«Una posta o la pregària dels ateus», de Jèssica Roca

Una posta o la pregària dels ateus, de Jèssica Roca, publicada en règim d’autoedició, no és una novel·la, com els seus dos llibres anteriors, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca i «Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca), sinó una sèrie d’instantànies. De vegades, semblen poemes en prosa; d’altres, entrades d’un dietari sense dates. Quan vaig llegir L’administrativa, una de les seues novel·les, vaig assenyalar que el seu interès i atractiu «no s’han de cercar en una intriga o en la construcció d’un teixit de referències simbòliques, sinó en la representació de la realitat quotidiana en un moment social i històric determinat, la més difícil de captar, perquè es dóna per suposada. I perquè, sembla, no hi passa res». El lector retrobarà aquesta voluntat d’ancorar l’escriptura en la representació literària de la vida quotidiana en Una posta o la pregària dels ateus. Com declara l’autora en un dels textos d’aquest llibre, «amb la literatura hi ha molts hi ha molts que perden el tacte amb la realitat, entre la creació i qui la crea, i això és el que no vull.»

Els escrits recollits en Una posta o la pregària dels ateus inclouen nombrosos fets i accions que tothom reconeixerà com a «quotidians»: tallar-se els cabells, sortir a córrer o fer un pastís, però n’hi ha d’altres no tan característics, que donen profunditat i relleu a la vida de cada dia. Sobretot, la sensació d’estranyesa que suscita, cosa que dóna una tensió particular a l’escriptura de Jèssica Roca. De vegades, en un «no-lloc», l’estranyesa sorgeix perquè «hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre de Munch». O és la conseqüència d’haver tingut un somni, que no es pot encaixar en la vida de vigília. Més sovint, és produïda per la consciència del pas del temps. Es manifesta, per exemple, en trobar uns escrits oblidats, que reapareixen, de sobte, des del fons d’un arxiu virtual: «hi ha alguna cosa d’estranyesa en aquells escrits. Són pensaments esvaïts d’una vida esvaïda. Mai els podràs atrapar. Ni ho vols, per això els vas abandonar.» En Darwin, el mar i la meva vida, un dels escrits més punyents del llibre, Jèssica Roca relaciona els canvis del paisatge i de l’espai urbà amb els de la seua vida personal. En una escala barrada hi troba una metàfora de la seua vida. La sensació d’estranyesa es retroba, fins i tot, en la pròpia casa: «ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d’estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedat, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se’m passa.»

Hi ha un moment del dia que provoca, com un catalitzador, la sensació del pas del temps i el vertigen que l’acompanya: la posta, «la llum del capvespre, taronja i hipnòtica, engolint la ciutat». En l’escrit que dóna títol al llibre, llegim: «Si mires el cel, els colors de la posta sempre et portaran al passat. Hi ha una connexió còsmica entre el crepuscle del dia que mor i les ànimes que queden en tu. I marxes endins». És la pregària dels ateus. No en faré l’espòiler.

També forma part de la quotidianitat de l’autora llegir i escriure. De nou, l’estranyesa, o l’estupor, que experimenta en llegir alguna cosa que va escriure fa temps. La perplexitat es prolonga quan s’enfronta amb el mateix fet d’escriure, «per trobar-me o per perdre’m. No ho sé». Escriure, per a Jèssica Roca, està lligat amb la complicitat amb un mateix, i aquesta amb el gust per la solitud i la llibertat. Més estrany, encara, és l’ofici de lector. Hi ha un moment del dia, escriu, «en què em transformo d’administrativa en jo. En mare conductora i en mare cuinera». Però hi ha una altra transformació, més radical, quan «encenc la làmpara de peu al saló i sóc jo» i es fa com un clic. Aleshores es transforma en lectora, una de les transformacions més increïbles que podem dur a terme en la vida de cada dia, i que fem amb una naturalitat perfecta.