diumenge, 2 de març del 2025

Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra


En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:


divendres, 28 de febrer del 2025

Planiana (137)


La gràcia no és mai exactitud: és el cop d’ull, el llambreig ràpid, la intuïció viva, la síntesi amable.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

dimecres, 26 de febrer del 2025

«Per fi, el Parc Central», per Joaquim Iborra


Hem de ser optimistes. Faran el Parc Central de València. No sabem quan, però el faran. Amb túnel passant o sense, algun dia entrarà en servei l’Estació Central i alliberaran l’espai necessari per a aquesta gran zona verda. Segur. A més a més, el projecte permetrà la construcció d’edificis d’habitatges en una situació molt atractiva. Hi ha negoci. Segur que el faran i serà un èxit. Examinem, doncs, el projecte.

No m’he oblidat de la plaça de les Glòries Valencianes. No podria. Que la concepció de Francesc Mora tenia una certa consistència ho demostra el fet que la delimitació general de l’àrea principal del Parc recorre a una solució anàloga. Recordem que Mora va preveure una plaça de planta quadrada, en la intersecció de les dues Grans Vies. Com en les cruïlles aixamfranades de la retícula de l’Eixample, també va resoldre amb xamfrans la unió de les Grans Vies, de tal manera que el quadrat de la plaça quedava girat 45° respecte als eixos de les avingudes. El Parc Central adopta una solució emparentada. No crec que siga cap homenatge a l’enyorada plaça, sinó simplement la conseqüència lògica de la trama ortogonal, ja àmpliament consolidada més enllà de les Grans Vies. Ara el quadrilàter no està girat 45º respecte a les rondes, encara que sí respecte al futur bulevard Federico García Lorca, al sud del Parc, on ara hi ha les vies del tren. És molt més extens i abasta tot l’espai entre les dues rondes. Si la plaça de les Glòries Valencianes tenia unes dimensions mínimes aproximades de 180×180 metres, les del Parc són les d’un «rectangle» —bisellat irregularment en les quatre cantonades— de 500×600 metres aproximadament. És un polígon que encaixa entre les Grans Vies i Trànsits i ocupa una superfície set vegades més extensa que la de la plaça projectada per Mora. En el següent plànol he marcat en color roig aquest gran «quadrilàter» del Parc Central i en color blau la frustrada plaça:

Vista aèria

diumenge, 23 de febrer del 2025

Els deures subtils de la realitat


Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».

diumenge, 16 de febrer del 2025

Les preferències literàries


Per què les nostres preferències literàries no coincideixen amb les d’altres lectors? No val a dir, d’entrada, que això és així perquè nosaltres preferim la bona literatura, i els altres, la dolenta. No tothom no considera com a dolents els mateixos llibres. Com a dolents o com a bons. Fins i tot, la unanimitat que envolta els soi-disant clàssics indiscutibles és només aparent. Se’ls fa la reverència de rigor —l’homenatge que la hipocresia ret a la virtut—, però la majoria no cau en el radicalisme de llegir-los. L’admiració és condicional: des de la distància. És difícil anar més enllà de constatar que les preferències literàries són diverses. Si de cas, s’imposa una conclusió equànime, que no compromet a res i que dispensa de pensar una mica: les preferències literàries són una qüestió de gustos irreductibles. Tants caps, tants barrets. Conclusió molt equànime, i molt còmoda. Però les preferències dels lectors, igual que el mèrit dels llibres, es poden analitzar i explicar.

No tothom cerca el mateix en un llibre, ni llegeix de la mateixa manera. Ni la mateixa quantitat, un aspecte que és més important del que es pensa. Hi ha lectors esporàdics, com n’hi ha d’habituals i de voraços. Els lectors voraços tenen preferències? En principi, estan disposats a llegir-ho tot, cosa que és impossible en la pràctica. Les preferències literàries es manifesten també d’una manera negativa: hi ha autors i llibres que ni ens agraden ni ens interessen. El lector experimentat sap detectar els seus llibres abans de llegir-los. Amb unes quantes cales en té prou per a saber si valen la pena. Però sovint les «preferències» negatives són, només, ignorància o falta de curiositat. Hi ha lectors que llegeixen tan poc que ni tan sols es pot dir que tinguen preferències.

Ara no m’indignaré santament enfront de la poca lectura. Siguem comprensius. A més de la tradicional aversió a la lletra impresa que caracteritza l’àrea hispànica, cal reconèixer que hi ha activitats més divertides que llegir, si més no per a la major part de la població. Tan divertides, i tan absorbents, que a penes deixen temps per a res més. Cap problema. Sí que planteja un problema, en canvi, un sector que llegeix poc o no gens: el que per la seua professió o activitat hauria de llegir, necessàriament. Pense en els professors, i no sols els de literatura. També en els escriptors, en els crítics, en els membres dels jurats dels premis literaris… La poca lectura, la falta de cultura literària, sol anar acompanyada d’una falta de qualsevol cultura. I això té uns efectes secundaris adversos que van molt més enllà de les preferències personals. Contribueixen a fer que el món literari siga convencional, poc exigent i baix de sostre.

Hi ha llibres que no m’agraden ni m’interessen, però comprenc que puguen agradar i interessar a uns altres. Però n’hi ha que no ho puc entendre de cap de les maneres. Sobretot, la literatura literària, inflada, pretensiosa, avorrida en últim terme, i en primer també. La que es caracteritza, en major o menor grau, com vaig comentar en una entrada anterior, pel didactisme, pel costumisme o per la imaginació gratuïta. O per totes tres característiques alhora. Em costa entendre que alguns lectors s’empassen, de bona fe, llibres d’un avorriment i d’una inutilitat incontestables. Com poden «agradar» a la gent determinats llibres? Digueu-me malpensat, però hi detecte una certa dosi d’hipocresia cultural. El doctor Johnson ho tindria ben clar: tothom menteix!

Com més va més m’adone que les meues preferències literàries a penes coincideixen amb les que són més habituals. Això, és clar, no em suposa cap inconvenient. Només, de vegades, un sentiment d’anacronisme, i d’aïllament, que procure espolsar-me de damunt tan bé com puc.

Flaubert va escriure en un pas de la seua correspondència que «le tempérament est pour beaucoup dans nos prédilections littéraires». Un dels millors assaigs del Diccionari per a ociosos de Fuster, Lectura, confirma l’asseveració de Flaubert. Fuster assenyalava que, contra el que es podria pensar, el lector tendeix a prolongar en els llibres les seues preferències vitals. No s’hi produeix cap mecanisme compensatori.

divendres, 14 de febrer del 2025

Planiana (136)


Físicament parlant, tendeix a assemblar-se un Khruixtxov jove, és baix i grasset, els pòmuls amples, d’una morenor pàl·lida, ulls vellutats i líquids, gesticulació ampla, simpàtic, extrovertit, potser amb no gaire sentit del ridícul: un d’aquells homes que és fàcil d’imaginar en calçotets.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

dilluns, 10 de febrer del 2025

«Un altre túnel per a València», per Joaquim Iborra


No va poder ser. València no va tenir la seua plaça de les Glòries Valencianes. En el seu lloc, hi van construir un túnel. Però congratulem-nos. Avui vivim en la il·lusió que, si bé no tindrem aquella gran plaça, el túnel de les Grans Vies desapareixerà, com també l’escalèxtric de Giorgeta, i tindrem un gran parc en el cor de la ciutat. Oblidem-nos de la plaça, perquè serà una zona verda molt més extensa. Serà un gran pulmó verd, on ens retrobarem amb la natura. Fins i tot ens han donat a tastar un trosset, per on ja podem passejar. La millora no admet discussió. Qui podria objectar-hi res? Qui podria preferir una altra cosa? Jo, per exemple. D’entrada, el Parc Central no podrà ser completament executat fins que entre en servei la futura Estació Central. Supeditar la resolució d’un problema urbà, que ja ve de lluny, a l’execució d’una gran infraestructura és una manera de diferir-la encara més. D’infraestructures ferroviàries, no en sé un borrall. Jo, en aquesta matèria, el que diga Josep Vicent Boira. Ara bé, hi ha algunes qüestions generals que salten als ulls. En parlaré.


Vista aèria de l’Estació del Nord de València i dels terrenys on es farà l’Estació Central subterrània

Ja es comprèn que travessar una ciutat per sota terra no és un afer fàcil ni barat. Ha d’haver-hi una raó de pes per decidir-s’hi. I n’hi ha una. L’estació del Nord, com moltes que es van construir en les primeres etapes de la història ferroviària, és una estació en cul-de-sac: un gran hangar acull una bateria de vies mortes. Els trens hi arriben i han de canviar de sentit per eixir-ne. Quan el trànsit és intens, això és una dificultat. En canvi, una estació passant no té aquesta limitació. Per aquesta raó, les grans estacions terminals d’avui necessiten transformar-se en estacions passants, si no ho són ja. L’estació del Nord es va fer seguint l’exemple de les grans ciutats europees de la segona meitat del segle XIX. París, Londres, Amsterdam, Berlín, totes les grans capitals havien alçat edificis monumentals. N’eren els edificis més representatius, les catedrals de la ciutat moderna. Només en les capitals hi havia altres edificis tan destacats, com l’Òpera, el Parlament o el Museu. Una ciutat amb una estació construïda segons aquest model era una ciutat important, o aspirava a ser-ho. Els qui hi arribaven tenien el primer contacte enlluernador amb el futur. L’estació era la porta d’entrada al progrés i el símbol de la modernitat. En canvi, les estacions passants eren les dels pobles i les ciutats de segon ordre. Ves per on, les estacions terminals, que aleshores eren el tret característic del desenvolupament econòmic i social, ara en són un obstacle.

divendres, 31 de gener del 2025

Planiana (135)


La pau del mas, el silenci profund, l’atonia absoluta de les coses, que la immobilitat fa com si es veiessin sobre un mirall, produeix una lenta invasió.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

dimarts, 28 de gener del 2025

«El túnel de les Glòries Valencianes», per Joaquim Iborra


El túnel de les Grans Vies, a València

La gran plaça de les Glòries Valencianes, prevista per Francesc Mora en el Pla de l’Eixample de 1907, va quedar durant dècades sobre el paper. Era impossible fer-la, era impossible connectar les dues Grans Vies, perquè hi havia pel mig la platja de les vies del tren. Com que la qüestió restava enlaire, encara hi havia l’esperança de fer alguna cosa, fins que als anys cinquanta es va prendre una decisió que implicava la renúncia definitiva. Les obres van començar l’any 1957 i el 18 de juliol de 1962 es va obrir parcialment al trànsit un túnel que connectava les Grans Vies per sota de les vies del tren. Va ser una catàstrofe: un túnel amb dos carrils de circulació rodada per cada sentit, acompanyats de dos corredors per a vianants. La calçada per al trànsit ocupa la zona central de les Grans Vies destinada a bulevard, des de la plaça d’Espanya fins a la cruïlla amb l’avinguda del Regne de València. Això fa una longitud de gairebé 1.100 metres, del total de 3.400 metres que mesuren les dues Grans Vies juntes, tal com van ser projectades per Mora. Si sumem els 160 metres del tram comprès entre el carrer Conca i l’avinguda d’Àngel Guimerà, on també les exigències del trànsit van ocupar el centre del vial, tenim que el bulevard central va desaparèixer, o no es va arribar a fer mai, en més d’un terç de les Grans Vies. El túnel mereixeria dir-se de les Glòries Valencianes, per a vergonya i escarni de les generacions futures. Les següents dues imatges seran suficients per apreciar, d’un sol cop de vista, la magnitud de la catàstrofe. En la primera, en una vista aèria, he remarcat en color groc el tram afectat pel túnel:


diumenge, 26 de gener del 2025

Alguns països que va revisitar Josep Pla quaranta anys després


El viatge s’acaba
, volum 39 de l’Obra Completa de Josep Pla, recull, a més de dos dietaris dels anys 1967 i 1968, que vaig comentar en una entrada anterior, una sèrie de reportatges de quatre viatges que va fer Pla durant els anys seixanta. Encara que l’OC, com sempre, no dóna cap referència sobre l’origen d’aquests escrits, es devien publicar per primera vegada en castellà, a la revista Destino. Els dos primers són El meu primer viatge a Amèrica. Cuba, 1954 i Veneçuela, país de contrastos. 1966. Els altres dos, més extensos, Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres de l’Europa de l’est. 1968 i Un creuer al nord d’Europa. Juny de 1969, reporten viatges pel nord d’Europa. Petit assaig es basa en les experiències d’un viatge que va fer a Leipzig, aleshores a la República Democràtica Alemanya, acompanyant el seu nebot Frank Keerl, que anava a una fira de maquinària industrial. El creuer pel nord d’Europa va seguir el següent itinerari: Le Havre, Londres, Copenhaguen, Polònia, Riga, Leningrad, Moscou, Estocolm, Hamburg i Berlín, tant l’occidental com l’oriental.

Aquests dos textos són una mena de Cartes de lluny i Cartes de més lluny revisitades, encara que amb un caràcter més informatiu, no tan elaborades literàriament com aquelles. Després de més de quaranta anys, Pla tornava a uns països que havia conegut abans de la segona guerra mundial, durant la dècada dels trenta, i en alguns dels quals havia viscut durant un temps. Com en Cabotatge mediterrani, de tant en tant contrasta el que veu i viu amb el record del que va veure i viure fa quaranta anys, sense adoptar, com fa tothom, perquè és el que toca, una actitud elegíaca.

A Leipzig, mentre badava per la fira, va tenir l’ocasió d’acostar-se a molts comunistes russos. D’entrada, observa que «no es pot negar que han fet força progressos en el vestir», comparant-ho en el record amb aquell primer viatge a Rússia, el 1922: «Quan penso en Karl Radek, que Andreu Nin em presentà a Moscou a la redacció de Pravda, un jueu ros, miop, cabellut, d’una brutor completa, d’una brutor eterna, que li sortia de tots els porus del cos, d’una pudor absoluta i definitiva, el contrast m’ha demostrat els progressos que s’han fet». Però… «no hi ha dubte que els comunistes alemanys d’aquesta República han progressat encara més i van vestits d’una manera perfecta, per al meu gust d’una manera excessiva. El locutor de la televisió nocturna de Leipzig —per posar un exemple— va vestit com un nou ric sud-americà literal, va tan ben vestit que se li coneix que va d’allò més ben vestit, etc., etc.»

divendres, 24 de gener del 2025

Planiana (134)


Figueres és una ciutat en cos de camisa, que sempre sembla que ha acabat de dinar. Girona porta una levita cordada fins a dalt, té una cara verda i sembla que fa tres dies que no ha dinat.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.Planiana: una sèrie de la serp blanca

dimecres, 22 de gener del 2025

«La plaça de les Glòries Valencianes», per Joaquim Iborra


Vista aèria de la plaça de les Glòries Valencianes

A València, la plaça de les Glòries Valencianes no existeix. Hi ha un pont amb aquest nom, el que travessa el vell riu des de la Gran Via de Ferran el Catòlic. És més conegut com a pont d’Ademús. Durant alguns anys va ser-ne el nom oficial. Després va recuperar el nom amb què va ser inaugurat l’any 1963: pont de les Glòries Valencianes. En el nomenclàtor de l’Eixample, aleshores, aquest nom era vacant. Estava destinat a una plaça, que no va quallar. Si Barcelona tenia la Gran Via de les Corts Catalanes i la plaça de les Glòries Catalanes, València havia de tenir una avinguda de les Corts Valencianes i una plaça de les Glòries Valencianes. El nostre anticatalanisme, tan nostrat, ho exigeix. I així ha estat: tenim l’avinguda i, si no la plaça, almenys tenim un pont.

A Barcelona, la plaça gairebé homònima és la intersecció dels tres llarguíssims vials que recorren l’Eixample de punta a punta: la Gran Via, alineada amb la quadrícula urbana, i les dues «diagonals», l’anomenada Diagonal i la Meridiana. En la idea de Cerdà, la plaça en qüestió havia de ser el nou centre de la ciutat. Si heu seguit el fil dels articles anteriors us serà fàcil endevinar quina havia de ser la plaça de les Glòries Valencianes: la intersecció de les dues Grans Vies. Ho diu, de passada, Manuel Sanchis Guarner en La ciutat de València.

Però hi havia un problema, sempre el problema. La intersecció es preveia justament on hi havia —on hi ha— les vies del tren. Com hem vist, el ferrocarril va arribar a València abans del primer pla d’Eixample de la ciutat. Els tres primers que es van redactar tenien el mateix obstacle. Què hi van fer? El de 1858, no res. Es va limitar a dibuixar el nou ring emmurallat, que el tren travessaria per on pogués. Déu proveirà!, devien pensar els redactors:

dilluns, 20 de gener del 2025

Escriure per a un mateix


Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)

divendres, 17 de gener del 2025

Planiana (133)


Passàvem el temps sota l’ombrera. El blau del mar, la densitat blavissa del cel, enlluernaven; les petites flames de la reverberació del sol fugien sobre la sorra rossa de la platja; les gavines, les orenetes, descrivien, volant, unes corbes silencioses i subtils; si el vent portava un núvol o apareixia una vela lenta, semblava una meravella insòlita —la pura gràcia. La gent, al sol, tenia la carn de color de safrà; les ombres eren liles i violàcies; la pols rutilava i de vegades els penya-segats tenien unes escorrialles morades; la descomposició dels colors de les barques feia una pasta; totes les coses tenien un empastifament lumínic que n’absorbia les formes i el dibuix; els contrallums eren una confusió inextricable; l’aire, en les taques de sol, en els reflexos, vibrava.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

dimarts, 14 de gener del 2025

La «cerdanització» de l’Eixample de Mora, per Joaquim Iborra

En l’Eixample de València o Barcelona, el transeünt és conscient que circula en una malla ortogonal. No vull dir que li preste atenció, sinó que s’orienta en funció d’aquesta retícula. O s’hi perd, perquè tots coneixem les dificultats que pateix el nostre sentit de l’orientació en barris com aquests. A Barcelona, la topografia ajuda el vianant; a València, no, a pesar que aquí l’Eixample és una àrea molt més reduïda. En totes dues ciutats sovint dubtem per quin carrer transitem i sovint hem de fixar-nos en les botigues o altres elements de referència per a recuperar la posició. És un inconvenient d’aquesta planificació. Amb tot, el vianant és conscient de la perpendicularitat dels carrers de l’Eixample. En canvi, no percep la perpendicularitat de les dues Grans Vies de València. Si no contemplem un plànol de la ciutat —i potser tampoc no ens hi fixaríem— és impossible percebre-la, a peu de carrer. La causa és òbvia: la separació visual i física que la platja de les vies del tren hi interposa. Per al vianant que recorre les Grans Vies, per poc que conega la ciutat, és molt més fàcil comprendre que circula per una ronda, al voltant del nucli històric. De fet, les dues Grans Vies són els dos braços d’aquesta ronda, més o menys paral·lela a la primera.

És aquesta combinació de ronda perimetral amb trams perpendiculars que el Pla de 1884 va establir com a tret més característic de la planificació de l’expansió de la ciutat, un tret que vaig descriure com a una originalitat de l’Eixample de València. El Pla de 1907 va beneir aquesta decisió i la va potenciar amb la prolongació de les Grans Vies, en forma de creu. L’orientació del plànol reforçava la intenció:

Pla de l’Eixample de València (Francesc Mora, 1907), amb les dues Grans Vies (roig) i Trànsits (blau)

diumenge, 12 de gener del 2025

Acabar de llegir l’Obra Completa de Josep Pla


A hores d’ara he llegit ja la major part dels volums de l’Obra Completa de Josep Pla editada per Destino. Alguns, més d’una vegada. També he llegit algunes de les edicions originals de les obres publicades durant els anys trenta. Incorporades a l’Obra Completa, de vegades han patit mutilacions i censures que les han esguerrat, com és el cas de Relacions (1927), incorporat a La vida amarga (OC 6). L’any passat em vaig fer un propòsit: llegir els volums que encara no he llegit de l’Obra Completa de Destino. No perquè siga necessari, ni per cap afany erudit, sinó simplement pel gust d’acabar alguna cosa del tot en aquesta vida, això que fem tan poques vegades. L’altra raó, la decisiva, és que m’agrada llegir Pla. Vaig repassar el catàleg de l’Obra Completa i vaig anotar-ne els volums que encara tenia per llegir. Són aquests:

Les escales de Llevant (OC 13)
En mar (OC 18)
Un petit món del Pirineu (OC 27)
Direcció Lisboa (OC 28)
Tres guies (OC 30)
Les Amèriques (OC 34)
Itàlia i el Mediterrani (OC 37)
Escrits empordanesos (OC 38)
El viatge s’acaba (OC 39)
Cròniques parlamentàries (OC 40, 41 i 42)

Dotze volums, doncs, pendents de lectura. Em vaig posar de seguida a la «feina». Al novembre vaig llegir En mar (OC 18), que recull les cròniques periodístiques de cinc viatges marítims fets com a col·laborador de Destino, algunes vegades a bord de petroliers. D’aquests cinc viatges, en destacaria sobretot Cabotatge mediterrani, crònica d’un viatge, la primavera de 1956, des de Barcelona fins a Grècia, resseguint la costa. Pla hi barreja les vivències de la ruta amb l’evocació d’uns països que va conèixer de jove. Aquest llibre, com que no es va publicar d’entrada de manera independent, va quedar submergit i ignorat en el magma de l’Obra Completa, però és una petita meravella, del millor Pla, i una bona porta d’entrada per a qualsevol que vulga començar a llegir-lo. El 1991 es va publicar com a volum independent i des del 2018 n’hi ha edició en labutxaca.