El pitjor de la ignorància

Llegit en el llibre XII, l’últim, de la Institució oratòria de Quintilià: «el pitjor dany de la ignorància és aquest, que creu que el qui aconsella sap la resposta.» La lectura dels clàssics sempre és refrescant.

Amb la publicació d’aquest volum, el maig del 2024, ha culminat la traducció al català d’una obra fonamental de l’antiguitat clàssica. Es tracta de tot un esdeveniment editorial. Crec que ningú n’ha dit res, si no és en alguna publicació acadèmica estrictament clandestina. Mentrestant, els volums de clàssics grecs i llatins de la Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat, impertorbables. Sembla, a més, que en l’actualitat els volums apareixen a un ritme més àgil, sense tanta morositat.

Ha estat un procés que s’ha estès al llarg de més de seixanta anys. El primer volum, traduït per Josep Maria Casas i Homs, va aparèixer l’any 1961. Casas i Homs va traduir-ne també el segon. El tercer va ser traduït per Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç. La traducció de la resta de volums, un total d’onze, ha estat a càrrec de Jordi Pérez Durà, que ha tingut cura també de la fixació del text llatí, de les notes preliminars a cada llibre i de les nombroses notes que acompanyen la traducció. Una traducció que es pot qualificar d’excel·lent, sense pal·liatius. Encara que només siga per contrast, dóna gust llegir en català un estil elevat, sintàcticament complex i, al mateix temps, clar i concís, que va en tot moment al moll de la qüestió, sense perdre mai de vista el que es porta entre mans, sense divagar.

Quintilià dedica les primeres pàgines del llibre XII a la definició de l’orador ideal com «un home bo hàbil a parlar»: uir bonus dicendi peritus. Pérez Durà ha traduït indistintament uir bonus per «home bo», «home de bé» o «home íntegre». Era la formulació d’un ideal en relació amb l’orador, en què la bondat i la perícia es trobaven unides. I, en general, una consigna aplicable al literat, al perit en l’art d’escriure. Josep Iborra va escriure un assaig sobre aquest motiu, L’escriptor, l’autor i la seua moral, que ha estat reproduït en El vici de la introspecció (p. 251-255). Per a molts lectors, amb un alt concepte de la virtut, es tracta d’una qüestió ben important: ¿és lícit admirar l’obra d’un escriptor que, sense entrar en detalls escabrosos, va ser una mala persona? El meu pare, al final del seu assaig, recordava aquella frase de Gide: no hi ha obra bona sense la col·laboració del dimoni.

Més coses encara que trobareu en aquest volum: les matisacions que introdueix Quintilià a la divisió entre oradors àtics i oradors asiànics. «Els primers foren considerats concisos i sans, en oposició als segons, tinguts per inflats i buits.» L’estil àtic, diu Quintilià, és de lluny el millor, però… «com menys ajuda el llenguatge, més cal servir-se de la invenció d’idees en el combat. Hem de trobar pensaments sublims i variats; caldrà excitar tots els sentiments i embellir el discurs amb la brillantor de les metàfores». De més a més, el llenguatge ordinari té una mena de naturalesa diferent de la de l’home eloqüent, i els mateixos homes parlen de manera diferent sobre coses diferents, i observen les distribucions del caràcter. Per a Quintilià, l’ideal i el model és Ciceró: «no solament posava tots els recursos al servei del client, sinó també una part al servei de la delectació de l’audiència; actuant així, podia dir que defensava tant els seus interessos com els del seu client; perquè era útil pel fet mateix d’agradar.» Ara, reconeix que el millor estil és el que recorre a la varietat; l’orador se servirà, doncs, «de tots els estils, segons ho exigeixin les circumstàncies».

També parla de la relació entre parlar i escriure. Quintilià afirma que, encara que molts homes instruïts han pensat que el parlar segueix un principi i l’escriure un altre, «a parer meu, parlar bé i escriure bé és una i la mateixa cosa, i el discurs escrit no és res més que el record d’un discurs pronunciat». Ens podríem preguntar si Demòstenes i Ciceró parlaren millor que escriviren o pitjor. En una mena de reducció a l’absurd, Quintilià assenyala que «si parlaren pitjor, haurien d’haver parlat tal com escriviren els discursos; si millor, els haurien d’haver escrit tal com parlaren».

De tant en tant, anota observacions que demostren el coneixement que tenia Quintilià de l’ànima humana. Així, assenyala de passada que «sé del cert que de vegades als inexperts els plauen els defectes». Contra els ganduls, que es queixen del temps i de l’esforç que requereix l’estudi, retruca que «són les nostres pròpies reticències les que fan llarga la feina». A l’excusa habitual de la falta de temps, addueix que som nosaltres mateixos que ens hem donat un temps breu, perquè «la inútil tasca de presentar respectes ens arrabassa unes hores, unes altres el temps lliure concedit a les enraonies, unes altres els espectacles, unes altres els banquets. Cal afegir-hi totes les diverses menes d’esbargiment i l’obsessiva preocupació pel cos, els viatges, les visites a les propietats rústiques, l’anguniós neguit pels comptes, les incitacions al plaer i al vi, i el temps que resta ja no és suficient per als esperits inflamats per tota mena de plaers». La vida a l’antiga Roma s’assembla molt a l’actual.

A més de la ganduleria, Quintilià critica la timidesa, «un defecte amable i que molt fàcilment pot generar virtuts», però «per a molta gent ha estat motiu que els dons del talent i de l’estudi no trets a la llum s’esgotin en una mena de reclusió». Quintilià s’afanya a advertir que «jo no censuro pas la modèstia, sinó la timidesa, que és una mena de por que aparta l’esperit de les coses que cal fer, d’on neixen la confusió, el penediment d’haver començat i un sobtat silenci. Perquè, ¿qui podria dubtar de considerar un vici una emoció que fa vergonya d’actuar honestament?»

De res, massa. Com que n’hi ha que de tímids no tenen res, Quintilià censura igualment aquells que «intenten assolir l’autoritat menyspreant tots els altres». Prenc nota també d’aquesta guitza als filòsofs, els quals, «com obligats per un jurament o lligats per una pràctica supersticiosa, consideren una impietat allunyar-se d’una convicció una vegada presa». L’orador, en canvi, no té necessitat de jurar obediència a les lleis de ningú.