«Exhumació», una novel·la de Salvador Vendrell

Amb una mica de retard, he llegit Exhumació, la novel·la que Salvador Vendrell va publicar el 2022. Amb ella continuava i aprofundia Quan truquen de matinada, la seua primera novel·la, que vaig ressenyar en aquest blog. L’acció d’Exhumació també està centrada a Sueca, encara que amb moltes referències, velades o explícites, a altres pobles i llocs de la Ribera Baixa. I hi ha les anades i vingudes, contínues, a la ciutat de València. I la presència del paisatge de la marjal, aquest paisatge que «canvia unes quantes vegades a l’any».

Cronològicament, l’acció està situada gairebé en el mateix moment en què Vendrell la va escriure: quan el president Ximo Puig va avançar les eleccions que van donar lloc al segon govern del Botànic. Aquest presentisme està subratllat perquè la narració, gairebé sempre en boca de Pere, periodista i personatge principal, parla sempre en present. Aquest present narratiu, d’actualitat, contrasta amb els fets d’un passat que esclaten d’una manera inesperada, uns fets que pertanyen bàsicament al moment de la revolució i de la guerra i que, alhora, formen part de la història familiar de Pere. Hi ha una qüestió que sempre queda pendent: fins a quin punt es pot dir que el passat queda clausurat o oblidat? El silenci no és sinònim d’oblit.

Un altre dels fils més atractius d’aquesta novel·la és la visió que presenta l’autor de la seua generació: «gent de més de seixanta anys, jubilats o que esperen la jubilació d’ensenyants o sanitaris, que han sigut els llocs de treball majoritaris que han pogut ocupar els nets dels anarquistes, comunistes i socialistes derrotats en la guerra civil». Són els antics antifranquistes, que continuen acudint a les manifestacions, encara que només siga per «passejar-se sense cotxes pels carrers de València i fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats de sempre». S’han jubilat amb un entusiasme que ningú s’esforça a dissimular, no paren, desficiosos, la curiositat no se’ls ha atrofiat gens ni mica. No tothom, és clar. També n’hi ha que primer va ser «trotskista; després, maoista; però finalment va passar de socialdemòcrata a partidari de si mateix». I hi ha els amors tardorals, que el narrador no centra només en el costat masculí.

El lector que ha seguit la trajectòria de Salvador Vendrell com a assagista i com a autor de llibres de viatges, trobarà un aire de família entre aquests gèneres i Exhumació, entre altres coses perquè els elements de ficció d’aquesta novel·la són escassos. La veu del narrador és molt pròxima a la de veu de les columnes periodístiques i dels llibres de viatges, cosa que s’agraeix, perquè això evita les caigudes en la imaginació gratuïta i perquè l’amenitat hi queda assegurada. Els elements ficticis d’Exhumació són els indispensables per a presentar determinades situacions que podrien incomodar alguns més o menys directament al·ludits. D’altra banda, aquests elements permeten una certa llibertat a l’hora de tractar alguns motius, que la realitat, massa prosaica, ens nega. Una manera d’explorar o de fantasiejar amb altres possibilitats de la vida personal. I de jugar amb les expectatives del lector. Al començament de la novel·la, ens pot semblar que tenim a les mans una novel·la d’intriga policial. Aquesta intriga no s’aclareix fins al final, com manen els cànons, però no n’és l’element principal.

Planiana (149)

El que m’agradà potser més de París foren les llibreries. Quina meravellosa, abundant, riquesa de llibres! Jo em trobava en el millor moment per a comprendre aquella fabulosa quantitat de paper: ja feia un quant temps que m’agradava de llegir. Ara, és clar: si me’ls haguessin donats a la babalà, molts d’ells, no els hauria acceptats de cap manera. No hauria acceptat cap llibre acadèmic, per més ben fet que hagués estat, ni cap novel·la d’amor —en vaig veure tantes!—, ni cap llibre retòric purament verbal, sense cap realitat visible, ni cap llibre copiat —n’hi ha moltíssims, etc. És una qüestió, la dels llibres bons i els que no valen res, que, per poca sensibilitat que hom tingui, es resol de seguida. ¿Com es resol? No ho sé pas. És una cosa instintiva. No es tracta d’endevinar res. Es tracta de triar, d’una manera instintiva. Enmig del gavadal dels llibres inútils, hi ha els llibres bons. En vaig comprar alguns. Si no els hagués poguts comprar i hagués estat factible, els hauria robats. Jo volia tenir una petita biblioteca. Potser aquests llibres foren el seu inici.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Literatura d’imaginació i literatura d’observació

Aquesta setmana he tornat a llegir les Notes del capvesprol de Josep Pla (OC 35). L’havia llegit, igual que el meu pare, el mateix any en què es va publicar, el 1979. Ara a penes en recordava res, llevat de la nota sobre Estellés — «el senyor Estellés és un gran prosista que escriu en vers» — i les invectives contra Jordi Pujol, que qualifica de milhomes i que, segons Pla, volia implantar una mena de socialdemocràcia sueca, en un país, el nostre, on els suecs són escassos. Aquesta relectura, per tant, ha estat com si llegís el llibre per primera vegada. En aquell moment no en vaig prendre ni una nota, cosa que em feia falta per a alguns escrits que tinc pendents sobre Pla.

Les Notes del capvesprol són una continuació de les Notes disperses (OC 12) i de les Notes per a Sílvia (OC 26), però a diferència d’aquests dos volums, té un caràcter més marcat de dietari sense dates. Pla les escriu, sembla, durant els seus setanta-nou i vuitanta anys. Contenen moltes reflexions i observacions sobre la vellesa. M’ha colpit, sobretot, una frase molt breu que cita d’un moralista francès, de qui no diu el nom: «Ser vell és difícil.» Però Pla no es queixa de ser vell. Ben al contrari, es mostra content d’haver arribat a vuitanta anys, i remarca, amb satisfacció i coqueteria, que ell era de bona fusta. Certament, ho era. Continuava fent la mateixa vida de sempre. No parava, sempre hi havia algun amic que el portava en cotxe a un lloc o altre. Li agradava molt anar al Rosselló, perquè és «un país molt més tradicional que el meu». En les Notes del capvesprol, hi rememora molts fets i personatges que ja havia tractat en volums anteriors, incloent-hi, és clar, l’obsessió pel preu de la moneda. Un dels records més insistits és la figura d’Eugeni Xammar. I la de Josep Carner. Crec que Xammar i Carner van ser les persones que Pla va admirar més al llarg de la seua vida.

Les notes que més m’han interessat són les que dedica a la literatura, a la d’ell i a la dels altres. N’hi ha una sobre la literatura dels moralistes francesos, que són, per a Pla, «els escriptors més estimats i normatius», encara que «s’hi arriba al final i després d’inutilitats múltiples». En aquesta nota recomana la lectura de Chamfort, Stendhal (però no les novel·les, sinó la Vie de Henry Brulard i la Correspondència), Voltaire (també la Correspondència!), un llibre de Sainte-Beuve, molt prim, Mes poisons, i un escriptor que no coneixia de res, i que no recorde que Pla esmentés mai: Paul Courier (les seues «cartes sobre la Baixa Itàlia són una meravella»). He de llegir Courier.

Planiana (148)

La lectura de raves literaris fa, si hom disposa d’una certa sensibilitat, que l’aparició d’un llibre bo, divertit i autèntic, plantegi la diferenciació i que hom s’hi enganxi, indefectiblement. Són els llibres de baixa qualitat —pesats, avorrits, copiats, inintel·ligibles— el que us fa adonar dels llibres bons, clars, directes, de precisa adjectivació, sense demències imaginatives irreals artístiques, amb una permanència absoluta de les coses i de la vida.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Un article de Salvador Vendrell sobre «Escrits sobre música d’un literat melòman»

Salvador Vendrell ha publicat en La Veu dels Llibres una ressenya del llibre de Josep Iborra Escrits sobre música d’un literat melòman. Vendrell destaca que la llarga introducció de Joaquim Iborra que encapçala aquest llibre, pràcticament un assaig independent, ens ofereix una clau d’interpretació dels textos sobre música i de l’univers intel·lectual del seu pare, que «admirava especialment aquelles literatures —com ara l’anglesa, la francesa o l’alemanya— que mantenien una relació orgànica amb el món musical, no tant per parlar-ne explícitament, sinó per tenir-la com a referent essencial».

Salvador Vendrell conclou que «aquest llibre és molt més que una curiositat bibliogràfica. És una finestra íntima, intel·ligent i honesta a una dimensió poc coneguda d’un dels grans assagistes valencians. I és, també, una reivindicació de la música com a experiència vital, com a eix de reflexió cultural i com a forma de coneixement».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Els Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra.

Algunes lectures durant una convalescència

Aprofitant una convalescència, o amb l’excusa d’una convalescència, he llegit uns quants llibres que he suposat que no em costarien gaire esforç, com una manera de reincorporar-me a la normalitat a poc a poc, suaument. Així i tot, no he pogut evitar de llegir amb el llapis a la mà i de prendre’n algunes notes.

D’entrada, vaig agafar un Pla: Un petit món del Pirineu, volum 27 de l’Obra completa. Aquest volum recull tres llibres: Cadaqués, que ja havia llegit feia temps, en un exemplar que tinc de la primera edició, publicada el 1947 per l’editorial Joventut, Mieres i la Garrotxa, i Les valls d’Andorra. La relectura de Cadaqués, que recordava bastant bé, m’ha proporcionat una sorpresa. L’edició de l’Obra completa inclou una narració, Història d’Aurora (p. 180-197), que no apareixia en l’edició original. Supose que a causa del seu caràcter eròtic. És una de les millors narracions que mai va escriure Josep Pla. Sembla que ha passat desapercebuda. És l’inconvenient de les Obres completes: molts escrits hi queden soterrats i passen per ull als lectors i als estudiosos.

No he estat mai a Olot ni a la Garrotxa, i he llegit amb interès el llibre que li dedica Pla. Algunes de les pàgines tenen un caràcter purament informatiu, d’interès escàs. Algunes altres, en canvi, són molt bones. Em crida l’atenció la fascinació que sentia Pla per la figura del general Savalls, que apareix en altres llibres seus, sobretot en Un senyor de Barcelona. En Mieres i la Garrotxa Pla escriu també sobre un altre dels generals carlins, Cabrera, que va establir el seu quarter general a Amer, el poble del president Puigdemont. Les pàgines informatives s’alternen amb descripcions plenes d’encant, com una que fa dels esquirols, amb observacions i reflexions personals, amb valoracions sobre la seua obra literària. Com ara aquesta: «De vegades penso en la quantitat de papers i llibres que he escrit en el curs de la meva vida. He escrit escandalosament, massa. He escrit perquè n’he tingut necessitat, gairebé tot per encàrrec, o sigui per obligacions necessàries, i sempre sota la fèrula d’una censura burocràtica. Tinc la convicció que, moltes coses, me les hauria pogudes estalviar. Tothom hi hauria guanyat. Però, com fer-ho per estalviar-me-les? Hauria pogut canviar d’ofici, és clar. Totes les vegades que ho he intentat, ha donat poc resultat. He hagut d’estirar sempre el mateix carro i estar amarrat a la mateixa baluerna amarga. I, ara que ve a tomb, diré que hi ha tres coses que no em sap un greu excessiu d’haver escrit: el que he fet sobre el meu país, que és l’Empordà; aquest llibrot sobre la Garrotxa i el que vaig escriure en Un senyor de Barcelona, sobre Collsacabra. Aquest és el meu país quan tinc humor suficient per a creure que aquestes coses són necessàries.» M’ha fet gràcia aquesta frase: «Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.» Val la pena llegir tot Pla.

Planiana (147)

Jo sóc d’un poble —Palafrugell— caracteritzat per una falta total de convencionalisme. En aquest poble no hi ha ni societat, ni una forma qualsevol de conversa, ni el més petit interès per res. En aquests últims anys, en aquest poble, que deu arribar a 13.000 habitants, ha semblat que, dedicats a les coses generals, n’hi havia amb prou feines vint-i-cinc o trenta. Tots els altres han fet la via personal, crematística i individualista. Punt i res més.

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Dedicar-se només a escriure

En l’última entrada que vaig publicar, abans d’un parèntesi que m’ha vingut imposat, comentava les implicacions d’aquella consigna enunciada per Flaubert: «il faut écrire pour soi.» Però hi havia un detall important que no vaig tocar. Flaubert vivia de renda, i per això no necessitava publicar o, si més no, no havia de publicar de manera immediata. Podia passar-se uns quants dies col·locant i recol·locant una coma en una frase. Aquells per a qui escriure era la seua manera de guanyar-se el pa, havien de publicar sovint i fer via ràpidament, sense entretenir-se amb les comes.

Flaubert n’era conscient, d’això. El 1859, en una carta a Ernest Feydeau, assenyalava que de tant en tant alguns amics i coneguts li retreien que «tu est bien hereux de pouvoir travailler sans te presser, grâce à tes rentes». Replicava que dir això «est plus facile que de m’imiter». I recordava el que comportava viure d’unes rendes, efectives però modestes. Vivia al camp les tres quartes parts de l’any, «sans femme (petit point assez délicat, mais considérable)», sense amics, no tenia cavall (avui diríem que no tenia cotxe). Breu, sense cap dels atributs de la vida humana. Afegia que «je regarde comme néant tout ce qui est en dehors de l’oeuvre en elle-même», i que «l’impatience qu’ont les gens de lettres à se voir imprimés, joués, connus, vantés, m’émerveille comme une folie».

Aquesta última observació de Flaubert és exacta, aleshores i ara. Hi ha molta gent que més que escriure el que vol és publicar. Llegir i escriure, per a ells, són activitats secundàries. La primera és tan secundària que es pot ignorar sense manies. S’ha comentat més d’una vegada que els nombrosos assistents als tallers d’escriptura creativa —de narrativa o de poesia— solen llegir molt poc. El que volen és publicar. Per a publicar, hauran d’escriure primer, és clar, però és una etapa que suprimirien alegrement si poguessen. I llegir, per a què? Millor anar a un taller d’escriptura, on poden aprendre unes quantes fórmules que els permetran de fer la jugada que farà saltar la banca d’una manera infal·lible. Tenen molt clar que volen esdevenir «imprimés, joués, connus, vantés». Per a què escriure, si no?

Planiana (146)

El casament d’un hereu ric amb una pubilla rica pot produir un patrimoni de terra considerable. Com que a la població (generalment parlant) existeix un cert interès crematístic, els hereus busquen les pubilles, i les pubilles busquen els hereus, per donar, probablement, a la seva casa fonamentació de real seguretat i consistència. Imaginativament parlant, no hi deu haver res més agradable que la nit de nuvis d’un hereu ric i una pubilla rica. L’endemà, ja probablement és una altra cosa… però un dia és un dia!

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Escriure per a un mateix

Portar un diari va ser una mena de taula de salvació per a Victor Klemperer durant els anys del nazisme. El diari es va convertir per a ell en una disciplina que l’ajudava a mantenir un equilibri personal i a no cedir a la desesperació. Però era perillós. Si la Gestapo l’hagués descobert, hauria estat la sentència de mort del seu autor. També posava en perill molts dels seus amics i coneguts que hi apareixien esmentats. El pitjor és que hi havia moments en què no li trobava sentit. Per a què escriure’l? L’havia de mantenir secret i ni tan sols podia pensar en una publicació pòstuma. El destí més probable, gairebé inevitable, d’aquells manuscrits era la destrucció. I per a qui escrivia? En una entrada del 1937, anotava: «em falta l’estímul exterior, aquest escriure-només-per-a-un-mateix és una cosa depriment.»

Molt abans que Victor Klemperer escrivís aquesta anotació, Flaubert, en una carta a Louise Colet, havia enunciat com una consigna que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue du violon». Perquè la posteritat, deia, canvia sovint de parer i és gairebé una norma que no hi ha cap turpitud que no haja estat aplaudida, «ni de sot qui n’ait passé pour un grand homme, ni de grand homme qu’on n’ait comparé à un crétin». Uns anys més tard, insistia en la mateixa idea en una carta a Mlle Leroyer de Chantepie. Comentant-li els grans esforços que li suposava la redacció de Salambô, li assegurava que malgrat tot aquesta obra «n’aura aucun succès dans le public». I concloïa: «N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.»

Per a Flaubert, escriure per a un mateix implicava una concepció de la literatura com a finalitat en si mateixa, amb una independència radical de qualsevol expectativa externa. No feia concessions a trames comercials o a formes estereotipades per a satisfer el públic, cosa que alliberava l’autor de la responsabilitat de transmetre un missatge concret i li permetia explorar temes i personatges complexos, ignorant les consideracions de la moralitat imperant. Si l’objectiu no és vendre llibres ni obtenir l’aprovació massiva del públic lector, l’escriptor pot seguir els seus propis impulsos creatius, explorar temes impopulars o arriscats, i adoptar estils que no són immediatament accessibles. Naturalment, hi havia un preu a pagar: l’aïllament de l’artista i la incomprensió del públic. Però Flaubert ho tenia clar. Una vegada va dir al seu amic Maxime Du Camp que els llorers de París estaven coberts de merda.

Ara, encara que l’escriptor escriga pour soi, després ha de publicar. El mateix Flaubert, quan va aparèixer Madame Bovary, es va implicar activament en l’edició i la difusió d’aquesta novel·la. En una carta a Josep Garcia Richart, que es negava a publicar els seus poemes, Josep Iborra li recordava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». A més, l’escriptor, encara que escriga pour soi, pressuposa un tipus de lector o altre. Joan Fuster assenyalava en el Diari 1952-1960 que «en general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina». I afegia: «¿Pot ser d’una altra manera?»

A hores d’ara, per a molts escriptors, l’acte d’escriure per a un mateix que reivindicava Flaubert, com a afirmació de la llibertat de la creació literària, s’ha convertit en la depriment realitat d’escriure-només-per-a-un-mateix, que constatava Victor Klemperer en el seu diari. Com ell, tenen la sensació d’escriure en una mena de buit, on no ressona res. La publicació de llibres importants i valuosos a penes produeix cap reacció, cap comentari, llevat, si de cas, de la pura recensió bibliogràfica. Ara es publiquen més llibres, i diuen que hi ha més lectors, però en la pràctica sembla que el públic lector s’ha encollit, i s’ha fragmentat tant, que és com si s’hagués esvaït. Els llibres, ara, tant si es venen com si no, tant si són bons com si són literatura de consum o subliteratura, duren molt poc. Són substituïts al cap de molt poc per uns altres, als quals els passa exactament el mateix. Abans, hi havia la confiança que, una vegada publicat, un llibre podia interessar a alguns lectors, poc nombrosos, segurament, però significatius i suficients. Alguns d’aquests llibres obtenien una repercussió que es prolongava en el temps. Aquesta confiança animava i justificava l’escriptura. I és aquesta confiança la que a hores d’ara ha desaparegut, o gairebé. Potser la literatura ha quedat desplaçada del centre cultural o de la posició que un dia va ocupar. Potser sempre ha estat així i nosaltres ho vivim ara per primera vegada.

E basta. Fins aquí, les notes que he dedicat als diaris de Victor Klemperer —dotze, en total. És una lectura que he espremut a fons, com la Correspondència de Flaubert.

Planiana (145)

Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«La propedèutica de l’apreciació artística», per Joaquim Iborra

L’editorial Obrador Edèndum va publicar l’any 2021 els textos que Gabriel Ferrater va escriure sobre art durant la dècada dels anys cinquanta. Havien estat publicats per Joan Ferraté el 1981, la major part en castellà, tal com havien estat escrits. Josep Batalla, Jordi A. Carbonell i Elena de la Cruz Bergantí són els editors del nou volum. Han optat per traduir al català tots els textos. És una decisió que podrien haver justificat amb moltes raons, excepte la que han triat. Diuen que Ferraté en fa «una edició basada en una capciosa ideologia lingüística» i que la decisió de publicar-los en castellà (en Seix Barral) és «un fet arterosament ocultat pel títol» —Sobre pintura. Per això els editors n’han triat un altre: Sobre l’art de la pintura, títol molt més clar i honest. Afegesc per la meua part que també es veu la mala fe de Ferraté quan va titular Sobre literatura un altre volum amb papers del seu germà. D’altra banda, el nou volum, molt ben presentat, inclou il·lustracions a tot color. Els editors també critiquen Ferraté per no haver fet el mateix i per haver-ho justificat en un «desafortunat paràgraf». Jo també crec que les il·lustracions en un llibre sobre art són molt agradables i útils, fins i tot quan el text sovint no hi fa cap referència explícita, com és el cas, o quan es mostren pintures datades trenta anys després de les comentades en el text, com ara en la ressenya sobre Antonio Gonzalo Lindín.

Llegir novel·les policíaques

Fa temps que no llegesc cap novel·la policíaca. Abans, fa anys, en llegia sovint i de tant en tant en posava alguna com a llibre de lectura als meus alumnes de l’institut. Encara tinc en un prestatge de la meua biblioteca unes quantes novel·les de La Cua de Palla, que m’havia triat, mig oblidades. Com és que he perdut aquest fil? Coses de l’edat?

Simenon és una altra cosa, sobretot les anomenades novel·les dures. En les del comissari Maigret, les intrigues de les són fluixes i la resolució de l’enigma inicial precipitat i poc convincent, però es llegeixen bé, perquè Simenon té encant, que és una qualitat impagable en un escriptor. De tant en tant, hi torne, igual que faig amb Pla. És un hàbit que el pas del temps no ha esmussat gens. De les novel·les policíaques, parlant en general, m’impacienta la intriga, massa artificiosa, que sempre, o gairebé, es resol d’una manera decebedora. O l’abundància de clixés, com és habitual en qualsevol subgènere novel·lístic. No puc deixar de pensar que això també passa en la majoria de les novel·les tout court. Que no pateixen dels mateixos mals que els diversos subgèneres? Per això n’hi ha tan poques que valguen la pena.

Josep Iborra explicava amb precisió, en un passatge del Diari 1965-1977, el mecanisme del procediment: «Les novel·les policíaques dolentes comencen complicant excessivament les coses i acaben —no podia ser d’altra manera— simplificant-les excessivament. Per contra, les bones novel·les, comencen simplificant-les i acaben complicant-les. Solució complexa d’un problema plantejat clarament. La novel·la policíaca pressuposa que el món és petit, que és, com sol dir-se, “un mocador”. L’assassí, per exemple, es troba entre uns quants personatges que tenen alguna relació amb la víctima. L’assassí entra aviat en escena, com un sospitós entre els altres sospitosos. Només falta saber que és ell, l’assassí. Un món tancat. Primer, trobar l’assassí és pràcticament impossible. Aviat esdevé massa fàcil: l’assassí entra de seguida en el trencaclosques.»

Omne animal post historiam criminalem triste, escrivia Victor Klemperer al començament d’una de les entrades dels seus diaris. I afegia que «el final d’una novel·la policíaca és sempre tan vacu i insubstancial que un s’irrita profundament per la dilapidació emocional durant la lectura precedent.» Potser, parlar de «dilapidació emocional» és una mica excessiu, quan l’únic que hi ha és el desig de distreure’s una mica, sense calfar-se el cap. L’inconvenient és que en la majoria dels casos, com deia Flaubert, les distraccions no distreuen. Les distraccions, o allò que la gent sol anomenar «distraccions». També deia que el repòs no el descansava, perquè després havia de fer un esforç suplementari per a reprendre el treball. Mal negoci. Pot passar, simplement, que ja no ens distreu el que abans ens distreia, com ara les novel·les policíaques.

Josep Iborra, en un altre passatge del Diari reivindicava amb enyorança el pur element de distracció en la literatura: «L’actitud envers la literatura ha esdevingut massa seriosa, i això, potser, ha estat fatal per a ella. Porgar la literatura del seu element de distracció és privar-la d’un dels seus sucs essencials. I no només la literatura s’ha deteriorat, sinó que la nostra sensibilitat s’ha empobrit d’uns registres que havien constituït la sensibilitat d’Occident. El romanticisme hi va introduir el dolor i després la literatura s’ha convertit en una operació d’anestèsia. És clar que la literatura, així, ha esdevingut un vast pla d’exploració. Però se n’ha evacuat la distracció, que ha quedat desplaçada i arraconada en els subproductes de la literatura, com ara la novel·la policíaca o d’aventures. Quan un escriptor seriós o un lector seriós vol distreure’s, agafa alguna d’aquestes obres “per desengreixar”. Amb això reconeix que no pot trobar la distracció en les seues lectures habituals de caràcter literari. Distreure’s, passar l’estona és una cosa que la literatura ja no li pot oferir. El mal és que aquest fet ni tan sols és assenyalat i estudiat. Sembla tan natural i evident que no s’hi veu, ni que siga per a deixar constància d’un fenomenal trauma, que “donne à penser”.»

Tinc ganes de tornar a llegir alguna novel·la de La Cua de Palla.

L’abstinència embruta

Amb la guerra va arribar el racionament. Formava part del dia a dia fer-se amb un grapat de creïlles. Alguns aliments havien desaparegut. Els jueus que quedaven a Alemanya no sols havien de fer front a un racionament més estricte per a ells, de caràcter punitiu, sinó a la supressió de moltes coses que encara estaven a l’abast de tots els alemanys «aris». Un dia es decretava que els jueus no podien tenir màquina d’escriure, un altre que no podien tenir telèfon, o cotxe, o una mascota. Cada dia que passava, la corda s’estrenyia una mica més. Amb raó, els esbirros de la Gestapo, quan els feien els registres intimidatoris de rigor, s’exclamaven sarcàstics: «Però com, encara no us heu suïcidat?»

Victor Klemperer constatava l’efecte general que li produïa tot aquest procés amb aquestes paraules: «L’abstinència embruta: ja faça referència al sucre o al cinema, al tabac o a les dones, al pa o al cotxe. Sempre s’està obsessionat, en bruta avidesa, pel que no es té.» Per què l’abstinència embruta? Perquè no deixa pensar en res més; encadena el pensament i el fa esclau, tant si l’abstinència ha estat imposada per les circumstàncies exteriors o autoimposada per la consciència moral de la persona.

En aquest últim cas, és clar, hi ha una solució fàcil, com va constatar Oscar Wilde en una frase que es pot llegir en El retrat de Dorian Gray: «l’única manera d’alliberar-se de la temptació és caure-hi». Es tracta d’anul·lar el desig —en aquest cas la temptació, el desig pecaminós—, per a no pensar-hi, com una manera d’aconseguir la tranquil·litat personal. Per a Wilde, resistir la temptació afeblia l’ànima i l’omplia de desig per allò que s’ha prohibit, mentre que cedir-hi, irònicament, feia desaparèixer el desig, una vegada satisfet. El mot de Wilde és d’una lògica aclaparadora, però pot ser acusat com una mostra d’impudència. Quan es tracta d’argumentar pro domo, no hi ha fre ni aturador. A més, com han assenyalat els moralistes de totes les èpoques, a ningú no se li escapa que la caiguda en la temptació obri la porta a una sèrie de caigudes reiteratives. Però Wilde tenia precedents en aquest punt.

En el context del cristianisme primitiu, especialment entre els grups que es van desviar de l’ortodòxia emergent, hi va haver acusacions de pràctiques sexuals desenfrenades. Una de les sectes més comunament esmentades en aquest sentit són els carpocracians, un grup gnòstic del segle II dC. Se’ls acusava de practicar l’antinomianisme: la creença que, una vegada s’ha aconseguit el coneixement (gnosi) o la salvació, ja no s’està subjecte a la llei moral. Per alguns, això podia significar que els actes considerats pecaminosos en la moralitat convencional no tenien cap impacte en la seua salvació espiritual, i fins i tot podien ser una manera de transcendir la «llei» del món material. En el cas dels carpocracians (segons els seus detractors), això es traduïa en la idea que per a alliberar-se totalment de les limitacions del món material i aconseguir la salvació, calia experimentar-ho tot, incloent-hi el «desenfrenament sexual». Així, en complir tots els desitjos i passions, l’ànima es purificava i es deslligava dels seus lligams terrenals.

Ara, hi havia una altra possibilitat, que no van considerar Wilde ni els carpocracians. La va dur a terme, segons alguns, el filòsof Orígenes, un dels Pares de l’Església. Expeditiu, Oríegenes es va castrar i va fer desaparèixer així la temptació per sempre més. Ja no li calia caure-hi per alliberar-se’n.

Tornem al principi: l’abstinència embruta. Josep Carner, que sabia viure, ho va dir d’una altra manera, més humana i més precisa, en el vers que tanca l’«Epigrama del bell temps»:

Patiren fred i por les nostres esperances,

amb un record de flors incertes entremig;

les danses valen més que no les enyorances;

és la possessió més pura que el desig.

«Els arquitectes del caos», per Joaquim Iborra

En un discurs recent, el president Carles Puigdemont ha parlat dels «manobres de l’esperança, que van a la feina, que posen maons, aixequen parets» i els ha contraposat als «arquitectes del caos». Evidentment, aquesta última expressió no hi té altre paper que el d’una figura retòrica, en què es juxtaposen dos termes contradictoris. Els arquitectes del caos! Pocs oxímorons apleguen paraules de sentit tan irreconciliable. Si al principi hi havia el caos, l’esperit ordenador de Déu arquitecte va dissipar les tenebres. Però aquest veïnatge em fa témer una contaminació dels sentits. Aquests dies estic sensible a perills com aquest, després de llegir La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer. Enric Iborra n’ha fet la ressenya de la traducció catalana, com també una sèrie d’entrades del seu blog a propòsit de les mil sis-centes pàgines dels diaris de Klemperer del període 1933-1945, que s’ha empassat com qui es menja un sandvitx. Jo no he arribat a aquest extrem, però he llegit La llengua del Tercer Reich, «que ve a ser-ne una síntesi». Klemperer parla de moltes coses, entre les quals el desplaçament semàntic que van patir moltes paraules manipulades pels ideòlegs nazis. El cas més notable és el de l’adjectiu «fanàtic», que amb ells va perdre el seu sentit pejoratiu i va adquirir una connotació positiva. En la llista de paraules, esborrona reconèixer-ne moltes d’ús comú en el llenguatge de l’opinió pública d’avui. Per a Klemperer, les paraules «poden ser com dosis minúscules d’arsènic: s’ingereixen sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic».

Els arquitectes del caos! No és una expressió original de Puigdemont, és clar. La seua intenció no ha estat altra que acolorir el discurs amb un efecte que han aprofitat els titulars de totes les cròniques que se n’han fet. No he sabut identificar-ne l’origen, encara que no m’ha sorprès veure-la atribuïda a un assessor de Donald Trump, ni trobar un llibre amb un títol similar dedicat a Adolf Hitler. Tampoc sorprèn l’epítet amb què va ser conegut Albert Speer després de la guerra: l’«arquitecte del diable». El fet és que, en la declaració de Puigdemont, l’arquitecte, emparellat amb el caos, es contraposa als «manobres de l’esperança, que van a la feina, que posen maons, aixequen parets». La paraula «arquitecte» s’allunya, doncs, del seu significat original, com a talent constructiu i organitzador, i s’acosta al seu contrari, el caos. A poc a poc i imperceptiblement, el sentit de l’oxímoron va perdent sentit. L’oxímoron va deixant de ser-ho. Com ha estat possible? Com és possible que el terme «arquitecte», que prové d’una paraula grega que significa «el primer en l’obra», s’opose a «manobre», si l’arquitecte precisament és el primer dels manobres? En un altre context, aquest és el mecanisme que Klemperer descriu. A força de repetir una paraula, una combinació de paraules, una unitat sintàctica, amplificada pels mitjans de comunicació de masses, adopta de manera inconscient un significat tòxic, fins i tot en contra d’alguns dels qui acaben per usar-les mecànicament. Klemperer creu que la llengua pensa i parla per nosaltres, però també que ens deixa al descobert: la llengua no menteix mai i diu el que volem ocultar o el que no ens agrada reconèixer.

Per què costa escriure amb senzillesa?

En una entrada dels seus diaris, Victor Klemperer apunta una reflexió sobre l’estil clàssic en l’escriptura: «Fa algun temps vaig anotar: escriure amb un estil clàssic significa escriure amb senzillesa. No d’una manera afectada, o siga, tampoc amb massa senzillesa, perquè això és afectació. Tampoc apartar-se de l’ús lingüístic de la pròpia època, per exemple, escriure avui en l’alemany de Goethe, perquè això també és afectació. Però tampoc confondre l’ús lingüístic de la pròpia època amb un llenguatge “actual”, perquè tot l’actual demà ja serà antiquat.»

L’afectació és el contrari de la senzillesa, i és molt fàcil de caure en aquella quan la senzillesa esdevé massa premeditada, quan se subratlla massa. La senzillesa, en aquest cas, esdevé una retòrica, com ara en l’estil de Baroja. També seria afectació apartar-se de l’ús lingüístic de la pròpia època. Ara, no cal retrocedir al llenguatge d’èpoques diferents de la nostra, com suggereix Klemperer amb la referència a Goethe. En cada època conviuen diferents estrats lingüístics, que pertanyen a diferents generacions, i diferents estils, lligats a tradicions i àmbits culturals diferents. Segons el punt de referència que prenguem, sempre podrem acusar l’estil d’un autor de poc actual. O de massa actual, en el sentit d’incorrecte i incoherent.

Tot es complica encara més amb el tercer aspecte de la qüestió que esmenta Klemperer: el llenguatge actual d’avui, demà ja serà antiquat, cosa que ens aboca a un quid pro quo. Què assegura la perdurabilitat d’un estil? El que ens semblava acostat a la llengua parlada, per a les generacions de demà pot resultar abstrús i necessitat de tristes notes a peu de pàgina. Tothom acaba esdevenint medieval per a les generacions posteriors, encara que uns més que altres. L’estil clàssic, lligat a la claredat i a la precisió, és potser el que té més possibilitats de perdurar, però això depèn en bona part del que s’haja dit amb aquest estil. Contra el que solen pensar els escriptors literaris, l’estil no és mai, només, una qüestió d’estil.

Escriure amb senzillesa… Sembla que seria la manera «natural», la més immediata i la més fàcil d’escriure. Tanmateix, sol ocórrer justament el contrari. Es cau, com si fos una fatalitat, en l’engolament, en la veu impostada. Costa agafar el to, i és difícil desfer la nebulosa mental que sempre ens acompanya. El que és fàcil és el clixé, tant per a escriure com per a pensar. La nota de Klemperer ens recorda que no tot és bufar i fer ampolles.

Una última observació de Klemperer, que me’l fa pròxim i simpàtic: «De tots els engolaments, el que em resulta més repugnant i obscur és el del moralista i predicador esteticista.»