«El bulevard “interruptus”», per Joaquim Iborra

Avinguda de Blasco Ibáñez de València | Wikimedia Commons

En els seus orígens, el bulevard era un espai urbà guanyat en desmantellar les instal·lacions militars i defensives medievals. Al segle XIX es va accelerar l’obertura d’aquestes noves vies urbanes, amples i sovint amb arbres. La Ringstrasse de Viena serà un model per a tot Europa. A València, en aquest sentit, els carrers de Colom, Xàtiva i Guillem de Castro són un bulevard, perquè són el resultat de l’enderroc de les muralles. Però el terme ens evoca avui, sobretot, els boulevards de París i la seua vida bigarrada de teatres i carnavals. El baró Haussmann en va obrir de nous, que ja no eren vies perimetrals —una ronda—, sinó que travessaven en línia recta densos barris de carrerons i comunicaven punts importants de la ciutat, amb la voluntat de liquidar la pútrida vella ciutat i fer-ne una ciutat moderna.

El bulevard és la creació urbana més original de la ciutat moderna. Va substituir la plaça com a centre de la vida col·lectiva. El bulevard n’era el nou centre, un «centre» que no era tal, que no era un punt de convergència, sinó una línia dinàmica de trànsit i agitació social. Associem el bulevard amb la idea d’una avinguda amb arbres, però no sempre és així. Només podríem concretar que és un vial ample i rectilini, relativament ample i relativament llarg i rectilini. De vegades l’anomenem albereda, gran via, rambla o simplement avinguda. Fora d’això, no sabem què és exactament un bulevard.

Hi ha un tipus de bulevard que va fer fortuna: un vial amb una zona enjardinada en l’eix central longitudinal. És el model que segueixen moltes avingudes. A València, per exemple, la Gran Via, l’avinguda del Regne de València i la de Blasco Ibáñez. Aquesta última és molt ampla (100 metres) i permet un espai central de considerable dimensió, però també avingudes no tan amples, com la del Regne de València (uns 32 metres) accepten un corredor central enjardinat. L’inconvenient que tenen té a veure amb la intensificació del trànsit rodat, el qual provoca l’aïllament d’aquestes zones verdes. A cada costat, una calçada de circulació és una barrera que dissuadeix el ciutadà d’usar-les. De fet, són poc transitades pels vianants, en comparació amb les voreres. Quan algun es decideix a travessar la calçada, es troba emparedat entre dos murs de cotxes, fum i soroll. Més encara: les exigències del trànsit no només aïllen lateralment aquesta zona central sinó que la interrompen longitudinalment cada dos per tres, fins a l’extrem de fer impossible la continuïtat del recorregut. Si el vianant vol continuar pel jardí central, sovint ha de tornar a la vorera per reincorporar-se més endavant, travessant dues vegades la calçada.

Com escriure sobre una lectura

Carme Font dedica el primer capítol de Cómo escribir sobre una lectura, llibre publicat en la col·lecció Guías del escritor de l’editorial Alba, a una qüestió prèvia: com s’ha de llegir per tal de «mejorar el acto lector y la valoración crítica de este». L’autora hi exposa un refregit, de caràcter escolar, d’alguns punts en què cal fixar-se. Així, per a resumir l’argument d’una novel·la el lector ha de saber diferenciar entre l’inici, el nus i el desenllaç. Perquè no quede tan elemental, esmenta també la conveniència de situar l’argument d’una obra en algun arquetip de la literatura universal. N’esmenta cinc, un dels quals, que no coneixia, és el de la rebel·lió: «un ejemplo característico es Macbeth, de William Shakespeare.» He llegit Macbeth diverses vegades, però en això reconec que no hi havia caigut. A més de l’argument, quan d’una novel·la es tracta, el lector ha de parar una atenció especial als personatges. L’autora recomana «fijarse en sus rasgos de caracterización, es decir, los atributos físicos y psicológicos que definen a esos personajes creados por el autor». Una mica abans ha observat que «hay personajes que nos caen bien y otros mal, sin saber muy bien por qué».

Crida l’atenció la tendència que mostra l’autora a enunciar obvietats. Segurament, considera que no ho són per als lectors. La qüestió més complicada del que sembla, perquè sovint es fa difícil diferenciar les obvietats de les nicieses. Així, amolla amb aplom aquest comentari sobre l’evolució dels personatges d’una novel·la: «Por ejemplo, en una obra en la cual se narre la transición de un personaje adolescente a la edad adulta, este hablará, pensará, reaccionará y se comportará de forma marcadamente distinta según el momento.» I rebla el clau advertint el lector que «no son admisibles las incoherencias de caracterización. Por ejemplo, un personaje que al principio se nos describa como rubio, y luego aparezca como un “hombre moreno”». Ja estem avisats. Sembla que Carme Font confon la divulgació amb la simplificació i, com que cap avall tot fa baixada, la simplificació esdevé en més d’un pas pura i simple degradació. Com si pensés que s’adreça a uns lectors que tenen les facultats mentals disminuïdes.

Les obvietats o les nicieses van de bracet amb el castellà postís que es gasta, combinant expressions despenjades, col·loquials, amb unes altres d’engolades o una mica ràncies, com ara «todo protagonista de una obra de ficción que se precie…», «imbuirse en la lectura…» En un altre pas, parlant de la necessitat d’identificar el tema d’una novel·la o d’un assaig, observa amb desimboltura que «hay libros en los que es muy sencillo ver el tema, porque salta a la vista».

Els jueus abans de la Devastació

D’autèntic descobriment per al públic lector català s’ha de considerar El jueu errant ha arribat, d’Albert Londres (1884-1932), un dels fundadors del periodisme d’investigació, que acaba de publicar l’Editorial Afers. Figura molt reconeguda a França, Albert Londres dóna nom al premi de periodisme més important d’aquest país, que ve a ser l’equivalent francès del Pulitzer. El jueu errant ha arribat, la seua obra mestra, recull una sèrie de vint-i-set reportatges apareguts a Le Petit Parisien el 1929 sota el títol Le drame de la race juive: des ghettos d’Europa à la terre promise, publicats el 1930 en forma de llibre. El vaig començar a llegir de matí, abans de fer altres coses que portava entre mans. Ja no vaig fer res més. Abans de dinar ja l’havia acabat.

El jueu errant ha arribat és el resultat d’un llarg viatge que va fer Londres per descriure i examinar la situació dels jueus al món, especialment a l’Europa oriental, a l’època dels primers assentaments i també de les primeres massacres a Palestina. Josep Gisbert, en l’epíleg que ha redactat per a aquesta edició, assenyala que aquest llibre «ofereix una perspectiva inestimable del període previ al naixement de l’Estat d’Israel i de les lluites contínues que han assolat la regió del Pròxim Orient de llavors ençà. Albert Londres, de fet, preveu la imminència del conflicte tràgic entre àrabs i jueus». Actualitat a banda, és un retrat en viu d’un món i d’una Europa que ja no existeix.

Escrit amb un estil molt efectiu, de frases curtes, el·líptic i concís, de tant en tant recorre a una metàfora sorprenent per la seua precisió. Així descriu l’efecte que li produeix una casa jueva: «Et fa tant l’efecte de ficar-te en un quadre de Rembrandt que t’atures per no estripar la tela.» Del cementeri jueu de Praga, en diu que «no és pas un lloc de repòs, sinó un tumult macabre». En el recorregut pels països de l’Europa de l’est, hi apareix, com un motiu insistit, la figura d’un jueu vestit amb el caftà negre, sol, enmig de la neu, que Londres compara a un xiprer o un corb.

Planiana (139)

A moltes literatures és fàcil trobar llibres compresos sota la denominació d’Itineraris, construïts a base de les reflexions, descripcions, divulgacions, comparacions i imatges que un país provoca a un escriptor que s’aventura a viatjar per ell amb una certa calma. Tota persona de mitjana cultura coneix tres itineraris de la literatura moderna que són judicats tres obres mestres: els Reisebilder de Heine, The Bible in Spain de Borrow i les Mémoires d’un turiste de Stendhal. Aquestes fantasies plenes de realitat tenen un interès sensacional i hi ha ben poques novel·les que tinguin força per a comparar-s’hi.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Una benzinera o un jardinet?», per Joaquim Iborra

Una persona sensata no vacil·laria a respondre la pregunta. A l’hora d’urbanitzar un racó de la ciutat, què preferiu: una benzinera o un jardinet? Un jardinet, és clar que sí! Aquest és l’ànim i la bona intenció que van moure els responsables del desmantellament de la benzinera del Parterre de València. Durant dècades, un o dos dispensadors de benzina han estat en servei al bell mig de la ciutat de València, a sota d’un gran ficus del Parterre, al costat mateix de l’antic edifici de les Duanes. No vull ni pensar l’esforç jurídic i administratiu que l’Ajuntament haurà dedicat a la rescissió d’aquesta concessió, procés que ha durat almenys deu anys, amb les corresponents compensacions a l’empresa titular.

Una vegada eliminada, com havia de ser, van pensar a fer un jardinet en el lloc que ocupava la infame benzinera. Què podien haver fet si no? La benzinera ocupava un espai petit, uns quaranta metres quadrats a tot estirar. Un jardinet s’adapta a qualsevol espai de qualsevol forma i dimensió. A més, la idea del «verd urbà» és molt versàtil i simbolitza un nou ideal de ciutat, encara que només hi aportem un retallet de jardí. En els antípodes de l’imaginari del «verd urbà», hi ha una benzinera. Era impossible coronar millor l’operació: desmantellar una benzinera per fer-hi un jardinet.

La benzinera del Parterre (a l’esquerra) i el jardinet (a la dreta)

Ara bé, ja em perdonareu, però jo només hi veig un ridícul pegat verd. En primer lloc, quina relació té amb els jardins del Parterre? Cap ni una. El Parterre és un jardí decimonònic, delimitat per una tanca d’obra i forja en forma de bancada correguda. El nou jardinet se situa a fora d’aquesta bancada, sense cap vincle ni amb el Parterre ni, a l’altre costat, amb la Glorieta. No li trobe cap altra explicació que la d’assenyalar el lloc que ocupava l’antiga benzinera, com una mena d’homenatge commemoratiu.

«El jo que no mor», de Ferran Torrent

El jo que no mor, l’última novel·la de Ferran Torrent, és la que fa vint-i-dues de les que ha publicat fins ara, si no he comptat malament. Moltes novel·les són. Pocs escriptors actuals han estat capaços d’un esforç tan sostingut. La norma, el que és habitual, és el desinflament, o deixar-ho córrer després de l’embranzida inicial. Escriure cansa. Si més no, acaba cansant. L’impuls que anima a escriure s’asseca aviat. No és el cas de Ferran Torrent.

En més d’una ocasió, la seua obra novel·lística, igual que la poesia d’Estellés, ha estat comparada amb la de Balzac, com una manera de destacar-ne l’extensió i també la voluntat de reflectir i contar una societat concreta. El conjunt de les novel·les de Torrent constitueix un puzle o un retaule d’un món, el de la ciutat de València i dels pobles que l’envolten, relligat i cohesionat per un procediment típicament balzacià: la reaparició dels mateixos personatges en diferents novel·les. De vegades, un personatge que tenia un paper secundari en una novel·la en pren un de central en una altra. I no sols els personatges. També hi ha una sèrie de motius, que reapareixen, insistits, en una sèrie de variacions, en cada nou llibre.

El jo que no mor reprèn igualment algunes novel·les anteriors, sobretot, La mirada del tafur (1997) de la qual és, o m’ho sembla, una variació desenvolupada i aprofundida. Motius com els de la falsificació i els jocs de cartes, algunes línies argumentals o la situació de l’acció en un espai i un temps molt concret: la ciutat de València del 1966, en què «es gaudia de seguretat, silenci i temor». Algunes ressenyes han etiquetat El jo que no mor com una «novel·la d’espies». Em sembla una etiqueta inexacta, que no fa justícia a l’ambició amb què Torrent ha escrit aquesta novel·la. És cert que per les seues pàgines es passegen, entre altres, membres del Mossad i del KGB, però estan inserits en un conjunt molt variat i més ampli, diluïts en la multiplicitat de trames i de personatges que caracteritza aquesta novel·la.

Planiana (138)

L’home i la dona no es manifesten mai tal com són: gairebé sempre perquè creuen que no els convé; de vegades, perquè la seva expressivitat és escassa. A taula tot pot quedar lleugerament suavitzat i vagament intel·ligible dintre l’enorme plasticitat de l’espècie humana. L’única cosa real, en aquesta vida, és la solitud total.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«El Parc Central: un parc o un jardí?», per Joaquim Iborra

El projecte de l’equip de Kathryn Gustafson per al Parc Central de València no té res a dir sobre l’urbanisme de la ciutat. No és l’objecte de l’encàrrec. La delimitació de l’àrea, les connexions dels vials, les previsions sobre els habitatges…, tot formava part del programa de necessitats del concurs que van guanyar. La solució urbana global, en definitiva, n’era una premissa «tècnica». Només restava omplir l’espai residual que en resulta —molt extens— amb vegetació, làmines d’aigua, parterres i flors. Parlarem, doncs, de jardineria.

En el disseny d’una zona verda hi ha dues concepcions contraposades: l’anglesa i la francesa. L’anglesa es fonamenta en una idea pintoresca del paisatge i la natura; la francesa, en una imatge racional i geomètrica. Solem anomenar parc aquella, i jardí aquesta. Entre aquests dos extrems hi ha, naturalment, una variadíssima gradació, més a prop de l’un o de l’altre, segons el gust de cadascú. Tots dos models conviuen arreu, fins i tot en les nacions d’origen. A València, de cadascun, en tenim dos exemples de qualitat: el Parc de Capçalera, d’Eduardo de Miguel, i els Jardins de Monfort, de Sebastià Monleon. Seria un error identificar el parc amb una zona verda extensa i el jardí amb un petit tancat. També ens equivocaríem si els identifiquem amb el romanticisme i el classicisme, respectivament.

Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra

En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:

Planiana (137)

La gràcia no és mai exactitud: és el cop d’ull, el llambreig ràpid, la intuïció viva, la síntesi amable.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Per fi, el Parc Central», per Joaquim Iborra

Hem de ser optimistes. Faran el Parc Central de València. No sabem quan, però el faran. Amb túnel passant o sense, algun dia entrarà en servei l’Estació Central i alliberaran l’espai necessari per a aquesta gran zona verda. Segur. A més a més, el projecte permetrà la construcció d’edificis d’habitatges en una situació molt atractiva. Hi ha negoci. Segur que el faran i serà un èxit. Examinem, doncs, el projecte.

No m’he oblidat de la plaça de les Glòries Valencianes. No podria. Que la concepció de Francesc Mora tenia una certa consistència ho demostra el fet que la delimitació general de l’àrea principal del Parc recorre a una solució anàloga. Recordem que Mora va preveure una plaça de planta quadrada, en la intersecció de les dues Grans Vies. Com en les cruïlles aixamfranades de la retícula de l’Eixample, també va resoldre amb xamfrans la unió de les Grans Vies, de tal manera que el quadrat de la plaça quedava girat 45° respecte als eixos de les avingudes. El Parc Central adopta una solució emparentada. No crec que siga cap homenatge a l’enyorada plaça, sinó simplement la conseqüència lògica de la trama ortogonal, ja àmpliament consolidada més enllà de les Grans Vies. Ara el quadrilàter no està girat 45º respecte a les rondes, encara que sí respecte al futur bulevard Federico García Lorca, al sud del Parc, on ara hi ha les vies del tren. És molt més extens i abasta tot l’espai entre les dues rondes. Si la plaça de les Glòries Valencianes tenia unes dimensions mínimes aproximades de 180×180 metres, les del Parc són les d’un «rectangle» —bisellat irregularment en les quatre cantonades— de 500×600 metres aproximadament. És un polígon que encaixa entre les Grans Vies i Trànsits i ocupa una superfície set vegades més extensa que la de la plaça projectada per Mora. En el següent plànol he marcat en color roig aquest gran «quadrilàter» del Parc Central i en color blau la frustrada plaça:

Vista aèria

Els deures subtils de la realitat

Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».

Les preferències literàries

Per què les nostres preferències literàries no coincideixen amb les d’altres lectors? No val a dir, d’entrada, que això és així perquè nosaltres preferim la bona literatura, i els altres, la dolenta. No tothom no considera com a dolents els mateixos llibres. Com a dolents o com a bons. Fins i tot, la unanimitat que envolta els soi-disant clàssics indiscutibles és només aparent. Se’ls fa la reverència de rigor —l’homenatge que la hipocresia ret a la virtut—, però la majoria no cau en el radicalisme de llegir-los. L’admiració és condicional: des de la distància. És difícil anar més enllà de constatar que les preferències literàries són diverses. Si de cas, s’imposa una conclusió equànime, que no compromet a res i que dispensa de pensar una mica: les preferències literàries són una qüestió de gustos irreductibles. Tants caps, tants barrets. Conclusió molt equànime, i molt còmoda. Però les preferències dels lectors, igual que el mèrit dels llibres, es poden analitzar i explicar.

No tothom cerca el mateix en un llibre, ni llegeix de la mateixa manera. Ni la mateixa quantitat, un aspecte que és més important del que es pensa. Hi ha lectors esporàdics, com n’hi ha d’habituals i de voraços. Els lectors voraços tenen preferències? En principi, estan disposats a llegir-ho tot, cosa que és impossible en la pràctica. Les preferències literàries es manifesten també d’una manera negativa: hi ha autors i llibres que ni ens agraden ni ens interessen. El lector experimentat sap detectar els seus llibres abans de llegir-los. Amb unes quantes cales en té prou per a saber si valen la pena. Però sovint les «preferències» negatives són, només, ignorància o falta de curiositat. Hi ha lectors que llegeixen tan poc que ni tan sols es pot dir que tinguen preferències.

Ara no m’indignaré santament enfront de la poca lectura. Siguem comprensius. A més de la tradicional aversió a la lletra impresa que caracteritza l’àrea hispànica, cal reconèixer que hi ha activitats més divertides que llegir, si més no per a la major part de la població. Tan divertides, i tan absorbents, que a penes deixen temps per a res més. Cap problema. Sí que planteja un problema, en canvi, un sector que llegeix poc o no gens: el que per la seua professió o activitat hauria de llegir, necessàriament. Pense en els professors, i no sols els de literatura. També en els escriptors, en els crítics, en els membres dels jurats dels premis literaris… La poca lectura, la falta de cultura literària, sol anar acompanyada d’una falta de qualsevol cultura. I això té uns efectes secundaris adversos que van molt més enllà de les preferències personals. Contribueixen a fer que el món literari siga convencional, poc exigent i baix de sostre.

Hi ha llibres que no m’agraden ni m’interessen, però comprenc que puguen agradar i interessar a uns altres. Però n’hi ha que no ho puc entendre de cap de les maneres. Sobretot, la literatura literària, inflada, pretensiosa, avorrida en últim terme, i en primer també. La que es caracteritza, en major o menor grau, com vaig comentar en una entrada anterior, pel didactisme, pel costumisme o per la imaginació gratuïta. O per totes tres característiques alhora. Em costa entendre que alguns lectors s’empassen, de bona fe, llibres d’un avorriment i d’una inutilitat incontestables. Com poden «agradar» a la gent determinats llibres? Digueu-me malpensat, però hi detecte una certa dosi d’hipocresia cultural. El doctor Johnson ho tindria ben clar: tothom menteix!

Com més va més m’adone que les meues preferències literàries a penes coincideixen amb les que són més habituals. Això, és clar, no em suposa cap inconvenient. Només, de vegades, un sentiment d’anacronisme, i d’aïllament, que procure espolsar-me de damunt tan bé com puc.

Flaubert va escriure en un pas de la seua correspondència que «le tempérament est pour beaucoup dans nos prédilections littéraires». Un dels millors assaigs del Diccionari per a ociosos de Fuster, Lectura, confirma l’asseveració de Flaubert. Fuster assenyalava que, contra el que es podria pensar, el lector tendeix a prolongar en els llibres les seues preferències vitals. No s’hi produeix cap mecanisme compensatori.

Planiana (136)

Físicament parlant, tendeix a assemblar-se un Khruixtxov jove, és baix i grasset, els pòmuls amples, d’una morenor pàl·lida, ulls vellutats i líquids, gesticulació ampla, simpàtic, extrovertit, potser amb no gaire sentit del ridícul: un d’aquells homes que és fàcil d’imaginar en calçotets.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Un altre túnel per a València», per Joaquim Iborra

No va poder ser. València no va tenir la seua plaça de les Glòries Valencianes. En el seu lloc, hi van construir un túnel. Però congratulem-nos. Avui vivim en la il·lusió que, si bé no tindrem aquella gran plaça, el túnel de les Grans Vies desapareixerà, com també l’escalèxtric de Giorgeta, i tindrem un gran parc en el cor de la ciutat. Oblidem-nos de la plaça, perquè serà una zona verda molt més extensa. Serà un gran pulmó verd, on ens retrobarem amb la natura. Fins i tot ens han donat a tastar un trosset, per on ja podem passejar. La millora no admet discussió. Qui podria objectar-hi res? Qui podria preferir una altra cosa? Jo, per exemple. D’entrada, el Parc Central no podrà ser completament executat fins que entre en servei la futura Estació Central. Supeditar la resolució d’un problema urbà, que ja ve de lluny, a l’execució d’una gran infraestructura és una manera de diferir-la encara més. D’infraestructures ferroviàries, no en sé un borrall. Jo, en aquesta matèria, el que diga Josep Vicent Boira. Ara bé, hi ha algunes qüestions generals que salten als ulls. En parlaré.

Vista aèria de l’Estació del Nord de València i dels terrenys on es farà l’Estació Central subterrània

Ja es comprèn que travessar una ciutat per sota terra no és un afer fàcil ni barat. Ha d’haver-hi una raó de pes per decidir-s’hi. I n’hi ha una. L’estació del Nord, com moltes que es van construir en les primeres etapes de la història ferroviària, és una estació en cul-de-sac: un gran hangar acull una bateria de vies mortes. Els trens hi arriben i han de canviar de sentit per eixir-ne. Quan el trànsit és intens, això és una dificultat. En canvi, una estació passant no té aquesta limitació. Per aquesta raó, les grans estacions terminals d’avui necessiten transformar-se en estacions passants, si no ho són ja. L’estació del Nord es va fer seguint l’exemple de les grans ciutats europees de la segona meitat del segle XIX. París, Londres, Amsterdam, Berlín, totes les grans capitals havien alçat edificis monumentals. N’eren els edificis més representatius, les catedrals de la ciutat moderna. Només en les capitals hi havia altres edificis tan destacats, com l’Òpera, el Parlament o el Museu. Una ciutat amb una estació construïda segons aquest model era una ciutat important, o aspirava a ser-ho. Els qui hi arribaven tenien el primer contacte enlluernador amb el futur. L’estació era la porta d’entrada al progrés i el símbol de la modernitat. En canvi, les estacions passants eren les dels pobles i les ciutats de segon ordre. Ves per on, les estacions terminals, que aleshores eren el tret característic del desenvolupament econòmic i social, ara en són un obstacle.

Planiana (135)

La pau del mas, el silenci profund, l’atonia absoluta de les coses, que la immobilitat fa com si es veiessin sobre un mirall, produeix una lenta invasió.

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca