Sobre l’ús del valencià a la universitat, per Helena Hernàndez i Èvole

Arribe tard a la universitat. Entre a classe amb el cap baix, i m’assec a les darreres files. Per sort, el profe encara no ha començat perquè continua barallant-se amb l’ordinador, que dia rere dia es nega a funcionar ràpidament. Trac la llibreta i el boli, preparada per a prendre notes. Crec que el que més enyore de l’institut és la tranquil·litat de tenir un llibre on poder anar seguint la classe. Finalment, i després d’un parell de tortuosos intents, l’ordinador s’engega, el profe comença a parlar i... Ep! Un moment, està parlant en castellà? Els companys de classe ens mirem els uns als altres. Estem esperant a veure qui és el valent que alça el braç i recorda al professor que som el grup V, que la V no és per a fer bonic, que la V és de grup en valencià. Si el professor imposa massa, callem. Què hi farem? Tenim l’experiència del «yo es que, el valenciano lo entiendo pero no lo hablo». Ovidi respondria, «mire, com el meu gos». L’enuig és més gran quan saps que són d’algun poble valencià, i per comoditat empren el castellà. 

Canvi de classe. Sessió de microscopis. Entra el professor i comença a explicar. Solta algunes paraules en castellà «valencianitzades», eixa famosa mania de llevar l’última lletra a cada paraula. Un somriure burleta se’ns dibuixa als llavis. Al profe li costa una mica parlar, s’entrebanca. Ens pregunta com es diu una paraula en valencià i s’excusa dient: «perdoneu, és que sóc de Madrid i em costa un poc». Em quede atònita. Aquest fet em fa recordar aquell professor d’anàlisi del conservatori. Havia estat treballant a Gandia i sempre parlava de la seua experiència allí. Parlava en valencià de manera fluïda i amb accent. Un dia li vam preguntar si era de Gandia o d’algun poble de les rodalies i es va posar a riure mentre deia: «si jo sóc de Madrid!» La mateixa reacció de sorpresa. Li preguntí que com era que parlava valencià. Entengueu que li preguntés allò. Sempre he tingut la idea (la continue tenint) que la resta de l’Estat espanyol no entén per què parlem valencià o per què defensem i és tan important la nostra llengua. Amb fermesa em va respondre: «jo he vingut a treballar ací, i ací es parla valencià. Si me’n vaig a França, aprendré francès, no?» A més a més, l’home no estava obligat a donar la classe en valencià, perquè al conservatori no hi ha diferents grups d’acord amb l’idioma emprat. És el professor qui decideix en quina llengua se sent més còmode per a donar la classe. O utilitza la llengua segons la que parlen majoritàriament els alumnes. 

Un fet tan normal com aprendre la llengua de la terra on treballes es converteix en un fet insòlit. La desena de casos que he conegut em comenten que al principi és dur, perquè clar, quan t’equivoques i en comptes de dir, per exemple, vaixell dius «barc», els alumnes se’n riuen i no et donen ganes de continuar fent l’esforç de donar la classe en valencià, que al cap i la fi és el que han demanat els teus alumnes. 

El que passa a Catalunya amb les sentències dels tribunals de justícia sobre el model d’immersió lingüística, a les Illes amb el TIL, malauradament és història vella per a nosaltres els valencians. Ací, al País Valencià, el problema amb les línies és que, primer, no s’oferten/s’eliminen (14000 nens enguany no han pogut estudiar en valencià) i, si s’oferten, no es compleix al 100% la docència en valencià. Açò succeeix a tots els àmbits educatius, des d’infantil fins a la universitat. Per tant, la xifra del nombre de línies en valencià que ens podrien donar des de la Generalitat és enganyosa. Caldria preguntar-se quantes de les línies en valencià de les universitats, com les dels instituts es compleixen. El no compliment del 100% de la docència en valencià és el que els alumnes de la UPV li van retraure al rector (http://lasteriscupv.blogspot.com.es). A la qual cosa ell contestà que no es preocuparen, que al costat de «Grup V» posaria un asterisc (*) per tal d’indicar que no s’anava a rebre el 100% de la docència en aquesta llengua. És a dir, institucionalitza l’incompliment, li dóna un marc on qualsevol pot emparar-se. Mira tu que bé, poses un asterisc i pots incomplir el que et done la gana. Que li posen un asterisc al costat del títol de «president d’Espanya» a Mariano Rajoy, per incomplir promeses electorals. O en qualsevol contracte amb el banc que també et posen un asterisc i així el poden incomplir quan vulguen. 

Aquesta gent a qui li dóna igual la llengua, no entenen que el pla de normalització lingüística que tenen els centres escolars, instituts i universitats, així com l’establiment de les línies en valencià no són més que un contracte que adquireix la institució en qüestió amb la societat valenciana, amb la seua llengua i cultura per tal de protegir-la i fonamentar-ne l’ús. Potser algú que em llegeix, pensarà: «que exagerada, no passa res per tenir classe en castellà». Doncs mira, si jo em matricule en una escola anglesa com el Cambridge, posem per cas, hauré de rebre les classes en anglès, perquè en cas contrari, els meus pares es queixarien. Si el grup en castellà rebera classes en valencià, es queixarien, i la seua queixa estaria més ben vista que la nostra. 

La clau és que a la nostra terra (digues-li País, digues-li Comunitat de veïns) ha fallat (com tantes altres coses) l’equiparació del valencià al castellà, no ja a l’àmbit legal sinó a l’àmbit educatiu i quotidià. Ens parlen en castellà als comerços, i instintivament ens canviem de llengua, quan no ho hauríem de fer. No es veu mal donar classe en castellà a un grup en valencià. I tants altres exemples.

Però hem d’entendre com una victòria el fet que més de 300 anys després la llengua continua resistint l’envestida, gràcies al teixit construït pels diferents moviments i associacions. 

Per concloure amb el tema de la línia en valencià, crec que la millor defensa d’aquesta es pot fer amb una senzilla però clara frase de Mandela. Mandela va dir, «si parles a una persona en una llengua que entén, el que dius li arriba al cervell; si li parles en la seua llengua, li arriba directe al cor». 

Helena Hernàndez i Èvole