Retrat de l’artista irat

Després de la publicació de cinc llibres de poesia, Ramon Ramon ha triat ara amb Dins el camp d’herba  la forma flexible del dietari. Un part de les entrades d’aquest llibre estan dedicades a l’escriptura d’apunts assagístics, suscitats per una lectura o per qualsevol fet divers de la vida quotidiana, pública o privada. Més interessants són les dedicades a rememorar part del seu passat familiar, com ara la vida i la personalitat de la seua àvia en unes pàgines extraordinàries que constitueixen una mostra de microhistòria del que ha estat el nostre país des dels anys trenta del segle passat fins a la mort del dictador. Igualment atractives són les pàgines dedicades al pare, o a un membre exòtic de la família, l’oncle Xedal, d’origen turc. O, encara, els records dels efectes al·lucinants de l’anticatalanisme en una escola de Catarroja durant la dècada dels vuitanta.

Però Dins el camp d’herba (dietari 2009-2011) és sobretot un retrat de l’artista, no de l’artista adolescent o jove, sinó del qui es troba nel mezzo del cammin. Ramon Ramon ho constata, angoixat i tens: «Quan ja veig enrere la meitat de la meua vida, no he passat de ser un sac de dubtes». «Sóc un continu remordiment», insisteix en un altre pas. Un sentiment d’insatisfacció recorre de cap a cap tot el llibre. Amb ell mateix, sobretot pel que fa al seu treball com a escriptor («Només em sent poeta quan escric, quan ho publique tot em sembla una impostura»), i amb el seu entorn: «el meu poble se’m presenta claustrofòbic», «és una ardor de digestió diària, i només les vaques cegues el remuguen bé». Al llarg del dietari l’autor es revela com una personalitat introvertida, irada, no gens complaent ni amb ell mateix ni amb els altres.

Es fa difícil distingir en aquesta insatisfacció la part que correspon a la pròpia circumstància personal i la que és un reflex de l’hostilitat de l’entorn. Totes dues s’impliquen mútuament. L’autor, la vida del qual bascula en aquestes pàgines entre Catarroja, Oriola i Peníscola, ofereix una visió amarga del que és l’actual País Valencià, el qual, diu, «si no està en Internet, enlloc no està. O jo no el veig». Hi ha també els parèntesis, només aparents, formats per les entrades dedicades a una estada a Cambridge, l’estiu del 2010, i a Dublín, l’estiu del 2011, per estudiar-hi anglés. No es tracta d’unes unes notes convencionalment turístiques. A Cambridge, coneix una dona basca que cada mes viatja a França amb el seu fill per visitar-hi l’exmarit, empresonat a París per motius polítics. A Dublín s’hostatja en una família, l’home de la qual resulta ser «un dels famosos Quatre de Guildford, que del 1974 al 1989 van estar engarjolats per un crim —un atemptat amb bomba— que no havien comès». També en aquests llocs retroba la sensació d’exclusió i d’aïllament, entre alumnes molt més joves que ell: «Sóc un estrany entre joves de vint anys que parlen com si la vida fos inesgotable. Ho és per a ells».

(publicat en Lletres Valencianes, número 37)