L’abstinència embruta

Amb la guerra va arribar el racionament. Formava part del dia a dia fer-se amb un grapat de creïlles. Alguns aliments havien desaparegut. Els jueus que quedaven a Alemanya no sols havien de fer front a un racionament més estricte per a ells, de caràcter punitiu, sinó a la supressió de moltes coses que encara estaven a l’abast de tots els alemanys «aris». Un dia es decretava que els jueus no podien tenir màquina d’escriure, un altre que no podien tenir telèfon, o cotxe, o una mascota. Cada dia que passava, la corda s’estrenyia una mica més. Amb raó, els esbirros de la Gestapo, quan els feien els registres intimidatoris de rigor, s’exclamaven sarcàstics: «Però com, encara no us heu suïcidat?»

Victor Klemperer constatava l’efecte general que li produïa tot aquest procés amb aquestes paraules: «L’abstinència embruta: ja faça referència al sucre o al cinema, al tabac o a les dones, al pa o al cotxe. Sempre s’està obsessionat, en bruta avidesa, pel que no es té.» Per què l’abstinència embruta? Perquè no deixa pensar en res més; encadena el pensament i el fa esclau, tant si l’abstinència ha estat imposada per les circumstàncies exteriors o autoimposada per la consciència moral de la persona.

En aquest últim cas, és clar, hi ha una solució fàcil, com va constatar Oscar Wilde en una frase que es pot llegir en El retrat de Dorian Gray: «l’única manera d’alliberar-se de la temptació és caure-hi». Es tracta d’anul·lar el desig —en aquest cas la temptació, el desig pecaminós—, per a no pensar-hi, com una manera d’aconseguir la tranquil·litat personal. Per a Wilde, resistir la temptació afeblia l’ànima i l’omplia de desig per allò que s’ha prohibit, mentre que cedir-hi, irònicament, feia desaparèixer el desig, una vegada satisfet. El mot de Wilde és d’una lògica aclaparadora, però pot ser acusat com una mostra d’impudència. Quan es tracta d’argumentar pro domo, no hi ha fre ni aturador. A més, com han assenyalat els moralistes de totes les èpoques, a ningú no se li escapa que la caiguda en la temptació obri la porta a una sèrie de caigudes reiteratives. Però Wilde tenia precedents en aquest punt.

En el context del cristianisme primitiu, especialment entre els grups que es van desviar de l’ortodòxia emergent, hi va haver acusacions de pràctiques sexuals desenfrenades. Una de les sectes més comunament esmentades en aquest sentit són els carpocracians, un grup gnòstic del segle II dC. Se’ls acusava de practicar l’antinomianisme: la creença que, una vegada s’ha aconseguit el coneixement (gnosi) o la salvació, ja no s’està subjecte a la llei moral. Per alguns, això podia significar que els actes considerats pecaminosos en la moralitat convencional no tenien cap impacte en la seua salvació espiritual, i fins i tot podien ser una manera de transcendir la «llei» del món material. En el cas dels carpocracians (segons els seus detractors), això es traduïa en la idea que per a alliberar-se totalment de les limitacions del món material i aconseguir la salvació, calia experimentar-ho tot, incloent-hi el «desenfrenament sexual». Així, en complir tots els desitjos i passions, l’ànima es purificava i es deslligava dels seus lligams terrenals.

Ara, hi havia una altra possibilitat, que no van considerar Wilde ni els carpocracians. La va dur a terme, segons alguns, el filòsof Orígenes, un dels Pares de l’Església. Expeditiu, Oríegenes es va castrar i va fer desaparèixer així la temptació per sempre més. Ja no li calia caure-hi per alliberar-se’n.

Tornem al principi: l’abstinència embruta. Josep Carner, que sabia viure, ho va dir d’una altra manera, més humana i més precisa, en el vers que tanca l’«Epigrama del bell temps»:

Patiren fred i por les nostres esperances,

amb un record de flors incertes entremig;

les danses valen més que no les enyorances;

és la possessió més pura que el desig.