divendres, 12 de febrer del 2021

Més enllà de la lingüística i de la sociolingüística

A principis del 2016 va aparèixer Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Contra la lingüística). Aquest llibre, resultat de molts anys de treball, de debat, de lectures i de reflexions sobre el llenguatge, era el primer volum d’un projecte molt ampli, destinat a construir una alternativa a l’estudi del llenguatge i de les llengües, anomenat l’Edifici de les Llengües. Ara, cinc anys després, n’ha aparegut el segon volum, Recontruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística, editat també, com el primer, per Voliana Edicions.

La primera frase del llibre enuncia clarament l’objectiu que s’ha proposat el seu autor: «oferir idees i recursos per tal de reconstruir l’estudi del llenguatge, i així arribar a entendre d’una nova manera què són i com funcionen les llengües, tant per dins (gramàtica, arquitectura interna) com per fora (sociolingüística, ús real de les llengües i connexió amb la societat, la cultura i la vida)». Abans, però, Josep-Lluís Navarro sosté que cal una tasca prèvia de destrucció, o de desinfecció, ja que el que sol passar sota el nom de lingüística i sociolingüística són, en les seues paraules, «dues zombis, dues impostures, dos reduccionismes que anomene, respectivament, llenguatgisme i sociollenguatgisme». Són les mortes vivents a què al·ludeix el títol del seu llibre. De la lingüística no en salva ni el nom, i en el seu lloc prefereix dir-ne gramàtica. En el cas de la sociolingüística manté l’etiqueta del fundador, Lluís V. Aracil, «perquè crec que encara és possible la revolució sociolingüística que ell va proposar fa mig segle i que ha quedat oblidada o desactivada».

A la lingüística ja li va tocar rebre de valent en Teoria lul·liana de la comunicació. En aquest segon volum Navarro hi torna i centra el seu atac en el fet de considerar-la una regressió respecte al saber de la gramàtica tradicional, de manera que «la resplendent estrella de la gramàtica clàssica s’ha convertit en el forat negre de la lingüística moderna». Així, denuncia les històries de la lingüística que es publiquen de tant en tant i que «dediquen més pàgines als mites i embolics chomskyans que a tota l’Edat Mitjana i l´humanisme junts» alhora que reivindica la vella concepció de la gramàtica com la clau que obri la porta de totes les llengües i, per tant, de tots els sabers. En el capítol segon, titulat La dignitat de la gramàtica, Josep-Lluís Navarro ofereix una síntesi d’algunes de les obres fonamentals de la gramàtica anteriors a la lingüística moderna, com ara la de Dionís de Tràcia, que és a l’origen de totes les gramàtiques occidentals, o la sànscrita de Panini, o les obres de caràcter pedagògic de Lluís Vives o Jan Comenius, amb especial referència a les tècniques que proposaven aquests autors per a aprendre llengües de manera ràpida i efectiva.

El capítol tercer està centrat en les característiques principals que configuren les llengües per dins com a sistemes, entre les quals l’autor destaca l’ambigüitat, la jerarquia i la imbricació. Analitza la primera recorrent a una bibliografia poc coneguda a l’àrea peninsular, d’autors com ara Samuel Reiss o Michael Polanyi. L’ambigüitat defineix l’essència de la realitat lingüística, mentre que la jerarquia —la subordinació al sentit de tots els elements de l’anàlisi lingüística— és el factor que regula l’esquema de l’Edifici de les Llengües. Finalment, contra les classificacions i estructures basades metafòricament en la figura de l’arbre, amb ramificacions clares, la imbricació recorda que la realitat humana, igual en una ciutat que en una llengua, està construïda a partir del solapament, de la intersecció, de l’encavalcament…

A partir del capítol quatre, l’autor deixa de banda l’anàlisi de la cara interna de la llengua, de l’estructura, i es concentra en tot el que envolta el seu ús. De primer, denuncia la degradació de la sociolingüística per part de la sociolingüística tecnocràtica o burocràtica, institucional, i també per part d’un cert nacionalisme, que ha reduït els conceptes bàsics de la disciplina a «un còctel indigest de prejudicis ideològics, eslògans nacionalistes i recitacions buides». En paraules literals de l’autor, el paradigma aracilià, que tantes esperances havia suscitat fa unes dècades, «ha esdevingut un erm estèril i eixorc, o bé una marjal podrida i pudenta». Les referències a la seua relació personal amb Aracil són nombroses, i estan amanides amb diverses anècdotes. És un dels punts que fan més atractiu aquest llibre. Navarro no deixa de fer constar, amb una certa recança, que la genialitat d’Aracil va de costat amb un «estil pedagògic (i relacional) de tipus carismàtic i autoritari, desqualificador i una mica paranoic».

Josep-Lluís Navarro detecta la degradació de la sociolingüística, sobretot, en el fet que els conceptes bàsics de la disciplina no es defineixen, sinó que es sobreentenen, es confonen o es tergiversen. Dedica unes pàgines molt útils a analitzar una sèrie de conceptes claus de la disciplina, com ara ús, àmbit d’ús i àmbit de comunicació, ús convencional i ús intencional, llengües minoritzades i minorització, diglòssia, conflicte lingüístic i classes de bilingüisme. En el penúltim capítol del llibre, Una reconstrucció possible: fonaments de sociolingüística general, es proposa l’objectiu de reconstruir el projecte aracilià per posar els fonaments d’una sociolingüística general que permeta reconsiderar les ciències socials. El mateix autor es pregunta si aquest objectiu de reconstruir el projecte aracilià, quan el propi Aracil hi ha renunciat, no pot semblar una mica pretensiós o curt de gambals. La seua resposta és rotundament negativa. Reconeix que es tracta d’una qüestió de fe en «el fet que podem desplegar i explicitar l’entramat ocult, l’ordre tàcit o plegat que regula el funcionament del llenguatge humà en general i de les llengües en particular».

Després d’analitzar les parelles correlatives d’estructura i ús, i de parlar i dir, l’autor examina una tercera polaritat estretament vinculada a aquestes dues, la que es dóna entre diversitat i variació. La primera englobaria els dialectes (geogràfics i socials) i la segona els registres. Les pàgines sobre aquesta qüestió són una síntesi excel·lent, que pot ser molt útil per als professors. Al final del capítol, de manera més críptica, s’aborda la base de la sociolingüística general a partir d’una metàfora que anomena la malla social o la malla d’Aracil, paral·lela a la molècula de la comunicació de la gramàtica, explicada en Teoria lul·liana de la comunicació, i s’esbossa un paradigma que enllaça i integra la lingüística lul·liana amb la sociolingüística araciliana. En el capítol que tanca el llibre, Conclusions i obertures, Josep-Lluís Navarro anuncia que la pròxima etapa consistirà a desenvolupar la configuració, a partir de tot el que s’ha exposat en els dos primers volums, d’un model de gramàtica general que puga emmarcar les gramàtiques particulars i que incloga tots els aspectes i ciències del llenguatge.

4 comentaris:

  1. Molt interessant, de veritat. L'enllaç a la "Teoria lul·liana de la comunicació" que du a la pàgina de l'editorial està trencat, benvolgut Enric.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Enric, n'has captat l'essència!!
    Pretor, ací: voliana.cat

    ResponElimina