«Crist s’ha aturat a Èboli»: un altre llibre memorable de la literatura italiana

Una altra obra de la literatura italiana que he marcat amb pedra blanca durant les passades vacances: Crist s’ha aturat a Èboli, de Carlo Levi, crònica de la seua vida durant dos anys en un poble de la Lucània, al sud d’Itàlia, on havia estat confinat el 1935 pel règim feixista de Mussolini. Crònica i recreació d’un món, d’una altra civilització en realitat, amb els seus camperols miserables, taciturns i impenetrables. L’estranya simbiosi entre les persones, el paisatge i els animals. Un llibre «tutto cose», amb personatges inoblidables com el capellà misantrop del poble. O com Giulia. 

Al meu pare li agradava molt aquest llibre. Supose que hi retrobava moltes de les característiques del món rural de la seua infantesa, a la Marina, aquella comarca tan pobra i tan remota en aquell temps, abans del 1939, com el poble on va estar confinat Levi. 

Una mica per casualitat, he llegit una bona ressenya sobre Crist s’ha aturat a Èboli en el bloc The Moyshele Rosencrantz blog. El seu autor adverteix, d’entrada, que Carlo Levi i Primo Levi no eren parents. Compartien, és clar, l’origen jueu. Tot seguit, remarca que Crist s’ha aturat a Èboli i Si això és un home presenten algunes semblances importants, sobretot la descripció i l’anàlisi distanciades d’uns mons totalment estranys i tancats: Auschwitz i el petit poble de Gagliano, perdut enmig dels turons remots i pobres de Lucània, al sud de Nàpols. Els seus camperols passen fam, molts estan malalts de malària i treballen com a esclaus per poder menjar alguna cosa. Sense cap esperança. Com a Auschwitz.

Carlo Levi va deixar també una obra pictòrica apreciable. Ací teniu unes reproduccions d’alguns dels quadres que va pintar mentre va estar confinat a la Lucània: