Avui, 25 de juliol del 76, he llegit al diari que la part més corrompuda del nostre litoral és la compresa entre Barcelona i Mataró. En el curs d’aquesta temporada en què els diaris porten tantes notícies versemblantment falses, aquesta té tot l’aspecte de ser versemblantment autèntica. Recordo haver llegit en el cèlebre llibre de l’escriptor irlandès James Joyce que la quantitat de matèria fecal que deposa cada any un ésser humà equival a un pes —enrasat— de 36 quilos. En la suposició que Barcelona ciutat tingui, mal comptats, dos milions d’habitants i que, a la vall del Llobregat, hi habiti un altre milió, la multiplicació fa una quantitat de matèria considerable. Per les clavegueres de la ciutat i pel riu baixa al mar una quantitat suplementària de moltes altres coses infectes. Pel que fa referència a la notícia de Joyce, haig de dir que la considero més correcta que la de qualsevol estadística tecnocràtica dels països hiperbòlics, com és, generalment, el nostre país.
Després hi ha els corrents del mar, que solen seguir els vents dominants. Al cap de Tossa, el nostre litoral s’inflexiona devers ponent i forma la golfada del Maresme. És per aquesta raó que, del vent que nosaltres en diem llebeig o garbí, a Barcelona en diuen ponent. El vent dominant en aquell litoral és el sud-oest aponentat i, per tant, el corrent del mar i el vent porten els residus cap al nord-est, o sigui cap al Maresme —cap a Mataró concretament. És perfectament natural, doncs, que el litoral BarcelonaMataró sigui molt castigat per la dejecció de matèries humanes de la gran Barcelona.
És curiós l’entusiasme que produeixen aquestes enormes aglomeracions urbanes i que els qui les impulsen no pensin mai en la merda.
Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada