Setanta-cinc anys de Ferran Torrent

Ferran Torrent. Entre els llibres i la vida, de Salvador Ortells, és el fruit d’un projecte impulsat inicialment per Emili Rosales, director del Grup 62: publicar un llibre sobre el novel·lista valencià amb motiu dels seus setanta-cinc anys. En un principi, l’obra s’havia concebut com una entrevista llarga o una sèrie d’entrevistes, però Salvador Ortells es va adonar aviat que aquell format era massa rígid i mecànic. Tractant-se de Ferran Torrent, era una «ingenuïtat de dirigir l’entrevista d’acord amb un rumb prefixat». La conversa botava amb agilitat d’un tema a un altre i el material s’anava acumulant. Què fer? Finalment, Ortells es va decantar, i és un dels grans encerts del llibre, per una forma narrativa que relliga diverses maneres d’acostar-se a la personalitat i a l’obra de Torrent: el seu testimoni personal, el retrat literari, la biografia, la crítica literària i les digressions assagístiques que les giragonses de la trajectòria vital i literària del novel·lista li suscitaven.

Ortells comença pels orígens i narra l’anada al poble de Sedaví, el poble on va nàixer Ferran Torrent i on encara viu, en una casa que havia estat dels seus avis materns. Abans d’entrar en matèria, van prendre un cafè al casino del poble, que era també una manera d’endinsar-se en el món del novel·lista. Després, ja a la casa, on encara eren recents els estralls que hi va produir la dana del 2024, Ortells es va fixar, mentre conversaven, en l’habitació o obrador literari on treballa Torrent i, sobretot, en la seua biblioteca personal que, més enllà de la conversa, és el que més pistes li pot donar sobre l’escriptor. A més de ser un autor prolífic, Ferran Torrent és un lector voraç: dues qualitats que, contràriament al que se sol pensar, poques vegades van juntes.

Salvador Ortells conta amb detall una segona trobada, aquesta vegada a València, l’escenari principal de la majoria de les novel·les de Torrent. Van quedar a l’Entrevins, al carrer de la Pau, un dels restaurants preferits del novel·lista, on van dinar com uns senyors. Ho van rematar a la terrassa del local amb els cafès i els gintònics preceptius. Com que un dia és un dia, Ortells fins i tot es va fumar un havà. No tot ha de ser patir i suar per a fer un llibre! Abans d’agafar el tren per tornar a casa, encara van passejar una mica pel centre històric sense deixar de parlar. Veure el Palau de la Generalitat va fer que Ferran Torrent recordés algunes anècdotes d’Eduardo Zaplana, i també una altra: el dia que va acompanyar Paco Roig, aleshores president del València CF, per presentar-lo al president Joan Lerma. Tal com la conta Torrent, l’escena, hilarant, sembla extreta d’una pel·lícula dels germans Marx. El pobre Lerma no sabia què dir ni cap on mirar. Torrent es va divertir com un xiquet.

Salvador Ortells destaca dos punts d’inflexió en la trajectòria literària de Ferran Torrent. El primer va ser la decisió de professionalitzar-se com a escriptor, que el mateix Torrent resumeix amb una expressió del món del joc: «O tot o res.» Una de les seues regles d’or ha estat «no tenir feines o encàrrecs que no estiguen vinculats a la literatura». Va ser una aposta molt arriscada, però la va guanyar i així va trencar la tendència ancestral de l’escriptor autòcton, de producció esporàdica i amb pocs lectors. Ferran Torrent es va convertir aviat en un dels novel·listes més populars i llegits, i un dels qui més va contribuir a augmentar el nombre de lectors en català; segurament, el qui més, sobretot al País Valencià. Alhora, va obtenir el reconeixement de la crítica.

L’altre punt d’inflexió va ser la publicació, el 1994, de Gràcies per la propina, amb què Torrent va abandonar la fórmula de la novel·la negra del cicle Butxana-Barrera per a escriure novel·la tout court. Ortells, que dedica a aquesta obra algunes de les millors pàgines del seu llibre, assenyala que Gràcies per la propina «es configura com una crònica vital que oscil·la entre la novel·la memorialística i la novel·la de formació». No és només «un exercici de memòria personal», sinó també «el retrat cru d’una època que difícilment es pot deslligar d’una visió col·lectiva».

Ortells també analitza amb detall l’aparició, el 1984, de No emprenyeu el comissari!, que marca l’inici del fenomen Torrent. Poc després que es publiqués la novel·la, Jaume Vallcorba va enviar a Torrent una carta, redactada amb una correcció versallesca. Aviat van entrar en contacte, i Ferran Torrent va passar a publicar els seus llibres a Quaderns Crema. El disgust d’Eliseu Climent, com és comprensible, va ser ben gros. Anys més tard, Torrent es va passar a Columna. Ara el disgust, igual de gros i igual de comprensible, va ser de Jaume Vallcorba. Però la vida va seguir el seu curs: Torrent va continuar publicant novel·les, i els lectors, tan contents.

Biografia i anàlisi literària s’entrellacen quan Ortells destaca el rerefons vital de les seues novel·les. Abans d’apostar-ho tot per l’escriptura, Torrent va encadenar feines diverses i molt precaris: va treballar de representant comercial d’una empresa d’alimentació i fins i tot va vendre cromos a la porta dels col·legis. Va conèixer molta gent, que ja eren «personatges» abans d’entrar en les seues novel·les. Per a Ortells, «aquestes ocupacions li van fer tocar de peus a terra i li proporcionaren —en paraules seues— una “visió més real i propera de la condició humana”, que ha traslladat amb sagacitat a les seues novel·la». Haver tractat tantes persones i en circumstàncies tan diverses li ha reportat «un aprenentatge vital immillorable». Aquella etapa és la pedrera inesgotable de la seua ficció. A això hi cal afegir el caràcter irreverent i divertit de Ferran Torrent, dues qualitats que en la literatura no tenen preu. Ara, aquest caràcter ha amagat als lectors més despistats l’ambició literària que recorre tota la seua obra.

Altres qüestions que es toquen en aquest llibre: la influència que ha tingut el periodisme en la narrativa de Torrent, el seu fort sentit autocrític, els autors que més l’han influït i que més admira, i les novel·les que ell mateix destaca de la seua extensa producció. En la conversa amb Ortells, l’escriptor també es refereix a la polèmica que, provocada per Quim Monzó, va envoltar la concessió del premi Sant Jordi, i a l’acceptació i el posterior rebuig del premi de les Lletres Valencianes. L’últim capítol del llibre examina la concepció que té de la novel·la.

El jo que no mor (2025), l’última novel·la de Ferran Torrent en el moment d’escriure aquestes ratlles, és la que fa vint-i-dues de les que ha publicat fins ara, si no he comptat malament. Moltes novel·les són. Pocs escriptors actuals han estat capaços de mantenir un esforç tan sostingut. La norma és el desinflament, o deixar-ho córrer després de l’embranzida inicial. Escriure cansa. L’impuls que anima a escriure s’asseca aviat. No és el cas de Ferran Torrent. Per molts anys!