diumenge, 21 d’octubre de 2018

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

Continue fullejant i llegint. En un altre pas, Boswell recorda un altre dels avantatges que tenia per a Johnson la vida a Londres: «va observar que un home nodria millor la seua ment allí que en qualsevol altre lloc; en emplaçaments remots el cos podia donar-se un gran banquet, però la ment passava fam i les seues facultats degeneraven per falta d’exercici i de competència. Cap lloc, va dir, no cura la vanitat i l’arrogància personals millor que Londres; com que ningú no és gran ni bo per se, sinó comparat amb altres no tan bons ni tan grans, pot estar segur de trobar en la metròpolis molts dels seus iguals, i alguns que li són superiors. Em va dir que li havien oferit sovint un càrrec en la ruralia, a condició de prendre els hàbits, però que no podia abandonar la societat de Londres, ni canviar les alegries excitants i les esplèndides decoracions de la vida pública per la foscor, la insipidesa i la uniformitat d’indrets allunyats». En fi, que Johnson es va carregar sense manies el tòpic del beatus ille, inaugurat pel bon Horaci.

Així i tot, com recorda l’escriptor italià Giorgio Manganelli en la breu biografia que va dedicar a Johnson (vegeu Una aproximació al doctor Johnson en noranta pàgines), el Londres en què va viure era una ciutat sòrdida, increïblement bruta i mal il·luminada. Els carrers no estaven pavimentats ni tenien voreres. No hi havia clavegueram, de manera que tota la porqueria fluïa i s’acumulava al centre dels carrers. Tenia ja mig milió d’habitants, dels aproximadament sis milions de l’illa. Hi havia molta gent de brega, que arribava fàcilment a les mans. La misèria era enorme i els petits delinqüents omplien de gom a gom tant els barris rics com els pobres. Hi havia molt de trànsit, que resultava bastant perillós. Els carros bolcaven, topaven, s’estavellaven… 

Els primers anys de Johnson a la gran ciutat, on va arribar el 1737, van ser molt amargs. Moltes nits s’havia d’estar voltant pels carrers, perquè no tenia on deixar-se caure. La pobresa, segons Manganelli, segurament va exasperar el seu obstinat orgull d’home sense fortuna i la seua aïrada dignitat. Més endavant, la seua situació va millorar, encara que mai no va ser ric, però el record d’aquell temps de misèria no el va abandonar mai. 

Manganelli comenta que Johnson va conservar d’aquells dies «juntament amb una sensació d’angoixa, una profunda compassió pels pobres, però no una compassió protectora, i potser ni tan sols cristiana, sinó més aviat còmplice». Una vegada que algú va sostenir davant seu que no valia la pena de donar res als pobres, perquè de seguida s’ho gastaven en ginebra i en tabac, Johnson va afirmar que era inhumà negar-los aquests plaers de l’existència. I va sentenciar: «la vida és una píndola impossible d’engolir sense daurar-la una mica; però quan es tracta del pobre, no volem ni sentir-ne parlar, i no ens avergonyeix declarar el nostre disgust si aquell tracta de llevar-se per algun mitjà l’amargor de la boca».

Durant els cinquanta anys que Johnson va viure a Londres, hi va tenir una vintena de domicilis. On més li agradava estar-se era en un pub.