Llegir, escriure, sentir música…

Llegir, escriure, sentir música… O la dificultat d’arribar a tot. No dic res de veure pel·lícules: aquí, senzillament,  ja no hi arribe i jo que m’ho perd.

Com que no sempre puc llegir i escriure tot el que voldria, i quan voldria, procure aprofitar qualsevol moment: quan sóc a casa, és clar, però també mentre vaig i vinc en el tren, o a classe, quan els alumnes tenen exàmens i estan tan entretinguts. O en les reunions, mentre els altres peroren, o en els buits o els descansos entre classe i classe… Puc llegir i escriure encara que hi haja soroll: m’aïlle i em concentre amb facilitat. Encara que m’interrompen, m’hi puc tornar a connectar de seguida. És clar que m’agrada molt més llegir o escriure davall d’un arbre amb tot el temps per a mi. També, posar-me a llegir de seguida que m’alce del llit, quan tots estan dormint encara. Durant el curs, és un plaer que em puc permetre poques vegades: de seguida cal anar a l’institut, i abans repassar les classes, corregir una cosa o altra.

Llegir o escriure? El temps és reduït i es llegeix a costa d’escriure, o a l’inrevés. Molt sovint no hi ha més remei que triar. Llegir és més divertit. Però m’ho passe tan bé llegint que de vegades m’entra mala consciència, i em dic que he d’escriure, que he de ser més actiu (literàriament!), etc. Tant se val, escriure, al capdavall, és una manera de prolongar la lectura o de llegir més a fons.

Em resulta més difícil trobar temps per a sentir música. Hi ha un primer condicionant: com que no m’acabe d’habituar als auriculars, necessite silenci ambiental, encara que, tal com estan les coses, al final no tindré més remei. A més, no m’agrada sentir música i fer una altra cosa  al mateix temps, com ara llegir. Els meus alumnes saben de la meua passió per la música. Quan els vaig dir que, de tant en tant, m’assec a sentir música, només  a sentir música, van obrir uns ulls com unes taronges i em van mirar amb una barreja d’astorament i commiseració. Una altra de les extravagàncies d’Enric!

Per a sentir música, necessite més concentració que per a llegir. Les interrupcions em resulten fatals: les trucades de telèfon, algú que arriba a casa enmig d’un andante cantabile de Haydn, són coses que em fan perdre els estreps. A diferència del que em passa amb la lectura, em costa molt de tornar a agafar el fil de l’audició. I en una obra musical, el sentit de la continuïtat i de la forma ho és tot. Un inconvenient de l’audició concentrada, tal com intente practicar-la,  és que em separa i m’aïlla dels altres, i això no sempre es pot fer. Diguem-ne que no queda bé.

Les interrupcions, la dificultat de trobar els moments adequats, fa que molt sovint em decante per l’audició de peces curtes. Com a mal menor, el que faig també és sentir una simfonia o un quartet en diverses tongades: un dia, l’allegro inicial; l’altre, l’adagio i l’scherzo; el finale, després de sopar. Bé, hi ha excepcions: per Setmana Santa les tres hores de la Passió segons sant Mateu de Bach procure sentir-les en un dia. Encara tinc principis. Aquesta setmana he sentit una versió de la sisena de Beethoven d’un director que no coneixia, Karel Sejna, al front de la Filharmònica Txeca, en una gravació de principis de la dècada dels 50. És una versió molt contrastada, tant en els timbres com en els ritmes. És la Pastoral més rústica que he sentit mai. La referència a aquesta interpretació i els links de descàrrega de la gravació els he trobat en el bloc Random Classics. Fred, l’autor d’aquest bloc, de Boston, recomana també la versió que va dirigir Sejna de la quarta de Mahler. Es pot descarregar en el web European Archive, juntament amb una versió de Má vlast de Smetana.

Continue sentint Froberger, com vaig comentar-vos en l’entrada Johann Jakob Froberger, un compositor meditatiu.  A més d’aquest compositor, estic sentint les cançons sacres de Bach en les veus de la contralt Roessel-Majdan  i del tenor Hugues Cuénod, i un recull de cançons franceses, italianes i espanyoles interpretades per Cuénod: Binchois, Machaut, Scarlatti, Milà… D’Hugues Cuénod, que va morir el passat 3 de desembre, als 108 anys d’edat, us en parlaré en una pròxima entrada.