Vosaltres feu via allà dalt
en la llum, per un sòl que no cansa,
Genis feliços!
Lúcides aures dels déus
us toquen lleugeres,
com els dits de l’artista
cordes sagrades.
Sense fat, com l’infant de mamella
adormit, alenen
els celestials!
Castament preservat
en modesta poncella,
els creix en eterna
flor l’esperit.
I els ulls venturosos
miren en tranquil·la
eterna claredat.
adormit, alenen
els celestials!
Castament preservat
en modesta poncella,
els creix en eterna
flor l’esperit.
I els ulls venturosos
miren en tranquil·la
eterna claredat.
Però a nosaltres
no ens és donat de tenir
repòs en cap lloc,
s’assequen, rodolen
els mísers humans
a cegues de l’una
hora dins l’altra,
com aigua de roca
a roca llançada,
anys i anys dins l’incert, daltabaix.
no ens és donat de tenir
repòs en cap lloc,
s’assequen, rodolen
els mísers humans
a cegues de l’una
hora dins l’altra,
com aigua de roca
a roca llançada,
anys i anys dins l’incert, daltabaix.
Friedrich Hölderlin (1770-1843)
(Carles Riba, Versions de Hölderlin. Edicions 62)
(Carles Riba, Versions de Hölderlin. Edicions 62)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada