S’ha presentat a València «Un son profund»

Dijous es va presentar a València, al Centre Octubre, Un son profund. Mitja hora abans em vaig veure amb Carlota Garrido i amb Jaume Pérez Muntaner, que eren els qui havien de presentar-lo, per preparar una mica la nostra intervenció. Vam quedar que Carlota parlaria de l’experiència de les meues classes de literatura, relacionant-les amb el llibre, mentre que Jaume es centraria més directament en la presentació de l’obra. Carlota portava el seu exemplar d'Un son profund ple de punts de lectura de diferents colors. Ja portem temps parlant-ne. M'ha fet molts comentaris i observacions, i també algunes crítiques. Difícilment tindré un lector que m’haja llegit d’una manera tan atenta i aprofundida com ella. Ha sabut reconèixer en el meu llibre alguns punts bastant personals, que no se li han escapat gens. Però això queda entre nosaltres dos. 

Abans de pujar a l'aula del primer pis del Centre Octubre, on s'havia de fer la presentació, vaig donar a Jaume i a Carlota una notícia important sobre Un son profund, que encara no puc fer pública, però volia que tot dos la sabessen abans del dimarts que ve. 

En entrar a l’aula, hi vaig trobar molts amics i coneguts. Em vaig alegrar moltíssim de poder saludar Oreto Domènech, que fins ara només coneixia virtualment. I em va saber molt mal que no pogués venir Francesc Collado, el Lleó, que està recuperant-se d'una operació al maluc. Quan està ell, tot és molt més divertit. També hi van acudir alguns dels alumnes que tinc enguany, sobretot del curs de literatura universal, i fins i tot algunes de les alumnes protagonistes del llibre, del curs 2010/2011, com Maria, Mar Casanova i Mar Vidal, i Nina. 

Va començar la presentació Carlota, recordant que l’assignatura de literatura universal era la preferida dels alumnes. En primer lloc, perquè no havien de fer exàmens!, i també perquè els alumnes eren tractats pel professor com a iguals: s’havien d’enfrontar a la lectura i comentari d’uns textos sense explicacions prèvies ni idees preconcebudes. Va assenyalar que aquest model de classe de literatura està inspirat en els cursos de Great Books que s’imparteixen en la majoria d’universitats nord-americanes, i que aquesta manera de fer classe, fins i tot en un institut capdavanter com el Vives, constituïa un exotisme. Aquest tractament de la literatura com una experiència, va fer que els alumnes la considerassen una extensió de la vida i un procés de descobriment de la seua sensibilitat personal. Carlota va posar l’exemple de la lectura i el comentari que vam fer del Llibre de meravelles d’Estellés. En un moment en què començaven a eixir de nit per València, el llibre d’Estellés els va ensenyar a fer seua la ciutat. També va recordar que, en començar el comentari de Bola de greix de Maupassant, els vaig dir que el personatge principal és una prostituta. La majoria no se n’havien adonat i van atribuir el que els acabava de dir a una invenció meua, perquè en el text no apareix en cap moment la paraula «prostituta». Ho vaig haver d’explicar i es van adonar aleshores que no sols s’ha de tenir en compte el que un text diu explícitament, perquè els textos van molt més enllà de les paraules que fan servir, i s’han d’interpretar. 

Carlota va comentar moltes més coses encara i va acabar el seu parlament amb la lectura de l’última entrada d’Un son profund, una reflexió sobre un dels moments culminants de les Confessions de sant Agustí, aquell en què un àngel li va dir en llatí: Tolle lege. Pren, llegeix! Frase, o consigna, que podria ser el lema de tot gran lector, «perquè sintetitza de manera peremptòria la il·lusió que l’empeny a llegir. La il·lusió o l’esperança que un dia llegirà o rellegirà un llibre, no sap encara quin de tots, que li resultarà decisiu, com una possibilitat que només a ell li és reservada. L’únic que sap és que, quan el llegesca, el sabrà reconèixer». 

Jaume va iniciar el seu parlament remarcant que la frase agustiniana, que acabava d’esmentar Carlota, es podria considerar un resum del llibre. Encara que a primera vista sembla que està dedicat a professors i estudiants d’ensenyament mitjà, en realitat és un llibre per a tots els amants de la literatura. Un son profund, va continuar, és bàsicament una obra literària, en la línia d’alguns dels autors preferits d’Enric, als quals recorre constantment. El mateix títol té ressonàncies enormement literàries: es refereix al son d’Ulisses, quan arriba a Ítaca adormit. Aquest episodi de l’Odissea, sobre el qual s’ha especulat molt, es podria entendre com una visió del que és l’art i la literatura, del que pot arribar a significar la literatura en el fons de les nostres vides. Un son profund no es presenta com un manual, sinó com un dietari amb diversos fils argumentals que van desenvolupant-se al mateix temps. En primer lloc, les obres estudiades, i altres obres que l’autor hi va incorporant, però hi ha també la reacció dels estudiants, els quals apareixen fins i tot amb el seu nom real, i les reflexions d’altres escriptors, com Auerbach, Curtius, Kenneth Clark, Lionel Trilling, Harold Bloom o Walter Benjamin. 

Es llegeix amb una facilitat increïble, tanta, que el lector s’adona de seguida que no és una obra acadèmica. L’origen del llibre és a la base de l’estil tan particular, caracteritzat per la immediatesa, la transparència, i també l’ambició i el rigor intel·lectual, la desinhibició i l’atreviment a l’hora de parlar de literatura. En Un son profund hi ha una presència constant de l’autor, de vegades íntima i familiar, quan confessa la seua escassa apreciació de la poesia trobadoresca o de Petrarca, o quan afirma que els llibres són els qui li fan sentir d’una manera més aguda la brevetat de la vida. No és un llibre de crítica literària convencional, sinó un dietari intel·lectual. I és tant un assaig com una narració. Els protagonistes són els llibres, sens dubte, però també ho són els estudiants, els crítics que ell ha seleccionat i, sobretot, el mateix autor. Com deia Fuster, al final un sempre escriu sobre un mateix en el fons. Un son profund és un viatge enamorat al cor de la literatura occidental, a la literatura entesa com a passió. 

Després de la intervenció de Jaume Pérez Montaner vaig parlar jo mateix, encara que vaig remarcar que l’autor, en principi, no hauria de dir res sobre el seu llibre, perquè el que podria dir ja ho ha escrit. De tota manera, per tancar l’acte, vaig assenyalar alguns aspectes d’Un son profund. Vaig destacar que és un llibre que té l’origen en el bloc de la serp blanca, que vaig començar a escriure a l’octubre del 2010, una mica en broma, per joc, a veure què passava, però que va acabar tenint uns efectes que van anar molt més enllà de la meua intenció inicial. Sobretot, perquè em va obligar a escriure. Al cap del temps, em vaig adonar que tenia un llibre, que s’havia fet gairebé sense adonar-me’n. 

Vaig voler acabar la meua intervenció llegint els versos de l’Odissea, en la traducció de Joan Francesc Mira, en què Homer conta l’arribada d’Ulisses a Ítaca, adormit. Una mica abans Ulisses havia arribat al país perfecte i feliç dels feacis. Alcínous, el seu rei, li ofereix de casar-se amb la seua filla Nausica, però Ulisses no accepta. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses arriba a Ítaca adormit, doncs. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a l’astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. Així s’esdevé aquest episodi central, que obsessionava Carles Riba per les seues implicacions profundes. L’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca suggereix un renaixement; el son, una estada al ventre matern. En el títol del meu llibre, per tant, ressona aquest episodi tan suggestiu de la literatura universal: 

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada

cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira

tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure

silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems

i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.

Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

(XIII, 73-80)

Finalment, es va obrir un col·loqui. Acabat l’acte, vaig signar molts llibres, i després me’n vaig anar a sopar amb Carlota i amb Jaume. El dijous que ve, sis de febrer, una altra presentació, aquesta vegada a Gandia. Es farà al Casal Jaume I, a les 20 hores, a càrrec de Josep Alandete.