Després d’El guardià de les trufes (Barcino, 2016) i de Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021), que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu De l’ocàs del món rural al desconcert actual: dues novel·les de Fèlix Edo Tena), Fèlix Edo Tena ha publicat El món exterior (Onada, 2026). Aquesta nova novel·la, ambiciosa i complexa, que sembla formar una trilogia amb les dues anteriors, representa una tornada al món d’El guardià de les trufes, però des d’una altra perspectiva i amb una altra intenció. Encara que totes dues situen l’acció en la postguerra, El món exterior ho fa al final d’aquesta, concretament en l’any 1955. L’enfrontament entre el maquis i la guàrdia civil encara continua, com una recialla que aviat desapareixerà del tot, igual que el món rural dels masovers de les comarques dels Ports i del Maestrat. La diferència fonamental entre les dues novel·les, però, no és aquest desplaçament cronològic. Mentre que El guardià de les trufes responia a la voluntat gairebé etnogràfica de descriure un món condemnat a desaparèixer, en El món exterior la precisió en la descripció del paisatge i de l’ambient social d’aquell temps es combina amb una dimensió simbòlica, que transcendeix la localització de la narració.
Vicent i Ramon són dos germans que viuen amb els seus pares en un mas, on tots quatre es dediquen a les faenes del camp. La guerra d’Espanya ha quedat enrere, però continua la violència i la por. Un dia, els dos germans coneixen de manera casual un estranger, un anglès, potser un membre de les Brigades Internacionals que ha acabat enrolat en la guerrilla. Al cap de poc, Ramon, de caràcter somiador, s’escapa de casa i desapareix sense deixar rastre. Vicent decideix buscar-lo, seguint com a única pista les paraules que els va dir l’anglès,
Comença així un viatge des del mas muntanyenc fins al litoral, a la ciutat de Castelló, des d’un món pobre i limitat, interior —no sols en sentit geogràfic—, però segur i conegut, al món exterior: el món dels altres. Aquest viatge a la recerca del germà desaparegut, fugint a més d’Altre i Jutge, dos individus misteriosos i hostils, pren de seguida un caràcter de viatge iniciàtic, marcat per la trobada amb diversos personatges. Tots ells, en major o menor grau, han patit el trasbals de la guerra i la destrucció del seu món: un botiguer, un traginer, un mestre republicà, retornat de l’exili, uns gitanos, uns frares, i finalment un element benefactor, que li facilitarà l’entrada i l’establiment en la nova societat sorgida de l’ocàs del món rural.
Abans de la conversa amb l’anglès, la inquietud ja s’ha apoderat dels dos germans, a causa de l’aparició esporàdica d’alguns personatges forans pels voltants del mas i, sobretot, per les interrogacions enigmàtiques que sovint els provoca la natura: «Al peu del groc canyar, brillava el fang negre. Ramon no hauria sabut dir si en els seus ulls hi havia una tenebrosa solitud i en les orelles un insondable silenci, perquè aquella remor i aquells colors venien d’una altra part, d’on no ve mai el coneixement de les coses. Per darrere de l’últim mur on se situa la memòria, on naix l’altra memòria: l’immens coneixement de les coses desconegudes.»
Com en El guardià de les trufes, en El món exterior la natura hi té una presència obsessionant. L’autor descriu de manera precisa i suggestiva l’enorme varietat d’elements que conformen el paisatge muntanyenc: les formes de l’orografia, tota mena d’arbres i arbustos, els animals, l’olor que anuncia la pluja, els sons, que, en la quietud i la solitud de la muntanya, «eren clars i equidistants: un gos bordant a la llunyania, el xiulit d’un falcó encimbellat a la recerca d’un ratolí…» Enric Valor hauria aplaudit amb admiració la recreació literària del paisatge de muntanya que ha dut a terme Fèlix Edo en aquesta novel·la.
A mesura que avança en el seu viatge, Vicent s’adona que s’ha convertit en un estrany per a ell mateix. Ara «sabia que la vida al mas havia estat com quedar atrapat en el fons d’un plec des del qual resultava impossible determinar l’ordit, la trama o el dibuix de les coses que passaven al món. Sentia que tota l’existència que havia viscut fins aleshores estava perduda per a qualsevol sentit d’una tradició contínua». De més a més, el cercle de la seua vida s’engrandia, perquè «al flux prismàtic de colors i de sons en el qual havia caminat a la deriva per les muntanyes i les planes del Maestrat, calia afegir-hi el contacte amb la línia de la història», que li expliquen alguns dels personatges amb qui es troba, alguns dels quals li relaten algunes de les tragèdies del segle XX, com ara l’existència dels camps de concentració nazi: «aquell increment de la perspectiva, de la corba vital, li produïa un vertigen, perquè sabia perfectament que cada vegada es trobava més a la intempèrie, més exposat. Per això notava que era una altra persona, que s’estava convertint en un estrany.» L’encontre amb el món exterior no li farà exclamar com a aquell personatge de La tempestat: A brave new world! Un món nou i meravellós!, sinó ser conscient d’«un horror dissimulat que habita sota la superfície, profund i etern».
Aquesta qualitat transcendent de la novel·la ve reforçada per la presència d’Altre i de Jutge. Per al protagonista eren «uns apareguts que es manifestaven com a espectres», «dotats de la capacitat de repetició d’un malson», «com si hagueren sorgit de les profunditats d’aquell avern anteriorment albirat». «Hi ha una cosa que hauries de saber: som personatges del vell món. I, ben mirat, en això no som gaire diferents», li diu Jutge a Vicent. Aquest personatge, que parla de vegades amb el to admonitori d’un profeta bíblic, és el «representant d’una jurisdicció que només existeix en les pretensions dels qui fan el món o dels qui donen per finiquitats els mapes antiquats».
Les referències al capvespre recorren la novel·la com un leitmotiv, potser massa insistit. Associat gairebé sempre amb la sang —«cap a ponent es veien bancs de núvols rogencs com la sang»—, el capvespre es converteix en una metàfora de la destrucció i de la violència, de l’ensulsiada d’un món personal i social, que culmina al final de la tercera i última part de la novel·la en una mena d’apocalipsi: «Un últim raig de llum va irrompre per l’última capa dels núvols i va banyar de sang, durant uns quants segons, les cases i els blocs de pisos. Va tenyir l’ambient d’una diàfana capa de color, com si l’aire mateix s’haguera tornat vi. El món pareixia un enorme cel travessat per la negra ferida de la filera d’arbres. La seua mirada era la d’algú que, de sobte, recupera la vista, però que no suporta la intensitat del que veu.» L’epíleg amb què Fèlix Edo tanca El món exterior afegeix a aquesta novel·la un happy end irònic, amarg i resignat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada