«Atles temporal»: una autobiografia lírica d’Imma López Pavia

No és gens fàcil escriure una autobiografia lírica. De fet, el sintagma «autobiografia lírica» és gairebé un oxímoron. La concentració de la veu del poeta en una sèrie de moments s’oposa al desenvolupament cronològic i al fil conductor de tota reconstrucció autobiogràfica i, encara més, ignora la dimensió social en què tota individualitat du a terme el seu joc. Però difícil no vol dir que siga impossible, com demostra Atles temporal, l’últim llibre de poemes que ha publicat Imma López Pavia. Ho ha aconseguit combinant diverses formes poètiques, que entren en una relació complementària i de contrapunt alhora, i també amb una estructuració del llibre molt deliberada.

Atles temporal està organitzat en cinc parts, més un poema, el primer, «Origen», que té una funció proemial. Cada secció està encapçalada per un poema llarg amb el títol de «Crònica», seguit de nou poemes molt breus. Cada una de les «cròniques» correspon grosso modo a una dècada, començant per la dels seixanta: «Quan Jules i Jim corrien per París en blanc i negre, / un altre món maldava per nàixer.[…] En maig els estudiants regiraven les llambordes / de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera / a Praga.» En el retaule col·lectiu hi apareix també la vida individual i familiar: «Els homes anaven a treballar / a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum / de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil. / Amb els diners el pare es va comprar un 600 de dues portes.» En aquestes cròniques que obren cada secció d’Atles temporal Imma López Pavia reutilitza el procediment que Vicent Andrés Estellés va fer servir en «Crònica especial», un dels millors poemes del seu Llibre de meravelles, contrapuntant els esdeveniments polítics que van seguir la fi de la Segona Guerra Mundial, a Europa i a la resta del món, amb els estrictament individuals i locals. En els versos que acabe de citar de la primera, el lector hi trobarà, fent-li l’ullet, el «llum de pixum», que apareix més d’una vegada en els versos del Llibre de meravelles.

El títol de la cinquena i última secció, Vindran els anys, parteix d’un vers d’«In memoriam», de Gabriel Ferrater, un dels grans poemes narratius de la literatura catalana. En la seua forma original —«Després vénen els anys»— reapareix en el tercer poema de la segona secció, marcant el pas del temps. Ara, Atles temporal, com suggereix el títol, combina l’eix temporal amb l’espacial. Moment i lloc s’identifiquen. No debades, com va escriure Annie Ernaux, en una de les citacions que encapçala el llibre, «El jo només és un lloc i no l’expressió d’una persona.»

Cada una de les cinc cròniques d’Atles temporal admeten, és clar, una lectura autònoma, però són també un marc en què es poden inserir els poemes que les segueixen, que, d’una altra manera, podrien semblar massa críptics. Les sèries de nou poemes, al seu torn, aprofundeixen l’aventura personal inserida en les cròniques. Es tracta d’un joc a dues bandes, amb trajecte d’anada i tornada: del retaule col·lectiu i personal a l’autobiografia més estrictament lírica. L’enumeració i el vers llarg de les cròniques deixen pas a uns poemes molt breus, sintètics, de versos curts, entretallats, reduïts sovint a un sol mot, que abandonen la dimensió narrativa i es concentren en unes instantànies, en uns àtoms d’experiència que revelen el més essencial.

Aquesta forma orgànica d’Atles temporal, que he mirat de descriure, no esgota el joc de temes i de fils conductors que proposa aquest llibre. El lector hi detectarà de seguida el motiu insistit dels elements líquids: «el líquid on sures», «llefiscositat de la sang que regalima», «el dolor de l’aigua», «les aigües fèrtils», «l’aigua es trenca / en mirall», «Surar dins el líquid amniòtic, / surar en el silenci i esdevenir translúcida». En aquests poemes l’aigua va més enllà d’exercir la funció de símbol tòpic de la vida. Suggereix els elements més profunds, ocults, subterranis, de cada persona. El retaule col·lectiu i individual de les cròniques no exhaureix, no pot exhaurir el sentit últim, íntim, d’una vida humana, que en bona part transcorre d’una manera subterrània o soterrada. O submarina. Però hi ha la dificultat de dir, i a qui, «la vida obscura i submarina». Així, llegim en el setè poema de l’última secció:

Voldries tenir tot un vocabulari

de termes submarins per a

                                                 capbussar-te

en la profunditat de l’ànima

                                                liqüescent.

Hi ha una identitat vacil·lant, aquesta ànima liqüescent, que costa de fixar — «cal·ligrafia incerta»—, perquè «L’aigua sense forma / pot adquirir-ne qualsevol» i es pot «Renàixer des de l’escuma / de l’oblit», que està recorreguda per un «Calfred interior / que no t’abandonarà», perquè «Ets la teua enemiga, / la més íntima i sagrada». I que, en el poema que tanca el llibre, s’acaba reconeixent en el vertigen:

Deixar l’aigua morta, estantissa.

Abandonar:

                    putrefacció

                    corrosió

                    fermentació

                    infecció

                    subversió

Ésser en el vertigen.

Acabat de llegir aquest poema, ressonen en la memòria del lector alguns dels versos d’«Origen»: «el líquid on sures / entre la foscor i la llum», «estranyesa / planeta de sons convulsos». Al meu començament hi ha el meu final.