dimecres, 17 d’abril de 2019

Canvis en la PAU de valencià per al curs que ve i crònica d’una reunió de professors

Dimarts passat va tenir lloc a la facultat de filologia de València una reunió per informar els professors d’un canvi que s’introduirà en l’examen de valencià de les PAU. Aquest canvi es farà efectiu el curs que ve, 2019/2020, i afecta únicament la pregunta de literatura, la de l’apartat 3.a del model actual. La llista de 16 ítems de literatura desapareix i és substituïda per quatre blocs de literatura catalana, des de la postguerra fins a l’actualitat, un per a cada gènere: narrativa, assaig, poesia i teatre. Per a cada un d’aquests blocs s’ha triat un llibre de lectura: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, per al bloc de narrativa; Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, per al d’assaig; el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, per al de poesia. Finalment, per al bloc de teatre, El verí del teatre, de Rodolf Sirera. De tota manera, en l’examen només podran eixir vuit entrades concretes del Diccionari per a ociosos i 10 poemes concrets del Llibre de meravelles. Quan es penge l’acta de la reunió en el web del departament de filologia catalana de la Universitat de València, ja s’especificaran quins textos són.

En l’examen de les PAU de valencià, en lloc de preguntar un dels 16 ítems de literatura, es posarà un fragment d’un dels quatre llibres de lectura i sobre aquest fragment es plantejaran dues preguntes, cada una de les quals valdrà 1 punt. Les respostes hauran de tenir una extensió aproximada de 75-100 paraules. La primera pregunta estarà dedicada a algun aspecte formal o temàtic del fragment proposat: identificació de figures literàries, punt de vista narratiu, característiques d’un personatge, etc. La segona, a la relació de l’autor i l’obra del fragment proposat amb el seu context: trajectòria de l’autor, context històric i literari en què es pot situar l’obra. Durant la primera setmana de juliol, des de la coordinació de la PAU de valencià es facilitarà als professors una mostra de preguntes orientatives per a aquests dos apartats. Igualment, es faran públiques una sèrie d’indicacions bibliogràfiques.

No hi ha dubte que aquest canvi és positiu. Com a mínim, és millor que el sistema anterior, que reduïa la pregunta de literatura a la memorització d’una sèrie d’ítems (vegeu el que vaig dir al respecte en Més absurditats de segon de batxillerat). Però… de seguida es va obrir un torn de paraules i van començar a plantejar-se inconvenients: que si l’examen ara serà massa llarg… Abans, els alumnes només havien de vomitar el que havien memoritzat. O deixar-ho en blanc. Ara, hauran de llegir un text, intentar comprendre’l, pensar la respota adequada a les preguntes, redactar… Buf! Algú va proposar eliminar una de les dues preguntes, un altre va demanar que es plantegés una alternativa més senzilla, perquè els alumnes ja se sap. Un altre, encara, que s’evités la lectura completa de La plaça del diamant i d’El verí del teatre, igual que en els altres dos llibres, i es reduís a una sèrie de fragments de cada un, que serien els únics que podrien eixir en l’examen. Allò pareixia més una reunió d’alumnes que de professors, en el mal sentit de la paraula, i que perdonen els alumnes, a qui no vull ofendre. Què entrarà per a l’examen? I com seran les preguntes de l’examen? M’aprovaràs? Aprova’m, per favor!

No crec que tots els professors pensen així. Però els qui de seguida alcen el braç per demanar un examen ben facilet, convençuts que els alumnes són tots uns subnormals, sempre són aquests: els més pesats i els més curts de gambals. Una professora, rara avis, va demanar que es demanés per a la selectivitat els llibres complets de Fuster i d’Estellés. Hauríeu d’haver sentit els mormols de consternació, totalment desolats, que van seguir la seua intervenció.

El problema de fons, però, és un altre, Hi ha molts professors per als quals el curs de segon de batxillerat és, només, un curs de preparació de les PAU. Per tant, a classe només es treballarà el que puga eixir en l’examen. Teach to the test! Com va dir Shakespeare, aprovar l’examen de la PAU o no aprovar-lo. Aquesta és la qüestió. Però Shakespeare era massa tràgic. Tothom aprova la selectivitat! No s’ha de discriminar ningú! Tots contents! En fi, l’examen de la selectivitat va bé sobretot per als professors que, així, no s’han de calfar el cap. Han d’explicar només el que va per a l’examen i ja està. I queden com uns senyors. Fa temps, ja vaig manifestar el meu punt de vista al respecte. Llegiu, si voleu, La farsa de la selectivitat.

Encara que siga una obvietat, s’ha de recordar: el fet que en l’examen de la selectivitat només hi puguen aparèixer aquests quatre autors no impedeix que en aquest curs es llegesquen i es comenten, també, Enric Valor, i Quim Monzó, i Sagarra, i Pere Calders, i Manuel Baixauli, i… la llista queda feliçment oberta. No té molt de sentit dedicar tot un curs donant voltes al nano a les quatre cosetes que es pregunten en l’examen de marres. Però és un fet que hi ha gent que no es trau la pasta de les mans, que no li agrada llegir i que no llegeix. 

És cert que el canvi planteja un problema pràctic: a partir del curs 2019/2020 en l’examen PAU de valencià hi haurà dos textos a comentar, cosa que resulta una mica redundant.

2 comentaris:

  1. Subscric tot el que dius. Alguns comentaris em feren sentir vergonya professional.
    Salut!

    ResponElimina
  2. Totalment d'acord, no es pot dir de manera més encertada.

    ResponElimina