Dedicar-se només a escriure

En l’última entrada que vaig publicar, abans d’un parèntesi que m’ha vingut imposat, comentava les implicacions d’aquella consigna enunciada per Flaubert: «il faut écrire pour soi.» Però hi havia un detall important que no vaig tocar. Flaubert vivia de renda, i per això no necessitava publicar o, si més no, no havia de publicar de manera immediata. Podia passar-se uns quants dies col·locant i recol·locant una coma en una frase. Aquells per a qui escriure era la seua manera de guanyar-se el pa, havien de publicar sovint i fer via ràpidament, sense entretenir-se amb les comes.

Flaubert n’era conscient, d’això. El 1859, en una carta a Ernest Feydeau, assenyalava que de tant en tant alguns amics i coneguts li retreien que «tu est bien hereux de pouvoir travailler sans te presser, grâce à tes rentes». Replicava que dir això «est plus facile que de m’imiter». I recordava el que comportava viure d’unes rendes, efectives però modestes. Vivia al camp les tres quartes parts de l’any, «sans femme (petit point assez délicat, mais considérable)», sense amics, no tenia cavall (avui diríem que no tenia cotxe). Breu, sense cap dels atributs de la vida humana. Afegia que «je regarde comme néant tout ce qui est en dehors de l’oeuvre en elle-même», i que «l’impatience qu’ont les gens de lettres à se voir imprimés, joués, connus, vantés, m’émerveille comme une folie».

Aquesta última observació de Flaubert és exacta, aleshores i ara. Hi ha molta gent que més que escriure el que vol és publicar. Llegir i escriure, per a ells, són activitats secundàries. La primera és tan secundària que es pot ignorar sense manies. S’ha comentat més d’una vegada que els nombrosos assistents als tallers d’escriptura creativa —de narrativa o de poesia— solen llegir molt poc. El que volen és publicar. Per a publicar, hauran d’escriure primer, és clar, però és una etapa que suprimirien alegrement si poguessen. I llegir, per a què? Millor anar a un taller d’escriptura, on poden aprendre unes quantes fórmules que els permetran de fer la jugada que farà saltar la banca d’una manera infal·lible. Tenen molt clar que volen esdevenir «imprimés, joués, connus, vantés». Per a què escriure, si no?

Flaubert concloïa: «Tout le monde peut faire comme moi. Travailler tout aussi lentement et mieux.» Tothom? No tothom està disposat a viure ascèticament, com un monjo, dedicat en cos i ànima a escriure, i sense que això siga garantia d’obtenir un resultat més o menys presentable.

La professionalització de l’escriptor —dedicar-se només a escriure— és problemàtica. És molt difícil, llevat d’alguns pocs casos, que un escriptor puga viure només de la venda dels seus llibres. Per això, la professionalització consisteix, en la pràctica, en la combinació de l’escriptura de llibres amb la pràctica del periodisme cultural. Ens vénen de seguida al cap els casos de Josep Pla i de Joan Fuster. La majoria dels llibres que van publicar consistien en recopilacions, més o menys reelaborades, més aviat poc, d’articles publicats prèviament en la premsa periòdica. En l’actualitat, els qui intenten professionalitzar-se, solen compaginar l’escriptura de llibres amb el periodisme cultural, amb la traducció i amb bolos diversos (cursos, participació en clubs de lectura, conferències, etc.). Però la «solució» més habitual és combinar els llibres i els articles amb un altre treball, sobretot el de la docència, però no únicament. T.S. Eliot assenyalava que el treball en un banc, concretament al Lloyd’s Bank, on es va estar del 1917 al 1925, amb un horari de 9:15h a 17:30h, era més propici per a la seua escriptura que no un treball més relacionat amb la literatura. Reconec que això de treballar en un banc, encara que siga una activitat honorable, resulta poc bohemi, poc glamurós, sobretot per a la idea que la gent sol fer-se de la literatura i dels escriptors. Però així és la vida.

En la seua correspondència, Eliot exposava algunes raons a favor d’aquesta alternativa. Descrivia la seua feina a la secció de transaccions estrangeres com una «ocupació tranquil·la, però molt interessant» i que implicava «un cert ús de les facultats de raonament». A més, considerava que el treball bancari no era «tan fatigós com la docència». (Aquest Eliot era un espavilat!) Més raons: adduïa que mantenir un treball en un banc li proporcionava una seguretat econòmica i li permetia mantenir una posició de «desinterès» en la seua crítica i literatura. Finalment, la rutina estricta i les tasques de banca li donaven la pau mental necessària per a la creació literària. Així i tot, de vegades expressava la necessitat de deixar el banc i confessava que la perspectiva de romandre-hi tota la vida era «abominable» per a ell. Abominable o no, alternar l’escriptura amb un altre treball, relacionat o no amb la literatura, té l’inconvenient de la dispersió i fa difícil de mantenir una concentració sostinguda, sobretot per a escriure novel·les i monografies.

Per tant, viure de renda sembla la solució més pràctica, i la més agradable. Però també té inconvenients. L’experiència demostra que quan tenim molt de temps, tendim a destensar-nos i al final no fem de res. Demà, demà… Cal una resistència, algun obstacle per tirar endavant el que siga. A més, disposar de tot el temps del món i de totes les comoditats possibles no ens assegura que redactarem una sèrie indiscutible d’obres mestres. De vegades, alguns llibres escrits en condicions d’extrema penúria, sense poder consultar-ne d’altres, basant-se només en la pròpia memòria personal, donen un resultat esplèndid de concentració i de síntesi.