«Una posta o la pregària dels ateus», de Jèssica Roca

Una posta o la pregària dels ateus, de Jèssica Roca, publicada en règim d’autoedició, no és una novel·la, com els seus dos llibres anteriors, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca i «Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca), sinó una sèrie d’instantànies. De vegades, semblen poemes en prosa; d’altres, entrades d’un dietari sense dates. Quan vaig llegir L’administrativa, una de les seues novel·les, vaig assenyalar que el seu interès i atractiu «no s’han de cercar en una intriga o en la construcció d’un teixit de referències simbòliques, sinó en la representació de la realitat quotidiana en un moment social i històric determinat, la més difícil de captar, perquè es dóna per suposada. I perquè, sembla, no hi passa res». El lector retrobarà aquesta voluntat d’ancorar l’escriptura en la representació literària de la vida quotidiana en Una posta o la pregària dels ateus. Com declara l’autora en un dels textos d’aquest llibre, «amb la literatura hi ha molts hi ha molts que perden el tacte amb la realitat, entre la creació i qui la crea, i això és el que no vull.»

Els escrits recollits en Una posta o la pregària dels ateus inclouen nombrosos fets i accions que tothom reconeixerà com a «quotidians»: tallar-se els cabells, sortir a córrer o fer un pastís, però n’hi ha d’altres no tan característics, que donen profunditat i relleu a la vida de cada dia. Sobretot, la sensació d’estranyesa que suscita, cosa que dóna una tensió particular a l’escriptura de Jèssica Roca. De vegades, en un «no-lloc», l’estranyesa sorgeix perquè «hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre de Munch». O és la conseqüència d’haver tingut un somni, que no es pot encaixar en la vida de vigília. Més sovint, és produïda per la consciència del pas del temps. Es manifesta, per exemple, en trobar uns escrits oblidats, que reapareixen, de sobte, des del fons d’un arxiu virtual: «hi ha alguna cosa d’estranyesa en aquells escrits. Són pensaments esvaïts d’una vida esvaïda. Mai els podràs atrapar. Ni ho vols, per això els vas abandonar.» En Darwin, el mar i la meva vida, un dels escrits més punyents del llibre, Jèssica Roca relaciona els canvis del paisatge i de l’espai urbà amb els de la seua vida personal. En una escala barrada hi troba una metàfora de la seua vida. La sensació d’estranyesa es retroba, fins i tot, en la pròpia casa: «ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d’estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedat, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se’m passa.»

Editorial Afers publicarà el meu pròxim llibre: «La vida somnàmbula»

Ara ja ho puc dir: Editorial Afers publicarà el meu pròxim llibre. Segurament, si tot va com està previst, apareixerà durant el primer trimestre del 2026 amb el títol de La vida somnàmbula. Aquesta setmana Vicent Olmos me n’ha enviat les primeres galerades.

Crec que aquest llibre és el més personal que he escrit fins ara, no sols perquè conté alguns passatges de caràcter més o menys autobiogràfic, sinó, sobretot, perquè hi tracte alguns dels motius que més em preocupen des de fa temps: en què consisteix escriure bé? Què diferencia els bons llibres del ranxo? També, els conflictes de simultaneïtat o d’encavalcament, i els que es produeixen a causa de desfasaments o de falta de sincronització, tant personals com col·lectius, que il·lustre i comente a partir d’algunes novel·les de la literatura italiana, com El Gattopardo i Els virreis. O la relació entre creació literària i crítica literària. Per què Joan Fuster i Lionel Trilling rebutjaven de ser considerats com a crítics literaris? Per què The Secret Sharer de Joseph Conrad era la narració preferida de Trilling?

Més motius encara: la relació conflictiva amb els records, les relectures, la biblioteca en flames que reclamava Boulez com a forma d’encarar-se amb l’acumulació cultural, la lletra morta, el destí de les biblioteques personals, el concepte de realisme moral, els malentesos que produeixen els elogis, la relació tòpica de la intel·ligència amb el pessimisme, la diferència entre resignació i acceptació, alguns tics lingüístics que deteste, com ara l’ús i abús de l’expressió d’alguna manera, la correspondència de Flaubert, que es pot considerar una enciclopèdia de la literatura, la contraposició entre grans autors i autors menors, Gramsci…

La vida somnàmbula no és un dietari ni un recull d’assaigs miscel·lanis. Encara que està formada per una sèrie de textos de diferent extensió, que es poden llegir de manera autònoma, es troben estretament relacionats: encavalcats i encadenats. De fet, troben el seu sentit complet fent-ne una lectura seguida. La divisió en paràgrafs i la separació dels diferents textos per una línia en blanc, són només convencions tipogràfiques per fer la lectura més còmoda, sense patir més del compte. He intentat aconseguir un text continu, com un sol bloc, a pesar de suprimir moltes idees intermèdies i de no fer sempre evidents les transicions entre els diferents temes tractats.

—I per què es diu La vida somnàmbula?

Ai! Això només es pot saber, si de cas, llegint el llibre.

Jocs acadèmics

Cultura literària i resiliència al País Valencià, coordinat per Dari Escandell Maestre, recull tretze estudis sobre les formes en què es manifesta la capacitat de resiliència en diverses manifestacions de la literatura catalana al País Valencià. Dari Escandell, que ha redactat el prefaci que encapçala el volum, defineix des de les primeres línies el concepte de resiliència com «la capacitat de reconstruir l’equilibri emocional o identitari després d’un esdeveniment traumàtic o advers, personal o, per extensió, col·lectiu», a diferència de la simple resistència, que seria la facultat de les persones de suportar o resistir pressions. L’objectiu d’aquest volum monogràfic, continua Escandell, «és fer un repàs per la manera, o les maneres, si m’ho permeteu, en què es manifesta aquesta capacitat de resiliència en la construcció identitària contemporània del País Valencià, a través de la literatura, i en diàleg amb altres expressions culturals».

Per poc que hi pensem, el terme resiliència resulta una mica problemàtic, i encara més si intentem aplicar-lo a la producció literària, per molt que, segons Escandell, aquest concepte «s’instaura en l’àmbit humanístic, atenent paràmetres científics». Deixem de banda això dels «paràmetres científics», que sembla un acudit. El fet és que alguns dels autors que han participat en aquest volum, rebutgen o entenen el terme en diferents sentits. Així, Vicent Flor, que signa l’estudi Dominació i resistència cultural en el camp de la creació literària al País Valencià, assenyala que «m’he estimat fer servir el concepte de resistència, d’ús més freqüent en les ciències socials, que el de resiliència, d’ús més escàs». A més, contra Escandell, considera que «la resistència seria una resposta més activa i potser més política, i la resiliència, més passiva, més d’adaptació i superació».

Maria Lacueva, en Gènere, llengua i nació sota el franquisme, en canvi, no troba cap problema en la subtilesa semàntica que aporta resiliència a resistència. Constata que autores com ara Beatriu Civera i Carmelina Sánchez-Cutillas «van mostrar una actitud resilient i van ser capaces d’articular un seguit de discursos al voltant de les dones valencianes molt allunyats de la versió que oferia el Movimiento». D’altra banda, van expressar «la seua resistència al model de dona valenciana que s’estava imposant a través de les publicacions periòdiques». David Peidró, més espavilat, adverteix en Resistència en la llengua - una revolta sobre «l’optimisme que la paraula arrecera», amb l’efecte secundari no desitjat d’«acabar positivitzant tàcitament les agressions».

«Assaig sobre la vellesa», de Tobies Grimaltos, un assaig digne d’aquest nom

La Rochefoucauld va observar en una de les seues màximes que «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». Això ens passa també quan entrem en la vellesa, malgrat totes les experiències i tota la saviesa —és un dir— acumulades de les edats anteriors. La vellesa ens aboca a noves perplexitats i noves inquietuds. L’adaptació —la readaptació— s’imposa. De més a més, la vellesa presenta una particularitat que la fa més punyent si la comparem amb les altres edats de la vida: és l’última. Si més no en aquesta vall de llàgrimes.

En totes les èpoques, la vellesa ha estat objecte de reflexió de pensadors, artistes i escriptors, i de qualsevol persona. Tothom s’hi troba abocat, o pensa que s’hi trobarà. És llei de vida, es deia abans. La paradoxa és que tothom vol arribar a vell i ningú vol ser-ho. Els qui comencen a fer-se vells, o els qui s’acosten perillosament a la ratlla de la vellesa, fan mans i mànegues per a escamotejar-la. Pensen que fent esport i duent una dieta adequada, i amb algun retoc de cirurgia plàstica, no envelliran ni moriran mai. Ja baixaran del burro.

En fer seixanta-cinc anys, Tobies Grimaltos va començar a escriure Assaig sobre la vellesa, el llibre que ara ha publicat Lletra Impresa Edicions, per «reflexionar sobre aquest període de la vida que, crec, fins i tot avui que la vida s’ha allargat i els seus períodes també, podem anomenar vellesa». Grimaltos adverteix que «l’objecte que concitarà les meues cavil·lacions és la vellesa, però més que no la vellesa en general, serà fonamentalment la meua vellesa: la d’un baró occidental, jubilat, amb un sostre i que cobra una pensió. Sé que, per desgràcia, hi ha classes de vellesa efectives o esperades molt menys afortunades». El seu propòsit no ha estat «fer un tractat sobre la vellesa, sinó indagar, meditar sobre un futur que ara comence i que té, vulgues no vulgues i malgrat tot, les seues especificitats».

Jèssica Roca llegeix i comenta «Escrits d’un literat melòman» de Josep Iborra

Jèssica Roca presentarà el 21 de febrer, en la fira del llibre Llibresants de Barcelona, els Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra. Com una manera de calfar els motors per a aquesta presentació, llegeix i comenta alguns fragments d’aquest llibre al seu canal de youtube i al seu blog (la bústia groga). Us deixe aquí el vídeo que ha penjat avui:

Planiana (152)

A mesura que la vida va passant i us trobeu en la vellesa, aquesta cosa tan estranya que tenim en el cos, anomenada la pròstata, agafa una importància incomprensible. En el procés d’evolució d’aquest òrgan —o d’involució—, de vegades m’ha arribat de veure rajar una aixeta, i immediatament he sentit unes ganes d’orinar indispensables i fatídiques. D’entrada, el primer moviment és d’incomprensió. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’anomena pedantescament la intel·ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos —de la fatiga de tota la matèria— és a dir: l’entrada en la vellesa, fins i tot quan la persona no està aclaparada per cap malaltia específica. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Fer el paper de vell és una cosa diferent, terriblement grotesca.

De vegades em pregunto si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Tot són ones», de Josep Piera

Una part important de la producció literària de Josep Piera està formada pels articles que ha publicat en revistes i diaris. Tot són ones (Editorial Afers), recopila una part d’aquesta vasta producció —més de set-cents títols des del 1972—, seleccionada i ordenada per Ramon Ramon. Una part d’aquests articles són cròniques o reportatges de viatges culturals, van aparèixer al setmanari El Temps; la resta, d’extensió més breu, procedeixen de Levante-EMV.

Superant la dispersió que comporta l’escriptura en la premsa periòdica, els diferents textos d’aquest volum s’han presentat en cinc blocs temàtics. Tots cinc comparteixen el motiu de la mediterraneïtat, entesa en el sentit físic, cultural i humà. La mediterraneïtat, que no la Mediterrània, és potser més un sentiment que no un concepte clarament definit. De fet, Piera no diu que és mediterrani, sinó que se’n sent. Els sentiments tenen sempre un punt inefable i s’han de respectar.

Piera, que es defineix com «un home del sud a qui la fredor excessiva espanta», parla d’«una manera de viure, l’etern desig de pau i llibertat del món mediterrani». Això, «l’etern desig de pau i llibertat del món mediterrani» està molt bé. Llàstima que no siga gaire exacte. En un altre pas, declara, exaltat, que «nosaltres ens sentim i sabem fills d’aquesta antiga mar-mare entre terres. Per això proposem la Cultura i no la Ignorància com a forma civil de convivència», majúscules emfàtiques incloses. Piera l’encerta més en un text sobre Marràqueix, quan assenyala que «la meua simpatia per aquest món prové d’aquesta proximitat exòtica i excitant, proximitat que m’aporta tant la flor del taronger —una flor urbana a Marràqueix— com la fortor de palla podrida d’uns bons bonyigos».

Mediterraneïtat o sentiment d’identitat mediterrània a banda, Tot són ones es pot llegir com un calidoscopi del conjunt d’experiències personals que han donat forma al món literari de Josep Piera. És un dels seus principals atractius. Maria Josep Escrivà, en el pròleg, excel·lent, que ha escrit per a aquest volum, compara els escrits recollits a unes «ones concèntriques que s’expandeixen i avancen en espiral, des d’un centre on se situa el jo i la seua escriptura».

Planiana (151)

Recordo ara el bosc de faigs que vaig veure a la Baixa Garrotxa, a Finestres, un bosc que semblava una catedral gòtica d’arbres, amb la llum incerta que hi havia dins, tan suau, una llum somniada. A la part de ponent de la vall de Bianya, hi plovia i hi havia molts arbres. L’aigua feia brillar les fulles i creava un ambient de calma i de benestar. El silenci del bosc era total. El cel baix semblava avivar la memòria, us feia pensar en els detalls, us portava a pensar en coses de la vida que en produir-se no havíeu comprès gaire, a pesar dels personals escarafalls, i que ara se us apareixien, molt més complicades i impensables. El recolliment que produeix la pluja, en un espai d’arbres, és un gran al·licient mental. El recolliment, l’atenció, la vivacitat del record, la cura dels detalls, el treball de la imaginació, em semblen, en aquest moment, alguna cosa per no fer l’habitualisme vulgar i insuportable.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Sentir enveja de Gabriel Ferrater

He llegit no fa gaire Papers sobre literatura (2023) de Gabriel Ferrater, que recull, editats per Jordi Cornudella, un conjunt heterogeni de textos de crítica literària. Les conferències sobre literatura catalana ja han estat objecte d’una edició (Curs de literatura catalana contemporània, 2019). A més d’aquest volum que acabe de llegir, està prevista la publicació de dos més: un que aplegarà els articles del diccionari de literatura publicat per Salvat (els publicats en Escritores en tres lenguas, més altres inèdits) i un altre que aplegarà tots els informes de lectura que s’han localitzat (uns quants més dels que es van recollir, en versió castellana, a Noticias de libros). La majoria dels escrits aplegats en Papers sobre literatura ja els coneixia. Els havia llegit a mesura que es van publicar en volums solts. Papers sobre literatura els aplega en un de sol, que fa gairebé sis-centes pàgines, i a més n’hi incorpora d’altres que s’han localitzat recentment, entre els quals les «Notas sobre la poesía de Josep Carner», un assaig de més de setanta pàgines, i el conjunt de textos amb què Gabriel Ferrater va ampliar l’edició en castellà de la Historia de la literatura universal d’Erwin Laaths, rescatats i transcrits per Enric Blanes. Són molt bons. No són uns textos de circumstàncies que es limiten a «ampliar» o farcir un altre text.

M’han interessat particularment els que dedica a Shakespeare. Contenen observacions sorprenents i penetrants, com ara quan Ferrater parla del que anomena la simultaneïtat d’actuació dels diferents nivells de sentit que componen l’univers de cada obra de Shakespeare. Per a Ferrater, «la infalible y avasalladora fuerza de convicción con que estos órdenes de sentido se imponen al lector se deben esencialmente a su simultánea presencia: toda frase de la obra se refiere a todos ellos a la vez; su técnica es siempre superpositiva, nunca yuxtapositiva». O les pàgines admirables que dedica a Enric IV, «la primera gran obra de Shakespeare», «organizada a modo de un sistema de fuerzas morales en estado de equilibrio precario y cambiante». Ferrater destaca en aquesta obra un motiu temàtic que és clau en l’obra dramàtica de Shakespeare: el conflicte o la col·lisió entre els joves i els vells, que de vegades pren la forma més concreta de l’enfrontament entre pares i fills. El drama shakesperià paradigmàtic d’aquest motiu és Romeo i Julieta, però també el retrobem en El rei Lear i en Enric IV. I és un dels motius principals del poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater. Per cert, en el seu comentari d’Enric IV Ferrater no parla de vellesa sinó de senilitat: «entre estos extremos de la senilidad cínica y la juventud destructora», representats per Falstaff i Hotspur respectivament, «se colocan las demás fuerzas del sistema moral de Henry IV».

La lectura d’aquest escrit ha tingut un efecte secundari immediat: m’ha fet venir ganes de tornar a llegir les dues parts d’Enric IV. Ho he fet en la traducció de Sagarra. En acabar la lectura, les ganes no havien desaparegut del tot. Vull llegir-la de nou en anglès. De tant en tant, com una mesura d’higiene elemental, cal llegir un Shakespeare.

Mentre llegia Papers sobre literatura, no podia reprimir un sentiment d’enveja, que no solc experimentar en els escriptors que més admire. Enveja, en primer lloc, de la seua escriptura travada i plena de sorpreses. Una prosa plena de coses: tot el que diu té interès, encara que siga discutible. A Ferrater se li pot aplicar la frase amb què defineix l’estil madur de Josep Carner: «estilo directo y tenso, “todo cosas”, para decirlo con la frase que De Sanctis otorgaba como sumo elogio a un escritor». Enveja, també, del que va constatar amb exactitud Witold Gombrowicz, en una carta que li va enviar: «Vous avez le don, peu fréquent, hélas, de parler d’une façon intéressante des livres et des auteurs.»

Quantes vegades dec haver llegit el seu assaig sobre Nabí?

Planiana (150)

És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confusió prové del tema complicat, s’ha de veure sempre si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l’esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui no res. Si la qüestió prové de l’estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant. Fa seixanta anys, Carles Rahola em digué a Girona: «Jo prefereixo un país d’analfabets que un país de pedants». Aquesta frase m’ha quedat.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Anatole France, Josep Iborra, Josep Pla, Lev Tolstoi

L’altre dia, fullejant llibres a Fan Set, em va cridar l’atenció un volumet d’Anatole France, La vida literaria, que recull una tria, traduïda al castellà, dels seus articles de crítica literària. Anatole France és un nom que em resulta molt familiar. Així i tot, fins ara no n’havia llegit res. Per al meu pare era una referència que tenia en compte. Hi veia el tipus «d’intel·lectual francès de finals del XIX i principis del XX», aquells «escriptors cultes, intel·ligents, educats, bons vivants, com a bons francesos, sociables però individualistes, més emparentats amb Montaigne que amb Pascal, no gens inclinats a una visió ni a un sentiment tràgic de la vida», com es pot llegir en els seus Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la seua Obra literària. Josep Pla va conèixer Anatole France personalment. En un volum de l’Obra Completa, ara no recorde quin, conta la trobada que hi va mantenir una vegada. A qui no va conèixer Josep Pla?

Em vaig emportar el llibre, és clar. A casa, me’l vaig llegir de seguida. Si hagués estat un dels relats de ficció de France, segurament ho hauria deixat córrer. Però fullejant-lo ràpidament a la llibreria havia vist que contenia articles sobre Flaubert, sobre Balzac, sobre el diari dels germans Goncourt… En aquest últim hi he retrobat la mateixa desconfiança que sentia Josep Pla envers el que ell anomenava la literatura d’imaginació, com vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Literatura d’imaginació i literatura d’observació). France assenyalava en aquest article el seu gust com a lector pels diaris, per les memòries, pels llibres de records, i adduïa dues raons per a justificar-la. La primera és que aquests llibres escapen a totes les modes i convencions, mentre que «un poema o una novel·la, per molt bonics que siguen, queden obsolets quan la forma literària en què es van concebre envelleix». En segon lloc, «hi ha una necessitat de veritat en cadascun de nosaltres que ens fa rebutjar les ficcions més belles en determinats moments. Aquest instint és profund». Seria fàcil discutir o rebatre les «raons» exposades per France. No cal.

«La industrialització (pendent) de l’edificació», per Joaquim Iborra

Es parla cada dia més d’industrialització en l’edificació. No és un tema nou en la història de l’arquitectura. El moviment modern sempre el va tenir present. Però el seu interès va ser una derivació, sobretot, estètica. L’arquitectura volia un nou estil per a una època nova, l’era de la màquina. Els arquitectes necessitaven renovar formalment el seu repertori, una vegada repudiat el del llenguatge clàssic, del qual no es van separar mai del tot, ara sotmès a un procés d’abstracció. Le Corbusier va posar com a model els transatlàntics i va llançar eslògans que feien de la màquina un valor positiu. Els arquitectes més avantguardistes assumiren aquesta retòrica mecanicista. En canvi, la seua concepció de l’arquitectura se’n va mantenir al marge, sense mai abandonar l’àmbit de les Belles Arts. El mateix Le Corbusier, que declarava que l’habitatge és «una màquina de viure», definia l’arquitectura com el «joc dels volums sota la llum».

Després de la segona guerra mundial, aquest tema es va concretar prou més. La industrialització ja no era la font d’inspiració d’un nou estil, sinó un sistema de producció que també podia ser aplicat a la construcció. Es va parlar de prefabricació i de seriació, però l’intent no va arribar mai a quallar. Ben al contrari, els arquitectes encara van recaure als anys setanta en fantasies estilístiques com la del high tech del Centre Pompidou, sense cap repercussió en la realitat del sector. La construcció continuava supeditada a uns procediments encara artesanals i els oficis eren els agents fonamentals en l’obra. Pitjor encara: en contradicció amb aquesta situació de fet, s’havia posat en marxa un procés, cada vegada més acusat, d’industrialització de tots els components necessaris per a alçar un edifici. El formigó, l’acer, les finestres, els paviments, els aparells de climatització, les rajoles… tot va començar a ser sotmès a un nivell alt o molt alt d’industrialització. Avui aquest procés ha culminat i no hi ha res en un edifici que no provinga de la indústria. En canvi, el muntatge i assemblatge de tots aquests elements en l’obra es fa encara d’una manera que podem qualificar d’artesanal. Posem l’exemple dels forjats —els planxets, com encara diuen als pobles. Les biguetes, els revoltons, el formigó fresc i la ferralla són prefabricats amb un nivell de qualitat i control impossible fora del taller. Quan tots aquests components arriben a l’obra, s’han de muntar quasi manualment (amb l’ajuda de grues, això sí). De vegades, la bigueta és massa llarga i s’ha de tallar amb radial (o a cops de mall, com sovint les he vist en edificis dels anys seixanta). Altres vegades les biguetes no poden disposar-se paral·leles del tot i cal trencar el revoltó per ajustar-lo a l’espai disponible. O el formigó, en abocar-lo, desplaça les armadures de la seua correcta posició. I encara cal curar el formigó, una vegada iniciat l’enduriment. És quan veiem un operari regar el forjat amb una mànega. Un altre cas és el de l’execució dels barandats, fets amb peces ceràmiques prefabricades amb criteris estrictes de qualitat i tolerància. Després de ser col·locats en obra, seguint la tècnica que ja seguien els romans i els àrabs, arriba el moment d’encastar-hi les instal·lacions, amb el resultat que el barandat queda literalment destrossat. En resum, passen moltes coses en obra i cap ni una millora la qualitat dels seus components industrialitzats, sinó tot el contrari. Aquesta situació «diglòssica», en què conviuen dues concepcions del procés constructiu incompatibles, s’arrossega ja des de fa dècades, sense una perspectiva de solució.

«Exhumació», una novel·la de Salvador Vendrell

Amb una mica de retard, he llegit Exhumació, la novel·la que Salvador Vendrell va publicar el 2022. Amb ella continuava i aprofundia Quan truquen de matinada, la seua primera novel·la, que vaig ressenyar en aquest blog. L’acció d’Exhumació també està centrada a Sueca, encara que amb moltes referències, velades o explícites, a altres pobles i llocs de la Ribera Baixa. I hi ha les anades i vingudes, contínues, a la ciutat de València. I la presència del paisatge de la marjal, aquest paisatge que «canvia unes quantes vegades a l’any».

Cronològicament, l’acció està situada gairebé en el mateix moment en què Vendrell la va escriure: quan el president Ximo Puig va avançar les eleccions que van donar lloc al segon govern del Botànic. Aquest presentisme està subratllat perquè la narració, gairebé sempre en boca de Pere, periodista i personatge principal, parla sempre en present. Aquest present narratiu, d’actualitat, contrasta amb els fets d’un passat que esclaten d’una manera inesperada, uns fets que pertanyen bàsicament al moment de la revolució i de la guerra i que, alhora, formen part de la història familiar de Pere. Hi ha una qüestió que sempre queda pendent: fins a quin punt es pot dir que el passat queda clausurat o oblidat? El silenci no és sinònim d’oblit.

Un altre dels fils més atractius d’aquesta novel·la és la visió que presenta l’autor de la seua generació: «gent de més de seixanta anys, jubilats o que esperen la jubilació d’ensenyants o sanitaris, que han sigut els llocs de treball majoritaris que han pogut ocupar els nets dels anarquistes, comunistes i socialistes derrotats en la guerra civil». Són els antics antifranquistes, que continuen acudint a les manifestacions, encara que només siga per «passejar-se sense cotxes pels carrers de València i fer-la petar amb els amics, coneguts i saludats de sempre». S’han jubilat amb un entusiasme que ningú s’esforça a dissimular, no paren, desficiosos, la curiositat no se’ls ha atrofiat gens ni mica. No tothom, és clar. També n’hi ha que primer va ser «trotskista; després, maoista; però finalment va passar de socialdemòcrata a partidari de si mateix». I hi ha els amors tardorals, que el narrador no centra només en el costat masculí.

El lector que ha seguit la trajectòria de Salvador Vendrell com a assagista i com a autor de llibres de viatges, trobarà un aire de família entre aquests gèneres i Exhumació, entre altres coses perquè els elements de ficció d’aquesta novel·la són escassos. La veu del narrador és molt pròxima a la de veu de les columnes periodístiques i dels llibres de viatges, cosa que s’agraeix, perquè això evita les caigudes en la imaginació gratuïta i perquè l’amenitat hi queda assegurada. Els elements ficticis d’Exhumació són els indispensables per a presentar determinades situacions que podrien incomodar alguns més o menys directament al·ludits. D’altra banda, aquests elements permeten una certa llibertat a l’hora de tractar alguns motius, que la realitat, massa prosaica, ens nega. Una manera d’explorar o de fantasiejar amb altres possibilitats de la vida personal. I de jugar amb les expectatives del lector. Al començament de la novel·la, ens pot semblar que tenim a les mans una novel·la d’intriga policial. Aquesta intriga no s’aclareix fins al final, com manen els cànons, però no n’és l’element principal.

Planiana (149)

El que m’agradà potser més de París foren les llibreries. Quina meravellosa, abundant, riquesa de llibres! Jo em trobava en el millor moment per a comprendre aquella fabulosa quantitat de paper: ja feia un quant temps que m’agradava de llegir. Ara, és clar: si me’ls haguessin donats a la babalà, molts d’ells, no els hauria acceptats de cap manera. No hauria acceptat cap llibre acadèmic, per més ben fet que hagués estat, ni cap novel·la d’amor —en vaig veure tantes!—, ni cap llibre retòric purament verbal, sense cap realitat visible, ni cap llibre copiat —n’hi ha moltíssims, etc. És una qüestió, la dels llibres bons i els que no valen res, que, per poca sensibilitat que hom tingui, es resol de seguida. ¿Com es resol? No ho sé pas. És una cosa instintiva. No es tracta d’endevinar res. Es tracta de triar, d’una manera instintiva. Enmig del gavadal dels llibres inútils, hi ha els llibres bons. En vaig comprar alguns. Si no els hagués poguts comprar i hagués estat factible, els hauria robats. Jo volia tenir una petita biblioteca. Potser aquests llibres foren el seu inici.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Literatura d’imaginació i literatura d’observació

Aquesta setmana he tornat a llegir les Notes del capvesprol de Josep Pla (OC 35). L’havia llegit, igual que el meu pare, el mateix any en què es va publicar, el 1979. Ara a penes en recordava res, llevat de la nota sobre Estellés — «el senyor Estellés és un gran prosista que escriu en vers» — i les invectives contra Jordi Pujol, que qualifica de milhomes i que, segons Pla, volia implantar una mena de socialdemocràcia sueca, en un país, el nostre, on els suecs són escassos. Aquesta relectura, per tant, ha estat com si llegís el llibre per primera vegada. En aquell moment no en vaig prendre ni una nota, cosa que em feia falta per a alguns escrits que tinc pendents sobre Pla.

Les Notes del capvesprol són una continuació de les Notes disperses (OC 12) i de les Notes per a Sílvia (OC 26), però a diferència d’aquests dos volums, té un caràcter més marcat de dietari sense dates. Pla les escriu, sembla, durant els seus setanta-nou i vuitanta anys. Contenen moltes reflexions i observacions sobre la vellesa. M’ha colpit, sobretot, una frase molt breu que cita d’un moralista francès, de qui no diu el nom: «Ser vell és difícil.» Però Pla no es queixa de ser vell. Ben al contrari, es mostra content d’haver arribat a vuitanta anys, i remarca, amb satisfacció i coqueteria, que ell era de bona fusta. Certament, ho era. Continuava fent la mateixa vida de sempre. No parava, sempre hi havia algun amic que el portava en cotxe a un lloc o altre. Li agradava molt anar al Rosselló, perquè és «un país molt més tradicional que el meu». En les Notes del capvesprol, hi rememora molts fets i personatges que ja havia tractat en volums anteriors, incloent-hi, és clar, l’obsessió pel preu de la moneda. Un dels records més insistits és la figura d’Eugeni Xammar. I la de Josep Carner. Crec que Xammar i Carner van ser les persones que Pla va admirar més al llarg de la seua vida.

Les notes que més m’han interessat són les que dedica a la literatura, a la d’ell i a la dels altres. N’hi ha una sobre la literatura dels moralistes francesos, que són, per a Pla, «els escriptors més estimats i normatius», encara que «s’hi arriba al final i després d’inutilitats múltiples». En aquesta nota recomana la lectura de Chamfort, Stendhal (però no les novel·les, sinó la Vie de Henry Brulard i la Correspondència), Voltaire (també la Correspondència!), un llibre de Sainte-Beuve, molt prim, Mes poisons, i un escriptor que no coneixia de res, i que no recorde que Pla esmentés mai: Paul Courier (les seues «cartes sobre la Baixa Itàlia són una meravella»). He de llegir Courier.

Planiana (148)

La lectura de raves literaris fa, si hom disposa d’una certa sensibilitat, que l’aparició d’un llibre bo, divertit i autèntic, plantegi la diferenciació i que hom s’hi enganxi, indefectiblement. Són els llibres de baixa qualitat —pesats, avorrits, copiats, inintel·ligibles— el que us fa adonar dels llibres bons, clars, directes, de precisa adjectivació, sense demències imaginatives irreals artístiques, amb una permanència absoluta de les coses i de la vida.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca