Fa temps que no llegesc cap novel·la policíaca. Abans, fa anys, en llegia sovint i de tant en tant en posava alguna com a llibre de lectura als meus alumnes de l’institut. Encara tinc en un prestatge de la meua biblioteca unes quantes novel·les de La Cua de Palla, que m’havia triat, mig oblidades. Com és que he perdut aquest fil? Coses de l’edat?
Simenon és una altra cosa, sobretot les anomenades novel·les dures. En les del comissari Maigret, les intrigues de les són fluixes i la resolució de l’enigma inicial precipitat i poc convincent, però es llegeixen bé, perquè Simenon té encant, que és una qualitat impagable en un escriptor. De tant en tant, hi torne, igual que faig amb Pla. És un hàbit que el pas del temps no ha esmussat gens. De les novel·les policíaques, parlant en general, m’impacienta la intriga, massa artificiosa, que sempre, o gairebé, es resol d’una manera decebedora. O l’abundància de clixés, com és habitual en qualsevol subgènere novel·lístic. No puc deixar de pensar que això també passa en la majoria de les novel·les tout court. Que no pateixen dels mateixos mals que els diversos subgèneres? Per això n’hi ha tan poques que valguen la pena.
Josep Iborra explicava amb precisió, en un passatge del Diari 1965-1977, el mecanisme del procediment: «Les novel·les policíaques dolentes comencen complicant excessivament les coses i acaben —no podia ser d’altra manera— simplificant-les excessivament. Per contra, les bones novel·les, comencen simplificant-les i acaben complicant-les. Solució complexa d’un problema plantejat clarament. La novel·la policíaca pressuposa que el món és petit, que és, com sol dir-se, “un mocador”. L’assassí, per exemple, es troba entre uns quants personatges que tenen alguna relació amb la víctima. L’assassí entra aviat en escena, com un sospitós entre els altres sospitosos. Només falta saber que és ell, l’assassí. Un món tancat. Primer, trobar l’assassí és pràcticament impossible. Aviat esdevé massa fàcil: l’assassí entra de seguida en el trencaclosques.»
Omne animal post historiam criminalem triste, escrivia Victor Klemperer al començament d’una de les entrades dels seus diaris. I afegia que «el final d’una novel·la policíaca és sempre tan vacu i insubstancial que un s’irrita profundament per la dilapidació emocional durant la lectura precedent.» Potser, parlar de «dilapidació emocional» és una mica excessiu, quan l’únic que hi ha és el desig de distreure’s una mica, sense calfar-se el cap. L’inconvenient és que en la majoria dels casos, com deia Flaubert, les distraccions no distreuen. Les distraccions, o allò que la gent sol anomenar «distraccions». També deia que el repòs no el descansava, perquè després havia de fer un esforç suplementari per a reprendre el treball. Mal negoci. Pot passar, simplement, que ja no ens distreu el que abans ens distreia, com ara les novel·les policíaques.
Josep Iborra, en un altre passatge del Diari reivindicava amb enyorança el pur element de distracció en la literatura: «L’actitud envers la literatura ha esdevingut massa seriosa, i això, potser, ha estat fatal per a ella. Porgar la literatura del seu element de distracció és privar-la d’un dels seus sucs essencials. I no només la literatura s’ha deteriorat, sinó que la nostra sensibilitat s’ha empobrit d’uns registres que havien constituït la sensibilitat d’Occident. El romanticisme hi va introduir el dolor i després la literatura s’ha convertit en una operació d’anestèsia. És clar que la literatura, així, ha esdevingut un vast pla d’exploració. Però se n’ha evacuat la distracció, que ha quedat desplaçada i arraconada en els subproductes de la literatura, com ara la novel·la policíaca o d’aventures. Quan un escriptor seriós o un lector seriós vol distreure’s, agafa alguna d’aquestes obres “per desengreixar”. Amb això reconeix que no pot trobar la distracció en les seues lectures habituals de caràcter literari. Distreure’s, passar l’estona és una cosa que la literatura ja no li pot oferir. El mal és que aquest fet ni tan sols és assenyalat i estudiat. Sembla tan natural i evident que no s’hi veu, ni que siga per a deixar constància d’un fenomenal trauma, que “donne à penser”.»
Tinc ganes de tornar a llegir alguna novel·la de La Cua de Palla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada