«La propedèutica de l’apreciació artística», per Joaquim Iborra

L’editorial Obrador Edèndum va publicar l’any 2021 els textos que Gabriel Ferrater va escriure sobre art durant la dècada dels anys cinquanta. Havien estat publicats per Joan Ferraté el 1981, la major part en castellà, tal com havien estat escrits. Josep Batalla, Jordi A. Carbonell i Elena de la Cruz Bergantí són els editors del nou volum. Han optat per traduir al català tots els textos. És una decisió que podrien haver justificat amb moltes raons, excepte la que han triat. Diuen que Ferraté en fa «una edició basada en una capciosa ideologia lingüística» i que la decisió de publicar-los en castellà (en Seix Barral) és «un fet arterosament ocultat pel títol» —Sobre pintura. Per això els editors n’han triat un altre: Sobre l’art de la pintura, títol molt més clar i honest. Afegesc per la meua part que també es veu la mala fe de Ferraté quan va titular Sobre literatura un altre volum amb papers del seu germà. D’altra banda, el nou volum, molt ben presentat, inclou il·lustracions a tot color. Els editors també critiquen Ferraté per no haver fet el mateix i per haver-ho justificat en un «desafortunat paràgraf». Jo també crec que les il·lustracions en un llibre sobre art són molt agradables i útils, fins i tot quan el text sovint no hi fa cap referència explícita, com és el cas, o quan es mostren pintures datades trenta anys després de les comentades en el text, com ara en la ressenya sobre Antonio Gonzalo Lindín.

Encara que es tracta de textos circumstancials, Gabriel Ferrater sempre hi té alguna cosa a dir. En un, fa una útil distinció entre el «tema general» i el «tema específic» d’una obra d’art, aplicable tant a un poema com a una pintura. En un altre, fa la ressenya d’una exposició de Joaquim Sunyer, que no ha pogut visitar, i deixa caure que és «el més gran pintor que ha tingut Catalunya des del segle XIII». En un altre lloc, de passada i sense que ningú li n’haja demanat l’opinió, parla de «l’immens corral de l’Eixample barceloní, on tots vivim tan contents». Hi trobarem una bona repassada a Sorolla, una excel·lent valoració de l’obra de Darío de Regoyos, un extens estudi sobre l’«evolució» de Picasso —que no era tal, segons Ferrater, perquè Picasso «manca de biografia»— enfront del «cubisme seriós» de Juan Gris o del «cubisme serè» de María Blanchard… De vegades cita un llibre que faríem bé de llegir, com un d’André Lhote i un de Liliane Guerry sobre Cézanne, o un text d’Alain sobre Ingres. Aquests dos pintors, Cézanne i Ingres, ja ens donen una pista de quina és la concepció de la pintura de Ferrater, per a qui «la raó, no pas l’instint, ha de guiar la mà del pintor». Quan no és així, la «indeterminació de color i de forma» «posseeixen, sens dubte, una energia expressiva. Però no ens comuniquen cap contingut precís». Per a Ferrater, l’art abstracte, com a tal, és un art decoratiu. Són textos que toquen cordes que vibren també en El descrèdit de la realitat de Joan Fuster, publicat en la mateixa dècada. Una gran curiositat m’assalta: què hauria dit Ferrater del pintor Manolo Gil, mort el 1957 a trenta-dos anys?

Un d’aquests escrits és una breu recensió de An Outline of European Architecture, de Nikolaus Pevsner. La nota va ser publicada el 1952, molts anys abans que Edicions 62 n’edités la traducció al català, el 1969, amb un pròleg d’Oriol Bohigas. Ferrater adscriu el llibre a «un gènere molt típic i bastant prodigat a la nostra època: el de la propedèutica de l’apreciació artística.» Ell no té un interès particular en aquest gènere, sinó en la constitució d’una crítica de l’art entesa com a ciència, plena d’obstacles i dificultats: «no estic, ni de lluny, segur que aquesta crítica sigui possible. Però estic segur de la impossibilitat de cap altra crítica.» Pel que fa als llibres de propedèutica artística, «han d’ésser —i ho són certament— necessaris i possibles perquè toquen un nervi viu de la nostra consciència artística, i ho fan amb una eficàcia apreciable». La necessitat té a veure amb un tret distintiu de la nostra societat: «l’absoluta incultura visual de què pateix gairebé tothom. […] Els nostres contemporanis manquen de preferències visuals, de voluntat visual, en definitiva, manquen de forma.» L’única excepció és en relació amb els automòbils, «els únics objectes que la gent mira». Això és exacte: els nostres conciutadans només manifesten alguna cosa semblant a l’«emoció estètica» en contemplar un cotxe, el seu o el del veí, en tant que podia ser seu. Caldria afegir-hi la moda del vestit.

