He llegit no fa gaire Papers sobre literatura (2023) de Gabriel Ferrater, que recull, editats per Jordi Cornudella, un conjunt heterogeni de textos de crítica literària. Les conferències sobre literatura catalana ja han estat objecte d’una edició (Curs de literatura catalana contemporània, 2019). A més d’aquest volum que acabe de llegir, està prevista la publicació de dos més: un que aplegarà els articles del diccionari de literatura publicat per Salvat (els publicats en Escritores en tres lenguas, més altres inèdits) i un altre que aplegarà tots els informes de lectura que s’han localitzat (uns quants més dels que es van recollir, en versió castellana, a Noticias de libros). La majoria dels escrits aplegats en Papers sobre literatura ja els coneixia. Els havia llegit a mesura que es van publicar en volums solts. Papers sobre literatura els aplega en un de sol, que fa gairebé sis-centes pàgines, i a més n’hi incorpora d’altres que s’han localitzat recentment, entre els quals les «Notas sobre la poesía de Josep Carner», un assaig de més de setanta pàgines, i el conjunt de textos amb què Gabriel Ferrater va ampliar l’edició en castellà de la Historia de la literatura universal d’Erwin Laaths, rescatats i transcrits per Enric Blanes. Són molt bons. No són uns textos de circumstàncies que es limiten a «ampliar» o farcir un altre text.
M’han interessat particularment els que dedica a Shakespeare. Contenen observacions sorprenents i penetrants, com ara quan Ferrater parla del que anomena la simultaneïtat d’actuació dels diferents nivells de sentit que componen l’univers de cada obra de Shakespeare. Per a Ferrater, «la infalible y avasalladora fuerza de convicción con que estos órdenes de sentido se imponen al lector se deben esencialmente a su simultánea presencia: toda frase de la obra se refiere a todos ellos a la vez; su técnica es siempre superpositiva, nunca yuxtapositiva». O les pàgines admirables que dedica a Enric IV, «la primera gran obra de Shakespeare», «organizada a modo de un sistema de fuerzas morales en estado de equilibrio precario y cambiante». Ferrater destaca en aquesta obra un motiu temàtic que és clau en l’obra dramàtica de Shakespeare: el conflicte o la col·lisió entre els joves i els vells, que de vegades pren la forma més concreta de l’enfrontament entre pares i fills. El drama shakesperià paradigmàtic d’aquest motiu és Romeo i Julieta, però també el retrobem en El rei Lear i en Enric IV. I és un dels motius principals del poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater. Per cert, en el seu comentari d’Enric IV Ferrater no parla de vellesa sinó de senilitat: «entre estos extremos de la senilidad cínica y la juventud destructora», representats per Falstaff i Hotspur respectivament, «se colocan las demás fuerzas del sistema moral de Henry IV».
La lectura d’aquest escrit ha tingut un efecte secundari immediat: m’ha fet venir ganes de tornar a llegir les dues parts d’Enric IV. Ho he fet en la traducció de Sagarra. En acabar la lectura, les ganes no havien desaparegut del tot. Vull llegir-la de nou en anglès. De tant en tant, com una mesura d’higiene elemental, cal llegir un Shakespeare.
Mentre llegia Papers sobre literatura, no podia reprimir un sentiment d’enveja, que no solc experimentar en els escriptors que més admire. Enveja, en primer lloc, de la seua escriptura travada i plena de sorpreses. Una prosa plena de coses: tot el que diu té interès, encara que siga discutible. A Ferrater se li pot aplicar la frase amb què defineix l’estil madur de Josep Carner: «estilo directo y tenso, “todo cosas”, para decirlo con la frase que De Sanctis otorgaba como sumo elogio a un escritor». Enveja, també, del que va constatar amb exactitud Witold Gombrowicz, en una carta que li va enviar: «Vous avez le don, peu fréquent, hélas, de parler d’une façon intéressante des livres et des auteurs.»
Quantes vegades dec haver llegit el seu assaig sobre Nabí?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada