Les preferències literàries

Per què les nostres preferències literàries no coincideixen amb les d’altres lectors? No val a dir, d’entrada, que això és així perquè nosaltres preferim la bona literatura, i els altres, la dolenta. No tothom no considera com a dolents els mateixos llibres. Com a dolents o com a bons. Fins i tot, la unanimitat que envolta els soi-disant clàssics indiscutibles és només aparent. Se’ls fa la reverència de rigor —l’homenatge que la hipocresia ret a la virtut—, però la majoria no cau en el radicalisme de llegir-los. L’admiració és condicional: des de la distància. És difícil anar més enllà de constatar que les preferències literàries són diverses. Si de cas, s’imposa una conclusió equànime, que no compromet a res i que dispensa de pensar una mica: les preferències literàries són una qüestió de gustos irreductibles. Tants caps, tants barrets. Conclusió molt equànime, i molt còmoda. Però les preferències dels lectors, igual que el mèrit dels llibres, es poden analitzar i explicar.

No tothom cerca el mateix en un llibre, ni llegeix de la mateixa manera. Ni la mateixa quantitat, un aspecte que és més important del que es pensa. Hi ha lectors esporàdics, com n’hi ha d’habituals i de voraços. Els lectors voraços tenen preferències? En principi, estan disposats a llegir-ho tot, cosa que és impossible en la pràctica. Les preferències literàries es manifesten també d’una manera negativa: hi ha autors i llibres que ni ens agraden ni ens interessen. El lector experimentat sap detectar els seus llibres abans de llegir-los. Amb unes quantes cales en té prou per a saber si valen la pena. Però sovint les «preferències» negatives són, només, ignorància o falta de curiositat. Hi ha lectors que llegeixen tan poc que ni tan sols es pot dir que tinguen preferències.

Ara no m’indignaré santament enfront de la poca lectura. Siguem comprensius. A més de la tradicional aversió a la lletra impresa que caracteritza l’àrea hispànica, cal reconèixer que hi ha activitats més divertides que llegir, si més no per a la major part de la població. Tan divertides, i tan absorbents, que a penes deixen temps per a res més. Cap problema. Sí que planteja un problema, en canvi, un sector que llegeix poc o no gens: el que per la seua professió o activitat hauria de llegir, necessàriament. Pense en els professors, i no sols els de literatura. També en els escriptors, en els crítics, en els membres dels jurats dels premis literaris… La poca lectura, la falta de cultura literària, sol anar acompanyada d’una falta de qualsevol cultura. I això té uns efectes secundaris adversos que van molt més enllà de les preferències personals. Contribueixen a fer que el món literari siga convencional, poc exigent i baix de sostre.

Hi ha llibres que no m’agraden ni m’interessen, però comprenc que puguen agradar i interessar a uns altres. Però n’hi ha que no ho puc entendre de cap de les maneres. Sobretot, la literatura literària, inflada, pretensiosa, avorrida en últim terme, i en primer també. La que es caracteritza, en major o menor grau, com vaig comentar en una entrada anterior, pel didactisme, pel costumisme o per la imaginació gratuïta. O per totes tres característiques alhora. Em costa entendre que alguns lectors s’empassen, de bona fe, llibres d’un avorriment i d’una inutilitat incontestables. Com poden «agradar» a la gent determinats llibres? Digueu-me malpensat, però hi detecte una certa dosi d’hipocresia cultural. El doctor Johnson ho tindria ben clar: tothom menteix!

Com més va més m’adone que les meues preferències literàries a penes coincideixen amb les que són més habituals. Això, és clar, no em suposa cap inconvenient. Només, de vegades, un sentiment d’anacronisme, i d’aïllament, que procure espolsar-me de damunt tan bé com puc.

Flaubert va escriure en un pas de la seua correspondència que «le tempérament est pour beaucoup dans nos prédilections littéraires». Un dels millors assaigs del Diccionari per a ociosos de Fuster, Lectura, confirma l’asseveració de Flaubert. Fuster assenyalava que, contra el que es podria pensar, el lector tendeix a prolongar en els llibres les seues preferències vitals. No s’hi produeix cap mecanisme compensatori.

«Un altre túnel per a València», per Joaquim Iborra

No va poder ser. València no va tenir la seua plaça de les Glòries Valencianes. En el seu lloc, hi van construir un túnel. Però congratulem-nos. Avui vivim en la il·lusió que, si bé no tindrem aquella gran plaça, el túnel de les Grans Vies desapareixerà, com també l’escalèxtric de Giorgeta, i tindrem un gran parc en el cor de la ciutat. Oblidem-nos de la plaça, perquè serà una zona verda molt més extensa. Serà un gran pulmó verd, on ens retrobarem amb la natura. Fins i tot ens han donat a tastar un trosset, per on ja podem passejar. La millora no admet discussió. Qui podria objectar-hi res? Qui podria preferir una altra cosa? Jo, per exemple. D’entrada, el Parc Central no podrà ser completament executat fins que entre en servei la futura Estació Central. Supeditar la resolució d’un problema urbà, que ja ve de lluny, a l’execució d’una gran infraestructura és una manera de diferir-la encara més. D’infraestructures ferroviàries, no en sé un borrall. Jo, en aquesta matèria, el que diga Josep Vicent Boira. Ara bé, hi ha algunes qüestions generals que salten als ulls. En parlaré.

Vista aèria de l’Estació del Nord de València i dels terrenys on es farà l’Estació Central subterrània

Ja es comprèn que travessar una ciutat per sota terra no és un afer fàcil ni barat. Ha d’haver-hi una raó de pes per decidir-s’hi. I n’hi ha una. L’estació del Nord, com moltes que es van construir en les primeres etapes de la història ferroviària, és una estació en cul-de-sac: un gran hangar acull una bateria de vies mortes. Els trens hi arriben i han de canviar de sentit per eixir-ne. Quan el trànsit és intens, això és una dificultat. En canvi, una estació passant no té aquesta limitació. Per aquesta raó, les grans estacions terminals d’avui necessiten transformar-se en estacions passants, si no ho són ja. L’estació del Nord es va fer seguint l’exemple de les grans ciutats europees de la segona meitat del segle XIX. París, Londres, Amsterdam, Berlín, totes les grans capitals havien alçat edificis monumentals. N’eren els edificis més representatius, les catedrals de la ciutat moderna. Només en les capitals hi havia altres edificis tan destacats, com l’Òpera, el Parlament o el Museu. Una ciutat amb una estació construïda segons aquest model era una ciutat important, o aspirava a ser-ho. Els qui hi arribaven tenien el primer contacte enlluernador amb el futur. L’estació era la porta d’entrada al progrés i el símbol de la modernitat. En canvi, les estacions passants eren les dels pobles i les ciutats de segon ordre. Ves per on, les estacions terminals, que aleshores eren el tret característic del desenvolupament econòmic i social, ara en són un obstacle.

Planiana (135)

La pau del mas, el silenci profund, l’atonia absoluta de les coses, que la immobilitat fa com si es veiessin sobre un mirall, produeix una lenta invasió.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«El túnel de les Glòries Valencianes», per Joaquim Iborra

El túnel de les Grans Vies, a València

La gran plaça de les Glòries Valencianes, prevista per Francesc Mora en el Pla de l’Eixample de 1907, va quedar durant dècades sobre el paper. Era impossible fer-la, era impossible connectar les dues Grans Vies, perquè hi havia pel mig la platja de les vies del tren. Com que la qüestió restava enlaire, encara hi havia l’esperança de fer alguna cosa, fins que als anys cinquanta es va prendre una decisió que implicava la renúncia definitiva. Les obres van començar l’any 1957 i el 18 de juliol de 1962 es va obrir parcialment al trànsit un túnel que connectava les Grans Vies per sota de les vies del tren. Va ser una catàstrofe: un túnel amb dos carrils de circulació rodada per cada sentit, acompanyats de dos corredors per a vianants. La calçada per al trànsit ocupa la zona central de les Grans Vies destinada a bulevard, des de la plaça d’Espanya fins a la cruïlla amb l’avinguda del Regne de València. Això fa una longitud de gairebé 1.100 metres, del total de 3.400 metres que mesuren les dues Grans Vies juntes, tal com van ser projectades per Mora. Si sumem els 160 metres del tram comprès entre el carrer Conca i l’avinguda d’Àngel Guimerà, on també les exigències del trànsit van ocupar el centre del vial, tenim que el bulevard central va desaparèixer, o no es va arribar a fer mai, en més d’un terç de les Grans Vies. El túnel mereixeria dir-se de les Glòries Valencianes, per a vergonya i escarni de les generacions futures. Les següents dues imatges seran suficients per apreciar, d’un sol cop de vista, la magnitud de la catàstrofe. En la primera, en una vista aèria, he remarcat en color groc el tram afectat pel túnel:

Alguns països que va revisitar Josep Pla quaranta anys després

El viatge s’acaba, volum 39 de l’Obra Completa de Josep Pla, recull, a més de dos dietaris dels anys 1967 i 1968, que vaig comentar en una entrada anterior, una sèrie de reportatges de quatre viatges que va fer Pla durant els anys seixanta. Encara que l’OC, com sempre, no dóna cap referència sobre l’origen d’aquests escrits, es devien publicar per primera vegada en castellà, a la revista Destino. Els dos primers són El meu primer viatge a Amèrica. Cuba, 1954 i Veneçuela, país de contrastos. 1966. Els altres dos, més extensos, Petit assaig sobre Alemanya i les noves fronteres de l’Europa de l’est. 1968 i Un creuer al nord d’Europa. Juny de 1969, reporten viatges pel nord d’Europa. Petit assaig es basa en les experiències d’un viatge que va fer a Leipzig, aleshores a la República Democràtica Alemanya, acompanyant el seu nebot Frank Keerl, que anava a una fira de maquinària industrial. El creuer pel nord d’Europa va seguir el següent itinerari: Le Havre, Londres, Copenhaguen, Polònia, Riga, Leningrad, Moscou, Estocolm, Hamburg i Berlín, tant l’occidental com l’oriental.

Aquests dos textos són una mena de Cartes de lluny i Cartes de més lluny revisitades, encara que amb un caràcter més informatiu, no tan elaborades literàriament com aquelles. Després de més de quaranta anys, Pla tornava a uns països que havia conegut abans de la segona guerra mundial, durant la dècada dels trenta, i en alguns dels quals havia viscut durant un temps. Com en Cabotatge mediterrani, de tant en tant contrasta el que veu i viu amb el record del que va veure i viure fa quaranta anys, sense adoptar, com fa tothom, perquè és el que toca, una actitud elegíaca.

A Leipzig, mentre badava per la fira, va tenir l’ocasió d’acostar-se a molts comunistes russos. D’entrada, observa que «no es pot negar que han fet força progressos en el vestir», comparant-ho en el record amb aquell primer viatge a Rússia, el 1922: «Quan penso en Karl Radek, que Andreu Nin em presentà a Moscou a la redacció de Pravda, un jueu ros, miop, cabellut, d’una brutor completa, d’una brutor eterna, que li sortia de tots els porus del cos, d’una pudor absoluta i definitiva, el contrast m’ha demostrat els progressos que s’han fet». Però… «no hi ha dubte que els comunistes alemanys d’aquesta República han progressat encara més i van vestits d’una manera perfecta, per al meu gust d’una manera excessiva. El locutor de la televisió nocturna de Leipzig —per posar un exemple— va vestit com un nou ric sud-americà literal, va tan ben vestit que se li coneix que va d’allò més ben vestit, etc., etc.»

Planiana (134)

Figueres és una ciutat en cos de camisa, que sempre sembla que ha acabat de dinar. Girona porta una levita cordada fins a dalt, té una cara verda i sembla que fa tres dies que no ha dinat.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.Planiana: una sèrie de la serp blanca

«La plaça de les Glòries Valencianes», per Joaquim Iborra

Vista aèria de la plaça de les Glòries Valencianes

A València, la plaça de les Glòries Valencianes no existeix. Hi ha un pont amb aquest nom, el que travessa el vell riu des de la Gran Via de Ferran el Catòlic. És més conegut com a pont d’Ademús. Durant alguns anys va ser-ne el nom oficial. Després va recuperar el nom amb què va ser inaugurat l’any 1963: pont de les Glòries Valencianes. En el nomenclàtor de l’Eixample, aleshores, aquest nom era vacant. Estava destinat a una plaça, que no va quallar. Si Barcelona tenia la Gran Via de les Corts Catalanes i la plaça de les Glòries Catalanes, València havia de tenir una avinguda de les Corts Valencianes i una plaça de les Glòries Valencianes. El nostre anticatalanisme, tan nostrat, ho exigeix. I així ha estat: tenim l’avinguda i, si no la plaça, almenys tenim un pont.

A Barcelona, la plaça gairebé homònima és la intersecció dels tres llarguíssims vials que recorren l’Eixample de punta a punta: la Gran Via, alineada amb la quadrícula urbana, i les dues «diagonals», l’anomenada Diagonal i la Meridiana. En la idea de Cerdà, la plaça en qüestió havia de ser el nou centre de la ciutat. Si heu seguit el fil dels articles anteriors us serà fàcil endevinar quina havia de ser la plaça de les Glòries Valencianes: la intersecció de les dues Grans Vies. Ho diu, de passada, Manuel Sanchis Guarner en La ciutat de València.

Però hi havia un problema, sempre el problema. La intersecció es preveia justament on hi havia —on hi ha— les vies del tren. Com hem vist, el ferrocarril va arribar a València abans del primer pla d’Eixample de la ciutat. Els tres primers que es van redactar tenien el mateix obstacle. Què hi van fer? El de 1858, no res. Es va limitar a dibuixar el nou ring emmurallat, que el tren travessaria per on pogués. Déu proveirà!, devien pensar els redactors:

Escriure per a un mateix

Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)

Planiana (133)

Passàvem el temps sota l’ombrera. El blau del mar, la densitat blavissa del cel, enlluernaven; les petites flames de la reverberació del sol fugien sobre la sorra rossa de la platja; les gavines, les orenetes, descrivien, volant, unes corbes silencioses i subtils; si el vent portava un núvol o apareixia una vela lenta, semblava una meravella insòlita —la pura gràcia. La gent, al sol, tenia la carn de color de safrà; les ombres eren liles i violàcies; la pols rutilava i de vegades els penya-segats tenien unes escorrialles morades; la descomposició dels colors de les barques feia una pasta; totes les coses tenien un empastifament lumínic que n’absorbia les formes i el dibuix; els contrallums eren una confusió inextricable; l’aire, en les taques de sol, en els reflexos, vibrava.

Josep Pla, Retrats de passaport (OC, 17)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La «cerdanització» de l’Eixample de Mora, per Joaquim Iborra

En l’Eixample de València o Barcelona, el transeünt és conscient que circula en una malla ortogonal. No vull dir que li preste atenció, sinó que s’orienta en funció d’aquesta retícula. O s’hi perd, perquè tots coneixem les dificultats que pateix el nostre sentit de l’orientació en barris com aquests. A Barcelona, la topografia ajuda el vianant; a València, no, a pesar que aquí l’Eixample és una àrea molt més reduïda. En totes dues ciutats sovint dubtem per quin carrer transitem i sovint hem de fixar-nos en les botigues o altres elements de referència per a recuperar la posició. És un inconvenient d’aquesta planificació. Amb tot, el vianant és conscient de la perpendicularitat dels carrers de l’Eixample. En canvi, no percep la perpendicularitat de les dues Grans Vies de València. Si no contemplem un plànol de la ciutat —i potser tampoc no ens hi fixaríem— és impossible percebre-la, a peu de carrer. La causa és òbvia: la separació visual i física que la platja de les vies del tren hi interposa. Per al vianant que recorre les Grans Vies, per poc que conega la ciutat, és molt més fàcil comprendre que circula per una ronda, al voltant del nucli històric. De fet, les dues Grans Vies són els dos braços d’aquesta ronda, més o menys paral·lela a la primera.

És aquesta combinació de ronda perimetral amb trams perpendiculars que el Pla de 1884 va establir com a tret més característic de la planificació de l’expansió de la ciutat, un tret que vaig descriure com a una originalitat de l’Eixample de València. El Pla de 1907 va beneir aquesta decisió i la va potenciar amb la prolongació de les Grans Vies, en forma de creu. L’orientació del plànol reforçava la intenció:

Pla de l’Eixample de València (Francesc Mora, 1907), amb les dues Grans Vies (roig) i Trànsits (blau)

Acabar de llegir l’Obra Completa de Josep Pla

A hores d’ara he llegit ja la major part dels volums de l’Obra Completa de Josep Pla editada per Destino. Alguns, més d’una vegada. També he llegit algunes de les edicions originals de les obres publicades durant els anys trenta. Incorporades a l’Obra Completa, de vegades han patit mutilacions i censures que les han esguerrat, com és el cas de Relacions (1927), incorporat a La vida amarga (OC 6). L’any passat em vaig fer un propòsit: llegir els volums que encara no he llegit de l’Obra Completa de Destino. No perquè siga necessari, ni per cap afany erudit, sinó simplement pel gust d’acabar alguna cosa del tot en aquesta vida, això que fem tan poques vegades. L’altra raó, la decisiva, és que m’agrada llegir Pla. Vaig repassar el catàleg de l’Obra Completa i vaig anotar-ne els volums que encara tenia per llegir. Són aquests:

Les escales de Llevant (OC 13)

En mar (OC 18)

Un petit món del Pirineu (OC 27)

Direcció Lisboa (OC 28)

Tres guies (OC 30)

Les Amèriques (OC 34)

Itàlia i el Mediterrani (OC 37)

Escrits empordanesos (OC 38)

El viatge s’acaba (OC 39)

Cròniques parlamentàries (OC 40, 41 i 42)

Dotze volums, doncs, pendents de lectura. Em vaig posar de seguida a la «feina». Al novembre vaig llegir En mar (OC 18), que recull les cròniques periodístiques de cinc viatges marítims fets com a col·laborador de Destino, algunes vegades a bord de petroliers. D’aquests cinc viatges, en destacaria sobretot Cabotatge mediterrani, crònica d’un viatge, la primavera de 1956, des de Barcelona fins a Grècia, resseguint la costa. Pla hi barreja les vivències de la ruta amb l’evocació d’uns països que va conèixer de jove. Aquest llibre, com que no es va publicar d’entrada de manera independent, va quedar submergit i ignorat en el magma de l’Obra Completa, però és una petita meravella, del millor Pla, i una bona porta d’entrada per a qualsevol que vulga començar a llegir-lo. El 1991 es va publicar com a volum independent i des del 2018 n’hi ha edició en labutxaca.

«Insomni», un poema de Salvador Ortells

Després de l’aparició, ara fa deu anys, d’Els mots ferits, Salvador Ortells ha tornat a publicar un altre llibre de poesia: Insomni, LXII Premi Ausiàs March de Gandia. En uns versos d’aquesta obra hi podem llegir una al·lusió a aquests deu anys de silenci i, alhora, una declaració d’intencions:

Escollir el silenci no és sempre evasió,

També pot ser recerca, viatge, retorn, èxode

cap a una nova veu que renaix i s’eleva

a través dels batecs volcànics dels meus morts.

Dividit en vuit parts —des de la mitjanit fins a l’alba, passant per les sis hores de la matinada—, Insomni és un llarg soliloqui en alexandrins amb passatges en prosa, que manté una continuïtat gairebé narrativa. És un poema, no un recull de poemes, ni, com se’n sol dir, un poemari, paraula cursi i pedant, que deteste.

En la ressenya que vaig publicar d’Els mots ferits, assenyalava que aquest llibre començava com si fos el relat d’un itinerari, inquiet i angoixat, en què la poesia representa una via per aconseguir una vida més lúcida i més plena. Insomni m’ha semblat una evolució, més madura, tant en la forma com en alguns dels motius temàtics, d’aquell primer llibre. Mentre el llegia, recordava el vers al·lucinat del vell Ausiàs: «Lo jorn ha por de perdre sa claror.» La nit, quan no és negada pel son, és l’espai de la incertesa i la inquietud, quan «aixequen el vol els neguits que m’habiten» i l’estranyesa de viure «aguditza l’insomni», entretallat per caigudes en un son breu, agitat pels somnis. Els passatges en prosa, que s’alternen amb els versos, representen «les estones disperses que el son i els somnis conquereixen a una nit d’insomni», com explica l’autor en l’epíleg que ha redactat per a aquest llibre.

«Com orientar la ciutat en un plànol», per Joaquim Iborra

 

No hi ha dubte que els redactors del Pla de l’Eixample de València de l’any 1884 consideraren fonamental la decisió de fer perpendiculars les dues Grans Vies. D’entrada, l’orientació de la ciutat en el plànol demostra que n’eren conscients: van dibuixar una Gran Via paral·lela al marge horitzontal del paper i l’altra paral·lela al marge vertical; tots els carrers de les trames ortogonals associades es dibuixaren, conseqüentment, amb aquesta doble orientació. En la següent reproducció del plànol original, he remarcat en color roig les dues Grans Vies:

Tradicionalment, com vam explicar en un altre lloc, els mapes de les ciutats es representaven amb el riu en la part inferior, com en el plànol del pare Tosca, tantes vegades reproduït. El riu —o la mar— era el fonament i la raó de ser de la vida urbana. A partir del segle XVIII es va adoptar la convenció d’orientar-los amb el nord geogràfic apuntant cap a la part superior del plànol. Avui, és la norma en els mapes de les ciutats. Aquesta és una pràctica «científica», asèptica, però amaga la idea que es té de la ciutat representada o bé estalvia la pena de fer-se’n una. O simplement dissimula que no se’n té cap.

Planiana (132)

Cal eliminar el guix i el cartó mastegat de les circumvolucions cerebrals.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«L’originalitat de l’Eixample de València», un article de Joaquim Iborra

En l’article que ha publicat avui en La Veu del País Valencià, Joaquim Iborra repassa els tres primers plans per a l’eixample de la ciutat de València, redactats per tres generacions successives d’arquitectes. L’eix més important del primer Eixample era el carrer de Ciril Amorós, que per aquesta raó pot ser considerat el carrer germinal de la València moderna. El segon Pla va assumir aquelles determinacions urbanes germinals i va replicar el traçat del carrer de Ciril Amorós encara una mica més lluny de la ciutat històrica. Aquest segon pla, del 1884, hi va introduir una novetat sorprenent: si bé les dues Grans Vies mantenen el caràcter de ronda o circumval·lació entorn del nucli urbà històric, l’angle recte entre elles permet l’acoblament de les trames ortogonals articulades per cada una. Amb aquesta maniobra amb l’escaire i el cartabó, l’Eixample de València se situava conceptualment entre els eixamples de Viena i Barcelona, com una mena de síntesi entre tots dos. El tercer pla, del 1907, va reconèixer la virtualitat d’aquella proposta. Va ser l’últim episodi fundacional de la València moderna.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: L’originalitat de l’Eixample de València.

Cent anys de l’Editorial Barcino

En el pròleg amb què el crític literari Domènec Guansé encapçalava el seu Abans d’ara (1966), un recull de retrats literaris d’escriptors catalans, rememorava amb detall la vida cultural del període en què se situen els personatges evocats, entre el 1922 i el 1939. Aquesta última data representava la desfeta, el naufragi, la derrota. Però per què considerava el 1922 com l’any liminar de la literatura catalana? Per a Guansé, el 1922 no va ser un any qualsevol, sinó que va marcar «un nou període de la nostra literatura, particularment intens i amb característiques ben pròpies». Moltes coses van començar i van acabar en aquesta data. Josep Carner, ingressat al cos diplomàtic, acabava de deixar Barcelona. D’aleshores ençà només va tornar a Catalunya en comptades vegades i sempre per poc temps. I Eugeni d’Ors, que havia estat defenestrat uns anys abans de la Mancomunitat, s’instal·lava definitivament a Madrid.

El periodisme va ser un dels gèneres que va prendre més impuls. La Publicidad va passar a redactar-se en català precisament l’any 1922. Va ser com un senyal de partida. La Veu de Catalunya ja no era l’únic diari en llengua catalana, i això, diu Guansé, «la impulsaria, a poc a poc, a superar-se». Un any després va aparèixer la Revista de Catalunya, destinada a l’assaig, a la crítica i als estudis històrics. També aquell any 1922 Francesc Cambó creava la Fundació Bernat Metge, que aspirava a publicar clàssics grecs i llatins en els textos originals acompanyats de la traducció al català. Aquestes versions van contribuir a fixar el llenguatge literari culte. Un parell d’anys després, Josep M. de Casacuberta fundava l’Editorial Barcino, des de la qual va llançar la col·lecció «Els Nostres Clàssics», que posava a l’abast del públic lector la nostra literatura medieval, reservada fins aleshores a erudits i bibliòfils.

Moltes de les realitzacions que es van dur a terme l’any 1922 o entorn d’aquesta data, perduren fins als nostres dies, com ara la Fundació Bernat Metge. O l’editorial Barcino, que enguany ha fet cent anys. Per a commemorar aquest fet, la Fundació Carulla li dedicat la Nadala que publica cada any: 100 anys de l’Editorial Barcino.

Les Nadales de la Fundació Carulla es publiquen des de l’any 1967. Més de mig segle després constitueixen un conjunt d’escrits que ofereixen una panoràmica molt diversa, de gran qualitat, de la cultura catalana, no sols de la literatura. Un exemple: la Nadala del 1972, en commemoració dels 500 anys del primer llibre imprès en català, reproduïa, entre altres, assaigs de Jordi Rubió, Pere Bohigas o Joan Oliver, i un dels assaigs més brillants que va escriure Joan Fuster, L’aventura del llibre català. Consultant o llegint les Nadales de la Fundació Carulla, el lector hi trobarà una varietat d’escrits, gairebé enciclopèdica, sobre la cultura catalana d’aquests últims cent anys.

L’última Nadala, la del 2023, inclou vint-i-set articles inèdits de periodistes, escriptors, historiadors, lingüistes, filòlegs i experts en estudis literaris que tracten alguns dels moments clau de la història de l’Editorial Barcino i dels darrers cent anys de la història editorial del país. Està organitzada en quatre blocs: Passat (1924-1970), Transició (1970-2003), Present (2003-2024) i Futur (2024…). En el primer, hi trobem un detallat assaig de Jordi Casassas sobre el món editorial català entre el 1924 i el 1939. També, dos retrats de l’homenot Josep M. de Casacuberta, a cura de Faust Ripoll i Miquel Desclot respectivament, o una entrevista amb Jordi de Casacuberta, nebot del fundador de l’editorial. En els altres blocs es presenten les altres col·leccions de l’Editorial Barcino, des de la fundacional «Els nostres clàssics» fins a l’actual «Tast de clàssics» dedicada a difondre entre un públic ampli els clàssics medievals en versions al català actual. O la col·lecció «Imprescindibles», que està publicant una tria d’obres clau de la literatura catalana en edicions solvents i confortables. I moltes altres qüestions: la lectura dels clàssics a les aules del segle XXI, el patrimoni literari dramàtic català, els clàssics en el món digital…

La Nadala es tanca amb un text d’Àlex Susanna, recentment desaparegut: Barcino o la voluntat de ser. Susanna hi destacava que «la feina que ha desenvolupat l’Editorial Barcino durant aquest seu primer segle de vida ha estat tan enlluernadora com necessària: hi ha poques editorials de qui es pugui dir una cosa semblant». I concloïa: «en els temps més difícils i dissortats de la nostra història va haver-hi una elit de filòlegs i una ment clarivident que van fer possible un projecte editorial que, vist en perspectiva, va ser una autèntica estructura d’estat avant la lettre: llarga vida a la Barcino!»

(publicat en Blog de l'Escola de Llibreria)