Sobre les diferents edats de la vida (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Arriba un moment de la nostra vida en què notem un canvi de ritme, un clar canvi en el sistema de contrapesos amb què ens sentim viure. Primer, a la infantesa, vivim en el pur present, o en un demà molt immediat. Ni el passat, ni el futur «pesen» en la nostra consciència de la vida. Després, a partir de la joventut, notem un «pes» que inclina la balança per la banda del futur. Tenim tota una vida per viure. Descobrim, i ens hi projectem, el futur, el temps de les nostres esperances o dels nostres temors: tantes coses a fer, a viure, a veure, a sentir… Tot resta per escriure, i som nosaltres, la nostra vida que ha de florir-hi i desenvolupar-se.

Després, cap als quaranta, potser, hi ha un moment callat i inconscient, més o menys llarg i confús, en què la balança comença a oscil·lar: el plat del futur puja insensiblement, o a sotragades. El plat del passat estira pel seu compte, cada vegada més carregat, mentre el del futur es buida: d’esperances, de projectes. En tot cas és la mort qui ocupa el lloc. Un feixuc pes, certament, que tractem de retirar. El passat hi pesa i el futur —la mort, res més a fer— hi pesa. Passem d’inclinar-nos pel passat a inclinar-nos pel futur, la mort. O tot resta en equilibri, en un punt mort, indiferent, fosc. Ens pesa la vida perquè ens pesa la mort. No és el pur present, lleuger, ràpid, inconscient, de l’infant, sinó un present espès, saturat, gros, amb una sang grossa, lenta, fatigada. No raja i s’estanca, perquè no té ja massa sortides, sense impuls, sense espai. Sense pervindre, ben a prop ja del final.

Inconscient la infantesa, frívola i irresponsable la joventut, seriosa, frustrada o no, la maduresa, hipotecada la resta. Les jeux sont faits. I en aquest punt les possibles opcions són moltes, totes desesperades. Viure de la memòria, deixar-ho córrer tot, encarar-se amb la mort, preparar-s’hi…

També hi ha qui encara viu en una fantàstica infantesa. De fet, en la balança boja. Encara creu que ho pot fer tot, tot el que no ha fet. Encara juga al futur i ben fort. Moltes jugades a fer encara. Guanyar el que es va perdre, abans, jugant el mateix joc. (p. 129-130)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim