Planiana (98)

Endevinar una persona és descobrir-la, en definitiva posar-la en ridícul. Si voleu viure amb tranquil·litat, eviteu d’endevinar la gent. Si no us agrada d’endevinar-vos, tractar d’endevinar els altres no té a penes sentit.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Amb la corda al coll

Feia temps que no llegia un Conrad. Ho he fet ara, aprofitant que Viena Edicions acaba de publicar Amb la corda al coll (The End of the Tether), una narració que juntament amb Joventut (Youth) i El cor de les tenebres (Heart of Darkness) forma una mena de trilogia de les edats de la vida. Amb la corda al coll correspondria a la vellesa, al sentiment d’haver-se quedat, al capdavall, fora de joc. Acarat al final, amb la corda al coll, el capità Whalley voldrà mantenir-se fidel a l’últim sentit que el lliga a la vida, encara que això, paradoxalment, comporte trair el sentit de rectitud moral que l’ha acompanyat sempre. 

La clau de la història és un fet que no revelaré per no aixafar-vos la guitarra. El lector el descobreix gradualment. En la primera pàgina ja n’hi ha indicis, però d’això només ens n’adonem a posteriori. Borges considerava Amb la corda al coll una de les narracions més esplèndides de la literatura anglesa.

El crític i novel·lista Walter Allen va escriure en The English Novel que Conrad utilitza el mar i els escenaris exòtics com una mena de laboratori per investigar la naturalesa humana. El medi, el mar o el lloc exòtic, aïlla el personatge del món dels homes, que s’enfronta amb ell mateix in extremis. Per a Walter Allen, Conrad és essencialment un moralista. De tota manera, en aquesta narració el drama del capità Whalley es retalla no sols contra la buidor del mar i la llunyania dels llocs, sinó també contra el nou món creat pels avenços tecnològics de la industrialització. Els diners esdevenen un motiu insistit, obsessiu.

La traducció que ha fet Marta Pera d’aquesta narració de Conrad és excel·lent. No ho dic únicament per la fluïdesa amb què es llegeix. He cotejat diversos fragments de la versió catalana amb l’original anglès i en tots els casos resulta ajustada, precisa i àgil, amb un model de llengua literària molt pròxim al català actual. El mèrit encara és més gran si recordem que Conrad és un dels màxims estilistes de la literatura anglesa.

Algunes consideracions sobre la literatura universal de primer de batxillerat

Finalment, com ja sabeu, la LOMQE s’aplicarà el curs que ve en 1r i 3r d’ESO, i en primer de batxillerat. Més endavant, ja veurem què passa. Ara voldria comentar-vos només alguns aspectes relacionats amb l’assignatura de literatura universal. Amb la nova llei aquesta assignatura passa de segon a primer de batxillerat, encara que durant el curs 2015/2016 s’impartirà en els dos nivells. Però els canvis van molt més enllà.

D’entrada, els alumnes de primer, òbviament, tenen un any menys que els de segon, en una època de la vida en què una diferència d’un any es nota molt. En comparació amb els de segon, els de primer estan més verds, personalment i intel·lectualment. No poden donar tant de joc, per tant, a l’hora de llegir i comentar obres literàries. Per fer-ho més difícil, o més divertit, encara que els continguts de la programació són els mateixos que en segon, en primer hi haurà una hora menys de classe a la setmana. Com els professors s’obsessionen a donar tots els ítems de la programació, el desastre està assegurat.

Més conseqüències tindrà el fet que la literatura universal de primer deixa de ser, en bona mesura, una optativa. Els alumnes d’humanitats han de cursar-la obligatòriament, i els de ciències i els de arts pràcticament s’hi veuran obligats, fugint del foc d’altres assignatures per caure en les brases d’aquesta. Si en segon de batxillerat la literatura universal ha funcionat tan bé ha estat perquè era una optativa. Els alumnes que s’hi matriculaven, com a mínim una part d’ells, hi estaven interessats. I els grups eren reduïts.

Ara, en canvi, la cursaran pràcticament tots, i no per devoció, i amb una hora menys, i estaran més verds. Tot plegat porta, crec, a rebaixar les expectatives. Començant, per exemple, pels llibres de lectura. No és sols que caldrà disminuir-ne el nombre, ja que passem de quatre a tres hores a la setmana, sinó que la majoria de les lectures de segon, donades les circumstàncies que acabe d’exposar, no són vàlides per a primer. Només en salvaria, i encara, Èdip rei i La metamorfosi. L’Infern de Dante pot resultar excessiu; Hamlet és l’obra més llarga de Shakespeare i potser seria més prudent reemplaçar-la per un Romeo i Julieta, més breu i més fàcil. Madame Bovary, fora també. En segon molts alumnes es queixaven perquè hi ha molta descripció, i tenien raó. No us dic res del que podria passar en primer amb aquesta novel·la. Les flors del mal, sense comentaris. Els professors que hem donat fins ara l’assignatura de literatura universal, ens equivocarem si pensem que podem impartir-la igual que en segon.

Una última diferència és que en primer no hi ha una llista tancada de lectures obligatòries. Les lectures, per tant, se suposa que les tria i les fixa el professor de l’assignatura. En una pròxima entrada ja us comentaré les que he pensat, i també altres qüestions. Avui només volia plantejar-vos unes consideracions prèvies, que, des del meu punt de vista, no conviden precisament a l’optimisme. Ja ho anirem veient.

Planiana (97)

No és necessari recordar que les persones més profusament aptes per a una acció determinada són les que solen preocupar-se menys —en aparença, és clar— d’allò que sembla constituir l’essència del seu destí ineluctable. Quan un home té una obsessió permanent no sol parlar-ne i més aviat se’n desvia per alleugerir-se de tediositat. Potser els qui han parlat menys d’art són els artistes més naturalment creadors. Com totes les coses de la vida, d’art els qui n’han parlat sempre amb més fluència són els esperits crítics, els qui en el fer sentiren més constrenyiment.

Josep Pla, L’escultor Josep Llimona, (Tres senyors, OC, 19)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La lectura com a forma de suïcidi

En un passsatge del seu Livre de lectures Marthe Robert cita aquests mots del poeta alemany August von Platen: «he consumit la meua vida en lectures, he llegit en lloc de viure, els llibres han mort la meua vida». Per a Marthe Robert, l’autor d’aquesta frase, terrible en la seua banalitat, té don Quixot com a mestre, que experimentava pels llibres la mateixa passió desencaminada i les mateixes raons per abandonar-s’hi. Si el lector quixotesc confon la vida amb l’escriptura no és únicament per una necessitat legítima de l’esperit, diu Robert, sinó més profundament per compensar una feblesa nativa del seu organisme espiritual, una mena de defecte de l’ésser que l’aparta del món. Entre els llibres, es troba deslliurat de la necessitat de ser home entre els homes. Gràcies a la complicitat de la literatura, la seua vida no és que un llarg suïcidi diferit. El lector inveterat, el que es mata a llegir, no denuncia únicament una perversió de l’esperit portada a l’extrem, sinó que planteja la duplicitat de la naturalesa de la literatura, que li permet secundar la mort mentre sembla representar la vida.

Fins aquí, Marthe Robert, que he intentat de resumir. El text està bé, è ben trovato, però hi ha més d’una cosa que m’ha fet arrufar les celles. Per començar, la consideració de don Quixot com a prototipus del lector inveterat. Don Quixot, un lector? Un exlector, si de cas. Va llegir molt, i mal, i se’n va jubilar. Ja n’havia tingut prou. El fet és que en la novel·la de Cervantes don Quixot no llegeix res, ni una ratlla. Va amunt i avall, no para en torreta, perora incansablement. Però no llegeix. El mateix es podria dir d’una descendent literària seua: Emma Bovary. Tant que s’avorria després de casar-se amb Charles, i en cap moment se li ocorre de llegir una novel·leta, cosa que resulta poc versemblant. L’únic que llegeix són les cartes dels amants i les factures dels creditors. Les heroïnes romàntiques de les novel·les que llegia, en canvi, ho tenien tot pagat.

Planiana (96)

El modernisme fou una falsa pista, perquè el que s’ha oposat sempre més a l’art, ha estat el que s’anomena emfàticament artístic.

Josep Pla, L’escultor Josep Llimona, (Tres senyors, OC, 19)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

W.G. Sebald («El funàmbul», núm. 6, estiu 2015)

Acaba d’aparèixer el número 6 d’El funàmbul, que en aquesta ocasió està dedicat a l’escriptor alemany W.G. Sebald (1944-2001). David Cuscó i Escudero, director i factòtum d’aquesta revista, escriu en la nota de presentació que «si analitzem la producció literària de Sebald des d’un punt de vista cronològic, ens adonem que, des del seu primer llibre, Nach der Natur. Ein Elementargedicht [Del natural], som davant d’un autor diferent: Sebald va una mica més enllà en la tradició borgiana d’esborrar la frontera entre ficció i no-ficció; les seves obres són una barrreja de memòries i autobiografia ficcionalitzades, inventaris de curiositats de tota mena, diaris de viatges, reflexions sobre quadres, arquitectura, entomologia… tot en una llengua alemanya que s’acosta més a l’estil romàntic que no pas a l’alemany dels seus dies. Els seus editors, de tot plegat, en van dir novel·les i els crítics maldaven per trobar una definició més exacta. Ell en deia simplement prosa narrativa».

Com tots els que han aparegut fins ara, aquest número d’El funàmbul presenta un recull de textos molt variats, molt ben triats, que conformen un volum de lectura molt agradable. A més de diversos assajos sobre l’obra de Sebald, s’hi reprodueix l’extensa entrevista que va mantenir Joseph Cuomo amb l’escriptor alemany. Sebald, que tenia una mena de fòbia als sorolls (fins i tot acusava els ordinadors de fer massa fressa) li deia que «si has crescut, com jo, en un poblet dels Alps durant els anys de postguerra, on no hi havia cotxes ni cap tipus de màquina, encara saps què és el silenci. Vius en una casa en què els sons els fa la casa mateixa quan es dilata o es contrau amb la calor o el fred». Per la seua banda, David Cuscó ha entrevistat per a aquest número Anna Soler Horta, traductora dels dos llibres de Sebald publicats fins ara en català: Els emigrats i Austerlitz. No cal que corregueu a les llibreries: tots dos estan descatalogats.

Uns fragments de Brecht a l’entorn del realisme

En cap cas ni en cap circumstància no serà suficient, per a una definició practicable del realisme, de treure les normes necessàries només d'obres literàries. (Sigueu com Tolstoi, sense les seves debilitats! Sigueu com Balzac, però d'avui!) Realisme no és solament un assumpte de la literatura, sinó un important assumpte polític, filosòfic, pràctic, i com a tal assumpte important i comú a tots els homes ha d'ésser tractat i aclarit.

*

Perquè el temps passa, i si no passés no seria gens bo per a aquells qui no poden participar al banquet dels privilegiats. Els mètodes es gasten, els atractius fallen. Sorgeixen problemes nous que demanen noves solucions. La realitat es transforma: per representar-la cal que canviïn també els modes de representació. Del no-res no en surt res; el nou prové del vell, però és nou, tanmateix.

*

Qualsevol que no estigui lligat per prejudicis formals sap que la veritat pot ésser silenciada de moltes maneres, i cal que sigui dita de moltes maneres. Que hom pot desvetllar indignació sobre situacions inhumanes en modes molt diferents, a través d'una descripció directa en estil patètic i objectiu, a través de la narració de faules i paràboles, amb acudits i exageracions per excés i per defecte. En el teatre la realitat pot ésser representada en forma objectiva i real, i en forma fantàstica. Pot ésser que els actors no es maquillin gens o molt poc, i que es moguin «ben naturalment», i, nogensmenys, que tot sigui fals, i pot ésser que portin les màscares més grotesques, i que així representin la veritat.

*

Ens guardarem prou d'anomenar realista només una forma de novel·la determinada, històrica, d'una època també determinada —diguem, per exemple, la de Balzac o de Tolstoi—, instituint així criteris només formals, només literaris per al realisme. No parlarem solament de realisme en els casos que, per exemple, hom pot olorar, paladejar i sentir «totes les coses», en els casos que hi ha una «atmosfera», i quan la temàtica es desenrotlla de tal manera que es manifesta en una exposició psicològica dels personatges. El nostre concepte de realisme ha d'ésser ampli i polític, sobirà enfront de les convencions.

Planiana (95)

Per a desinflar el bufanúvols cal una agulla fina i invisible.

Josep Pla, Josep Carner. Un retrat (Homenots. Tercera sèrie, OC, 21)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Una conversa de Karel Čapek amb T.G. Masaryk sobre la novel·la

Llegint On realism, de J.P. Stern, em crida l’atenció, en una nota a peu de pàgina, una citació d’un llibre de l’escriptor txec Karel Čapek, que porta per títol Converses amb T.G. Masaryk, el qui va ser president de la república txecoslovaca del 1918 al 1935. Stern reprodueix aquest fragment en què Čapek i Masaryk comenten algunes de les condicions necessàries per al sorgiment en una societat d’una novel·la realista:

«Čapek.— El que activa els recursos de la novel·la realista no és únicament la inspiració individual, sinó el talent individual juntament amb una tradició social i literària compromesa clarament amb el món; una tradició en què l’observació és tan important com la creació.

Masaryk.— Els txecs tenim una bona poesia, però ens manquen la novel·la i el teatre. Per a la poesia, la vida personal és suficient; la novel·la i el drama pressuposen l’experiència acumulada de generacions. Les novel·les són l’obra de tota una època.» 

Són unes observacions molt intel·ligents que poden explicar també algunes de les mancances que presenta la novel·la en la literatura catalana. A lligar amb l’assaig de Carles Riba, Una generació sense novel·la, i amb les pàgines que Gabriel Ferrater va dedicar a aquesta qüestió en les conferències recollides en Tres prosistes (vegeu «Tres prosistes» de Gabriel Ferrater). Més endavant m’agradaria tornar-hi. Ara ho deixe apuntat, només.

Planiana (94)

Oller descrivia la societat del seu temps d’una manera molt remarcable. És el millor novel·lista peninsular dels decennis últims del segle sense posar en l’afirmació la més petita inflació verbal. L’esforç que féu Oller manejant l’instrument idiomàtic fou considerable.

Josep Pla, Tres biografies (OC, 10)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Recordar el que llegim

Quan de llegir es tracta, la quantitat també importa. La dosi d’alcohol que proporciona la lectura esporàdica, tal com la practica la majoria del públic lector, no fa efecte o en fa molt poc. De tota manera, la lectura extensiva, en quantitat, planteja un problema greu: la dificultat d’assimilar i recordar el que llegim. La memòria es sobrecarrega de seguida i, amb l’excusa que ha de fer lloc, llença o amaga els nostres papers. D’altres vegades, en canvi, guarda coses que més ens estimaríem perdre de vista. La memòria és misteriosa i arbitrària.

Evidentment, faig servir alguns procediments per retenir el màxim o, si més no, per poder recuperar amb facilitat el que no recorde bé. En primer lloc, és clar, subratlle. Ha arribat un moment en què ja no sé llegir si no tinc un llapis a la mà. A més de subratllar el marge d’un fragment, algun nom o frase, o de fer-hi alguna anotació, aprofite les pàgines en blanc del començament per anotar-hi el número de les que m’han semblat més importants, amb alguna indicació al costat. Ve a ser com un esquema del que més m’ha interessat. Quan he acabat la lectura, normalment torne a llegir els passatges subratllats o aquestes anotacions inicials. Més endavant, em seran molt útils per refrescar la memòria o retrobar algun passatge concret. En alguns llibres, però, amb els subratllats no en tinc prou, i aleshores el que faig és prendre’n notes. Abans, ho feia en unes fitxes petites, de paper. Ara, les escric en la tablet. Prendre notes està bé quan són poques i curtes. Si no, el procediment resulta una mica fatigós i avorrit. El que faig aleshores és escanejar les pàgines que m’interessen en un pdf. Així, mentre treballe a l’ordinador, hi puc accedir fàcilment i copiar i enganxar el passatge que em fa falta. 

Segurament, la relectura és el millor procediment per assimilar el que llegim, però és un inconvenient per a la lectura extensiva. A més, hi ha molts llibres, per bons que siguen, que no val la pena rellegir. La primera vegada haurà estat també l’última. Encara es pot fer una altra cosa: escriure sobre el que acabem de llegir, com una manera de prolongar la lectura, encara que, de nou, el temps que hi dediquem l’hem de restar de llegir més. No estic segur que siga un bon negoci.

Un llibre de lectures

Acabades les classes, m’he fet el pla de lectures per a les vacances d’estiu. Enguany, he anotat en la llista bastants obres de crítica literària sobre la novel·la i sobre el concepte de realisme. Algunes d’aquestes lectures, és clar, les he triat pensant en el curs de literatura universal que impartiré a partir del pròxim 6 d’octubre. M’he llegit ja la Poètica d’Aristòtil, Formalisme i realisme, de Bertolt Brecht, i Précis de litterature européenne, un volum gruixut coordinat per Béatrice Didier, una mica irregular com sol passar en les obres col·lectives. Després de la Poètica d’Aristòtil, vaig intentar llegir la seua Retòrica, però la vaig deixar, exasperat, quan portava sis pàgines. La meua paciència com a lector no és infinita.

He llegit també dos llibres de Marthe Robert. El primer, Novela de los orígenes y orígenes de la novela (Taurus), és una obra plena d’imaginació i d’observacions intel·ligents, a pesar d’aplicar-hi algunes de les teories del difunt Freud. Com que em va agradar molt, em van venir ganes de llegir més coses d’aquesta crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. Em vaig decantar per un volum que tenia un títol molt atractiu: Livre de lectures. El vaig encomanar via Amazon i al cap de tres dies ja estava llegint-lo.

