diumenge, 1 de juny del 2025

Planiana (143)


Potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada.

diumenge, 25 de maig del 2025

Què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? (Els diaris de Victor Klemperer)


A principis d’abril vaig publicar una entrada sobre els diaris de Victor Klemperer, un document excepcional sobre la vida quotidiana i la persecució dels jueus a Alemanya durant el règim nazi, que té també un gran valor literari. Destacava que aquest llibre contribueix com cap altre a contestar unes preguntes que es plantegen una vegada i una altra sobre aquella època, com ara fins a quin punt els alemanys coneixien l’extermini dels jueus que es duia a terme.

Val la pena resseguir la informació que aporta Klemperer sobre aquesta qüestió. D’entrada, hi havia una font d’informació de primera mà: els soldats que tornaven de permís del front oriental o el personal que treballava en l’administració d’aquella zona. El 1941, Klemperer, mentre era en un restaurant, va sentir fragments d’una conversa pescats al vol: una noia, destinada en un lloc administratiu a Polònia des de feia un any i ara de permís, contava a unes amigues que allà no paraven d’afusellar, i que això no apareixia gairebé mai als diaris. L’abril del 1942, Klemperer escriu que la seua dona havia coincidit a la parada del tramvia amb un veí, el fuster Lange. Se’n va anar amb ell a un cafè i va començar a contar-li coses davant d’un got de cervesa. Havia estat a Rússia uns mesos de l’hivern, fins a Nadal, com a xòfer del cos militar de la policia. A Kíiv, assassinats en massa de jueus. Nens petits, amb el cap estavellat contra la paret, homes, dones, adolescents, amuntegats i metrallats a milers, un tossal dinamitat i la massa de cadàvers enterrada sota la terra que es va alçar amb l’explosió.

dijous, 22 de maig del 2025

Planiana (142)


Dia gloriós, lleugerament calorós, ple de personals delícies físiques. M’agraden els primers dies d’estiu. Si la calor es pogués estabilitzar en aquest punt dolç, crearia, al meu entendre, el clima perfecte. El clima abans de suar: ecco!

Josep Pla, En mar (OC, 18)

diumenge, 18 de maig del 2025

«Pilar Dolz. Elogi del gravat», de Pilar Alfonso


Pilar Dolz. Elogi del gravat
, de Pilar Alfonso, és el tercer títol de la col·lecció Vides d’Art que publica la Institució Alfons el Magnànim. Dirigida per Martí Domínguez, està dedicada a presentar la trajectòria vital i l’obra d’artistes valencians. Així, Pilar Alfonso combina en el seu llibre la biografia, el retrat de la personalitat humana de l’artista i l’anàlisi de la seua obra. En resulta un retrat en viu, dinàmic, que alterna la narració, la reflexió assagística i la transcripció d’algunes de les converses que ha mantingut amb Pilar Dolz. Tot acompanyat amb un gran nombre de fotografies i de reproduccions dels seus gravats, en un volum molt ben editat.

La vida de Pilar Dolz (Morella, 1945), mestra indiscutible entre els gravadors valencians, ha estat dedicada a l’art, com a gravadora i com a galerista. Pilar Alfonso ressegueix els seus orígens familiars, el dur ambient de la postguerra, a Morella, un temps en què els xics se n’anaven a Tortosa o a Castelló a estudiar el batxillerat mentre que les xiques havien de conformar-se amb uns rudiments de comptabilitat familiar: «sent encara adolescent, a Pilar Dolz se li feu evident el feixuc llast de ser dona. Més encara en aquells temps, en aquells indrets.» Però als dinou anys va fer les maletes i se’n va anar a Barcelona. Allí va conèixer Rafael Menezo, que seria la seua parella. I gràcies a ell va conèixer Joan Fuster, que, quan viatjava a Barcelona, invitava a sopar un grupet d’estudiants valencians. Amb Fuster, que li va escriure el fullet de mà de la seua primera exposició, l’any 1972, i el de la primera exposició de Cànem Galeria dos anys després, va mantenir una relació ben cordial. Una vegada, Fuster es va descarar i li va dir: «Escolta, Pilar, que tu no em donaries una litografia? Una d’eixes de les pedres.» Li’n va regalar més d’una, i a hores d’ara formen part de la col·lecció d’art contemporani de l’Espai Fuster. Pilar Dolz també es va relacionar amb Vicent Andrés Estellés, de qui va il·lustrar Document de Morella (1994).

dimecres, 14 de maig del 2025

«Vigència del carrer», per Joaquim Iborra


Més d’una vegada he constatat en aquests articles la dificultat de la ciutat moderna per a configurar una plaça. Quan vol fer-ne una, en fa una esplanada, o un parc. Tampoc no sap fer un carrer. En fa una avinguda. Aquest és el seu fort: l’avinguda, el bulevard, el passeig, l’albereda. A pesar d’això, el carrer i la plaça mantenen una contradictòria vigència. No per viure-hi, és clar. El personal, la majoria, prefereix viure en un adosado, o en un complex residencial amb piscina, gimnàs i club social. En canvi, li encanta bambar pels carrers i places de les ciutats històriques. Són atapeïdes de gent, i com més va més transitades. Encara que aquesta tendència no és nova, ara el turisme l’ha exacerbada.

Ara bé, ni el carrer ni la plaça de la ciutat històrica es viuen a la manera tradicional, com a espais propis de la vida urbana, entesa integralment. Avui s’han incorporat a l’oci, a una forma concreta d’oci. El personal hi va, sobretot, a comprar. No les coses que necessita. Per a això se’n va als centres comercials, als supermercats, lluny del centre. Hi va a comprar les coses que no necessita, per gust de comprar, de remenar i comprar. També hi va de festa, però comprar és la forma màxima de l’oci. Ni tan sols hi passeja. Si ho fa, és com a activitat supeditada a anar de compres. La prova és que si les botigues tanquen, els carrers es buiden. La burgesia va inventar el passeig. També anava a les botigues, però s’hi instal·lava com en una visita. Les compres estaven supeditades al passeig, al contrari d’avui.

També hi ha botigues als centres comercials, és clar, i la gent hi compra el que necessita, si bé acaba carregant, de pas, amb el que no necessita. Però sembla que els centres comercials es desinflen una mica. En canvi, els centres històrics van a més. Què fa encara tan atractives les antigues places i carrers? Han estat reconvertides en una forma moderna de lleure que, paradoxalment, només és possible practicar-lo en espais urbans anacrònics, aquells que la ciutat moderna és incapaç de crear.

diumenge, 11 de maig del 2025

Es publica «Escrits sobre música d’un literat melòman» de Josep Iborra


Lletra Impresa Edicions, en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, acaba de publicar Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra, una selecció d’assaigs que parlen, directament o indirectament, de música. No són pròpiament textos sobre música, sinó reflexions al voltant de la música en relació amb la cultura i amb l’experiència personal de l’autor. Si la personalitat literària i intel·lectual de Josep Iborra ha estat poc coneguda, o coneguda molt parcialment, encara més desconeguda és la seua condició de gran melòman.

El volum conté una sèrie d’assaigs inèdits i una tria de textos extrets dels següents llibres ja publicats: Inflexions (2005, Bromera), Breviari d’un bizantí (2007, Arola), L’estupor (2018, Afers) i Diari 1965-1977 (2022, Magnànim), juntament amb Joan Fuster, filharmònic, inclòs en Fuster, una declinació personal (2014, PUV). Està encapçalat per un assaig introductori de Joaquim Iborra, que ocupa gairebé la meitat del llibre, i que vol «mostrar una imatge de la intensa relació personal que el meu pare mantingué amb la música al llarg de la seua vida. De l’altra, plantejar una aproximació a les idees que sobre música i cultura sostingué com a intel·lectual i literat, aprofitant els textos fins ara disponibles. […] A favor de la fidelitat d’aquest doble retrat puc al·legar almenys el meu testimoni de primera mà i les hores d’audicions —moltes— que amb ell vaig compartir».

A més dels llibres, Josep Iborra tenia altres interessos. Alguns els va sostenir sempre, com la pintura i el cinema, des dels anys de formació. Ara, la música el va ocupar molt més intensament. La passió per la música va ser d’un mateix ordre de magnitud que la que va sentir per la literatura. Era una passió que preferia satisfer en privat, sentint la música gravada en discos o la que retransmetien per la ràdio, llevat d’algunes assistències escadusseres a les sales de concert. Es tractava d’una necessitat personal i domèstica, com la de la lectura, una necessitat autèntica, perquè realment no en podia prescindir; personal, perquè era en la intimitat on millor podia satisfer-la. I domèstica, perquè no tenia res de pretensiosa: era una activitat quotidiana, dintre de la més estricta normalitat. El repertori que escoltava habitualment era molt ampli. Totes les èpoques, tots els compositors, hi estaven representats.

dimecres, 7 de maig del 2025

«L’anell del nibelung», d’Amadeu Fabregat


Ulisses va tornar a Ítaca al cap de vint anys. Ernest Millet, professor de geografia recentment jubilat, personatge principal de L’anell del nibelung, torna a M. al cap de quaranta. En realitat, no se n’havia anat, sinó que n’havia fugit a causa del sentiment de culpa per una transgressió innominable, que s’explica amb detall més endavant. I tampoc no hi havia tornat. Wagnerià apassionat, només havia anat a M. per assistir a la representació de L’anell del nibelung, la tetralogia de Richard Wagner, dirigida per Zubin Mehta.

Ara, la tetralogia de Wagner és més, molt més, que un motiu argumental en aquesta novel·la d’Amadeu Fabregat. Igual que Joyce va fer servir l’Odissea per cohesionar, d’una manera sorda, la massa novel·lística de l’Ulisses, Fabregat ha recorregut a la tetralogia wagneriana per donar forma a una novel·la densa i extensa, de més de cinc-centes pàgines en format gran. Però amb una diferència important: en l’Ulisses l’única referència explícita a l’Odissea és el títol i el millor que es pot fer quan llegim aquesta novel·la és oblidar-nos del poema homèric. En L’anell del nibelung, en canvi, la tetralogia i la vida de Wagner es posen en un primer pla i reclamen l’atenció del lector, més enllà d’actuar com un contrapunt de la peripècia i les preocupacions d’Ernest Millet. La fascinació que sent aquest personatge per la música de Wagner l’ha fet viatjar als llocs on va estar el Mestre o als teatres on es representaven alguna de les seues òperes. Fins i tot ha escrit un llibre, Geografia de Richard Wagner, sobre la vida itinerant del músic més viatger del món. Moltes de les pàgines de L’anell del nibelung estan dedicades a la narració de la seua vida. Queden una mica separades del conjunt de la novel·la, llevat d’alguns paral·lelismes, una mica forçats, amb alguns episodis de la vida d’Ernest Millet. Però es llegeixen bé, perquè la biografia de Wagner és molt entretinguda.

dimecres, 30 d’abril del 2025

«Els cotxes i la revolució», per Joaquim Iborra


Des dels inicis de la revolució industrial, cada etapa s’ha associat a algun nou artefacte: la màquina de vapor, el teler, el ferrocarril… A partir de les dues guerres mundials s’acumulaven els invents i dubtem amb quin caracteritzar una època. Avui s’acceleren les fases —ara parlem de revolucions tecnològiques. Ja n’he perdut el compte. És inútil preguntar-se quin de tots els invents ha alterat més profundament la nostra vida quotidiana, perquè uns depenen dels altres o es potencien recíprocament. Amb tot, si hagués de triar-ne un, triaria l’automòbil. No oblide el ferrocarril, ni els antibiòtics —que ens salven la vida—, ni el telèfon, ni el mòbil, fins i tot. Només l’aigua corrent i la llum elèctrica hi podrien competir. Parle de l’afecció més directa i immediata sobre la nostra vida quotidiana. Cal pensar en el trastorn que patim personalment quan tenim el cotxe al taller i no ens deixen un vehicle de cortesia, com quan se’n va la llum o tallen el subministrament d’aigua. La situació s’agreuja a mesura que s’allarga. I si fos definitiva?

En els temes que he tractat fins ara en aquesta sèrie d’articles sempre he acabat entropessant amb el problema del trànsit rodat. És una idea fixa que potser els fa reiteratius i pesats. Per què no pensar a favor del cotxe? Per què tanta animadversió? Ara bé, per excusar el meu anacronisme, pregunte: és que hi ha alguna concepció urbana o territorial que estiga explícitament a favor de potenciar o consolidar el trànsit rodat? No, no n’hi ha. Des del temps de Marinetti, no s’ha tornat a exalçar com aleshores la màquina. Avui, al contrari, denunciem la mecanització i la deshumanització de la societat i parlem tothora del seu cost energètic i ambiental. Una altra cosa és la praxi. Cal preguntar també: hi ha alguna praxi que no partesca de la premissa de consolidar o potenciar el trànsit rodat? Tampoc no n’hi ha. Qualsevol iniciativa en una altra direcció és restringida en un àmbit o en una zona, gran o petita, i encara provoca reaccions en contra des de totes bandes. O bé desvia la qüestió de fons: si convé reduir o eliminar la contaminació a les ciutats, es promou la substitució del parc automobilístic pels nous vehicles elèctrics, però mai no es planteja una reducció significativa del trànsit rodat.

dissabte, 26 d’abril del 2025

Planiana (141)


De vegades el cel de ponent s’aclareix una mica i apareix un color rosat molt prim —un color glacial com un maquillatge de mort.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

dimecres, 23 d’abril del 2025

«Els eviterns», d’Anna Salomé


El 2018, Anna Salomé va publicar La síndrome de Lot, el seu primer llibre de narrativa. El vaig ressenyar en aquest blog (Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé). Encara que aquest recull de relats va rebre bones crítiques, sembla que no ha tingut la difusió que mereixia. Hi ha influït, potser, el seu caràcter inusual i també la seua mateixa qualitat. La paradoxa és només aparent. L’actual públic lector és escàs i està molt fragmentat, i no sols per les fronteres autonòmiques. A més, és poc exigent. Mostra una preferència per una literatura previsible, benintencionada, que repeteix el que diu el diari. Afegiu-hi la tirania de les novetats, que fa invisibles la majoria dels llibres que es publiquen o els fa desaparèixer al cap de molt poc. La llista de misèries de tota mena es pot fer tan llarga com vulgueu. Tot són desgràcies a la casa del pobre.

Però no val la pena desesperar-se i anunciar, satisfets, que no hi ha res a fer, l’excusa preferida dels ganduls i de la gent de poca empenta. Ara, vuit anys després d’aquell primer llibre, Anna Salomé ha reincidit amb una novel·la, Els eviterns, publicada per l’editorial Austrohongaresa de Vapors. Els lectors a qui va passar per alt La síndrome de Lot tenen ara una altra oportunitat d’entrar en el món literari d’aquesta escriptora. I als qui va agradar, un motiu per a continuar llegint-la.

dimecres, 16 d’abril del 2025

«Les finestres tapiades», per Joaquim Iborra


L’any passat es va publicar una nova edició en català de la novel·la Ànimes mortes, de Gógol, ara traduïda per Arnau Barios. Enric Iborra li va dedicar una entrada del seu blog. El va entusiasmar tant, que li’n va dedicar una segona. I sospitem que reincidirà, després de deixar-la «reposar un temps».

És una novel·la amb tan gran diversitat d’episodis i personatges que de vegades ens quedem amb les ganes de continuar llegint algun dels que apareixen i desapareixen per deixar pas a un altre. En un d’aquests episodis breument apuntat, el protagonista visita la hisenda del terratinent Sobakèvix, a la recerca d’ànimes mortes. En acostar-se a la casa principal, el narrador explica: «Es notava que, mentre la construïen, l’arquitecte no havia parat de batallar amb el gust de l’amo. L’arquitecte era escrupolós i volia simetria, l’amo volia comoditat, i això, pel que es veia, l’havia dut a tapiar totes les finestres d’un cantó i a obrir-ne, en canvi, una de petita que devia fer falta en algun quarto fosc. De la mateixa manera, per molt que l’arquitecte s’hi hagués esforçat, el frontó no quedava al mig de la casa perquè l’amo havia fet retirar la columna d’una punta i, en conseqüència, no n’hi havia quatre, com era la idea, sinó tres. Envoltava el pati un reixat de fusta, fort i exageradament gruixut. El propietari semblava capficat perquè tot tingués solidesa.» El narrador no en diu més i passa a una altra cosa. Què no hauria donat jo per poder llegir les trifulgues entre el senyor Sobakèvix i el seu arquitecte! L’episodi m’ha recordat les peculiars relacions que explica Tolstoi, a Guerra i pau, entre el vell príncep Bolkonski i el seu submís arquitecte. El del terratinent Sobakèvix, segons sembla, no ho era tant, i presentava batalla incansablement al seu client. Quin gran disgust quan es va veure obligat a eliminar una de les columnes del pòrtic d’entrada! Tothom sap que un pòrtic com cal ha de tenir un nombre parell de columnes. Eliminar-ne una de les quatre previstes havia de ser necessàriament dolorós per a l’arquitecte. Equivalia a mutilar irreparablement el seu pòrtic tetràstil. S’hi hagué de conformar. Qui hauria dit llavors que, un segle després, els arquitectes postmoderns jugarien a fer-se els cínics i projectarien pòrtics en façanes simètriques amb un nombre senar de columnes! Amb la conseqüència que el pilar central quedava davant de la porta. A València en tenim alguns exemples.

dilluns, 7 d’abril del 2025

Els diaris de Victor Klemperer


Repasse la llista de llibres que he llegit aquests últims cinc anys, des del 2021 fins ara. Entre els que m’han absorbit més i han tingut una postlectura més intensa —els he recordat amb insistència, n’he pres moltes notes, m’han impulsat a escriure—, hi ha, en primer lloc, la correspondència de Flaubert, en l’edició dels cinc volums de La Pléiade. També, Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966, en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Tres novel·les: Els virreis, de Federico De Roberto, Middlemarch, de George Eliot, que vaig llegir en anglès i que vull tornar a llegir en la traducció al català recentment publicada, i Ànimes mortes, de Gógol, potser la que em va agradar més de les tres, o amb la que m’ho vaig passar més bé. I una narració breu de Joseph Conrad, The Secret Sharer, que Lionel Trilling considerava una de les millors, si no la millor, de la literatura universal. N’hi ha traducció catalana a Joventut i altres narracions.

A tots aquests llibres hi he d’afegir ara les mil sis-centes pàgines dels diaris de Victor Klemperer, publicats per Galaxia Gutenberg en dos volums: Quiero dar testimonio hasta el final. Diarios 1933-1945. M’agrada mantenir un equilibri entre el temps que dedique a llegir i altres activitats, com ara sentir música, escriure, o badar i no fer res, que al final és el que dóna més gust. De res, massa. Però amb els diaris de Klemperer no hi ha hagut manera. M’han reclamat l’atenció en exclusiva. L’endemà d’acabar-ne la lectura, no vaig pegar brot en tot el dia. Una conseqüència de la ressaca produïda per la borratxera de la lectura.

Victor Klemperer (1881-1960), en el moment en què Hitler pren el poder, era professor de llengües i literatures romàniques a l’Escola Superior Tècnica de Dresden. Deixeble de Karl Vossler, com Carles Riba, era cosí d’Otto Klemperer, el gran director d’orquestra. Havia lluitat en la primera guerra mundial, on va ser condecorat diverses vegades. Casat amb la pianista Eva Schlemmer —ària, en la terminologia nazi—, era un exemple clar del procés d’assimilació que havia experimentat la comunitat jueva alemanya durant les dècades anteriors. Encara que el seu pare era un rabí, Victor Klemperer, igual que els seus germans, no mantenia cap relació amb el judaisme. Ell era i se sentia alemany, però la pujada al poder dels nazis el va convertir en un apàtrida. Ja no era un ciutadà alemany, sinó un no-ciutadà jueu. Reticent a abandonar Alemanya, com va fer bona part de la seua família, quan es va fer l’ànim ja era massa tard.

Com va poder sobreviure? D’entrada, perquè estava protegit pel seu matrimoni. La «puresa racial» d’Eva Schlemmer, que es va negar a divorciar-se, malgrat les pressions del règim nazi, el va salvar de la deportació a l’est. El 1945, els jueus casats amb aris eren els únics que quedaven a Dresden, obligats a viure en habitatges per a jueus, cada vegada més estrets, sempre sota l’amenaça de ser separats del seu cònjuge, abocats al pogrom final. Una mica més, només una mica més, i Klemperer no ho hauria contat. I aleshores, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, es va produir el bombardeig que va destruir Dresden. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort. No va formar part de les vora trenta mil víctimes del bombardeig, segons les xifres acceptades pels historiadors actuals.

divendres, 4 d’abril del 2025

Planiana (140)


Escriure per a acontentar la gent d’avui, és escriure per al no-res. El difícil és escriure per a la gent de demà.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

dimarts, 1 d’abril del 2025

«El bulevard “interruptus”», per Joaquim Iborra

Avinguda de Blasco Ibáñez de València | Wikimedia Commons

En els seus orígens, el bulevard era un espai urbà guanyat en desmantellar les instal·lacions militars i defensives medievals. Al segle XIX es va accelerar l’obertura d’aquestes noves vies urbanes, amples i sovint amb arbres. La Ringstrasse de Viena serà un model per a tot Europa. A València, en aquest sentit, els carrers de Colom, Xàtiva i Guillem de Castro són un bulevard, perquè són el resultat de l’enderroc de les muralles. Però el terme ens evoca avui, sobretot, els boulevards de París i la seua vida bigarrada de teatres i carnavals. El baró Haussmann en va obrir de nous, que ja no eren vies perimetrals —una ronda—, sinó que travessaven en línia recta densos barris de carrerons i comunicaven punts importants de la ciutat, amb la voluntat de liquidar la pútrida vella ciutat i fer-ne una ciutat moderna.

El bulevard és la creació urbana més original de la ciutat moderna. Va substituir la plaça com a centre de la vida col·lectiva. El bulevard n’era el nou centre, un «centre» que no era tal, que no era un punt de convergència, sinó una línia dinàmica de trànsit i agitació social. Associem el bulevard amb la idea d’una avinguda amb arbres, però no sempre és així. Només podríem concretar que és un vial ample i rectilini, relativament ample i relativament llarg i rectilini. De vegades l’anomenem albereda, gran via, rambla o simplement avinguda. Fora d’això, no sabem què és exactament un bulevard.

Hi ha un tipus de bulevard que va fer fortuna: un vial amb una zona enjardinada en l’eix central longitudinal. És el model que segueixen moltes avingudes. A València, per exemple, la Gran Via, l’avinguda del Regne de València i la de Blasco Ibáñez. Aquesta última és molt ampla (100 metres) i permet un espai central de considerable dimensió, però també avingudes no tan amples, com la del Regne de València (uns 32 metres) accepten un corredor central enjardinat. L’inconvenient que tenen té a veure amb la intensificació del trànsit rodat, el qual provoca l’aïllament d’aquestes zones verdes. A cada costat, una calçada de circulació és una barrera que dissuadeix el ciutadà d’usar-les. De fet, són poc transitades pels vianants, en comparació amb les voreres. Quan algun es decideix a travessar la calçada, es troba emparedat entre dos murs de cotxes, fum i soroll. Més encara: les exigències del trànsit no només aïllen lateralment aquesta zona central sinó que la interrompen longitudinalment cada dos per tres, fins a l’extrem de fer impossible la continuïtat del recorregut. Si el vianant vol continuar pel jardí central, sovint ha de tornar a la vorera per reincorporar-se més endavant, travessant dues vegades la calçada.

dijous, 27 de març del 2025

Com escriure sobre una lectura


Carme Font dedica el primer capítol de Cómo escribir sobre una lectura, llibre publicat en la col·lecció Guías del escritor de l’editorial Alba, a una qüestió prèvia: com s’ha de llegir per tal de «mejorar el acto lector y la valoración crítica de este». L’autora hi exposa un refregit, de caràcter escolar, d’alguns punts en què cal fixar-se. Així, per a resumir l’argument d’una novel·la el lector ha de saber diferenciar entre l’inici, el nus i el desenllaç. Perquè no quede tan elemental, esmenta també la conveniència de situar l’argument d’una obra en algun arquetip de la literatura universal. N’esmenta cinc, un dels quals, que no coneixia, és el de la rebel·lió: «un ejemplo característico es Macbeth, de William Shakespeare.» He llegit Macbeth diverses vegades, però en això reconec que no hi havia caigut. A més de l’argument, quan d’una novel·la es tracta, el lector ha de parar una atenció especial als personatges. L’autora recomana «fijarse en sus rasgos de caracterización, es decir, los atributos físicos y psicológicos que definen a esos personajes creados por el autor». Una mica abans ha observat que «hay personajes que nos caen bien y otros mal, sin saber muy bien por qué».

Crida l’atenció la tendència que mostra l’autora a enunciar obvietats. Segurament, considera que no ho són per als lectors. La qüestió més complicada del que sembla, perquè sovint es fa difícil diferenciar les obvietats de les nicieses. Així, amolla amb aplom aquest comentari sobre l’evolució dels personatges d’una novel·la: «Por ejemplo, en una obra en la cual se narre la transición de un personaje adolescente a la edad adulta, este hablará, pensará, reaccionará y se comportará de forma marcadamente distinta según el momento.» I rebla el clau advertint el lector que «no son admisibles las incoherencias de caracterización. Por ejemplo, un personaje que al principio se nos describa como rubio, y luego aparezca como un “hombre moreno”». Ja estem avisats. Sembla que Carme Font confon la divulgació amb la simplificació i, com que cap avall tot fa baixada, la simplificació esdevé en més d’un pas pura i simple degradació. Com si pensés que s’adreça a uns lectors que tenen les facultats mentals disminuïdes.

Les obvietats o les nicieses van de bracet amb el castellà postís que es gasta, combinant expressions despenjades, col·loquials, amb unes altres d’engolades o una mica ràncies, com ara «todo protagonista de una obra de ficción que se precie…», «imbuirse en la lectura…» En un altre pas, parlant de la necessitat d’identificar el tema d’una novel·la o d’un assaig, observa amb desimboltura que «hay libros en los que es muy sencillo ver el tema, porque salta a la vista».