Escriure per a oblidar

Tots sabem per experiència que és difícil oblidar una cosa quan volem oblidar-la. El fet de voler llevar-la del nostre cap no és més que una manera de recordar-la, com quan, insomnes, volem adormir-nos d’una vegada i això encara ens desvetla més. Hi ha també, és clar, l’altra cara de la moneda: no és fàcil retenir en la memòria el que volem. Sembla que tant quan es tracta d’oblidar com de recordar, la voluntat hi juga un paper secundari. O pot ser un obstacle. Oblit i record juguen a dues bandes, en un joc que no és fàcil seguir. Fins i tot, com deia Borges, l’oblit pot ser una forma profunda de la memòria. «Oblidem» moltes coses perquè les fem servir d’esma. Ja no ens cal parar-hi esment. Aquest «oblit», o aquesta forma profunda de la memòria, és un símptoma de salut, de la mateixa manera que un dels símptomes d’aquesta és que no ens n’adonem. No ens n’adonem fins que l’hem perduda. N’hi ha, és cert, que la tenen molt present. Tracten la salut com una malaltia i li procuren totes les atencions possibles: dieta, anar al gimnàs… Pensen que així no envelliran ni moriran mai. Ja baixaran del burro.

Però hi ha una forma d’oblidar d’una manera conscient, que pot resultar efectiva: escriure. Harald Weinrich, en Leteu (n’hi ha traducció al castellà), l’assaig que va escriure sobre l’art d’oblidar i de recordar, i sobre el descrèdit de la memòria a partir de l’edat moderna, esmentava una anècdota de Kant que il·lustra aquest punt. Quan ja tenia setanta-vuit anys i mostrava clars signes de senilitat, Kant va acomiadar —o li van fer acomiadar— el seu servent, de nom Lampe, que havia estat molts anys en el càrrec. Kant va continuar anomenant «Lampe» el successor d’aquell primer servent. No ho podia evitar, cosa que l’amoïnava. Entre les notes que feia servir en suport de la seua memòria s’hi va trobar un paper en què havia escrit: «El nom de Lampe ha de ser oblidat del tot.» ¿Es pot fomentar no sols la memòria sinó el seu contrari, l’oblit, anotant una cosa? En principi, una anotació escrita serveix perquè alguna cosa es conserve de manera fiable en la memòria, i no per a oblidar-la. Però hi ha una relació entre escriptura i oblit. Plató, en un dels seus diàlegs, va denunciar que l’escriptura havia arruïnat la memòria. Si de cas, la memòria cultural havia augmentat, però no així la memòria natural, oral, que corria el perill d’atrofiar-se com més va més. Escrivim, o anotem, allò que no volem oblidar, però com que el fet d’escriure-ho ens assegura que ho podem recuperar en qualsevol moment, això ens relaxa i en la pràctica ho oblidem.

Hi ha un altre aspecte d’aquesta qüestió, o una altra de les formes que pren l’oblit: de vegades recordem determinats fets de la nostra vida passada, amb prou fidelitat fins i tot, però encara que els recordem no ens hi reconeixem. El record, o l’oblit, es manifesta en una sensació d’estranyesa, d’estupor. Com es pot ser persa? Com es pot haver estat infant o un jove de vint anys? De vegades, per contra, el record ens ancora al passat d’una manera obsessiva, insana. En uns versos d’Eugeni Onegin, Puixkin parla del record com d’una serp maligna: «A qui ha viscut sentint, / li és un turment / l’espectre del seu temps sense retorn; / enlloc no troba encís prou fort, / la serp maligna del record / i del penediment se’l menja viu.»

Hi ha també records persistents, enganyosos, que ens aferren a una situació que ja hem superat. Com el malalt que ha recuperat la salut del tot, però encara li’n dura la impressió: camina amb por, no s’atreveix a fer certes coses, s’escolta aprensiu. Quan el mal ha desaparegut, encara ressona en la memòria i ens cohibeix, com si encara estiguéssem malalts, fins que el pas del temps ens permet oblidar i ens cura del tot.

És difícil trobar un punt d’equilibri entre memòria i oblit. Caldria una memòria lleugera, no gens sobrecarregada, àgil a l’hora de recuperar records mig «oblidats», que ens permetés mantenir un mínim fil conductor i, al mateix temps, començar de nou i renovar-nos la pell. Escriure per a oblidar? Però abans hem d’escriure per a aclarir i precisar. Precisar i aclarir-nos una determinada qüestió és una forma de descarregar-la de la nostra consciència. Quan ja la tenim clara, ja no cal que li peguem voltes. Una vegada fet això, ja podem «oblidar-la». És a dir, ja podem passar a una altra cosa.