Avinguda de Blasco Ibáñez de València | Wikimedia Commons
En els seus orígens, el bulevard era un espai urbà guanyat en desmantellar les instal·lacions militars i defensives medievals. Al segle XIX es va accelerar l’obertura d’aquestes noves vies urbanes, amples i sovint amb arbres. La Ringstrasse de Viena serà un model per a tot Europa. A València, en aquest sentit, els carrers de Colom, Xàtiva i Guillem de Castro són un bulevard, perquè són el resultat de l’enderroc de les muralles. Però el terme ens evoca avui, sobretot, els boulevards de París i la seua vida bigarrada de teatres i carnavals. El baró Haussmann en va obrir de nous, que ja no eren vies perimetrals —una ronda—, sinó que travessaven en línia recta densos barris de carrerons i comunicaven punts importants de la ciutat, amb la voluntat de liquidar la pútrida vella ciutat i fer-ne una ciutat moderna.
El bulevard és la creació urbana més original de la ciutat moderna. Va substituir la plaça com a centre de la vida col·lectiva. El bulevard n’era el nou centre, un «centre» que no era tal, que no era un punt de convergència, sinó una línia dinàmica de trànsit i agitació social. Associem el bulevard amb la idea d’una avinguda amb arbres, però no sempre és així. Només podríem concretar que és un vial ample i rectilini, relativament ample i relativament llarg i rectilini. De vegades l’anomenem albereda, gran via, rambla o simplement avinguda. Fora d’això, no sabem què és exactament un bulevard.
Hi ha un tipus de bulevard que va fer fortuna: un vial amb una zona enjardinada en l’eix central longitudinal. És el model que segueixen moltes avingudes. A València, per exemple, la Gran Via, l’avinguda del Regne de València i la de Blasco Ibáñez. Aquesta última és molt ampla (100 metres) i permet un espai central de considerable dimensió, però també avingudes no tan amples, com la del Regne de València (uns 32 metres) accepten un corredor central enjardinat. L’inconvenient que tenen té a veure amb la intensificació del trànsit rodat, el qual provoca l’aïllament d’aquestes zones verdes. A cada costat, una calçada de circulació és una barrera que dissuadeix el ciutadà d’usar-les. De fet, són poc transitades pels vianants, en comparació amb les voreres. Quan algun es decideix a travessar la calçada, es troba emparedat entre dos murs de cotxes, fum i soroll. Més encara: les exigències del trànsit no només aïllen lateralment aquesta zona central sinó que la interrompen longitudinalment cada dos per tres, fins a l’extrem de fer impossible la continuïtat del recorregut. Si el vianant vol continuar pel jardí central, sovint ha de tornar a la vorera per reincorporar-se més endavant, travessant dues vegades la calçada.