«Exhumació», una novel·la de Salvador Vendrell

Amb una mica de retard, he llegit Exhumació, la novel·la que Salvador Vendrell va publicar el 2022. Amb ella continuava i aprofundia Quan truquen de matinada, la seua primera novel·la, que vaig ressenyar en aquest blog. L’acció d’Exhumació també està centrada a Sueca, encara que amb moltes referències, velades o explícites, a altres pobles i llocs de la Ribera Baixa. I hi ha les anades i vingudes, contínues, a la ciutat de València. I la presència del paisatge de la marjal, aquest paisatge que «canvia unes quantes vegades a l’any».

Cronològicament, l’acció està situada gairebé en el mateix moment en què Vendrell la va escriure: quan el president Ximo Puig va avançar les eleccions que van donar lloc al segon govern del Botànic. Aquest presentisme està subratllat perquè la narració, gairebé sempre en boca de Pere, periodista i personatge principal, parla sempre en present. Aquest present narratiu, d’actualitat, contrasta amb els fets d’un passat que esclaten d’una manera inesperada, uns fets que pertanyen bàsicament al moment de la revolució i de la guerra i que, alhora, formen part de la història familiar de Pere. Hi ha una qüestió que sempre queda pendent: fins a quin punt es pot dir que el passat queda clausurat o oblidat? El silenci no és sinònim d’oblit.

Un altre dels fils més atractius d’aquesta novel·la és la visió que presenta l’autor de la seua generació: «gent de més de seixanta anys, jubilats o que esperen la jubilació d’ensenyants o sanitaris, que han sigut els llocs de treball majoritaris que han pogut ocupar els nets dels anarquistes, comunistes i socialistes derrotats en la guerra civil». Són els antics antifranquistes, que continuen acudint a les manifestacions, encara que només siga per «passejar-se sense cotxes pels carrers de València i fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats de sempre». S’han jubilat amb un entusiasme que ningú s’esforça a dissimular, no paren, desficiosos, la curiositat no se’ls ha atrofiat gens ni mica. No tothom, és clar. També n’hi ha que primer va ser «trotskista; després, maoista; però finalment va passar de socialdemòcrata a partidari de si mateix». I hi ha els amors tardorals, que el narrador no centra només en el costat masculí.

El lector que ha seguit la trajectòria de Salvador Vendrell com a assagista i com a autor de llibres de viatges, trobarà un aire de família entre aquests gèneres i Exhumació, entre altres coses perquè els elements de ficció d’aquesta novel·la són escassos. La veu del narrador és molt pròxima a la de veu de les columnes periodístiques i dels llibres de viatges, cosa que s’agraeix, perquè això evita les caigudes en la imaginació gratuïta i perquè l’amenitat hi queda assegurada. Els elements ficticis d’Exhumació són els indispensables per a presentar determinades situacions que podrien incomodar alguns més o menys directament al·ludits. D’altra banda, aquests elements permeten una certa llibertat a l’hora de tractar alguns motius, que la realitat, massa prosaica, ens nega. Una manera d’explorar o de fantasiejar amb altres possibilitats de la vida personal. I de jugar amb les expectatives del lector. Al començament de la novel·la, ens pot semblar que tenim a les mans una novel·la d’intriga policial. Aquesta intriga no s’aclareix fins al final, com manen els cànons, però no n’és l’element principal.