Planiana (151)

Recordo ara el bosc de faigs que vaig veure a la Baixa Garrotxa, a Finestres, un bosc que semblava una catedral gòtica d’arbres, amb la llum incerta que hi havia dins, tan suau, una llum somniada. A la part de ponent de la vall de Bianya, hi plovia i hi havia molts arbres. L’aigua feia brillar les fulles i creava un ambient de calma i de benestar. El silenci del bosc era total. El cel baix semblava avivar la memòria, us feia pensar en els detalls, us portava a pensar en coses de la vida que en produir-se no havíeu comprès gaire, a pesar dels personals escarafalls, i que ara se us apareixien, molt més complicades i impensables. El recolliment que produeix la pluja, en un espai d’arbres, és un gran al·licient mental. El recolliment, l’atenció, la vivacitat del record, la cura dels detalls, el treball de la imaginació, em semblen, en aquest moment, alguna cosa per no fer l’habitualisme vulgar i insuportable.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Sentir enveja de Gabriel Ferrater

He llegit no fa gaire Papers sobre literatura (2023) de Gabriel Ferrater, que recull, editats per Jordi Cornudella, un conjunt heterogeni de textos de crítica literària. Les conferències sobre literatura catalana ja han estat objecte d’una edició (Curs de literatura catalana contemporània, 2019). A més d’aquest volum que acabe de llegir, està prevista la publicació de dos més: un que aplegarà els articles del diccionari de literatura publicat per Salvat (els publicats en Escritores en tres lenguas, més altres inèdits) i un altre que aplegarà tots els informes de lectura que s’han localitzat (uns quants més dels que es van recollir, en versió castellana, a Noticias de libros). La majoria dels escrits aplegats en Papers sobre literatura ja els coneixia. Els havia llegit a mesura que es van publicar en volums solts. Papers sobre literatura els aplega en un de sol, que fa gairebé sis-centes pàgines, i a més n’hi incorpora d’altres que s’han localitzat recentment, entre els quals les «Notas sobre la poesía de Josep Carner», un assaig de més de setanta pàgines, i el conjunt de textos amb què Gabriel Ferrater va ampliar l’edició en castellà de la Historia de la literatura universal d’Erwin Laaths, rescatats i transcrits per Enric Blanes. Són molt bons. No són uns textos de circumstàncies que es limiten a «ampliar» o farcir un altre text.

M’han interessat particularment els que dedica a Shakespeare. Contenen observacions sorprenents i penetrants, com ara quan Ferrater parla del que anomena la simultaneïtat d’actuació dels diferents nivells de sentit que componen l’univers de cada obra de Shakespeare. Per a Ferrater, «la infalible y avasalladora fuerza de convicción con que estos órdenes de sentido se imponen al lector se deben esencialmente a su simultánea presencia: toda frase de la obra se refiere a todos ellos a la vez; su técnica es siempre superpositiva, nunca yuxtapositiva». O les pàgines admirables que dedica a Enric IV, «la primera gran obra de Shakespeare», «organizada a modo de un sistema de fuerzas morales en estado de equilibrio precario y cambiante». Ferrater destaca en aquesta obra un motiu temàtic que és clau en l’obra dramàtica de Shakespeare: el conflicte o la col·lisió entre els joves i els vells, que de vegades pren la forma més concreta de l’enfrontament entre pares i fills. El drama shakesperià paradigmàtic d’aquest motiu és Romeo i Julieta, però també el retrobem en El rei Lear i en Enric IV. I és un dels motius principals del poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater. Per cert, en el seu comentari d’Enric IV Ferrater no parla de vellesa sinó de senilitat: «entre estos extremos de la senilidad cínica y la juventud destructora», representats per Falstaff i Hotspur respectivament, «se colocan las demás fuerzas del sistema moral de Henry IV».

La lectura d’aquest escrit ha tingut un efecte secundari immediat: m’ha fet venir ganes de tornar a llegir les dues parts d’Enric IV. Ho he fet en la traducció de Sagarra. En acabar la lectura, les ganes no havien desaparegut del tot. Vull llegir-la de nou en anglès. De tant en tant, com una mesura d’higiene elemental, cal llegir un Shakespeare.

Mentre llegia Papers sobre literatura, no podia reprimir un sentiment d’enveja, que no solc experimentar en els escriptors que més admire. Enveja, en primer lloc, de la seua escriptura travada i plena de sorpreses. Una prosa plena de coses: tot el que diu té interès, encara que siga discutible. A Ferrater se li pot aplicar la frase amb què defineix l’estil madur de Josep Carner: «estilo directo y tenso, “todo cosas”, para decirlo con la frase que De Sanctis otorgaba como sumo elogio a un escritor». Enveja, també, del que va constatar amb exactitud Witold Gombrowicz, en una carta que li va enviar: «Vous avez le don, peu fréquent, hélas, de parler d’une façon intéressante des livres et des auteurs.»

Quantes vegades dec haver llegit el seu assaig sobre Nabí?

Planiana (150)

És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confusió prové del tema complicat, s’ha de veure sempre si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l’esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui no res. Si la qüestió prové de l’estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant. Fa seixanta anys, Carles Rahola em digué a Girona: «Jo prefereixo un país d’analfabets que un país de pedants». Aquesta frase m’ha quedat.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Anatole France, Josep Iborra, Josep Pla, Lev Tolstoi

L’altre dia, fullejant llibres a Fan Set, em va cridar l’atenció un volumet d’Anatole France, La vida literaria, que recull una tria, traduïda al castellà, dels seus articles de crítica literària. Anatole France és un nom que em resulta molt familiar. Així i tot, fins ara no n’havia llegit res. Per al meu pare era una referència que tenia en compte. Hi veia el tipus «d’intel·lectual francès de finals del XIX i principis del XX», aquells «escriptors cultes, intel·ligents, educats, bons vivants, com a bons francesos, sociables però individualistes, més emparentats amb Montaigne que amb Pascal, no gens inclinats a una visió ni a un sentiment tràgic de la vida», com es pot llegir en els seus Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la seua Obra literària. Josep Pla va conèixer Anatole France personalment. En un volum de l’Obra Completa, ara no recorde quin, conta la trobada que hi va mantenir una vegada. A qui no va conèixer Josep Pla?

Em vaig emportar el llibre, és clar. A casa, me’l vaig llegir de seguida. Si hagués estat un dels relats de ficció de France, segurament ho hauria deixat córrer. Però fullejant-lo ràpidament a la llibreria havia vist que contenia articles sobre Flaubert, sobre Balzac, sobre el diari dels germans Goncourt… En aquest últim hi he retrobat la mateixa desconfiança que sentia Josep Pla envers el que ell anomenava la literatura d’imaginació, com vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Literatura d’imaginació i literatura d’observació). France assenyalava en aquest article el seu gust com a lector pels diaris, per les memòries, pels llibres de records, i adduïa dues raons per a justificar-la. La primera és que aquests llibres escapen a totes les modes i convencions, mentre que «un poema o una novel·la, per molt bonics que siguen, queden obsolets quan la forma literària en què es van concebre envelleix». En segon lloc, «hi ha una necessitat de veritat en cadascun de nosaltres que ens fa rebutjar les ficcions més belles en determinats moments. Aquest instint és profund». Seria fàcil discutir o rebatre les «raons» exposades per France. No cal.

«La industrialització (pendent) de l’edificació», per Joaquim Iborra

Es parla cada dia més d’industrialització en l’edificació. No és un tema nou en la història de l’arquitectura. El moviment modern sempre el va tenir present. Però el seu interès va ser una derivació, sobretot, estètica. L’arquitectura volia un nou estil per a una època nova, l’era de la màquina. Els arquitectes necessitaven renovar formalment el seu repertori, una vegada repudiat el del llenguatge clàssic, del qual no es van separar mai del tot, ara sotmès a un procés d’abstracció. Le Corbusier va posar com a model els transatlàntics i va llançar eslògans que feien de la màquina un valor positiu. Els arquitectes més avantguardistes assumiren aquesta retòrica mecanicista. En canvi, la seua concepció de l’arquitectura se’n va mantenir al marge, sense mai abandonar l’àmbit de les Belles Arts. El mateix Le Corbusier, que declarava que l’habitatge és «una màquina de viure», definia l’arquitectura com el «joc dels volums sota la llum».

Després de la segona guerra mundial, aquest tema es va concretar prou més. La industrialització ja no era la font d’inspiració d’un nou estil, sinó un sistema de producció que també podia ser aplicat a la construcció. Es va parlar de prefabricació i de seriació, però l’intent no va arribar mai a quallar. Ben al contrari, els arquitectes encara van recaure als anys setanta en fantasies estilístiques com la del high tech del Centre Pompidou, sense cap repercussió en la realitat del sector. La construcció continuava supeditada a uns procediments encara artesanals i els oficis eren els agents fonamentals en l’obra. Pitjor encara: en contradicció amb aquesta situació de fet, s’havia posat en marxa un procés, cada vegada més acusat, d’industrialització de tots els components necessaris per a alçar un edifici. El formigó, l’acer, les finestres, els paviments, els aparells de climatització, les rajoles… tot va començar a ser sotmès a un nivell alt o molt alt d’industrialització. Avui aquest procés ha culminat i no hi ha res en un edifici que no provinga de la indústria. En canvi, el muntatge i assemblatge de tots aquests elements en l’obra es fa encara d’una manera que podem qualificar d’artesanal. Posem l’exemple dels forjats —els planxets, com encara diuen als pobles. Les biguetes, els revoltons, el formigó fresc i la ferralla són prefabricats amb un nivell de qualitat i control impossible fora del taller. Quan tots aquests components arriben a l’obra, s’han de muntar quasi manualment (amb l’ajuda de grues, això sí). De vegades, la bigueta és massa llarga i s’ha de tallar amb radial (o a cops de mall, com sovint les he vist en edificis dels anys seixanta). Altres vegades les biguetes no poden disposar-se paral·leles del tot i cal trencar el revoltó per ajustar-lo a l’espai disponible. O el formigó, en abocar-lo, desplaça les armadures de la seua correcta posició. I encara cal curar el formigó, una vegada iniciat l’enduriment. És quan veiem un operari regar el forjat amb una mànega. Un altre cas és el de l’execució dels barandats, fets amb peces ceràmiques prefabricades amb criteris estrictes de qualitat i tolerància. Després de ser col·locats en obra, seguint la tècnica que ja seguien els romans i els àrabs, arriba el moment d’encastar-hi les instal·lacions, amb el resultat que el barandat queda literalment destrossat. En resum, passen moltes coses en obra i cap ni una millora la qualitat dels seus components industrialitzats, sinó tot el contrari. Aquesta situació «diglòssica», en què conviuen dues concepcions del procés constructiu incompatibles, s’arrossega ja des de fa dècades, sense una perspectiva de solució.

«Exhumació», una novel·la de Salvador Vendrell

Amb una mica de retard, he llegit Exhumació, la novel·la que Salvador Vendrell va publicar el 2022. Amb ella continuava i aprofundia Quan truquen de matinada, la seua primera novel·la, que vaig ressenyar en aquest blog. L’acció d’Exhumació també està centrada a Sueca, encara que amb moltes referències, velades o explícites, a altres pobles i llocs de la Ribera Baixa. I hi ha les anades i vingudes, contínues, a la ciutat de València. I la presència del paisatge de la marjal, aquest paisatge que «canvia unes quantes vegades a l’any».

Cronològicament, l’acció està situada gairebé en el mateix moment en què Vendrell la va escriure: quan el president Ximo Puig va avançar les eleccions que van donar lloc al segon govern del Botànic. Aquest presentisme està subratllat perquè la narració, gairebé sempre en boca de Pere, periodista i personatge principal, parla sempre en present. Aquest present narratiu, d’actualitat, contrasta amb els fets d’un passat que esclaten d’una manera inesperada, uns fets que pertanyen bàsicament al moment de la revolució i de la guerra i que, alhora, formen part de la història familiar de Pere. Hi ha una qüestió que sempre queda pendent: fins a quin punt es pot dir que el passat queda clausurat o oblidat? El silenci no és sinònim d’oblit.

Un altre dels fils més atractius d’aquesta novel·la és la visió que presenta l’autor de la seua generació: «gent de més de seixanta anys, jubilats o que esperen la jubilació d’ensenyants o sanitaris, que han sigut els llocs de treball majoritaris que han pogut ocupar els nets dels anarquistes, comunistes i socialistes derrotats en la guerra civil». Són els antics antifranquistes, que continuen acudint a les manifestacions, encara que només siga per «passejar-se sense cotxes pels carrers de València i fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats de sempre». S’han jubilat amb un entusiasme que ningú s’esforça a dissimular, no paren, desficiosos, la curiositat no se’ls ha atrofiat gens ni mica. No tothom, és clar. També n’hi ha que primer va ser «trotskista; després, maoista; però finalment va passar de socialdemòcrata a partidari de si mateix». I hi ha els amors tardorals, que el narrador no centra només en el costat masculí.

El lector que ha seguit la trajectòria de Salvador Vendrell com a assagista i com a autor de llibres de viatges, trobarà un aire de família entre aquests gèneres i Exhumació, entre altres coses perquè els elements de ficció d’aquesta novel·la són escassos. La veu del narrador és molt pròxima a la de veu de les columnes periodístiques i dels llibres de viatges, cosa que s’agraeix, perquè això evita les caigudes en la imaginació gratuïta i perquè l’amenitat hi queda assegurada. Els elements ficticis d’Exhumació són els indispensables per a presentar determinades situacions que podrien incomodar alguns més o menys directament al·ludits. D’altra banda, aquests elements permeten una certa llibertat a l’hora de tractar alguns motius, que la realitat, massa prosaica, ens nega. Una manera d’explorar o de fantasiejar amb altres possibilitats de la vida personal. I de jugar amb les expectatives del lector. Al començament de la novel·la, ens pot semblar que tenim a les mans una novel·la d’intriga policial. Aquesta intriga no s’aclareix fins al final, com manen els cànons, però no n’és l’element principal.

Planiana (149)

El que m’agradà potser més de París foren les llibreries. Quina meravellosa, abundant, riquesa de llibres! Jo em trobava en el millor moment per a comprendre aquella fabulosa quantitat de paper: ja feia un quant temps que m’agradava de llegir. Ara, és clar: si me’ls haguessin donats a la babalà, molts d’ells, no els hauria acceptats de cap manera. No hauria acceptat cap llibre acadèmic, per més ben fet que hagués estat, ni cap novel·la d’amor —en vaig veure tantes!—, ni cap llibre retòric purament verbal, sense cap realitat visible, ni cap llibre copiat —n’hi ha moltíssims, etc. És una qüestió, la dels llibres bons i els que no valen res, que, per poca sensibilitat que hom tingui, es resol de seguida. ¿Com es resol? No ho sé pas. És una cosa instintiva. No es tracta d’endevinar res. Es tracta de triar, d’una manera instintiva. Enmig del gavadal dels llibres inútils, hi ha els llibres bons. En vaig comprar alguns. Si no els hagués poguts comprar i hagués estat factible, els hauria robats. Jo volia tenir una petita biblioteca. Potser aquests llibres foren el seu inici.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Literatura d’imaginació i literatura d’observació

Aquesta setmana he tornat a llegir les Notes del capvesprol de Josep Pla (OC 35). L’havia llegit, igual que el meu pare, el mateix any en què es va publicar, el 1979. Ara a penes en recordava res, llevat de la nota sobre Estellés — «el senyor Estellés és un gran prosista que escriu en vers» — i les invectives contra Jordi Pujol, que qualifica de milhomes i que, segons Pla, volia implantar una mena de socialdemocràcia sueca, en un país, el nostre, on els suecs són escassos. Aquesta relectura, per tant, ha estat com si llegís el llibre per primera vegada. En aquell moment no en vaig prendre ni una nota, cosa que em feia falta per a alguns escrits que tinc pendents sobre Pla.

Les Notes del capvesprol són una continuació de les Notes disperses (OC 12) i de les Notes per a Sílvia (OC 26), però a diferència d’aquests dos volums, té un caràcter més marcat de dietari sense dates. Pla les escriu, sembla, durant els seus setanta-nou i vuitanta anys. Contenen moltes reflexions i observacions sobre la vellesa. M’ha colpit, sobretot, una frase molt breu que cita d’un moralista francès, de qui no diu el nom: «Ser vell és difícil.» Però Pla no es queixa de ser vell. Ben al contrari, es mostra content d’haver arribat a vuitanta anys, i remarca, amb satisfacció i coqueteria, que ell era de bona fusta. Certament, ho era. Continuava fent la mateixa vida de sempre. No parava, sempre hi havia algun amic que el portava en cotxe a un lloc o altre. Li agradava molt anar al Rosselló, perquè és «un país molt més tradicional que el meu». En les Notes del capvesprol, hi rememora molts fets i personatges que ja havia tractat en volums anteriors, incloent-hi, és clar, l’obsessió pel preu de la moneda. Un dels records més insistits és la figura d’Eugeni Xammar. I la de Josep Carner. Crec que Xammar i Carner van ser les persones que Pla va admirar més al llarg de la seua vida.

Les notes que més m’han interessat són les que dedica a la literatura, a la d’ell i a la dels altres. N’hi ha una sobre la literatura dels moralistes francesos, que són, per a Pla, «els escriptors més estimats i normatius», encara que «s’hi arriba al final i després d’inutilitats múltiples». En aquesta nota recomana la lectura de Chamfort, Stendhal (però no les novel·les, sinó la Vie de Henry Brulard i la Correspondència), Voltaire (també la Correspondència!), un llibre de Sainte-Beuve, molt prim, Mes poisons, i un escriptor que no coneixia de res, i que no recorde que Pla esmentés mai: Paul Courier (les seues «cartes sobre la Baixa Itàlia són una meravella»). He de llegir Courier.

Planiana (148)

La lectura de raves literaris fa, si hom disposa d’una certa sensibilitat, que l’aparició d’un llibre bo, divertit i autèntic, plantegi la diferenciació i que hom s’hi enganxi, indefectiblement. Són els llibres de baixa qualitat —pesats, avorrits, copiats, inintel·ligibles— el que us fa adonar dels llibres bons, clars, directes, de precisa adjectivació, sense demències imaginatives irreals artístiques, amb una permanència absoluta de les coses i de la vida.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Un article de Salvador Vendrell sobre «Escrits sobre música d’un literat melòman»

Salvador Vendrell ha publicat en La Veu dels Llibres una ressenya del llibre de Josep Iborra Escrits sobre música d’un literat melòman. Vendrell destaca que la llarga introducció de Joaquim Iborra que encapçala aquest llibre, pràcticament un assaig independent, ens ofereix una clau d’interpretació dels textos sobre música i de l’univers intel·lectual del seu pare, que «admirava especialment aquelles literatures —com ara l’anglesa, la francesa o l’alemanya— que mantenien una relació orgànica amb el món musical, no tant per parlar-ne explícitament, sinó per tenir-la com a referent essencial».

Salvador Vendrell conclou que «aquest llibre és molt més que una curiositat bibliogràfica. És una finestra íntima, intel·ligent i honesta a una dimensió poc coneguda d’un dels grans assagistes valencians. I és, també, una reivindicació de la música com a experiència vital, com a eix de reflexió cultural i com a forma de coneixement».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Els Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra.

Algunes lectures durant una convalescència

Aprofitant una convalescència, o amb l’excusa d’una convalescència, he llegit uns quants llibres que he suposat que no em costarien gaire esforç, com una manera de reincorporar-me a la normalitat a poc a poc, suaument. Així i tot, no he pogut evitar de llegir amb el llapis a la mà i de prendre’n algunes notes.

D’entrada, vaig agafar un Pla: Un petit món del Pirineu, volum 27 de l’Obra completa. Aquest volum recull tres llibres: Cadaqués, que ja havia llegit feia temps, en un exemplar que tinc de la primera edició, publicada el 1947 per l’editorial Joventut, Mieres i la Garrotxa, i Les valls d’Andorra. La relectura de Cadaqués, que recordava bastant bé, m’ha proporcionat una sorpresa. L’edició de l’Obra completa inclou una narració, Història d’Aurora (p. 180-197), que no apareixia en l’edició original. Supose que a causa del seu caràcter eròtic. És una de les millors narracions que mai va escriure Josep Pla. Sembla que ha passat desapercebuda. És l’inconvenient de les Obres completes: molts escrits hi queden soterrats i passen per ull als lectors i als estudiosos.

No he estat mai a Olot ni a la Garrotxa, i he llegit amb interès el llibre que li dedica Pla. Algunes de les pàgines tenen un caràcter purament informatiu, d’interès escàs. Algunes altres, en canvi, són molt bones. Em crida l’atenció la fascinació que sentia Pla per la figura del general Savalls, que apareix en altres llibres seus, sobretot en Un senyor de Barcelona. En Mieres i la Garrotxa Pla escriu també sobre un altre dels generals carlins, Cabrera, que va establir el seu quarter general a Amer, el poble del president Puigdemont. Les pàgines informatives s’alternen amb descripcions plenes d’encant, com una que fa dels esquirols, amb observacions i reflexions personals, amb valoracions sobre la seua obra literària. Com ara aquesta: «De vegades penso en la quantitat de papers i llibres que he escrit en el curs de la meva vida. He escrit escandalosament, massa. He escrit perquè n’he tingut necessitat, gairebé tot per encàrrec, o sigui per obligacions necessàries, i sempre sota la fèrula d’una censura burocràtica. Tinc la convicció que, moltes coses, me les hauria pogudes estalviar. Tothom hi hauria guanyat. Però, com fer-ho per estalviar-me-les? Hauria pogut canviar d’ofici, és clar. Totes les vegades que ho he intentat, ha donat poc resultat. He hagut d’estirar sempre el mateix carro i estar amarrat a la mateixa baluerna amarga. I, ara que ve a tomb, diré que hi ha tres coses que no em sap un greu excessiu d’haver escrit: el que he fet sobre el meu país, que és l’Empordà; aquest llibrot sobre la Garrotxa i el que vaig escriure en Un senyor de Barcelona, sobre Collsacabra. Aquest és el meu país quan tinc humor suficient per a creure que aquestes coses són necessàries.» M’ha fet gràcia aquesta frase: «Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.» Val la pena llegir tot Pla.

Planiana (147)

Jo sóc d’un poble —Palafrugell— caracteritzat per una falta total de convencionalisme. En aquest poble no hi ha ni societat, ni una forma qualsevol de conversa, ni el més petit interès per res. En aquests últims anys, en aquest poble, que deu arribar a 13.000 habitants, ha semblat que, dedicats a les coses generals, n’hi havia amb prou feines vint-i-cinc o trenta. Tots els altres han fet la via personal, crematística i individualista. Punt i res més.

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Dedicar-se només a escriure

En l’última entrada que vaig publicar, abans d’un parèntesi que m’ha vingut imposat, comentava les implicacions d’aquella consigna enunciada per Flaubert: «il faut écrire pour soi.» Però hi havia un detall important que no vaig tocar. Flaubert vivia de renda, i per això no necessitava publicar o, si més no, no havia de publicar de manera immediata. Podia passar-se uns quants dies col·locant i recol·locant una coma en una frase. Aquells per a qui escriure era la seua manera de guanyar-se el pa, havien de publicar sovint i fer via ràpidament, sense entretenir-se amb les comes.

Flaubert n’era conscient, d’això. El 1859, en una carta a Ernest Feydeau, assenyalava que de tant en tant alguns amics i coneguts li retreien que «tu est bien hereux de pouvoir travailler sans te presser, grâce à tes rentes». Replicava que dir això «est plus facile que de m’imiter». I recordava el que comportava viure d’unes rendes, efectives però modestes. Vivia al camp les tres quartes parts de l’any, «sans femme (petit point assez délicat, mais considérable)», sense amics, no tenia cavall (avui diríem que no tenia cotxe). Breu, sense cap dels atributs de la vida humana. Afegia que «je regarde comme néant tout ce qui est en dehors de l’oeuvre en elle-même», i que «l’impatience qu’ont les gens de lettres à se voir imprimés, joués, connus, vantés, m’émerveille comme une folie».

Aquesta última observació de Flaubert és exacta, aleshores i ara. Hi ha molta gent que més que escriure el que vol és publicar. Llegir i escriure, per a ells, són activitats secundàries. La primera és tan secundària que es pot ignorar sense manies. S’ha comentat més d’una vegada que els nombrosos assistents als tallers d’escriptura creativa —de narrativa o de poesia— solen llegir molt poc. El que volen és publicar. Per a publicar, hauran d’escriure primer, és clar, però és una etapa que suprimirien alegrement si poguessen. I llegir, per a què? Millor anar a un taller d’escriptura, on poden aprendre unes quantes fórmules que els permetran de fer la jugada que farà saltar la banca d’una manera infal·lible. Tenen molt clar que volen esdevenir «imprimés, joués, connus, vantés». Per a què escriure, si no?

Planiana (146)

El casament d’un hereu ric amb una pubilla rica pot produir un patrimoni de terra considerable. Com que a la població (generalment parlant) existeix un cert interès crematístic, els hereus busquen les pubilles, i les pubilles busquen els hereus, per donar, probablement, a la seva casa fonamentació de real seguretat i consistència. Imaginativament parlant, no hi deu haver res més agradable que la nit de nuvis d’un hereu ric i una pubilla rica. L’endemà, ja probablement és una altra cosa… però un dia és un dia!

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Escriure per a un mateix

Portar un diari va ser una mena de taula de salvació per a Victor Klemperer durant els anys del nazisme. El diari es va convertir per a ell en una disciplina que l’ajudava a mantenir un equilibri personal i a no cedir a la desesperació. Però era perillós. Si la Gestapo l’hagués descobert, hauria estat la sentència de mort del seu autor. També posava en perill molts dels seus amics i coneguts que hi apareixien esmentats. El pitjor és que hi havia moments en què no li trobava sentit. Per a què escriure’l? L’havia de mantenir secret i ni tan sols podia pensar en una publicació pòstuma. El destí més probable, gairebé inevitable, d’aquells manuscrits era la destrucció. I per a qui escrivia? En una entrada del 1937, anotava: «em falta l’estímul exterior, aquest escriure-només-per-a-un-mateix és una cosa depriment.»

Molt abans que Victor Klemperer escrivís aquesta anotació, Flaubert, en una carta a Louise Colet, havia enunciat com una consigna que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue du violon». Perquè la posteritat, deia, canvia sovint de parer i és gairebé una norma que no hi ha cap turpitud que no haja estat aplaudida, «ni de sot qui n’ait passé pour un grand homme, ni de grand homme qu’on n’ait comparé à un crétin». Uns anys més tard, insistia en la mateixa idea en una carta a Mlle Leroyer de Chantepie. Comentant-li els grans esforços que li suposava la redacció de Salambô, li assegurava que malgrat tot aquesta obra «n’aura aucun succès dans le public». I concloïa: «N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.»

Per a Flaubert, escriure per a un mateix implicava una concepció de la literatura com a finalitat en si mateixa, amb una independència radical de qualsevol expectativa externa. No feia concessions a trames comercials o a formes estereotipades per a satisfer el públic, cosa que alliberava l’autor de la responsabilitat de transmetre un missatge concret i li permetia explorar temes i personatges complexos, ignorant les consideracions de la moralitat imperant. Si l’objectiu no és vendre llibres ni obtenir l’aprovació massiva del públic lector, l’escriptor pot seguir els seus propis impulsos creatius, explorar temes impopulars o arriscats, i adoptar estils que no són immediatament accessibles. Naturalment, hi havia un preu a pagar: l’aïllament de l’artista i la incomprensió del públic. Però Flaubert ho tenia clar. Una vegada va dir al seu amic Maxime Du Camp que els llorers de París estaven coberts de merda.

Ara, encara que l’escriptor escriga pour soi, després ha de publicar. El mateix Flaubert, quan va aparèixer Madame Bovary, es va implicar activament en l’edició i la difusió d’aquesta novel·la. En una carta a Josep Garcia Richart, que es negava a publicar els seus poemes, Josep Iborra li recordava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». A més, l’escriptor, encara que escriga pour soi, pressuposa un tipus de lector o altre. Joan Fuster assenyalava en el Diari 1952-1960 que «en general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina». I afegia: «¿Pot ser d’una altra manera?»

A hores d’ara, per a molts escriptors, l’acte d’escriure per a un mateix que reivindicava Flaubert, com a afirmació de la llibertat de la creació literària, s’ha convertit en la depriment realitat d’escriure-només-per-a-un-mateix, que constatava Victor Klemperer en el seu diari. Com ell, tenen la sensació d’escriure en una mena de buit, on no ressona res. La publicació de llibres importants i valuosos a penes produeix cap reacció, cap comentari, llevat, si de cas, de la pura recensió bibliogràfica. Ara es publiquen més llibres, i diuen que hi ha més lectors, però en la pràctica sembla que el públic lector s’ha encollit, i s’ha fragmentat tant, que és com si s’hagués esvaït. Els llibres, ara, tant si es venen com si no, tant si són bons com si són literatura de consum o subliteratura, duren molt poc. Són substituïts al cap de molt poc per uns altres, als quals els passa exactament el mateix. Abans, hi havia la confiança que, una vegada publicat, un llibre podia interessar a alguns lectors, poc nombrosos, segurament, però significatius i suficients. Alguns d’aquests llibres obtenien una repercussió que es prolongava en el temps. Aquesta confiança animava i justificava l’escriptura. I és aquesta confiança la que a hores d’ara ha desaparegut, o gairebé. Potser la literatura ha quedat desplaçada del centre cultural o de la posició que un dia va ocupar. Potser sempre ha estat així i nosaltres ho vivim ara per primera vegada.

E basta. Fins aquí, les notes que he dedicat als diaris de Victor Klemperer —dotze, en total. És una lectura que he espremut a fons, com la Correspondència de Flaubert.

Planiana (145)

Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca