Planiana (146)

El casament d’un hereu ric amb una pubilla rica pot produir un patrimoni de terra considerable. Com que a la població (generalment parlant) existeix un cert interès crematístic, els hereus busquen les pubilles, i les pubilles busquen els hereus, per donar, probablement, a la seva casa fonamentació de real seguretat i consistència. Imaginativament parlant, no hi deu haver res més agradable que la nit de nuvis d’un hereu ric i una pubilla rica. L’endemà, ja probablement és una altra cosa… però un dia és un dia!

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Escriure per a un mateix

Portar un diari va ser una mena de taula de salvació per a Victor Klemperer durant els anys del nazisme. El diari es va convertir per a ell en una disciplina que l’ajudava a mantenir un equilibri personal i a no cedir a la desesperació. Però era perillós. Si la Gestapo l’hagués descobert, hauria estat la sentència de mort del seu autor. També posava en perill molts dels seus amics i coneguts que hi apareixien esmentats. El pitjor és que hi havia moments en què no li trobava sentit. Per a què escriure’l? L’havia de mantenir secret i ni tan sols podia pensar en una publicació pòstuma. El destí més probable, gairebé inevitable, d’aquells manuscrits era la destrucció. I per a qui escrivia? En una entrada del 1937, anotava: «em falta l’estímul exterior, aquest escriure-només-per-a-un-mateix és una cosa depriment.»

Molt abans que Victor Klemperer escrivís aquesta anotació, Flaubert, en una carta a Louise Colet, havia enunciat com una consigna que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue du violon». Perquè la posteritat, deia, canvia sovint de parer i és gairebé una norma que no hi ha cap turpitud que no haja estat aplaudida, «ni de sot qui n’ait passé pour un grand homme, ni de grand homme qu’on n’ait comparé à un crétin». Uns anys més tard, insistia en la mateixa idea en una carta a Mlle Leroyer de Chantepie. Comentant-li els grans esforços que li suposava la redacció de Salambô, li assegurava que malgrat tot aquesta obra «n’aura aucun succès dans le public». I concloïa: «N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.»

Per a Flaubert, escriure per a un mateix implicava una concepció de la literatura com a finalitat en si mateixa, amb una independència radical de qualsevol expectativa externa. No feia concessions a trames comercials o a formes estereotipades per a satisfer el públic, cosa que alliberava l’autor de la responsabilitat de transmetre un missatge concret i li permetia explorar temes i personatges complexos, ignorant les consideracions de la moralitat imperant. Si l’objectiu no és vendre llibres ni obtenir l’aprovació massiva del públic lector, l’escriptor pot seguir els seus propis impulsos creatius, explorar temes impopulars o arriscats, i adoptar estils que no són immediatament accessibles. Naturalment, hi havia un preu a pagar: l’aïllament de l’artista i la incomprensió del públic. Però Flaubert ho tenia clar. Una vegada va dir al seu amic Maxime Du Camp que els llorers de París estaven coberts de merda.

Ara, encara que l’escriptor escriga pour soi, després ha de publicar. El mateix Flaubert, quan va aparèixer Madame Bovary, es va implicar activament en l’edició i la difusió d’aquesta novel·la. En una carta a Josep Garcia Richart, que es negava a publicar els seus poemes, Josep Iborra li recordava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». A més, l’escriptor, encara que escriga pour soi, pressuposa un tipus de lector o altre. Joan Fuster assenyalava en el Diari 1952-1960 que «en general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina». I afegia: «¿Pot ser d’una altra manera?»

A hores d’ara, per a molts escriptors, l’acte d’escriure per a un mateix que reivindicava Flaubert, com a afirmació de la llibertat de la creació literària, s’ha convertit en la depriment realitat d’escriure-només-per-a-un-mateix, que constatava Victor Klemperer en el seu diari. Com ell, tenen la sensació d’escriure en una mena de buit, on no ressona res. La publicació de llibres importants i valuosos a penes produeix cap reacció, cap comentari, llevat, si de cas, de la pura recensió bibliogràfica. Ara es publiquen més llibres, i diuen que hi ha més lectors, però en la pràctica sembla que el públic lector s’ha encollit, i s’ha fragmentat tant, que és com si s’hagués esvaït. Els llibres, ara, tant si es venen com si no, tant si són bons com si són literatura de consum o subliteratura, duren molt poc. Són substituïts al cap de molt poc per uns altres, als quals els passa exactament el mateix. Abans, hi havia la confiança que, una vegada publicat, un llibre podia interessar a alguns lectors, poc nombrosos, segurament, però significatius i suficients. Alguns d’aquests llibres obtenien una repercussió que es prolongava en el temps. Aquesta confiança animava i justificava l’escriptura. I és aquesta confiança la que a hores d’ara ha desaparegut, o gairebé. Potser la literatura ha quedat desplaçada del centre cultural o de la posició que un dia va ocupar. Potser sempre ha estat així i nosaltres ho vivim ara per primera vegada.

E basta. Fins aquí, les notes que he dedicat als diaris de Victor Klemperer —dotze, en total. És una lectura que he espremut a fons, com la Correspondència de Flaubert.

Planiana (145)

Olot és la capital de la Garrotxa. Molt bé. Per molts anys.

Josep Pla, Un petit món del Pirineu (OC, 27)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«La propedèutica de l’apreciació artística», per Joaquim Iborra

L’editorial Obrador Edèndum va publicar l’any 2021 els textos que Gabriel Ferrater va escriure sobre art durant la dècada dels anys cinquanta. Havien estat publicats per Joan Ferraté el 1981, la major part en castellà, tal com havien estat escrits. Josep Batalla, Jordi A. Carbonell i Elena de la Cruz Bergantí són els editors del nou volum. Han optat per traduir al català tots els textos. És una decisió que podrien haver justificat amb moltes raons, excepte la que han triat. Diuen que Ferraté en fa «una edició basada en una capciosa ideologia lingüística» i que la decisió de publicar-los en castellà (en Seix Barral) és «un fet arterosament ocultat pel títol» —Sobre pintura. Per això els editors n’han triat un altre: Sobre l’art de la pintura, títol molt més clar i honest. Afegesc per la meua part que també es veu la mala fe de Ferraté quan va titular Sobre literatura un altre volum amb papers del seu germà. D’altra banda, el nou volum, molt ben presentat, inclou il·lustracions a tot color. Els editors també critiquen Ferraté per no haver fet el mateix i per haver-ho justificat en un «desafortunat paràgraf». Jo també crec que les il·lustracions en un llibre sobre art són molt agradables i útils, fins i tot quan el text sovint no hi fa cap referència explícita, com és el cas, o quan es mostren pintures datades trenta anys després de les comentades en el text, com ara en la ressenya sobre Antonio Gonzalo Lindín.

Llegir novel·les policíaques

Fa temps que no llegesc cap novel·la policíaca. Abans, fa anys, en llegia sovint i de tant en tant en posava alguna com a llibre de lectura als meus alumnes de l’institut. Encara tinc en un prestatge de la meua biblioteca unes quantes novel·les de La Cua de Palla, que m’havia triat, mig oblidades. Com és que he perdut aquest fil? Coses de l’edat?

Simenon és una altra cosa, sobretot les anomenades novel·les dures. En les del comissari Maigret, les intrigues de les són fluixes i la resolució de l’enigma inicial precipitat i poc convincent, però es llegeixen bé, perquè Simenon té encant, que és una qualitat impagable en un escriptor. De tant en tant, hi torne, igual que faig amb Pla. És un hàbit que el pas del temps no ha esmussat gens. De les novel·les policíaques, parlant en general, m’impacienta la intriga, massa artificiosa, que sempre, o gairebé, es resol d’una manera decebedora. O l’abundància de clixés, com és habitual en qualsevol subgènere novel·lístic. No puc deixar de pensar que això també passa en la majoria de les novel·les tout court. Que no pateixen dels mateixos mals que els diversos subgèneres? Per això n’hi ha tan poques que valguen la pena.

Josep Iborra explicava amb precisió, en un passatge del Diari 1965-1977, el mecanisme del procediment: «Les novel·les policíaques dolentes comencen complicant excessivament les coses i acaben —no podia ser d’altra manera— simplificant-les excessivament. Per contra, les bones novel·les, comencen simplificant-les i acaben complicant-les. Solució complexa d’un problema plantejat clarament. La novel·la policíaca pressuposa que el món és petit, que és, com sol dir-se, “un mocador”. L’assassí, per exemple, es troba entre uns quants personatges que tenen alguna relació amb la víctima. L’assassí entra aviat en escena, com un sospitós entre els altres sospitosos. Només falta saber que és ell, l’assassí. Un món tancat. Primer, trobar l’assassí és pràcticament impossible. Aviat esdevé massa fàcil: l’assassí entra de seguida en el trencaclosques.»

Omne animal post historiam criminalem triste, escrivia Victor Klemperer al començament d’una de les entrades dels seus diaris. I afegia que «el final d’una novel·la policíaca és sempre tan vacu i insubstancial que un s’irrita profundament per la dilapidació emocional durant la lectura precedent.» Potser, parlar de «dilapidació emocional» és una mica excessiu, quan l’únic que hi ha és el desig de distreure’s una mica, sense calfar-se el cap. L’inconvenient és que en la majoria dels casos, com deia Flaubert, les distraccions no distreuen. Les distraccions, o allò que la gent sol anomenar «distraccions». També deia que el repòs no el descansava, perquè després havia de fer un esforç suplementari per a reprendre el treball. Mal negoci. Pot passar, simplement, que ja no ens distreu el que abans ens distreia, com ara les novel·les policíaques.

Josep Iborra, en un altre passatge del Diari reivindicava amb enyorança el pur element de distracció en la literatura: «L’actitud envers la literatura ha esdevingut massa seriosa, i això, potser, ha estat fatal per a ella. Porgar la literatura del seu element de distracció és privar-la d’un dels seus sucs essencials. I no només la literatura s’ha deteriorat, sinó que la nostra sensibilitat s’ha empobrit d’uns registres que havien constituït la sensibilitat d’Occident. El romanticisme hi va introduir el dolor i després la literatura s’ha convertit en una operació d’anestèsia. És clar que la literatura, així, ha esdevingut un vast pla d’exploració. Però se n’ha evacuat la distracció, que ha quedat desplaçada i arraconada en els subproductes de la literatura, com ara la novel·la policíaca o d’aventures. Quan un escriptor seriós o un lector seriós vol distreure’s, agafa alguna d’aquestes obres “per desengreixar”. Amb això reconeix que no pot trobar la distracció en les seues lectures habituals de caràcter literari. Distreure’s, passar l’estona és una cosa que la literatura ja no li pot oferir. El mal és que aquest fet ni tan sols és assenyalat i estudiat. Sembla tan natural i evident que no s’hi veu, ni que siga per a deixar constància d’un fenomenal trauma, que “donne à penser”.»

Tinc ganes de tornar a llegir alguna novel·la de La Cua de Palla.

L’abstinència embruta

Amb la guerra va arribar el racionament. Formava part del dia a dia fer-se amb un grapat de creïlles. Alguns aliments havien desaparegut. Els jueus que quedaven a Alemanya no sols havien de fer front a un racionament més estricte per a ells, de caràcter punitiu, sinó a la supressió de moltes coses que encara estaven a l’abast de tots els alemanys «aris». Un dia es decretava que els jueus no podien tenir màquina d’escriure, un altre que no podien tenir telèfon, o cotxe, o una mascota. Cada dia que passava, la corda s’estrenyia una mica més. Amb raó, els esbirros de la Gestapo, quan els feien els registres intimidatoris de rigor, s’exclamaven sarcàstics: «Però com, encara no us heu suïcidat?»

Victor Klemperer constatava l’efecte general que li produïa tot aquest procés amb aquestes paraules: «L’abstinència embruta: ja faça referència al sucre o al cinema, al tabac o a les dones, al pa o al cotxe. Sempre s’està obsessionat, en bruta avidesa, pel que no es té.» Per què l’abstinència embruta? Perquè no deixa pensar en res més; encadena el pensament i el fa esclau, tant si l’abstinència ha estat imposada per les circumstàncies exteriors o autoimposada per la consciència moral de la persona.

En aquest últim cas, és clar, hi ha una solució fàcil, com va constatar Oscar Wilde en una frase que es pot llegir en El retrat de Dorian Gray: «l’única manera d’alliberar-se de la temptació és caure-hi». Es tracta d’anul·lar el desig —en aquest cas la temptació, el desig pecaminós—, per a no pensar-hi, com una manera d’aconseguir la tranquil·litat personal. Per a Wilde, resistir la temptació afeblia l’ànima i l’omplia de desig per allò que s’ha prohibit, mentre que cedir-hi, irònicament, feia desaparèixer el desig, una vegada satisfet. El mot de Wilde és d’una lògica aclaparadora, però pot ser acusat com una mostra d’impudència. Quan es tracta d’argumentar pro domo, no hi ha fre ni aturador. A més, com han assenyalat els moralistes de totes les èpoques, a ningú no se li escapa que la caiguda en la temptació obri la porta a una sèrie de caigudes reiteratives. Però Wilde tenia precedents en aquest punt.

En el context del cristianisme primitiu, especialment entre els grups que es van desviar de l’ortodòxia emergent, hi va haver acusacions de pràctiques sexuals desenfrenades. Una de les sectes més comunament esmentades en aquest sentit són els carpocracians, un grup gnòstic del segle II dC. Se’ls acusava de practicar l’antinomianisme: la creença que, una vegada s’ha aconseguit el coneixement (gnosi) o la salvació, ja no s’està subjecte a la llei moral. Per alguns, això podia significar que els actes considerats pecaminosos en la moralitat convencional no tenien cap impacte en la seua salvació espiritual, i fins i tot podien ser una manera de transcendir la «llei» del món material. En el cas dels carpocracians (segons els seus detractors), això es traduïa en la idea que per a alliberar-se totalment de les limitacions del món material i aconseguir la salvació, calia experimentar-ho tot, incloent-hi el «desenfrenament sexual». Així, en complir tots els desitjos i passions, l’ànima es purificava i es deslligava dels seus lligams terrenals.

Ara, hi havia una altra possibilitat, que no van considerar Wilde ni els carpocracians. La va dur a terme, segons alguns, el filòsof Orígenes, un dels Pares de l’Església. Expeditiu, Oríegenes es va castrar i va fer desaparèixer així la temptació per sempre més. Ja no li calia caure-hi per alliberar-se’n.

Tornem al principi: l’abstinència embruta. Josep Carner, que sabia viure, ho va dir d’una altra manera, més humana i més precisa, en el vers que tanca l’«Epigrama del bell temps»:

Patiren fred i por les nostres esperances,

amb un record de flors incertes entremig;

les danses valen més que no les enyorances;

és la possessió més pura que el desig.

«Els arquitectes del caos», per Joaquim Iborra

En un discurs recent, el president Carles Puigdemont ha parlat dels «manobres de l’esperança, que van a la feina, que posen maons, aixequen parets» i els ha contraposat als «arquitectes del caos». Evidentment, aquesta última expressió no hi té altre paper que el d’una figura retòrica, en què es juxtaposen dos termes contradictoris. Els arquitectes del caos! Pocs oxímorons apleguen paraules de sentit tan irreconciliable. Si al principi hi havia el caos, l’esperit ordenador de Déu arquitecte va dissipar les tenebres. Però aquest veïnatge em fa témer una contaminació dels sentits. Aquests dies estic sensible a perills com aquest, després de llegir La llengua del Tercer Reich, de Victor Klemperer. Enric Iborra n’ha fet la ressenya de la traducció catalana, com també una sèrie d’entrades del seu blog a propòsit de les mil sis-centes pàgines dels diaris de Klemperer del període 1933-1945, que s’ha empassat com qui es menja un sandvitx. Jo no he arribat a aquest extrem, però he llegit La llengua del Tercer Reich, «que ve a ser-ne una síntesi». Klemperer parla de moltes coses, entre les quals el desplaçament semàntic que van patir moltes paraules manipulades pels ideòlegs nazis. El cas més notable és el de l’adjectiu «fanàtic», que amb ells va perdre el seu sentit pejoratiu i va adquirir una connotació positiva. En la llista de paraules, esborrona reconèixer-ne moltes d’ús comú en el llenguatge de l’opinió pública d’avui. Per a Klemperer, les paraules «poden ser com dosis minúscules d’arsènic: s’ingereixen sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic».

Els arquitectes del caos! No és una expressió original de Puigdemont, és clar. La seua intenció no ha estat altra que acolorir el discurs amb un efecte que han aprofitat els titulars de totes les cròniques que se n’han fet. No he sabut identificar-ne l’origen, encara que no m’ha sorprès veure-la atribuïda a un assessor de Donald Trump, ni trobar un llibre amb un títol similar dedicat a Adolf Hitler. Tampoc sorprèn l’epítet amb què va ser conegut Albert Speer després de la guerra: l’«arquitecte del diable». El fet és que, en la declaració de Puigdemont, l’arquitecte, emparellat amb el caos, es contraposa als «manobres de l’esperança, que van a la feina, que posen maons, aixequen parets». La paraula «arquitecte» s’allunya, doncs, del seu significat original, com a talent constructiu i organitzador, i s’acosta al seu contrari, el caos. A poc a poc i imperceptiblement, el sentit de l’oxímoron va perdent sentit. L’oxímoron va deixant de ser-ho. Com ha estat possible? Com és possible que el terme «arquitecte», que prové d’una paraula grega que significa «el primer en l’obra», s’opose a «manobre», si l’arquitecte precisament és el primer dels manobres? En un altre context, aquest és el mecanisme que Klemperer descriu. A força de repetir una paraula, una combinació de paraules, una unitat sintàctica, amplificada pels mitjans de comunicació de masses, adopta de manera inconscient un significat tòxic, fins i tot en contra d’alguns dels qui acaben per usar-les mecànicament. Klemperer creu que la llengua pensa i parla per nosaltres, però també que ens deixa al descobert: la llengua no menteix mai i diu el que volem ocultar o el que no ens agrada reconèixer.

Per què costa escriure amb senzillesa?

En una entrada dels seus diaris, Victor Klemperer apunta una reflexió sobre l’estil clàssic en l’escriptura: «Fa algun temps vaig anotar: escriure amb un estil clàssic significa escriure amb senzillesa. No d’una manera afectada, o siga, tampoc amb massa senzillesa, perquè això és afectació. Tampoc apartar-se de l’ús lingüístic de la pròpia època, per exemple, escriure avui en l’alemany de Goethe, perquè això també és afectació. Però tampoc confondre l’ús lingüístic de la pròpia època amb un llenguatge “actual”, perquè tot l’actual demà ja serà antiquat.»

L’afectació és el contrari de la senzillesa, i és molt fàcil de caure en aquella quan la senzillesa esdevé massa premeditada, quan se subratlla massa. La senzillesa, en aquest cas, esdevé una retòrica, com ara en l’estil de Baroja. També seria afectació apartar-se de l’ús lingüístic de la pròpia època. Ara, no cal retrocedir al llenguatge d’èpoques diferents de la nostra, com suggereix Klemperer amb la referència a Goethe. En cada època conviuen diferents estrats lingüístics, que pertanyen a diferents generacions, i diferents estils, lligats a tradicions i àmbits culturals diferents. Segons el punt de referència que prenguem, sempre podrem acusar l’estil d’un autor de poc actual. O de massa actual, en el sentit d’incorrecte i incoherent.

Tot es complica encara més amb el tercer aspecte de la qüestió que esmenta Klemperer: el llenguatge actual d’avui, demà ja serà antiquat, cosa que ens aboca a un quid pro quo. Què assegura la perdurabilitat d’un estil? El que ens semblava acostat a la llengua parlada, per a les generacions de demà pot resultar abstrús i necessitat de tristes notes a peu de pàgina. Tothom acaba esdevenint medieval per a les generacions posteriors, encara que uns més que altres. L’estil clàssic, lligat a la claredat i a la precisió, és potser el que té més possibilitats de perdurar, però això depèn en bona part del que s’haja dit amb aquest estil. Contra el que solen pensar els escriptors literaris, l’estil no és mai, només, una qüestió d’estil.

Escriure amb senzillesa… Sembla que seria la manera «natural», la més immediata i la més fàcil d’escriure. Tanmateix, sol ocórrer justament el contrari. Es cau, com si fos una fatalitat, en l’engolament, en la veu impostada. Costa agafar el to, i és difícil desfer la nebulosa mental que sempre ens acompanya. El que és fàcil és el clixé, tant per a escriure com per a pensar. La nota de Klemperer ens recorda que no tot és bufar i fer ampolles.

Una última observació de Klemperer, que me’l fa pròxim i simpàtic: «De tots els engolaments, el que em resulta més repugnant i obscur és el del moralista i predicador esteticista.»

The uncertain glory of an April day

En un passatge dels seus diaris, Victor Klemperer anota: «d’alguna cèlebre novel·la (quina?) francesa se’m va quedar gravada aquesta frase catòlica: “Le leurre éternel du printemps.” [L’engany etern de la primavera.] Me l’he repetida moltes vegades, però mai no m’ha perseguit tant com ara.»

Cada vegada li costava més fer-se esperances. Quan li arribava la notícia d’alguna derrota militar dels nazis, es deia que potser sobreviuria, a pesar de tot. Però s’ho deia gairebé d’esma, sense convicció. No deixava de ser una esperança enganyosa, un esquer o un parany: un leurre, que només enganya a qui es vol enganyar. La frase citada per Klemperer té l’aire d’una sentència proverbial de caràcter apodíctic: «l’engany etern de la primavera», perquè tot el que neix està destinat a morir, de manera sobtada o amb una degradació prèvia.

La citació d’aquesta frase, que no coneixia, em va picar la curiositat. En quina novel·la francesa, cèlebre a més a més, hi apareixia? Vaig recórrer, com se sol fer en aquests casos, a Google. Debades. El xatbot d’intel·ligència artificial em deia que «no s’ha pogut trobar la novel·la francesa que conté la frase “Le leurre éternel du printemps” amb la informació disponible. Podria ser que la frase no sigui exacta, que no sigui d’una novel·la molt coneguda o que la cerca no hagi estat prou específica». Vaig provar amb uns altres xatbots d’IA, amb el mateix resultat. Aquesta vegada, la llei del mínim esforç em va fallar. Reconec que em vaig quedar una mica despagat.

Me’n vaig consolar de seguida, perquè «Le leurre éternel du printemps» em va recordar aquell vers de Shakespeare, tan bonic, «the uncertain glory of an April day», que pronuncia Proteu en l’escena tercera del primer acte d’Els dos cavallers de Verona, quan llegeix una carta que li ha enviat Júlia, la seua enamorada:

O, how this spring of love resembleth

The uncertain glory of an April day,

Which now shows all the beauty of the sun,

And by and by a cloud takes all away.

Sagarra tradueix així aquests versos: «Oh, com s’assembla, aquest amor en brot, / a aquell dia abrilenc de gràcia incerta / que ara, amb la llum del sol, net es desperta / i ara ve un núvol i s’ho emporta tot!»

A diferència de la sentència francesa, tan desolada, el vers de Shakespeare no parla d’engany, sinó de glòria. Aquesta, sens dubte, és incerta, però no ineluctable com l’éternel que acompanya leurre. Finalment, el vers de Shakespeare no esmenta la primavera, sinó un dia d’abril. És més concret, i per això mateix més precís, més gràfic i suggestiu.

La cosa no va acabar aquí. A la memòria de qualsevol lector habitual li agrada jugar i fer saltirons. De la mateixa manera que «le leurre éternel du printemps» em va recordar «the uncertain glory of an April day», el vers de Shakespeare va fer el mateix amb un altre d’Eliot, el que obri The Waste Land:

April is the cruellest month, breeding,

Lilacs out of the dead land, mixing

Memory and desire

La traducció d’aquests versos és més problemàtica que la dels que he citat de Shakespeare. Potser la més efectiva que se n’ha fet al català és la d’Agustí Bartra: «El més cruel dels mesos és l’abril: engendra / lilàs que broten de la terra morta, / mescla records i anhels.» (He d’advertir que no conec la traducció de Neus Nadal, publicada per Lleonard Muntaner.)

Ara, la semblança entre el vers de Shakespeare i el d’Eliot és només aparent, un caprici de la memòria del lector. Eliot, escrivint en els anys depressius que van seguir la primera guerra mundial, presenta un abril que és cruel perquè desperta la memòria i el desig en una terra eixorca. Impossible fer-se il·lusions. Una mica més avall, a partir del cinquè vers, llegim que «L’hivern ens escalfà cobrint la terra / Amb neu oblidadissa, / Nodrint un xic de vida amb secs tubèrculs». L’hivern, amb la seua «neu oblidadissa», oferia una mena de calidesa i oblit, mentre que l’abril força a enfrontar-se amb una realitat que no ofereix cap motiu d’esperança. La promesa de vida de la primavera l’únic que aconsegueix és pertorbar, inútilment, el repòs i la immobilitat. Ja anava bé així.

Rapidesa i lentitud dels canvis històrics

Klemperer estava convençut que el règim de Hitler cauria, que no duraria gaire, però que ni ell ni els seus no ho veurien. En el seu cas concret es va equivocar, però només perquè l’atzar va jugar a favor. Gràcies al bombardeig de Dresden, que va destruir la ciutat i on va morir tanta gent, ell i la seua dona es van salvar. Per un pèl, però es van salvar.

El convenciment que Hitler cauria però que ell, Victor Klemperer, cauria abans, l’obsedia i esdevé un motiu de reflexió recurrent en moltes entrades dels seus diaris. En una d’elles escriu: «l’evolució històrica necessita més temps del que té un individu. I jo tem la fama d’invencible de Hitler». En una altra, afegeix: «l’equilibri històric no serveix de consol a l’individu. Tot tarda massa». Aquest motiu apareix també en alguns dels drames de Bertolt Brecht: el socialisme s’imposarà, però mentrestant… Fins a quin punt la victòria final compensarà tots els patiments i opressions anteriors? Brecht, en el fons, crec que dubtava fins i tot de la «victòria final». Havia viscut el desastre de la revolució alemanya del 1918, un fet que, en part, va facilitar l’ascens del nazisme al poder.

Unes pàgines més endavant, Klemperer insisteix: «cada vegada tinc més la impressió que falta molt poc per al final. Però… viurem nosaltres aquest final?» Aquesta sensació que tot va molt de pressa i, al mateix temps, massa lentament, reflecteix una falta de sincronització entre les persones concretes, com a individus, i l’època en què viuen. El tempo de cada un és diferent i aboca al desfasament, a l’anacronisme o a la sensació de caure de cul entre dues cadires. També, la sensació d’empantanegament, de bloqueig, i, alhora, la d’acceleració sobtada que ens pren a contrapeu i ens deixa fora de joc.

Klemperer encara anota un altre aspecte d’aquesta problemàtica: la incapacitat de la memòria per a fixar tot el que s’ha viscut. Ho atribuïa al fet d’estar inundats de present. Deia que la sensació de temps desapareix, perquè s’està massa carregat de present.

«Joan de Joanes, comparat amb ell mateix», per Joaquim Iborra

El Museu de Belles Arts de València ha inaugurat una sala dedicada al pintor Joan de Joanes. Hi ha aplegat una vintena d’obres, la major part de les quals ja hi eren exposades, encara que no en aquest nou espai monogràfic. D’altres s’hi han afegit ara. Anna Moner ens ho ha contat en un article publicat recentment a Diari La Veu. També ens ha explicat alguns aspectes formals d’una de les pintures més destacades de la col·lecció, Les noces místiques del Venerable Anyés, amb un comentari i un vídeo. La notícia és important, almenys per a mi, i he corregut a fer una visita inexcusable.

En la nova sala, a més de la taula mencionada, també hi ha un Ecce Homo, una Santa Cena i dues versions del Salvador Eucarístic, a primera vista molt semblants. La comparació és temptadora, perquè pot posar en relleu aspectes més difícils d’apreciar en aquestes pintures si les contemplem per separat. Ara les tenim en la mateixa sala, encara que no una al costat de l’altra, sinó en parets oposades, cosa que m’ha obligat a fer unes quantes anades i vingudes. Una de les dues taules del Salvador Eucarístic procedeix del convent de sant Francesc de València. L’altra, del convent de sant Domènec:

Les lectures de Victor Klemperer

A més d’estendre acta dels fets de cada dia, d’aquells fets minúsculs que escapen a la mirada a posteriori de l’historiador, Victor Klemperer va fer servir els seus diaris com una taula de salvació per no afonar-se en la depressió i en la desesperança, i també com una manera de mantenir una activitat intel·lectual, encara que tot semblés sense sentit. Perquè per a Klemperer no tenia massa sentit. Estava convençut que el règim nazi s’enfonsaria, però que ell no viuria aquest final. De tota manera, amb sentit o sense, era manera de combatre l’embrutiment a què el sotmetia el règim nazi.

Cada vegada li resultava més difícil aconseguir llibres, però anotava i comentava tot el que aconseguia llegir. A més de llibres i documents dels dirigents nazis, com ara Goebbels, Rosenberg o el mateix Hitler, que pensava fer servir per al seu estudi sobre la llengua del Tercer Reich, una de les primeres lectures que esmenta és una biografia de Stefan Zweig, Maria Antonieta, que considera «el millor llibre de Zweig». Jo l’he llegit enguany en la traducció catalana de Ramon Farrés, publicada per La Segona Perifèria. Si no el millor, n’és un dels millors. Poc després, llegeix Josep i els seus germans, de Thomas Mann, una de les lectures importants que tinc pendents de fa temps. M’estic esperant a finals d’enguany, en què apareixerà una traducció al català d’aquesta tetralogia a cura de Ramon Monton, editada per Comanegra. Tot un esdeveniment.

Una altra lectura: Fontamara, d’Ignazio Silone, que es pot llegir també en català en una traducció de Joan Fuster, encara que Joan Francesc Mira afirma que en realitat la va traduir ell. Potser Fuster «només» la va pentinar, que bona falta li devia fer. Aquesta novel·la la vaig llegir durant l’adolescència i en tinc un record molt viu. Klemperer també va llegir durant aquests anys Guerra i pau, i una novel·la de Hans Fallada, Llop entre llops, sobre el temps de la inflació alemanya. Edicions de 1984 ha publicat, traduïdes al català, sis novel·les de Fallada. Un altre autor que tinc pendent. No em puc girar de feina!

Una altra novel·la d’un rus: Oblómov, de Gontxarov. També la podem llegir en català, traduïda per Josep M. Güell, encara que haureu de recórrer a les llibreries de vell o a una biblioteca. No hi ha excusa. Oblómov és el personatge prototípic de la desídia i la indolència. Un personatge universal, doncs, de totes les èpoques. El 1943, quan ja havia passat els seixanta, Klemperer llegeix per primera vegada Els Budenbrook de Thomas Mann. Ell mateix se sorprèn de no haver llegit abans aquesta novel·la. Jo també me’n sorprenc.

Un llibre que no coneixia de res: Childhood in Exile, de Shmarya Levin (1867-1935), el primer volum de l’autobiografia d’un activista sionista, que va emigrar a Palestina el 1924. Klemperer comenta sobre aquest llibre: «per primera vegada m’adone que el sionisme és humanisme.» Llegeix també L’Estat dels jueus, de Theodor Herzl, «amb sentiments contradictoris». I un llibre d’un altre autor jueu, que m’agradaria llegir: l’autobiografia de Simon Dubnov (1860-1941), autor d’una Història del poble jueu en deu volums. Va ser assassinat el 1941 per un guàrdia letó. Tinc la referència bibliogràfica de l’edició en anglès d’aquest llibre (Simon Dubnov, The Book of Life: Memoirs and Reflections. Translated by Dianne Sattinger. Edited by Ben Nathans and Viktor Kelnor. University of Wisconsin Press), però no he pogut localitzar-ne fins ara cap exemplar.

Demà dijous es presenta a Benifairó de la Valldigna «Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

La llengua del Tercer Reich (Els diaris de Victor Klemperer)

A banda del report dels esdeveniments diaris, de tot el que feia i observava, hi ha dos motius especialment insistits en els diaris de Victor Klemperer. D’una banda, l’obsessió pel que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que passava i el grau de penetració de la ideologia nazi. De l’altra, el convenciment que aquesta ideologia s’introduïa en la gent per mitjà d’un ús peculiar de la llengua. Els seus diaris estan plens d’observacions sobre la retòrica nazi i sobre el grau en què aquesta retòrica afectava la parla de tothom.

El resultat en forma de llibre va aparèixer aviat. El 1947 va publicar, a la República Democràtica Alemanya, La llengua del Tercer Reich, que podem llegir en català. Amb el temps, se’n van vendre a les dues Alemanyes més de quatre-cents mil exemplars. Elke Fröhlich, en l’epíleg a l’edició alemanya, reproduït també en la catalana, assenyala que «l’autor no volia que aquest llibre s’entengués com una aportació lingüística, sinó com un llibre de vivències». La llengua del Tercer Reich, a més de no ser una monografia acadèmica, manté una relació molt estreta amb els diaris. Klemperer en va extreure moltes pàgines i les va utilitzar per escriure tots els capítols, enriquint-los amb reflexions, records i anècdotes. Qui no tinga temps o ganes de llegir les més de mil sis-centes pàgines dels diaris del període 1933-1945, pot recórrer a La llengua del Tercer Reich, que ve a ser-ne una síntesi. És un llibre molt instructiu, ple de coses i d’observacions, que es llegeix molt bé.

Klemperer sosté que el nazisme s’introduïa a la carn i la sang de les masses, més que per mitjà del contingut dels discursos i de la propaganda, per l’ús de les paraules individuals, les frases fetes i les formes sintàctiques, que s’imposaven repetint-les milers de vegades fins que eren adoptades de manera mecànica i inconscient. Remarcava que el dístic de Schiller sobre el «llenguatge culte que escriu i pensa per tu» se sol interpretar de manera purament estètica, inofensiva, però que «el llenguatge no només escriu i pensa per mi, sinó que també guia les meves emocions, controla la meva ànima com més naturalment i inconscientment m’hi entrego. I si el llenguatge culte s’ha format a partir d’elements tòxics o si s'ha convertit en portador de substàncies tòxiques? Les paraules poden ser com dosis minúscules d’arsènic: s’ingereixen sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic».

L’únic que atacava en públic el règim de Franco sense estar borratxo

Ell era el centre de la tertúlia de Fuster. Era el més vital i extrovertit de tots quatre, cosa que es traduïa, entre altres coses, en la manera com concebia i practicava l’amistat. Ell era l’home d’acció, un dels qui més va contribuir a donar forma política al valencianisme durant el franquisme i qui menys se’n va beneficiar personalment. Coneixia el País Valencià com ningú.

Josep Pla, el 1972, en una escala que va fer a Gandia, li va dir al meu pare, mirant Ventura: «Quina vitalitat, eh?, aquest home, quina vitalitat!». Ho conta Josep Iborra en el Diari 1965-1977. L’escriptor Manuel Vicent en va fer un retrat sintètic i revelador en Tranvía a la Malvarrosa. En aquesta novel·la, que ha estat traduïda al català per Miquel Alberola i publicada per Austrohongaresa de Vapors, Manuel Vicent conta com va conèixer, el 1956, Vicent Ventura: «A la residència vivia Josep Iborra, un intel·lectual molt intel·ligent que sempre estava constipat. Un d’aquells dies de gener Iborra em va prometre que una nit em duria a la tertúlia que Vicent Ventura tenia al Kansas, un café antic situat al cantó de la plaça de la Reina amb el carrer de la Pau. […] No vaig aconseguir que em dedicara una sola paraula aquella nit; així i tot em sentia orgullós d’haver-lo conegut perquè va ser el primer personatge que vaig sentir en públic atacar el règim de Franco sense estar borratxo.»

Enguany es commemora el centenari del naixement de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 – València, 1998). Fins ara, s’han fet diversos actes —taules redones i conferències— i s’han publicat alguns llibres. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat Vicent Ventura. Una vida per la llibertat, de Francesc Pérez Moragón. A través d’una llarga introducció, un àlbum de fotos de més de cinquanta pàgines i una extensa relació d’articles, l’autor reconstrueix la memòria fotogràfica del periodista i polític valencià. L’editorial Afers ha publicat un volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida, a cura d’Adolf Beltran: Paraules d'un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993. Finalment, en la col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, ha aparegut L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, un text inèdit de Vicent Ventura amb un pròleg de Francesc Bayarri. El mecanoscrit, que es trobava a l’arxiu que conservava una neboda de Ventura, Anna Aguilar, el va descobrir Francesc Pérez Moragón i ara està dipositat a la Biblioteca Valenciana. Redactat quan arrencava la dècada dels vuitanta, potser en els primers mesos del 1982, aquest llibre va ser un encàrrec perquè Ventura posés per escrit la seua visió del valencianisme polític dels anys seixanta i setanta. Però no es va publicar mai. Sembla que no va fer el pes als qui l’havien encarregat. Com explica Francesc Bayarri, «un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries».

La vida és bella (Els diaris de Victor Klemperer)

Un dels atractius dels diaris de Victor Klemperer és que acaben bé: l’autor i la seua dona van sobreviure al nazisme. Això és un motiu de satisfacció per als lectors decents, que són la majoria. Només que parlar de happy end després d’un desastre tan gran, resulta una mica sarcàstic. Victor Klemperer va sobreviure, en primer lloc, gràcies a estar casat amb una dona «ària», que es va negar a divorciar-se malgrat les pressions del règim nazi. Però com tants altres supervivents de la Devastació es va salvar perquè va tenir sort. En el seu cas, la fortuna es va manifestar amb el bombardeig que va arrasar Dresden entre el 13 i el 15 de febrer de 1945. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort, doncs. Molta sort. Igual que els diaris. Amagats i custodiats a casa d’una amiga de la seua dona, que no va ser tocada per les bombes, es van salvar també.

Durant la seua errància per arribar al territori controlat pels nord-americans, Klemperer va experimentar una de les impressions més fortes del seu viatge en veure, en un poble anomenat Aichac, «a la plaça principal, al costat de l’antiga porta de la ciutat, penjant d’un pal que és tal alt com ho eren els dels nazis, tan gran i amb tanta tela com l’ensenya de la creu gammada, amb barres blanques i roges i estrelles daurades sobre fons blau, la bandera dels Estats Units». Els soldats nord-americans el van sorprendre per la seua manca de marcialitat: muntats als seus Jeeps, anaven «indolents i de bon humor, repantigats; per alguna part penja sempre negligentment una cama». Els russos eren una mica diferents. Klemperer anota en un pas que les experiències «que fins ara havia tingut amb els russos es compaginaven mal amb la llibertat personal i la seguretat». En un altre, un transeünt li «descriu els russos com me’ls han descrit abans i després tantes vegades: quan no han begut són gairebé sempre bona gent; borratxos, unes males bèsties. Saquejos, robatoris de rellotges i joies, violacions, cosa freqüent».

Així i tot, Klemperer encara tenia por i se sentia insegur per la seua condició de jueu. Finalment, no va tenir més remei que acudir a una comandància de policia per regularitzar la seua documentació personal. Una jove d’aspecte cent per cent ari el va atendre. Klemperer li va dir amb un fil de veu i amb poques paraules qui era, i li va presentar el passaport. Immediatament, va ser rebut amb una cortesia radiant: somriures, reverències, Herr Professor per ací, Herr Professor per allà, que si li feia falta ajuda econòmica, que si tenia un allotjament decent. Herr Professor! Era clar que la truita havia girat del tot.