A propòsit d’un llibre de Julien Green (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Julien Green, El peregrino en la tierra

A la tertúlia, Josep Palàcios conta com el va impressionar, de jovenet, la lectura d’El peregrino en la tierra, de Julien Green. Diu que per a ell va ser un llibre que el va trasbalsar i influir. Fins i tot ha insinuat que hi ha una clau del que escriu. (Ara hi ha una traducció dels dos primers relats, els més llargs del recull, al català. Supose que és ell qui n’ha aconsellat la publicació.)

Això m’ha portat a llegir-lo en l’edició en castellà, completa, impresa en un paper brut. Són relats estranys, on hi ha la presència d’unes forces invisibles, misterioses, sobrenaturals. No m’estranya que aquest llibre haja impressionat el meu amic i que, ara, en recorde encara l’impacte. Ell sempre m’ha semblat estrany, una mica enigmàtic, complicat. Ara parla molt. Abans es refugiava en un silenci i es limitava a fer alguna ganyota o a fer oscil·lar el cap lleugerament d’un costat a l’altre…

Copie aquest fragment del relat Las llaves de la muerte: «Hay algo terrible en el hecho de que no podamos cambiar nada de lo sucedido. En tanto un hecho está en el porvenir y, por así decir, ante nosotros, podemos hacerlo o no hacerlo, pero basta que por la injusta magia del tiempo pase detrás de nosotros y lo hayamos realizado, para que en adelante quede fuera de todo alcance. Un segundo antes, hubiera sido fácil impedirlo; después, la mayor potencia del mundo resulta impotente ante lo que parece inmutable para siempre. Si fuera creyente me parece que buscaría en mi corazón una plegaria contra el tiempo. Diría a Dios: “Señor, haced que esto no haya ocurrido…”» Llegit després, a Errata de Steiner: «Els errors es fan insuportables quan són irreparables.»

El que ens exaspera dels errors que hem comès, és que no els podem evitar o corregir. Tractem d’oblidar-los, però no els podem esborrar. Aquesta sensació és molt dolorosa, més que la sensació de culpa. Culpa d’haver badat, d’haver-se ofuscat, d’haver estat feble, idiota o irresponsable. Per al creient, de vegades, això que ja no pot esborrar és un «pecat», una ofensa a Déu. Ja pot aquest perdonar-lo, posar-li les corresponents penitències. Però si és un creient responsable, coherent, no acomodatici, sempre tindrà clavat al cor la culpa i el penediment que no l’esborra, sinó que la fa més intensa. Res no el pot consolar. Només trobaria la tranquil·litat si el Senyor fes que «esto no haya ocurrido». Ni l’oblit —impossible—, ni el perdó, ni el penediment poden res contra el remordiment, contra la impotència del que ha quedat ja acomplit «detrás de nosotros». Ens imaginem no fent alguna cosa —que ara voldríem no haver fet—, la mirem com si fos futura. Però no ho és, i això ens deprimeix.

Res a fer. El que està fet, fet està, el que ha estat dit, dit està, el que no ha estat fet, no està fet… El creient es pot conhortar una mica confiant-se, refugiant-se, en el perdó de Déu. El qui no ho és, pensant que no ho podia impedir. Que a qui els déus volen perdre, li tapen els ulls. I conformar-s’hi, i no donar-li més voltes. C’est la vie. Ara l’encertem, ara no l’encertem. Què hi podem fer? De vegades, ens convé creure que no som lliures. De vegades, que sí que ho som…

Tant se val. En el fons de tot, el que compta no és que tal fet tinga més o menys importància o que no en tinga cap, sinó que nosaltres li la donem: sobretot, i aquest és l’autèntic problema, que Green assenyala, és que voldríem haver-lo impedit i no podem. Ni Déu, encara que un creient li ho demanés. (p. 435-437)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim