Una mirada als clàssics grecs i llatins

En el pròleg al seu últim llibre, Voces de largos ecos. Invitación a leer a los clásicos, Carlos García Gual hi adverteix que no ha intentat presentar una visió de conjunt, ajustada al cànon, dels clàssics grecs i llatins, sinó una selecció personal d’uns quants clàssics, tot d’un interès indubtable, encara que no tots s’ajusten a la nòmina oficial dels més indiscutibles i representatius. De fet, n’hi falten alguns dels grans, com ara Safo o Píndar, i no hi apareix tampoc cap representant de la tragèdia clàssica. En canvi, el lector hi trobarà dos o tres autors d’època més tardana, que no solen aparèixer en les aproximacions a la literatura antiga. Els diferents assaigs o capítols d’aquest llibre presenten també notables diferències d’enfocament. Alguns estan dedicats a l’obra de conjunt d’un autor, com ara Homer o Plutarc, d’altres a una part només de la seua producció, com en el cas de Plató o Virgili, o bé a l’única obra d’un autor de biografia desconeguda, com és de Dafnis i Cloe de Longus.

Aquestes característiques s’expliquen en bona part si tenim en compte que els capítols de Voces de largos ecos provenen de pròlegs a traduccions espanyoles de textos publiats anteriorment i que en la seua majoria no es reediten. El seu autor destaca en aquests assaigs el que li sembla més atractiu i original d’una obra o d’un autor, grec o romà, de l’època clàssica o del període hel·lenístic, amb la intenció d’invitar a la lectura o a la relectura de «textos inolvidables, singulares y diversos». Cada assaig va acompanyat d’una bibliografia molt útil, en què s’esmenten els principals estudis sobre l’obra i l’autor analitzat, i es comenten també les principals traduccions que se n’han fet al castellà.

Els dos primers, Homero, el primer poeta de Occidente i Odisea són una síntesi rigorosa, admirable, de tot el que necessita saber un lector sobre els poemes homèrics. García Gual suggereix diversos itineraris o estratègies per llegir-los, convençut que «en cada relectura puede uno encontrar en sus páginas renovados encantos». Són seguits per un estudi sobre les comèdies d’Aristòfanes i un altre sobre el diàleg Fedó, de Plató, tots dos de caràcter més descriptiu que els dedicats als poemes homèrics. El següent i cinquè assaig ens aproxima a un autor «menor», Xenofont, però de gran atractiu per a qualsevol lector, sobretot per la seua obra Els deu mil (Anàbasi), en què es narra la fugida de Pèrsia de deu mil mercenaris grecs. L’estil de Xenofont ha estat molt elogiat des de l’antiguitat. Si més no des de Ciceró, va rebre l’epítet de l’abella àtica, per la seua claredat i senzillesa. Aquesta sobrietat aconsegueix de vegades un efecte patètic notable, com ara en aquell passatge tan emocionant de l’Anàbasi, quan els deu mil albiren el mar entre les muntanyes, i amb això, la seua salvació, perquè el mar significava colònies gregues, i per tant, protecció i allunyament de la guerra. Per als grecs, la gran aventura narrada per Xenonfont va ser molt més que una escaramussa dels llarg conflicte entre grecs i perses. Els perses havien estat derrotats en els seus intents d’envair Grècia. Ara un grapat de grecs havien derrotat els perses en el seu propi país i havien retornats invictes a Grècia després d’una llarga marxa.

L’assaig següent, sobre Aristòtil, està centrat en els seus escrits de biologia, que no són certament els més importants i coneguts de la seua obra. En fi, Carles Riba va assenyalar que en les obres conservades d’Aristòtil no es troba altre mèrit literari que el de la precisió. Per compensar, en el següent capítol García Gual tracta Plutarc, un dels autors més llegits i admirats de la literatura occidental, d’enorme influència durant els segles XVI, XVII i XVIII. Plutarc és apreciat sobretot per les seues biografies, les Vides paral·leles, però és també l’autor d’una extensa col·lecció de Tractats de moral i de costum, els Moralia, el precedent més clar d’un gènere essencialment modern: l’assaig. De fet, Plutarc va ser l’autor preferit de Montaigne, al qual va proporcionar multitud d’anècdotes, de reflexions i de referències. Plutarc va inspirar també les tragèdies romanes de Shakespeare.

La part dedicada als autors grecs continua amb un assaig sobre Dafnis i Cloe, de Longus, aquesta novel·la pastoral que sempre es llegirà amb plaer, gràcies al seu erotisme senzill i directe, i per un altre sobre un autor i una obra molt poc coneguts a hores d’ara, la Vida i gestes d’Alexandre de Macedònia, del Pseudo-Cal·lístenes, que va tenir una enorme difusió durant l’edat mitjana. Fins a quin punt aquestes obres mig oblidades són lletra morta, fins i tot per al lector culte? No puc contestar aquesta pregunta en el cas del Pseudo-Cal·lístenes, perquè no he llegit la seua vida d’Alexandre, però l’assaig de García Gual m’ha fet ganes de llegir-la.

La segona part en què està organitzat Voces de largos ecos recull una sèrie d’assaigs sobre sis escriptors llatins. En primer lloc, l’Eneida de Virgili. García Gual explica molt bé el doble aspecte que presenta aquest poema èpic: el joc d’espills entre el passat i el present de Roma, d’una banda, i la seua recurrència al model homèric per l’altra. Especial interès tenen les pàgines sobre l’enigma que planteja la personalitat de Virgili. Com va ser possible que un autor tan delicat i sensible, tan dotat per a la lírica i d’un caràcter melancòlic, s’esforcés en la construcció d’un poema èpic de propaganda nacional? I per què el va voler cremar abans de morir? Només perquè li quedaven alguns versos imperfectes? Hi ha una altra hipòtesi, que va relatar Hermann Broch en la seua novel·la La mort de Virgili, i que García Gual ressegueix amb detall.

Després de Virgili, Ovidi, segurament l’autor més llegit de la literatura llatina, una font inesgotable de referències i motius per a escriptors, artistes i músics, la producció completa del qual és repassada meticulosament. D’Ovidi passem, ja una mica lluny del període estrictament clàssic, a dos novel·listes llatins, Petroni i Apuleu, autors d’unes obres que no resulta fàcil de classificar com a novel·les. Quan es van escriure encara no hi havia en l’àmbit llatí una consciència clara d’aquest gènere literari. García Gual, autor de Los orígenes de la novela i Primeras novelas europeas, dos estudis fonamentals, considera Petroni i Apuleu els creadors d’un tipus de ficció singularment moderna i els capdavanters de la novel·la realista, amb tocs paròdics i satírics. Dos assaigs sobre Sèneca i Marc Aureli respectivament tanquen la sèrie dels autors llatins. Del primer caracteritza molt bé l’estil, fluid i enèrgic, i la llibertat de composició dels seus escrits. I, per acabar, les Meditacions de Marc Aureli, un text excepcional de la literatura clàssica, per a García Gual un dels veritables llibres clàssics, «si entendemos por “clásicos” aquellos textos que siempre tienen algo vivo que decirnos, por encima del desgaste del tiempo». L’estoïcisme melancòlic de Marc Aureli, d’una certa tonalitat pascaliana, té l’atractiu d’una doctrina viscuda, i no d’una predicació. El seu llibre es pot llegir com un dietari sense dates, que reflecteix el dramatisme de l’itinerari vital del seu autor.

Voces de largos ecos no és una síntesi o un manual de la literatura grega i llatina de l’antiguitat. No serveix, per tant, o no serveix del tot, per a preparar un examen sobre aquesta literatura, sinó per a començar a llegir-la. El llibre de García Gual presenta una oferta variada i ofereix informació suficient perquè el lector s’anime a començar per un llibre o altre, o a rellegir algunes de les obres comentades i recomanades per Carlos García Gual.

(publicat en Blog de l’Escola de Llibreria)