Quatre escrits dels «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

L’art d’escriure, que comprèn l’art de pensar. Totes les afirmacions —o negacions— exigeixen ser matisades, qüestionades d’una manera o altra. Si no es fa així el discurs resta sense tensions, sense moviment, elemental o primari. És l’art del desenvolupament per la variació, el contrapunt, la rèplica, la interrogació, el moviment, el ritme. Això és el que anima l’escriptura i la fa interessant, moguda. Tanmateix, hi ha la generalització ràpida, brillant, feta de passada. I les el·lipsis, les al·lusions… (p. 17)

*

L’accés a la literatura és un atzar, una aventura de tota la vida. No hi ha una llista prèvia, una altra forma, en tot cas, d’introduir-hi l’atzar. En el pla científic, sempre cal seguir un ordre, sempre es pot —i cal fer-ho així— seguir una llista. Ordre de dificultats i de qualitats.

    La literatura és un destí per a l’individu. Un comença, això és tot, pel que siga. Després, farà el seu pelegrinatge. Segurament passarà de llarg per moltes estacions. Ah, les «llacunes» que tenen fins i tot els grans lectors!

    La llista se la fa cada un: és la seua biografia particular. La literatura, com a lectura, forma part de la vida, està en funció de certes necessitats canviants, relatives, d’humors i contingències. En realitat, no ens deixem res d’essencial. Perquè sempre busquem el llibre que necessitem. Per altra banda, fóra impossible no acabar trobant-se amb Tolstoi… (p. 105-106)

*

En realitat, els escriptors «profunds» són els més «superficials». Només hi veiem la superfície, complexa, complicada, que no deixa veure res a dins. Tot és superfície. En canvi, els escriptors superficials són sempre profunds perquè la superfície clara, neta, senzilla, deixa veure el fons. El més profund del cos és la pell, deia, més o menys, d’Ors.

    Potser fóra millor distingir entre escriptors «transparents» i escriptors «opacs». Aquells són sempre profunds. Aquests, superficials. (p. 282)

*

Una situació que es dóna bastant sovint entre els amants de les lletres i les arts: tenir-ne la vocació, però no el talent. Una situació paradoxal, una broma. Donar a un la vocació sense tot l’instrumental que hauria d’acompanyar-la. Sentir-se cridat: per a què, doncs?

    Només la vocació religiosa té, en ella mateixa, un sentit complet. Tenir-la, sentir-la ja és disposar de tot el que cal. És accidental, per a qui sent aquesta vocació, que es faça efectiva o no entrant en un orde religiós o en el sacerdoci. La pot viure i exercir de moltes maneres. La vocació, ella mateixa, és el seu propi instrument per a realitzar-se i acomplir-se.

    El drama de Salieri —segons la versió teatral de Shaffer— és posar la vocació religiosa al servei d’una vocació musical. Com que, comparant-se amb Mozart, creu que no ha rebut de Déu els dons i el geni que necessitaria, trenca, ressentit i gelós, la seua vocació, la seua fe religiosa i arriba fins i tot a assassinar el rival. Déu li ha gastat una broma pesada. Tots els dons per a Mozart, frívol, allunyat de Déu, i res per a ell —Salieri— consagrat a Déu! (p. 474)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim