diumenge, 18 de febrer del 2024

Guia i incitació a la lectura de Proust


A la recerca del temps perdut
de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

divendres, 16 de febrer del 2024

Planiana (116)


L’altre dia, en una reunió, vaig sentir parlar a tres professors alemanys. Fou una cosa poemàtica. Tots tres lluitaven aferrissadament per demostrar que la seva residència habitual és la lluna i els espais siderals. Si l’un deia naps, l’altre contestava cols i l’altre replicava bledes. Era divertidíssim, ningú hi entenia res, però ells s’entenien perfectament.

Josep Pla, La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924

Planiana: una sèrie de la serp blanca

diumenge, 11 de febrer del 2024

La memòria del lector


És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria. Buffon, en el seu discurs sobre l’estil, va preconitzar que hi ha una relació molt forta entre l’estil i la memòria. «Només les obres ben escrites aconseguiran la posteritat», deia. Chateuabriand afirmava el mateix si fa no fa: «On ne vit que par le style.» Determinades característiques de l’estil, com ara la concisió i la claredat, ajuden a recordar millor una obra literària.

dissabte, 10 de febrer del 2024

«Un pilar davant la porta», un article de Joaquim Iborra



És una qüestió de sentit comú que un pilar no hauria de situar-se mai davant d’una porta. No fa falta ser arquitecte per a saber això. Però sembla que això no està tan clar. Com a mínim, el problema d’un pilar que cau precisament on hi ha l’entrada de l’edifici és un problema comú.

Llegiu, llegiu l’article que ha publicat avui Joaquim Iborra: Un pilar davant la porta

dijous, 8 de febrer del 2024

Planiana (115)


L’avi matern era ferrer. Treballava molt i dormia poc. M’han contat que dormia amb una cama nua fora dels abrigalls i quan se li refredava massa saltava de peus a terra. Aquest despertador tan original m’ha fet posar algunes vegades la pell de gallina.


diumenge, 4 de febrer del 2024

Joan Dolç, entre el temps i la memòria


En el fons, la terra. L’Horta en la memòria
, de Joan Dolç, és el primer títol de «País», una nova col·lecció de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Francesc Pérez Moragón, que es proposa oferir visions inèdites de fets històrics o actuals de la societat valenciana. Joan Dolç va nàixer en una alqueria de l’Horta d’Alboraia, on va viure fins als cinc anys. En aquest llibre ha reconstruït, d’una manera minuciosa i vívida, el món rural de l’Horta, que s’havia mantingut pràcticament inalterat durant segles fins a la seua desaparició a finals dels anys seixanta. Quan Dolç va nàixer, el 1956, encara «les estreles esguitaven la cúpula del firmament i irradiaven un fulgor modest, però molt uniforme, que permetia distingir-ho tot en un món d’ombres» i la ciutat, des de qualsevol punt de l’Horta, semblava llunyana, assossegada i inofensiva. Els sons, arcaics, preindustrials, «emergien amb nitidesa enmig d’un silenci transparent»: el crepitar de la fullaraca que s’arrossegava i s’arremolinava entorn de la casa, el colp sec d’algun fruit en caure… Era una vida marcada pels cicles naturals. Era, en paraules de l’autor, un món segellat, «un món de ritornelli, on tot pareixia que girava amb l’únic objectiu de no moure’s del lloc».

A finals dels seixanta, el futur va arribar en forma d’allau. La barrera vegetal que aïllava l’Horta de la resta del món va començar a disminuir a la carrera i al seu voltant va emergir un conglomerat d’edificacions que avançava de pressa i de manera agressiva. En molt pocs anys l’agricultura va esdevenir una activitat residual, sepultada sota el prestigi d’altres sectors econòmics. Tot va començar a prendre un caràcter arqueològic. O folklòric. Abans, en la família de Joan Dolç, el tall que es va produir entre la vida de l’avi i la del pare va ser un indici premonitori de l’ensulsiada. L’avi va sentir que la seua vida era plena fins al dia de la seua mort. El pare, no. Va viure enmig d’una fractura històrica i ell mateix va espentar els fills lluny del camp.

Però En el fons, la terra és més, molt més que un report etnogràfic d’un món abolit. És una obra d’una gran ambició literària, difícil de caracteritzar o de classificar en un gènere o altre. La narració i la descripció —de persones, d’oficis, d’indrets, d’objectes— s’alternen i es combinen amb la reflexió assagística. Aquesta dualitat es mostra també en les notes a peu de pàgina que acompanyen el text. De vegades, aporten informacions complementàries, però en la majoria dels casos es converteixen en uns microassaigs que desenvolupen algun motiu del text central o en són una digressió. El llibre està il·lustrat amb fotografies, obra del mateix autor, sovint d’objectes abandonats, bruts i empolsegats, restes del naufragi d’un món, que marquen el contrapunt des del present a la rememoració del passat.

dissabte, 27 de gener del 2024

«Les antenes i els edificis», un article de Joaquim Iborra


Joaquim Iborra ha publicat avui en La Veu del País Valencià un nou article, Les antenes i els edificis, que podeu llegir complet clicant-ne l’enllaç.

En aquest article, continuació de l’anterior, assenyala que l’arquitectura dels últims cent anys ha quedat «atrapada entre la prohibició de l’ornament, considerat delictuós i impropi, i la incapacitat de descobrir els valors arquitectònics de les instal·lacions, cada vegada més nombroses i complexes». Ja no es tracta només de les instal·lacions de l’aigua corrent, de l’electricitat o de la calefacció. En els terrats d’avui regna l’antena col·lectiva, primer solitària, i ara amb la seua cort de màquines d’aire condicionat, casetes d’instal·lacions i —és una novetat— plaques fotovoltaiques.

No és gens fàcil integrar les instal·lacions en l’arquitectura. Sobre la proliferació de plaques fotovoltaiques en les teulades i terrasses, Joaquim Iborra afirma que «les plaques arriben procedents de la indústria, amb unes característiques determinades i amb uns requisits de muntatge precisos. Si a algú se li ocorre demanar consell a l’arquitecte sobre com instal·lar-les, aquest es queda mirant les plaques amb les mans a les butxaques i la boca mig oberta». Joaquim Iborra és arquitecte.

dimecres, 17 de gener del 2024

Planiana (114)


Els grills són molt importants.

En el curs dels meus passeigs nocturns, de vegades comparo l’aspecte que té la terra a l’hivern amb el que té a l’estiu —sobretot a darrers d’estiu. A l’hivern, la terra és muda, inerta, passiva. A l’estiu, la simfonia dels grills hi posa un oreig musical, generalment llarg, vast, d’una corprenedora bellesa. La terra es torna viva i, malgrat la seva habitual indiferència, sembla fer companyia.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dissabte, 13 de gener del 2024

«De campanars i antenes», un article de Joaquim Iborra



És cert que els edificis cada vegada són més «instal·lacions» i menys «arquitectura»? Quina diferència hi ha entre aquests dos conceptes? Quin paper tenen els ornaments dels edificis? Tenia raó Adolf Loos quan afirmava que l’ornament és immoral i fins i tot un crim? Quina semblança funcional hi ha entre el campanar d’una església i les antenes actuals de telecomunicacions? Per què els campanars ens agraden i les antenes no? Ens neguem a acceptar les coses útils com a belles?

Joaquim Iborra tracta aquestes i altres qüestions en l’article que ha publicat avui en Diari La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: De campanars i antenes.



dimecres, 10 de gener del 2024

Les ressenyes literàries de Katherine Mansfield


Durant els anys 1919 i 1920, Katherine Mansfield va publicar més de cent ressenyes de novel·les en The Athenaeum. Van tenir molt d’èxit. El seu marit i editor de la revista, John Middlenton Murry, les va publicar pòstumament el 1930, amb el títol de Novels and Novelists. La majoria de les novel·les comentades en aquest volum avui ja no les recorda ningú i s’han convertit en lletra morta. Ja en el moment de ser publicades, poques van rebre l’aprovat de Katherine Mansfield. Ni tan sols un aprovat justet i misericordiós. Es tractava, com diu ella mateixa, «of those hundreds of novels which not send you to sleep, but —do not keep you awake». Novel·les correctes, que estaven bé, que no eren una merda, com diu la gent malparlada. Però prescindibles. No et fan dormir, però tampoc no et mantenen despert.

Les ressenyes que va escriure Katherine Mansfield, en canvi, es llegeixen molt bé, en bona part gràcies a la intel·ligència i a l’humor amb què comenta les novetats literàries. No adopta mai una actitud irritada o indignada, santament indignada. S’estima més de fer servir la reticència irònica, o simplement humorística. Algunes mostres: de la novel·la d’una Miss Stella Benson, diu que «she seems to write without ease, without effort; she is like a child gathering flowers. And like a child, there are moments when she picks the flowers which are at hand just because they are so easy to gather, but which are not real flowers at all, and forgets to throw them away». D’una altra, que la passió que ha intentat descriure en la seua novel·la «is so ungoverned that we cannot see the stars for the fireworks». D’una altra, encara, que és «a new novel that never was new». Katherine Mansfield era irònica i educada. I una mica malèvola. Una mica, només.

L’interès i el valor d’aquests articles van molt més enllà de la gràcia amb què Mansfield comenta els llibres. Hi trobem expressades, a més, la seua poètica com a escriptora i tot un seguit de reflexions i observacions sobre la literatura. La ressenya, en les seues mans, adopta una forma peculiar. No sol començar analitzant el llibre ressenyat, sinó plantejant algun aspecte de la novel·la com a gènere literari, que tot seguit il·lustra o precisa amb aquell. Sovint, es refereix amb displicència de la literatura poc exigent, considerada com un entreteniment, com una distracció o passatemps. Remarca que hi ha novel·les que es llegeixen molt ràpidament, no per la intriga ni per un argument trepidant, sinó perquè són tan previsibles que es poden llegir sense esforç. La ment del lector està tan familiaritzada amb el que se li ofereix que llegir-les és com fer punt de ganxo, una activitat mecànica que es pot dur a terme sense parar-hi gaire atenció. La lectura d’aquestes novel·les ens distreu, ben cert. Però no fins a l’extrem de divertir-nos.

dimecres, 3 de gener del 2024

Planiana (113)


Zúric, hivern. Ha fet un dia trist, de cel opac, horitzons curts, les muntanyes incertes en la boira dels gravats romàntics la pluja i les volves de neu. Quan, després del dia fatigós, arribo a l’habitació de l’hotel —l’hotel mitjà, de sempre—, penjo el meu barret negre al bec de dalt del penja-robes, i l’abric, més aviat mullat i rígid, al bec de baix del mateix estri. El penja-robes es troba sobre l’esquena de la porta de l’habitació. Tot d’un plegat em miro les coses penjades, d’una verticalitat palplantada i esllanguida, i em trobo davant un dels espectacles més necrològics i tètrics de la meva vida.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12) 

dissabte, 30 de desembre del 2023

«Arquitectura i edificació», un article de Joaquim Iborra


Tots sabem què és la literatura. Si més no, això pensem, encara que ens resulta molt difícil definir-la. Amb l’arquitectura passa una cosa semblant. Però el sector de la construcció, sempre tan dinàmic, ha trobat una manera de resoldre la qüestió: deixar de parlar d’arquitectura i substituir aquest concepte pel d’edificació. Joaquim Iborra ha publicat avui en el Diari La Veu del País Valencià un article en què tracta diverses qüestions que plantegen aquests dos conceptes, tan innocents i tan clars.

Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Arquitectura i edificació.

divendres, 29 de desembre del 2023

Un calidoscopi del País Valencià a través d’unes famílies amb història


Ara fa dos anys, Edicions Sidillà va publicar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, sobre una sèrie de famílies catalanes vinculades a un mas en diverses comarques del Principat i de la Catalunya Nord. L’objectiu era imaginar-se el país en la llarga distància, i com s’ho han fet determinades famílies per a continuar en un mateix lloc, quan tot ha canviat tant. Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, responsables d’Edicions Sidillà i autors d’aquell llibre, juntament amb Ignasi Revés, van entendre que una obra d’aquestes característiques l’havien de fer també a la resta de terres de llengua i cultura catalanes. Enguany, a més d’un nou volum sobre famílies de Catalunya, l’Aran i Andorra, han editat Arrelats. Famílies valencianes amb història, escrit en aquest cas per Juli Capilla, després d’haver voltat pel País Valencià i d’haver parlat amb molta gent.

Els dos volums d’Arrelats sobre les famílies més antigues de Catalunya, giren entorn de la figura de l’hereu i del mas com a eixos centrals. Això ha representat una dificultat a l’hora de fer-ne una versió valenciana, perquè al País Valencià la figura de l’hereu no ha tingut mai prou força ni arrelament. De fet, la renovació intermitent de les famílies no s’hi ha aturat mai. Sembla que les famílies valencianes es desfan i es refan cada tres generacions. És clar que, com indica Nèstor Novell en el pròleg, excel·lent, que ha redactat per a aquesta edició, «el llibre podria haver estat una història de les grans nissagues valencianes». Els Trénor, els Noguera, els Beltran de Lis… Hauria estat la visió i la trajectòria de l’oligarquia secular del País Valencià, però «de segur que l’autor hauria fracassat en el seu objectiu de cercar famílies arrelades al País». Per contra, el conjunt de famílies triades per Juli Capilla, a partir d’anades i vingudes per diverses comarques valencianes, li permet, com diu Novell, «una visió més acolorida i plural que inclou una gran diversitat de sectors econòmics, una diversa procedència social i una ampla representació territorial».

Sense poder basar-se en la figura de l’hereu i en la pervivència del mas familiar, Capilla ha pres com un dels fils conductors del seu llibre el fet que el País Valencià és una creació medieval del segle XIII, i que «la població valenciana, fins ben entrat el segle XX, és hereva dels colons que van repoblar les nostres terres a partir de la implantació del Regne de València, el 1240». Catalans, sobretot, i aragonesos. També hi van venir occitans, navarresos, castellans, mallorquins, maltesos, genovesos… Com que al País Valencià la memòria familiar és prima, la marca distintiva d’un cognom és una pista que permet retrocedir amb profunditat en la història personal i col·lectiva.

diumenge, 17 de desembre del 2023

Llibres que fan llegir


Torne a llegir, per tercera o quarta vegada, les Notes disperses de Pla. M’agraden més que El quadern gris. Pla les considerava un complement d’aquest dietari, «però molt més ampliat, d’una volada potser més llarga». Aquesta relectura no la tenia prevista, però com que havia d’escriure una ressenya de La inflació alemanya, vaig llegir el text que Pla va publicar sobre aquella experiència en les Notes disperses. Després de llegir-lo, vaig continuar fullejant el volum d’esma. Algunes de les notes les recordava molt bé. D’altres, era com si les llegís per primera vegada. Entre aquestes últimes en vaig trobar una sobre Montesquieu, un autor, diu Pla, «que no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé —ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res. […] és un autor d’una actualitat perenne, d’una lluminositat viva, d’un estil radiant, clar, esvelt, fascinador». Tinc les obres completes de Montesquieu en l’edició de dos volums de La Pléiade. Fa temps que volia llegir-ne Mes pensées, un recull miscel·lani d’observacions i reflexions, el tipus de llibre que més m’agrada. La nota de Pla em va decidir a emprendre’n la lectura tot d’una, que he fet a poc a poc, atrapat del tot. Algunes mostres: «Maxime admirable: de ne plus parler des choses après qu’elles sont faites.» «Il ne faut jamais répondre: si le public ne rèpond pas pour vous, la réponse ne vaut rien.» «Ce que les françois ne savent pas, ils le méprisent; ce que les espagnols ne savent pas, croient le savoir.»

Acabada la lectura de Montesquieu, era inevitable que em vinguessen ganes de llegir de nou les Notes disperses. Aquest llibre de Pla sempre ha estat per a mi una mina de referències. M’ha incitat a llegir molts llibres fonamentals, i encara ho fa, com en el cas de Montesquieu. Avui hi he trobat una nota, que no recordava tampoc, sobre la Correspondència de Grimm. Pla no ho precisa, però deu ser un dels dos germans Grimm, segurament Wilhelm. Sembla que Pla no va arribar a llegir aquest llibre. Diu que «sempre m’interessà la figura de Grimm; però, malgrat aquest interès, no se’m presentà mai l’ocasió de comprar la seva Correspondència». I escriu aquesta observació: «És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat de llibres inútils que es troben al comerç.» He intentat localitzar, debades, alguna referència sobre aquest llibre amb el cercador de Google. M’he cansat aviat i ho he deixat córrer. Un altre dia hi tornaré. En una altra nota, Pla parla dels tres llibres que més l’han impressionat i que ha tingut més sovint a les mans amb un interès més permanent: el Tractat teologicopolític de Spinoza, les Cartes provincials de Pascal i el Zibaldone de Leopardi, «tres llibres esvelts en els quals es percep, literalment, el mecanisme de la intel·ligència, la tensió i les possibilitats de la intel·ligència».

No totes les notes són sobre llibres! La primera és un text molt dur, molt precís, sobre la família i la vida familiar. N’hi ha una altra que m’ha interessat, d’una pàgina i mitja: un relat d’una navegació des de l’Alcúdia, a Mallorca, fins a Ciutadella. En la pàgina vint-i-tres Pla rememora les moltes hores de les nits d’hivern que va passar rodant pels vells carrers de Cadaqués. És un text estrany, obsessionant: «Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni sentiu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d’aigua que expulsa el mar.»

dimarts, 12 de desembre del 2023

Les cròniques de Josep Pla sobre la inflació alemanya


L’agost del 1923 Josep Pla va ser enviat a Berlín com a corresponsal de La Publicitat. Allí es va retrobar amb el seu amic Eugeni Xammar. Des d’aquell moment fins a finals de febrer del 1924, en què va tornar a París, Pla va presenciar amb els propis ulls el que va ser la inflació alemanya, un fet històric que el va colpir profundament i que no va oblidar mai. S’hi va referir una vegada i una altra, en converses o per escrit. Els exemples d’aquesta obsessió per l’estabilitat de la moneda són ben nombrosos al llarg de la seua obra: «El preu de la moneda és el fonament de la moral pràctica, que és l’única que existeix» (Retrats de passaport, OC 17), «Aquest és un país, si més no, ha tingut més facilitat per a comprendre la Santíssima Trinitat que el preu de la moneda» (El que hem menjat, OC 22)…

A banda d’aquestes frases expeditives, l’experiència de la inflació alemanya es va traduir en un dels millors escrits de Pla, reproduït en les Notes disperses (OC 12, p. 429-445), una crònica sintètica, en el record, d’aquell temps que va viure a Berlín: «La candela cremava de cap per avall. El marc anava baixant a una escala fantàstica. […] Fou un fenomen enorme, d’un dramatisme social com poques coses he vist en la meva vida, que s’hi puguin comparar. Sobre aquest fet, hi he pensat reiteradament en el curs de la meva existència. Crec que el preu de la moneda, a cada moment, és potser l’esdeveniment més considerable de l’aventura humana en aquest món.» Juntament amb el que va dedicar a la marxa dels camises negres de Mussolini sobre Roma, també recollit en les Notes disperses (p. 308-325), aquest escrit sobre la inflació alemanya ha de figurar en qualsevol antologia de l’obra de Josep Pla. Finalment, algunes de les narracions aplegades en Relacions (1927), i posteriorment en La vida amarga (OC 6), estan situades al Berlín d’aquella època. En el volum de l’Obra Completa apareixen agrupades sota el títol d’El cercle de Berlín.

Però encara n’hi havia més. Ara podem llegir La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924, que ha publicat Destino en una edició a cura de Xavier Pla, acompanyat d’un pròleg de Josep M. Fradera. Aquest volum recull vuitanta-vuit articles dels cent vint-i-tres que Pla va enviar a La Publicitat durant l’any i mig que es va estar a Berlín, a un ritme de tres o quatre per setmana. Aquests vuitanta-vuit articles o cròniques són els que segueixen el fil central dels esdeveniments relacionats amb la inflació.

dimecres, 6 de desembre del 2023

Planiana (112)


No hi ha més remei: cal estar amb el temps, caminar amb l’època, però no pas a condició de sofrir-ne només els inconvenients.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)
Planiana: una sèrie de la serp blanca