Divendres Sant 1966
El flexo alt, sobre la ràdio. Una taca groga i calenta em cobreix. És com una petita lluna que vetla un cadàver, esperant la resurrecció mentre es descompon. A la seua llum, sotmès a un interrogatori indefinit i silenciós. Res a preguntar, res a contestar. De tota manera, el ritu és ineludible. Jo parle, però, per veure si l’interrogatori comença i es defineix. I sempre em trobe jo quan cerque una altra cosa. Un jazz esdevé una esperança fallida i el somni es fa impossible.
Què, qui sóc jo? Només jo puc contestar, però jo sóc inaccessible, amagat com una espora en algun lloc esperant un ambient favorable per a desenvolupar-me. Un dia, certes combinacions desfavorables em van reduir a aquest estat de zero provisional. El jo que parla, qui és?
Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 68.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada