Sobre l’examen de valencià de les PAU

M’he referit més d’una vegada en aquest bloc a alguns dels absurds que presenta l’assignatura de valencià en segon de batxillerat, com ara convertir aquest curs en una preparació de la Prova d’Accés a la Universitat (vegeu La farsa de la selectivitat) o basar el contingut de la programació en les banalitats de la lingüística del text (vegeu Contra el comentari de text de segon de batxillerat) amb el motiu o l’excusa que això és el que es demana en aquest examen.

Avui m’agradaria tractar un altre aspecte per completar el que vaig assenyalar en aquelles entrades, concretament l’examen de valencià en les PAU. Si l’analitzem una mica, us adonareu que no val la pena preocupar-se’n ni dedicar-li més atenció del compte. Anem per feina, doncs. La prova està dividida en tres parts: comprensió del text, anàlisi lingüística i expressió escrita. Les dues primeres valen tres punts cada una; la tercera, quatre punts.

En la primera part hi ha dues preguntes, que apareixen sempre, sobre el text proposat: en una es demana de determinar el tema del text i les parts en què està estructurat, i en l’altra, de fer-ne un resum d’unes 10 línies. Dos punts en total. La tercera pregunta, que de vegades són dues, fa referència a qüestions relacionades amb la gramàtica del text: modalització, tipologia textual, dixi, registre lingüístic, etc. Fixeu-vos que aquestes qüestions, que tant preocupen i a les quals es dedica tant de temps, només representen un punt de l’examen! És a dir, que si a algun professor no li dóna la gana de dir-ne res, els efectes catastròfics serien pràcticament imperceptibles. A veure, no estic incitant exactament a la insubmissió sobre determinats continguts de la programació (bé, una mica sí). El que vull dir és que no té sentit practicar fins a la nàusea el model de comentari de la lingüística textual amb l’argument que això s’ha de donar perquè va per a l’examen i ja està tot dit. Sí, va per a l’examen, d’acord, però és només un puntet miserable. Jo donaré aquests continguts, però pense dedicar més temps, molt més temps, a altres qüestions, encara que no apareguen en l’examen.

Pel que fa al tema i al resum, què voleu que us diga. Es tracta de dos procediments elementals de comprensió d’un text que s’estan practicant des de l’ESO. El mateix passa en la part d’anàlisi lingüística, que consisteix bàsicament en un repàs d’aspectes de la normativa donada en cursos anteriors: flexió verbal, pronoms àtons, conjuncions i lèxic. Hi ha, però, una novetat: una pregunta sobre qüestions de fonètica. El que fa referència a la fonètica sintàctica és molt simple i més o menys mecànic. Això s’explica en cinc minuts, i si algú li dedica més temps és que té ganes de caçar mosques. Més interessant és la distinció entre les es i les os obertes o tancades. En aquest cas, però, l’important és que els alumnes arriben a fer aquesta distinció quan parlen en valencià. Als qui són castellanoparlants els costa, i a alguns valencianoparlants, també. Aquesta distinció fonètica cal practicar-la i exigir-la no perquè hi haurà una pregunteta al respecte en la selectivitat, sinó perquè és objectivament important. Amb el ben entès que el que és important no és que sàpiguen que roda i cel tenen vocal oberta, sinó que pronuncien correctament aquestes paraules! Per cert, en l’examen de les PAU aquesta qüestió es planteja preguntant als alumnes si la vocal subratllada d’una determinada paraula és oberta o tancada. O siga, que tenen una probabilitat del 50% d’encertar-la per xamba. Als meus alumnes, els recomane que, si no estan segurs de la resposta, que llancen alegrement una moneda enlaire i Déu proveirà. Cap problema, per tant. Continuem.

Anem a la tercera i última part, Expressió i reflexió crítica, que de reflexió i de crítica en té ben poca. Hi ha dues preguntes: en una es proposa un ítem teòric de literatura, d’una llista de setze, que s’ha de redactar amb unes 150 paraules, unes quinze línies. És a dir, que en aquest cas no cal estudiar literatura, sinó limitar-se a memoritzar una xulla de quinze línies! Ja sabeu que aquests setze ítems estan dedicats a autors i moviments literaris des de la postguerra fins a l’actualitat. Encara que en la programació de segon s’especifica que en aquest curs es dóna la literatura catalana del segle XX, si ens limitem als ítems, perquè és el que va per a l’examen, deixem de banda autors com Maragall, Salvat-Papasseit, Pla, Sagarra o Villalonga. D’altra banda, com que la literatura es pregunta d’aquesta manera, això ens eximeix d’estudiar-la i, encara més, de llegir-la. La segona pregunta d’aquesta tercera part és una redacció, d’unes 150 paraules també, imitant les característiques del text proposat. Conclusió: si el criteri que determina el que hem de donar i fer en classe és el que es pregunta en l’examen de selectivitat, o no fa falta donar literatura, perquè de fet no la pregunten, i que els xiquets s’empollen les setze xulles, o podem fer i donar el que ens done la gana, en el bon sentit de la paraula. 

Pel que fa als resultats que els alumnes solen obtenir en les PAU, són sobradament coneguts. Més d’un noranta per cent de la gent que s’hi presenta, aprova. L’examen de valencià, tal com està plantejat, dubte molt que servisca per comprovar si un alumne domina la llengua o no. I si el suspén, no passa res. La universitat, que és una mare, el rebrà igualment amb els braços oberts. Si serveix de consol, amb el castellà passa exactament igual. Finalment, s’ha de fer constar que de vegades els alumnes d’un centre trauen bones notes en la prova de valencià, i de vegades no tan bones o dolentes, depenent de la manera d’aplicar els criteris que té el corrector de torn. O siga, que tot plegat, per un motiu o altre, és la bufa la gamba.

Crec que convé oblidar-se una mica d’aquest examen, encara que només siga per qüestions d’higiene mental. Keep calm, doncs. I, mentrestant, fem en classe alguna cosa que valga la pena.