Livre de lectures no és una antologia de textos literaris, sinó un dietari sense dates en què l’autora ha anotat els seus interrogants sobre la literatura i, sobretot, sobre la seua relació amb la vida, amb la intenció de «remarcar el que el fet literari té de vague, d’esmunyedís i d’incomprensible» i de preguntar-se què és la literatura, què justifica el seu extraordinari poder social i de quin fons mal explorat extreu la seua capacitat de fascinar.

Planiana (93)

Els sorolls de la mar sempre estan faixats pel silenci. El misteri de la mar ve d’ací.

Josep Pla, Cadaqués (Un petit món del Pirineu, OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Dos poemes d’Imma López Pavia sobre el tema d’Ulisses

Imma López Pavia, que s’havia donat a conèixer com a poeta aquests últims anys en algunes antologies, acaba de publicar el seu primer recull de poemes en solitari, Santuaris, amb el qual ha obtingut el XXXII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d’Alcoi. Es tracta d’una obra molt meditada. I molt convincent. Organitzada en dues parts, la primera es titula Santuaris, com el llibre, i planteja un viatge vital pels temples grecs i els santuaris de l’antiguitat. El títol de la segona, Cambra santuari, al·ludeix a l’espai sagrat de la cambra dels amants. Uns versos del Càntic dels càntics i uns altres de Joan Vinyoli, encapçalen com a epígraf aquesta segona part i anuncien l’expressió d’una experiència exaltant i joiosa. 

Recomane vivament als seguidors de la serp blanca la lectura d’aquest llibre. Ara no puc fer-ne una anàlisi en profunditat, que tampoc no cal, però sí que m’agradaria referir-me a dos poemes de la primera part, que m’han interessat particularment. Tots dos es poden considerar una variació sobre el tema d’Ulisses, un dels més insistits i suggestius de la literatura universal. En el primer, «Retorn», Imma López reprèn un dels temes fonamentals de l’Odissea: la idea del retorn. Acabada la guerrra de Troia, Ulisses l’únic que vol és tornar a casa amb la dona i el fill, no anar-se’n de viatge per conèixer món i viure aventures. Però, és possible el retorn? 

El segon poema, «Com Ulisses», un dels més suggestius del recull, traça un paral·lelisme entre «aquell antic periple que ens configura», i nosaltres, pelegrins que «Restem enllaçats com la nit a la fosca / a la llegenda del mariner», «reduïts» a la rutina laboral de cada dia, «abocats» a una «jubilació alimentícia». Quina és la nostra Ítaca? 

Us invite a llegir-los tots dos a continuació:

Un curs de literatura universal al Centre Octubre

Feia temps que estava pegant-li voltes, i al final m’he decidit. A l’octubre començaré a impartir un curs de literatura universal a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, en què intentaré oferir una panoràmica de la literatura occidental, des dels poemes homèrics i els llibres bíblics fins a l’actualitat a partir d’una tria de textos de totes les èpoques que es llegiran i es comentaran en classe. També proposaré la lectura d’una sèrie d’obres completes que encara no tinc tancada. L’acabaré de fixar el primer dia de classe a partir d’una proposta que presentaré als alumnes. El curs, encara que està pensat per a un públic universitari, està obert a tothom.

En aquest curs no repetiré el que estic fent des de fa uns anys en l’assignatura de literatura universal de segon de batxillerat a l’institut Lluís Vives. Les obres que comentaré seran unes altres i també els temes i fils conductors que intentaré plantejar. Per a mi, representa un incentiu per aprofundir una sèrie de lectures i de qüestions que m’interessen des de fa temps. D’altra banda, em fa il·lusió treure les meues classes de l’institut i obrir-les a un públic més divers, més adult també, sense els condicionaments de programacions oficials ni d’exàmens.

Evidentment, tot això ara per ara és tan sols un projecte que només serà possible si es matriculen suficients alumnes. Us agrairia que en fésseu difusió entre els vosttres cercles. Al setembre, quan la majoria dels que hi puguen estar interessats prendran la decisió de matricular-se o no, procuraré fer una campanya d’informació més intensa. Mentrestant, l’aniré recordant de tant en tant.

El curs començarà el pròxim 6 d’octubre i acabarà el 31 de maig de 2016. Les sessions tindran lloc els dimarts de cada setmana, de 18’30h a 20h. Per a informar-vos sobre els detalls de la matrícula, podeu consultar aquest enllaç de l’Octubre: Curs de literatura universal.