Els mots ferits

Arreu on vaig

m’acacen dia i nit

estols de mots ferits.

Així comença Els mots ferits, de Salvador Ortells, guardonat amb el premi Alfons el Magnànim València de Poesia 2014. Dic comença, com si fos un relat, perquè aquest recull constitueix un itinerari, inquiet i angoixat, en què el poema representa una via per aconseguir una vida lúcida i més plena: 

Recerque les fèrtils paraules callades

avesades als íntims racons clarobscurs,

les paraules que, sent la llavor del discurs,

s’ajeuen a l’ombra i romanen colgades.

En elles retrobe l’arrel del poema,

el silenci que aflora en els marges del crit,

el revolt que alenteix el transcurs de la nit,

la brisa que aplaca l’angoixa que crema,

l’espill que revela un fragment de bellesa,

l’horitzó que assenyala el camí dreturer,

l’infinit que perdura en l’instant fugisser,

la joia que augura la terra promesa.

«Insomni», un poema de Salvador Ortells

Després de l’aparició, ara fa deu anys, d’Els mots ferits, Salvador Ortells ha tornat a publicar un altre llibre de poesia: Insomni, LXII Premi Ausiàs March de Gandia. En uns versos d’aquesta obra hi podem llegir una al·lusió a aquests deu anys de silenci i, alhora, una declaració d’intencions:

Escollir el silenci no és sempre evasió,

També pot ser recerca, viatge, retorn, èxode

cap a una nova veu que renaix i s’eleva

a través dels batecs volcànics dels meus morts.

Dividit en vuit parts —des de la mitjanit fins a l’alba, passant per les sis hores de la matinada—, Insomni és un llarg soliloqui en alexandrins amb passatges en prosa, que manté una continuïtat gairebé narrativa. És un poema, no un recull de poemes, ni, com se’n sol dir, un poemari, paraula cursi i pedant, que deteste.

En la ressenya que vaig publicar d’Els mots ferits, assenyalava que aquest llibre començava com si fos el relat d’un itinerari, inquiet i angoixat, en què la poesia representa una via per aconseguir una vida més lúcida i més plena. Insomni m’ha semblat una evolució, més madura, tant en la forma com en alguns dels motius temàtics, d’aquell primer llibre. Mentre el llegia, recordava el vers al·lucinat del vell Ausiàs: «Lo jorn ha por de perdre sa claror.» La nit, quan no és negada pel son, és l’espai de la incertesa i la inquietud, quan «aixequen el vol els neguits que m’habiten» i l’estranyesa de viure «aguditza l’insomni», entretallat per caigudes en un son breu, agitat pels somnis. Els passatges en prosa, que s’alternen amb els versos, representen «les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit d’insomni», com explica l’autor en l’epíleg que ha redactat per a aquest llibre.