No es pot negar que la «sensibilitat formal» és la condició necessària, si bé no suficient, per a l’apreciació artística. Llibres com el de Pevsner són, doncs, necessaris, «encara que això sol no és suficient per a salvar-los de la mediocritat»: han de ser també possibles. Això no ho podem donar per descomptat. Si hi podem confiar és perquè hi ha una tradició, en la qual Ferrater situa Pevsner, que ha anat proveint l’espectador d’una sèrie de «conceptes aptes per a transmetre verbalment la seva apreciació de les formes». Provenen, sobretot, de la ciència alemanya, que es remunta a Winckelmann i Herder i es tanca amb Hegel, conceptes —alguns, si més no— que «tots continuem utilitzant, sense saber-ho a vegades». D’aquí nasqué la crítica científica, amb Burckhardt i Hildebrandt, i en la generació següent «l’obra d’Heinrich Wölfflin, un cimal crític no superat fins ara». La descendència no acaba aquí i si Ferrater no hi afegeix Wilhelm Worringer és perquè vol desmarcar-se de tot expressionisme i subjectivisme. Ara bé, quan parla de «preferències visuals», de «voluntat visual», de manca de «forma», de «consciència artística», ¿a què es refereix sinó a conceptes emparentats amb els de Riegl i Worringer, que se solen traduir com a «voluntat artística», «desig de forma» o «voluntat de forma»? Són idees que també van pesar molt en el llibret de Fuster.

Què volen dir aquests conceptes? Potser són una mica vagues. A més a més, acusar la incultura de la pròpia societat és, en definitiva, un lloc comú de totes les èpoques. Aquest «voler fer», que en l’artista equival a un «saber fer», aquesta objectivació d’un impuls creatiu, ens parla de l’acte de la creació artística. Ara bé, és en el marc de l’apreciació de l’art que poden tenir un sentit més concret. Per a nosaltres, espectadors, quin sentit pot tenir una obra d’art si no sabem distingir les formes que ens ofereix, si no fem l’esforç per distingir-les? Aquesta percepció formal, com diu Ferrater, «és un acte molt complex, completament diferent de la percepció d’un autobús a punt d’atropellar-nos quan travessem un carrer». L’objecte de tota propedèutica és ensenyar a mirar, ajudar a «saper vedere», en l’expressió de Bruno Zevi. Però aquesta expressió és igualment vaga si no es concreta en el què. I això no és gens fàcil, perquè es tracta d’una experiència personal que no es pot ensenyar, sinó aprendre. Però ens calen algunes claus que obrin les primeres portes. Sense elles, no podem entrar-hi. No només el principiant ho necessita. També el vell afeccionat, davant d’una nova obra i davant d’una massa coneguda.

Wölfflin precisament va proveir-nos d’un grapat de «conceptes fonamentals». Si em pregunte què sé sobre art, hi trobe poc més que aquests conceptes. La resta és erudició, poca o molta. L’apreciació artística exigeix una capacitat de distinció formal. Aquest és el punt de partida. Això val per a la pintura i per a la resta de les «arts», amb el benentès que les «formes» en cada cas són irreductibles. Amb el benentès que el concepte «forma» és molt ampli. Jo el definiria pragmàticament: qualsevol tret que distingim entre altres és una «forma». Una figura geomètrica, una relació cromàtica, una direcció predominant de línies, també una dada iconogràfica, una melodia, el timbre d’un instrument, el personatge d’una novel·la, una al·lusió repetida, una simetria, una asimetria… tot és «forma». Des del moment que som conscients de distingir un tret en relació amb altres, adquireix un sentit formal. Ens hi orientem. La propedèutica té aquesta funció: assenyalar alguna o algunes formes, que el contemplador pot prendre com a estímul inicial de les seves pròpies apreciacions.

En contra dels interessos de Ferrater, els meus sempre m’han orientat més cap a la propedèutica que cap a la ciència. Sense propedèutica, pot haver-hi museus, però no un art socialment viu. Dit amb una més gran generalitat: sense propedèutica, hi haurà tecnologia, però no ciència. Ara bé, els prolegòmens han de ser dels bons. Si la lliçó explica la seua matèria eludint les dificultats, no serveix de res, perquè no hi entra. Si la presenta en un pla aliè al que li correspon, desorienta i converteix la ciència en una metàfora. El segle XX ha alimentat aquest gènere en proporcions ingents. La inanitat d’aquests llibres és frustrant. Algunes vegades, poques, el llibre propedèutic és tan rigorós i interessant com pot ser-ho el de crítica pura. Hi ha una zona on la propedèutica es confon amb la crítica. És en aquesta zona on podem trobar els millors llibres.

(Publicat a La Veu del País Valencià.)