci apunta a un fet important, que es passa per alt sovint: els «mons diferents» són també dins de l’individu. Al llarg de la seua vida, ha de readaptar-se als canvis que imposa l’edat i als produïts per l’evolució social. A mesura que passa el temps, experimenta cada vegada d’una manera més aguda un sentiment de desfasament, d’haver deixat de fer peu. Es fa difícil portar el rellotge en hora.

Planiana (128)

Una de les coses que demostren d’una manera implacable que ens anem fent vells és la desaparició continuada i dolorosament observable de les petites il·lusions de la vida. Les grans il·lusions són el somni d’una ombra i per això duren tant. Les petites, en canvi, moren l’una darrere l’altra.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Un article de Joaquim Iborra sobre l’arquitectura i les cadires

Què hi tenen a veure, les cadires amb l’arquitectura? Més del que pot semblar d’entrada. Seure en una cadira és el que podem fer en totes les construccions que anomenem arquitectura. Però hi ha més coses encara. Quina funció social té una cadira, més enllà de la seua utilitat? Per què l’aparició del televisor a les cases va produir el més gran trastorn de la història de l’arquitectura?

Aquestes qüestions i altres que s’hi relacionen les tracta Joaquim Iborra en l’article que ha publicat avui en La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: L’arquitectura i les cadires.

Planiana (127)

Escoltar és un hàbit que consisteix a separar-nos del xivarri obsessionant que portem dins. No solem pas escoltar. No ens escoltem més que a nosaltres mateixos. Perdonin: a nosaltres mateixos i el telèfon. Tot el restant a penes existeix.

Josep Pla, Les hores (OC, 20)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La roca i la massa gelatinosa

Els obstacles, les dificultats, les resistències es poden convertir en un al·licient, en un estímul per a l’acció o el pensament. Com a mínim, ens obliguen a reaccionar, a pensar o a actuar d’una altra manera. Com reescriure una frase que resulta imprecisa, redactant-la de cap i de nou, sense limitar-nos a canviar-ne un mot per un altre de sinònim. Per desgràcia, els obstacles no sempre tenen aquesta funció benèfica, com a catalitzadors de la nostra iniciativa.

En una carta de maig del 1932, des de la presó, cada vegada més desmoralitzat i afeblit, Antonio Gramsci deia a la seua cunyada Tania Schucht que, en determinades situacions, encara que hi posem tota la nostra energia, no s’hi pot fer res, perquè ens estavellem «no contra una cosa sòlida i ferma, que es pot fer caure netament, sinó contra un estat de coses diguem-ne gelatinós, que no resisteix, sinó que es torna a formar contínuament i és invencible». Gramsci pensava, és clar, en la lluita política i, més concretament, en la seua situació personal. No es feia il·lusions. Ja no se’n podia fer.

La comparació dels obstacles amb una massa gelatinosa suggereix un estat de coses amb una gran capacitat d’autoregeneració. La massa gelatinosa no es pot esmicolar. No es pot reduir a un pedruscall com es pot fer amb una roca. Es pot deformar, però es regenera amb una facilitat desesperant. Els obstacles no sols no se superen, sinó que ni tan sols es poden encarar. Són tants els factors que hi ha imbricats i implicats, que és impossible fer un pas endavant. A més de reproduir-se, els obstacles reapareixen amb una força renovada, aliats amb uns altres de nous, que s’afegeixen als anteriors i els reforcen. Cada vegada la bola de neu es fa més grossa. Allò que combatem és una massa difusa i confusa. Les nostres accions, les que encara fem d’esma, esdevenen també difuses i confuses.

Planiana (126)

Bagur té les mil sensacions directes del poble alt escamellat entre la terra i el mar. L’orografia, una mica turbulenta, fa que sovint s’hi pugui sentir algun autèntic i integral i magnífic bram d’ase.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca