Una ullada a «La vida somnàmbula» (3): els elogis literaris

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres i pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la vanitat se li inflava quan l’atacaven. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tothom. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això, sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.

Per la mateixa regla de tres, desconfiava d’allò que se’n diu la glòria literària. A Maxime Du Camp, que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar el raïm, diu que és verd. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert.

Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla. El menyspreu li aguditzava l’eloqüència. (p. 101-102)

Enric Iborra, La vida somnàmbula. Editorial Afers

Escriure per a un mateix

Portar un diari va ser una mena de taula de salvació per a Victor Klemperer durant els anys del nazisme. El diari es va convertir per a ell en una disciplina que l’ajudava a mantenir un equilibri personal i a no cedir a la desesperació. Però era perillós. Si la Gestapo l’hagués descobert, hauria estat la sentència de mort del seu autor. També posava en perill molts dels seus amics i coneguts que hi apareixien esmentats. El pitjor és que hi havia moments en què no li trobava sentit. Per a què escriure’l? L’havia de mantenir secret i ni tan sols podia pensar en una publicació pòstuma. El destí més probable, gairebé inevitable, d’aquells manuscrits era la destrucció. I per a qui escrivia? En una entrada del 1937, anotava: «em falta l’estímul exterior, aquest escriure-només-per-a-un-mateix és una cosa depriment.»

Molt abans que Victor Klemperer escrivís aquesta anotació, Flaubert, en una carta a Louise Colet, havia enunciat com una consigna que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue du violon». Perquè la posteritat, deia, canvia sovint de parer i és gairebé una norma que no hi ha cap turpitud que no haja estat aplaudida, «ni de sot qui n’ait passé pour un grand homme, ni de grand homme qu’on n’ait comparé à un crétin». Uns anys més tard, insistia en la mateixa idea en una carta a Mlle Leroyer de Chantepie. Comentant-li els grans esforços que li suposava la redacció de Salambô, li assegurava que malgrat tot aquesta obra «n’aura aucun succès dans le public». I concloïa: «N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.»

Per a Flaubert, escriure per a un mateix implicava una concepció de la literatura com a finalitat en si mateixa, amb una independència radical de qualsevol expectativa externa. No feia concessions a trames comercials o a formes estereotipades per a satisfer el públic, cosa que alliberava l’autor de la responsabilitat de transmetre un missatge concret i li permetia explorar temes i personatges complexos, ignorant les consideracions de la moralitat imperant. Si l’objectiu no és vendre llibres ni obtenir l’aprovació massiva del públic lector, l’escriptor pot seguir els seus propis impulsos creatius, explorar temes impopulars o arriscats, i adoptar estils que no són immediatament accessibles. Naturalment, hi havia un preu a pagar: l’aïllament de l’artista i la incomprensió del públic. Però Flaubert ho tenia clar. Una vegada va dir al seu amic Maxime Du Camp que els llorers de París estaven coberts de merda.

Ara, encara que l’escriptor escriga pour soi, després ha de publicar. El mateix Flaubert, quan va aparèixer Madame Bovary, es va implicar activament en l’edició i la difusió d’aquesta novel·la. En una carta a Josep Garcia Richart, que es negava a publicar els seus poemes, Josep Iborra li recordava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». A més, l’escriptor, encara que escriga pour soi, pressuposa un tipus de lector o altre. Joan Fuster assenyalava en el Diari 1952-1960 que «en general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina». I afegia: «¿Pot ser d’una altra manera?»

A hores d’ara, per a molts escriptors, l’acte d’escriure per a un mateix que reivindicava Flaubert, com a afirmació de la llibertat de la creació literària, s’ha convertit en la depriment realitat d’escriure-només-per-a-un-mateix, que constatava Victor Klemperer en el seu diari. Com ell, tenen la sensació d’escriure en una mena de buit, on no ressona res. La publicació de llibres importants i valuosos a penes produeix cap reacció, cap comentari, llevat, si de cas, de la pura recensió bibliogràfica. Ara es publiquen més llibres, i diuen que hi ha més lectors, però en la pràctica sembla que el públic lector s’ha encollit, i s’ha fragmentat tant, que és com si s’hagués esvaït. Els llibres, ara, tant si es venen com si no, tant si són bons com si són literatura de consum o subliteratura, duren molt poc. Són substituïts al cap de molt poc per uns altres, als quals els passa exactament el mateix. Abans, hi havia la confiança que, una vegada publicat, un llibre podia interessar a alguns lectors, poc nombrosos, segurament, però significatius i suficients. Alguns d’aquests llibres obtenien una repercussió que es prolongava en el temps. Aquesta confiança animava i justificava l’escriptura. I és aquesta confiança la que a hores d’ara ha desaparegut, o gairebé. Potser la literatura ha quedat desplaçada del centre cultural o de la posició que un dia va ocupar. Potser sempre ha estat així i nosaltres ho vivim ara per primera vegada.

E basta. Fins aquí, les notes que he dedicat als diaris de Victor Klemperer —dotze, en total. És una lectura que he espremut a fons, com la Correspondència de Flaubert.

Escriure per a un mateix

Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)

«Un cor furtiu», de Xavier Pla. Vida i miracles d’un gos sense collar

La setmana passada vaig llegir Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una lectura que m’ha absorbit i que, per això mateix, m’ha fet postergar diverses feines que tenia pendents. Tot no pot ser. Acabada la lectura, la vaig deixar reposar una mica i al cap de poc en vaig prendre unes notes. Moltes. Ara, em faig petit pensant en les que en deu haver pres Xavier Pla per a escriure aquest llibre, en la massa de documents de tota mena que ha llegit, en l’esforç que ha hagut de fer per a organitzar-los i interpretar-los d’una manera tan àgil i fluïda, que enganxa el lector. De fet, la novetat principal d’aquesta vida de Josep Pla respecte a les que s’han publicat fins ara és l’enorme quantitat de documentació inèdita en què està basada. Aquesta documentació, que es dóna a conèixer ara per primera vegada, comprèn escrits que il·lustren la prehistòria literària de Pla, cartes intercanviades amb els pares i germans, i també les rebudes de les seues parelles, quaderns, quartilles inèdites i esborranys, etc. Xavier Pla ha resseguit els diferents episodis i etapes de la seua vida amb un detallisme meticulós, potser excessiu en algun punt. El resultat ha estat un volum, com hauria dit Pla, d’extensió considerable: més de mil cinc-centes pàgines.

La massa de documents amb què ha treballat l’autor d’Un cor furtiu planteja un problema ben gros. Mal està tenir poca informació a l’hora de redactar una biografia, però potser encara es fa més difícil quan n’hi ha tanta. Xavier Pla constata que «el gavadal de papers de Pla impacta perquè permet alçar acta de la vida d’una persona, gairebé dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any. I això és molt. La biografia és allà. Però cal donar-li, com a mínim, forma creativa i una interpretació lògica dels fets». Tot es complica encara més perquè la vida de Pla va ser especialment moguda, frenètica, difícil de relligar, amb talls en la seua trajectòria, que es poden constatar, però que sovint són difícils d’entendre. Més problemes: la documentació s’ha de contrastar amb l’obra literària de Pla de caràcter memorialístic. A la seua enorme extensió, paral·lela a la de la massa documental, s’hi afegeix la dificultat que representa haver estat refeta i reescrita més d’una vegada. A més, entra en conflicte sovint amb la documentació i, sobretot, conté buits i silencis clamorosos. Xavier Pla constata que «Pla s’escapoleix sempre. No es deixa atrapar mai i és esmunyedís com una anguila». En un pas del seu llibre cita aquestes paraules de les memòries del periodista Francisco de Cossío, que va conèixer Pla a París, durant la dictadura de Primo de Rivera: «José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él». Deia també que Pla era «un catalán muy catalán». Massa.

Sobre el circuit literari en català. A propòsit d’un article de Carlota Gurt

La setmana passada Carlota Gurt va publicar un article, Farta de massa coses, en què expressava el malestar profund que sent com a escriptora. Els motius d’aquest malestar són molts i diversos. M’he entretingut a comptar els que esmenta en el seu article: quaranta-cinc! Queda clar que Carlota Gurt no està farta, sinó molt farta. També, que li’n sobren motius per a estar-ho.

Primer motiu per a estar farta: «Estic farta de les persones que no saben llegir. Estic farta d’escriure articles i que després la gent hi llegeixi el que vol, no el que hi diu, i que, per tant, posin en ploma meva idees que no he expressat.» Potser no és que no saben llegir, sinó que no llegeixen. Ho podem comprovar cada dia a les xarxes socials. La gent no sol llegir els «textos» tan breus de Twitter. Només els mira. Cada u va a la seua bola i es limita a repetir una dèria o altra. Si això passa amb un tuit de dues línies, imagineu-vos amb un article. Ara, aquesta manera de «llegir» ve de lluny. Montesquieu es queixava de la infinitat de males crítiques que va rebre el seu Esprit des Lois, perquè eren «crítiques» que no havien entès el seu llibre. I no l’havien entès perquè no volien entendre’l. Una infinitat de «petits esprits», deia, van aprofitar-ne la «lectura» per a repetir una sèrie de llocs comuns. I per a fer declamacions, cosa que, segons Montesquieu, és ben fàcil.

Un altre motiu: «Estic farta de la saturació del mercat i l’excés inassumible d’oferta.» Més d’una vegada m’he referit en aquest blog a la tirania de les novetats. Els llibres publicats a penes duren en les llibreries un mes o unes poques setmanes i són desplaçats al cap de poc per unes altres novetats que aviat patiran el mateix destí. La tirania de les novetats comporta un efecte secundari important: contribueix a la desvaloració de la literatura. Si podem deixar de banda els llibres al cap d’un mes de la seua publicació, per la mateixa regla de tres estem donant a entendre que ens podem estalviar de llegir-los.

Una biografia de Flaubert

Lectura de Flaubert and Madame Bovary. A Double Portrait, de Francis Steegmuller, autor de diverses biografies i traductor a l’anglès de Madame Bovary i d’una tria de la correspondència de Flaubert. Steegmuller alterna la narració biogràfica amb extenses citacions de cartes i documents. Deixa que parlen Flaubert i els seus amics, mentre els punteja amb una prosa irònica, entretinguda i sempre instructiva. La major part de les biografies que s’han publicat de Flaubert solen ser, en la pràctica, extractes comentats de les seues cartes. En definitiva, la millor biografia que es pot llegir d’aquest escriptor és la seua correspondència. Ara, la de Steegmuller, publicada el 1939, està molt bé i ofereix una visió sintètica, plena de comprensió i simpatia de la personalitat i l’obra de Flaubert. En aquesta entrada em limitaré a anotar alguns detalls que m’han interessat per un motiu o altre o que, simplement, m’han fet gràcia.

Flaubert, després de la crisi nerviosa que va patir el 1844, tenia por que el seu pare el fes tornar a París per reprendre els estudis de dret. Per demostrar-li la seua vocació literària, va decidir llegir-li L’educació sentimental, que havia començat el 1843 i que refaria a fons anys més tard. I això és el que va fer, un diumenge després de dinar. El seu pare, el doctor Flaubert, li va dir que escoltaria de molt bon grat alguns dels seus escrits, i li va proposar de retirar-se al seu despatx per a la lectura. Allí es van instal·lar, cada un en una butaca. A mesura que Flaubert llegia el primer capítol de la seua novel·la, el doctor Flaubert va començar a aclucar els ulls. Al cap de poc, estava dormint profundament. Quan es va despertar, no se’n va disculpar ni li va demanar de continuar. Va riure, i li va dir: «Si la meua única eina hagués estat la ploma, la meua família hauria mort de fam.». I se’n va anar de l’habitació. A Kafka li va passar una cosa semblant. Una vegada que va oferir al seu pare un exemplar d’un llibre que acabava de publicar, aquest li va dir: «Deixa’l damunt de la tauleta de nit!», i va continuar jugant a les cartes.

Parlem clar: follen o no follen?

Una de les bèsties negres de Flaubert era Lamartine, Alphonse de Lamartine, en qui veia personificat el tipus de literatura que més odiava. Reconec que no n’he llegit ni una línia. Ni tan sols he tingut mai a les mans algun volum seu, que podria haver fullejat d’esma. Segons l’article de la Gran Enciclopèdia Catalana. Alphonse de Lamartine (1790-1869) va ser el poeta més representatiu del sentimentalisme romàntic vague i morbós, el tipus de romanticisme que va tenir èxit als països de llengües romàniques, amb títols com Le lac i L’automne. Les seues Harmonies poétiques et religieuses són d’una religiositat vaga i melangiosa, tendent a la profusió. La GEC assenyala també que va influir en certs aspectes de la poesia de Verdaguer. Ai, les males influències!

En una carta a Louise Colet, del 1852, contestant-ne una altra en què la seua amiga li preguntava si coneixia el Raphäel de Lamartine, Flaubert li deia que sí. I tot seguit sentenciava: «C’est le dernier mot de la stupidité prétentieuse». Un any més tard li confessava que no sentia cap simpatia «per aquest escriptor sense ritme», que s’adreça als mediocres i que els estima: «c’est à lui que nous devons tous les embêtements bleuâtres du lyrisme poitrinaire». Què es podia esperar, es preguntava, d’un home que compara Fénelon a Homer i que no estima els versos de La Fontaine? Rematava la invectiva amb aquestes paraules: Lamartine és un esperit eunuc, que només pixa aigua clara.

No hi ha com viatjar per a la salut

En l’entrada anterior vaig al·ludir a la sífilis que va agafar Flaubert durant el viatge a l’Orient. S’ha convertit gairebé en un lloc comú de la bibliografia sobre aquest escriptor atribuir l’origen de la infecció a Kuchuk-Hanem, famosa ballarina i cortesana egípcia, a qui Flaubert va visitar dues vegades. El relat que en va fer en una carta al seu amic Louis Bouilhet és justament cèlebre. També apareix en el Voyage a l’Orient. Louise Colet va demanar a Flaubert, al cap de poc de la seua tornada, que li deixés llegir els quaderns manuscrits amb les notes que havia pres durant el viatge. Ell s’hi va resistir tot el que va poder. Però Louise Colet era insistent. Els va llegir. D’entrada, es va disgustar en comprovar que el seu nom no hi apareixia ni una sola vegada. Flaubert li va assegurar que havia pensat sovint en ella, només que no ho havia posat per escrit. Quan va arribar a l’episodi de Kuchuk-Hanem, el disgust i la decepció van deixar pas a l’enfuriment nu i pelat. Les excuses que li va donar Flaubert, com sol passar en aquests casos, encara ho van empitjorar més.

Tornem a la sífilis. La correspondència de Flaubert sembla que exculpa la prostituta egípcia de la malaltia que l’escriptor es va encomanar a l’Orient. Exculpar, és clar, és només una manera de parlar. D’altra banda, no té gaire interès si s’havia contagiat amb Kuchuk-Hanem o no. O potser sí, des del punt de vista literari, en la imatge que ens ha quedat d’aquell episodi. Però soyons exacts. La veritat mereix un respecte. En una carta a Bouilhet, des de Constantinoble, de 14 de novembre de 1850, sis mesos després de l’última trobada amb Kuchuk-Hanem, Flaubert contava que mentre era a Rodes li havien eixit al piu set xancres, o ulceracions, símptomes inicials de la sífilis, que havien acabat per juntar-se en dos i finalment en un. Esperava que dins de dos o tres dies la cicatriu quedaria tancada i ja estaria curat. Això creia o volia creure. Es lamentava que cada matí i cada nit havia d’embenar «mon malhereux vit». També deia a Bouilhet que sospitava on havia agafat aquell mal lleig: «Je soupçonne une Maronite de m’avoir fait ce cadeau, mais c’est peut-être une petite Turque. Est-ce la Turque ou la Chrétienne, qui des deux? problème? pensée!! voilà un des côtés de la question d’Orient que ne soupçonne pas La Revue des Deux-Mondes». Li feia saber, a més, que Maxime i el criat que els acompanyava també havien agafat la sífilis. Maxime, la que feia tres. No paraven. Comentari de Flaubert: «Rien n’est pour la santé comme les voyages».

La cavalcada de Flaubert per la neu

El 12 de setembre de 1849, després de sis mesos de preparatius, Flaubert va partir de París amb el seu amic Maxime Du Camp per emprendre un viatge que els va dur a Egipte, Palestina, Síria, el Líban, Xipre, Rodes, l’Àsia Menor, Constantinoble, Grècia i Itàlia. Du Camp va donar-lo per acabat en arribar a Roma. Flaubert, que es va retrobar allí amb la seua mare, el va continuar amb ella fins a Venècia, on van arribar al juny del 1851. D’allí van tornar a casa, a Croisset. El viatge de Flaubert a l’Orient havia durat un any i mig. En un principi, l’itinerari previst pels dos amics incloïa també l’Armènia i Pèrsia, però al final aquests dos països en van quedar fora, entre altres raons per no fer patir més del compte la senyora Flaubert.

El seu fill ens en va deixar dos testimonis literaris: el Voyage en Orient, recull de les notes que va prendre durant el viatge, i el relat que podem llegir en la correspondència, molt més vívid, estimulat pel fet d’adreçar-se a interlocutors concrets. M’ha cridat l’atenció, entre molts altres, un episodi que transcorre enmig d’un paisatge nevat. El 15 de desembre de 1850 Flaubert va escriure a sa mare des de Constantinoble. Li feia saber que havia fet amistat amb un comte Kosielski, un gran senyor polonès, «homme charmant et de bonne compagnie», cap de l’emigració polonesa i hongaresa que havia estat acollida per l’Imperi Otomà.

Un matí, va acompanyar Kosielski a visitar una colònia polonesa a l’altre costat del Bòsfor. Van fer quinze llegües cavalcant per la neu que cobria els camps deserts. El terreny, deia, ondulava com ones monstruoses. La blancor monòtona del paisatge nevat era esquinçada de tant en tant per petits roures escarransits o per brugueres. Un sol pàl·lid lluïa sobre aquesta extensió. Feia molt de fred, però el moviment dels cavalls els feia suar. El comte Kosielski s’exclamava: «Oh! il me semble que c’est la Pologne». A Flaubert, en canvi, aquell paisatge li feia pensar en grans viatges per l’Àsia central, en la Tartària, en el Tibet, en tot el vague país de les pells i de les ciutats amb cúpules d’estany.

Els llibres es fan com les piràmides

La crítica literària ha intentat resseguir sovint el procés de creació d’una obra, refent cap endarrere, com si fos una investigació arqueològica, el camí que ha portat al resultat final. Amb aquest objectiu es recorre a les diferents versions dels manuscrits, a l’escrutini del text, a la biografia de l’autor, als testimonis d’amics, coneguts i saludats, al context de l’època, a la influència i a la presència d’altres llibres en l’obra estudiada… Com es pot escriure la Divina Comèdia, o Anna Karènina, o l’Ulisses? Quina va ser la cèl·lula embrionària que va generar aquestes obres? Com es pot ser Dante?

Aquestes preguntes remeten en últim terme a una realitat que se’ns escapa, gairebé inefable. Però hi ha alguna rara ocasió en què podem seguir pas a pas, amb detall, en directe, el procés de creació d’una obra, com ara en les cartes de Flaubert a Louise Colet. Després de tota una jornada barallant-se amb Madame Bovary, la majoria de vegades amb resultats ben magres, Flaubert encara tenia forces per a escriure a la seua amiga unes cartes ben llargues en què li comentava els seus progressos en la redacció d’aquesta novel·la, les dificultats amb què s’enfrontava i les reflexions literàries que li suggeria el procés de creació literària.

En una de 7 d’abril de 1854, li contava que havia devorat en tres hores tot un volum mèdic sobre el peu contrafet per a poder redactar el capítol 11 de la segona part, aquell en què Charles du a terme la desastrosa operació d’Hyppolite. Es dolia que la mania d’escriure —la diabòlica mania d’escriure, que en deia Pla— sol anar acompanyada d’una ignorància monstruosa. Si el nostre coneixement de les coses fos tan ampli com les ganes que tenim d’escriure, deia, tot aquest coneixement ens proporcionaria idees i comparacions. Abans de posar-se a escriure, caldria saber-ho tot. Assenyalava també que els llibres d’on es deriven literatures senceres, com ara els d’Homer i Rabelais —«la grande fontaine des lettres françaises»— són enciclopèdies de la seua època.

Flaubert recordava en aquesta mateixa carta un precepte curiós de Ronsard: era convenient que els poetes tinguessen coneixement de les arts i els oficis —ferrers, orfebres, fusters— per extreure’n metàfores, com una manera d’aconseguir una llengua rica i variada. Tot seguit, Flaubert sintetitzava aquest ideal estilístic amb una imatge que s’ha citat sovint: «cal que les frases s’agiten en un llibre com les fulles en un bosc, totes diferents en la seua semblança». Cada frase ha de ser única. Al mateix temps, cada una ha d’estar connectada amb les altres, mitjançant un patró —semàntic, fònic, rítmic— que les relliga, les agita com un vent i les empenta cap endavant.

Quins llibres es poden considerar enciclopèdies de la seua època, a més dels que esmentava Flaubert? Em ve al cap de seguida, és clar, la Divina Comèdia. O el Llibre de meravelles de Ramon Llull, que es pot considerar una enciclopèdia novel·lada. La Bíblia o la Comèdia humana de Balzac no són enciclopèdies: són biblioteques. No és el mateix. Novel·les com l’Ulisses o Anna Karènina tenen un alè enciclopèdic, però al costat de la Divina Comèdia o de l’Odissea el món que representen sembla bastant reduït o parcial. La Recherche de Proust? Josep Iborra la considerava una enciclopèdia de l’experiència estètica. Hi ha, és clar, els llibres que són enciclopèdies, organitzades orgànicament —el Llibre de meravelles de Llull n’és un exemple— o seguint l’ordre arbitrari de l’alfabet. Abans de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, n’hi ha d’altres, de caràcter més particular, com ara la Història natural de Plini el Vell, la Histoire naturelle de Buffon i, sobretot, el Dictionnaire historique et critique de Pierre Bayle.

Flaubert va escriure algunes de les seues novel·les amb la tècnica sistemàtica del diccionari enciclopèdic, cosa que va requerir la lectura i l’estudi previ de molts volums. Per a Bouvard et Pécuchet, una mena d’enciclopèdia de la bêtise, Flaubert va llegir i anotar més de mil cinc-cents llibres sobre les temàtiques més diverses. Per a Salambó, més d’un centenar sobre diferents aspectes de la civilització púnica.

La confecció d’una enciclopèdia comporta una redacció laboriosa a partir d’un pla previ. La inspiració del moment i l’impuls imaginatiu, per tant, hi tenen un paper secundari. En una carta a l’escriptor Ernest Feydeau, de novembre de 1857, li recomanava de deixar reposar un conte que aquest li havia enviat i refer-lo més endavant. Com que el conte que havia parit aquell Feydeau devia ser un desastre, Flaubert li advertia que els llibres no es fan com els infants, sinó com les piràmides, amb un disseny premeditat, col·locant grans blocs un damunt l’altre, a força de múscul, de temps i de suor. A més, li feia saber que el resultat final no serveix de res: es queda al desert. Però dominant-lo prodigiosament, això sí. Per a acabar-ho d’arreglar, els xacals s’hi pixen i els burgesos s’enfilen al capdamunt. Etcètera. Els llibres es fan com les piràmides. Si més no, així va redactar Flaubert la majoria de les seues novel·les.

La decadència de la literatura

En una entrevista al digital Catorze, Ramon Sala, fundador de l’editorial Comanegra, declarava que, segons unes dades fetes públiques per Amazon, el 54% dels espanyols havien començat a escriure un llibre. Com més va més gent hi ha que escriu, o que vol escriure. Proporcionalment, el nombre d’escriptors ha augmentat més, molt més que no el de lectors. Els ordinadors faciliten molt les coses.

Ramon Sala afegia en aquesta entrevista que, si tenim en compte que més del quaranta per cent no n’ha llegit mai cap, se’n pot deduir que molta de la gent que escriu no ha llegit pràcticament res. Estan tan atrafegats, i tan entusiasmats, redactant obres mestres que no tenen temps de llegir. Sembla que no tenen tampoc massa ganes. Són com una mena d’enòlegs abstemis. Ingènuament, volen que els altres facen amb els seus llibres el que ells no fan amb els dels altres: llegir-los. Tot plegat ens aboca a imaginar, en una reducció a l’absurd, un món literari en què tothom escriurà i a penes llegirà res.

Aquestes paraules de Ramon Sala me n’han recordat unes altres que va escriure Flaubert en una carta a Louise Colet, de 15-16 de maig de 1852. Li deia que «una cosa que demostra, a parer meu, que l’art està completament oblidat, és la quantitat d’artistes que pul·lulen. Com més cantors hi ha en una església, més podem suposar que els parroquians no són devots». Fa gairebé dos segles, doncs, Flaubert ja trobava que hi havia massa artistes: massa escriptors, massa pintors, massa músics, massa actors, massa… Què diria de la saturació actual?

Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la, o per quedar-nos tranquils i prou, podem denunciar aquestes paraules de Flaubert com una mostra d’elitisme descarat. Això, com tothom sap, és una cosa molt lletja. Per a Flaubert, a més, la generalització de la pràctica artística, l’augment de la gent que s’hi dedicava, implicava de manera automàtica una degeneració i una vulgarització, dos mots que per a ell devien ser pràcticament sinònims. En aquest augment de la producció literària i artística, Flaubert hi veia un símptoma de decadència. Com més cantors hi ha en una església…

De tota manera, atribuir la decadència de la literatura a l’augment del nombre d’escriptors no deixa de ser una contradicció o una paradoxa. No havíem quedat que com més serem més riurem? Sembla que no sempre. L’augment del material escrit i publicat pot tenir uns efectes semblants als de la inflació econòmica. Com més diners hi ha en circulació, menys valor tenen. La inflació editorial, juntament amb tirania de les novetats, que fa que els llibres es desplacen els uns als altres, té com a efecte no desitjat una desvalorització de la literatura.

Flaubert encara en tenia una altra per dir a la seua amiga. El 13 de juny del mateix any li va escriure que «la gent de lletres són unes putes que acaben per no gaudir més. Tracten l’art com aquestes els homes, li somriuen tant com poden, però no l’estimen gens». Aquestes paraules de Flaubert, per molt il·lustre que siga aquest senyor, les trobe enormement ofensives i d’una incorrecció política que tomba d’esquena. Estic tan indignat que no puc acabar de redactar aquesta entrada.

Epistolaris i dietaris

Com més va més m’agrada llegir els epistolaris dels escriptors. És cert que sovint tenen només un valor documental, i encara, lligat a una circumstància concreta: encàrrecs, agraïments, precs, informacions puntuals d’una mena o altra. Però de vegades van molt més enllà i arriben a ser més interessants que els dietaris, sobretot quan hi ha una relació de confiança entre els corresponsals, que facilita i provoca la confidència, com ara en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana, o Flaubert a Louise Colet. El fet que les cartes estiguen adreçades a un interlocutor concret fa que l’escriptor escriga sobre coses que no hauria ni esmentat en el seu diari, perquè eren òbvies per a ell. A més, el fet d’escriure a una persona determinada és, d’entrada, un motiu d’inspiració. Tot interlocutor comporta una resistència, cosa que obliga a precisar, a adoptar una estratègia, a anar al gra. La correspondència de Stendhal té més valor literari que no el seu diari.

Poques vegades està tan clar que escrivim per a un altre com en una carta, cosa que comporta una tensió beneficiosa, com parlar davant d’un públic. A més, adreçada a un interlocutor amb qui tenim una relació de confiança o d’amistat, la carta obliga a adoptar l’estil de la conversa, sense fer «literatura». Estic parlant, és clar, de la carta com una forma de l’escriptura privada, no del gènere epistolar que van cultivar a l’antiguitat Plini o Ciceró, i que van reprendre els humanistes.

La carta és una forma d’escriptura o de literatura privada no perquè continga elements secrets o «inconfessables», sinó perquè no està destinada a la publicació. No podem —no és correcte— fer públiques les cartes que escrivim, ni les que rebem, a no ser que tinguem el consentiment del corresponsal. Per això els epistolaris es publiquen sempre, si es publiquen, pòstumament, quan els corresponsals han desaparegut. Amb els dietaris, abans, passava igual, però des del segle XIX els escriptors van començar a publicar-los en vida, degudament exporgats, corregits i refets. En l’actualitat, molts autors els publiquen en diferents lliuraments, sovint al cap de poc, de molt poc d’haver-los escrit. En aquests casos, és clar, l’escriptor no publica el material brut inicial, sinó que el corregeix a fons i en suprimeix fragments per fer-ne un material més consistent. O per motius d’autocensura. Se’n solen eliminar els fragments que comporten una invasió de la privacitat de persones vives en el moment de la publicació, o aquells altres en què el dietarista es deixa anar i diu el que pensa d’alguns amb una excessiva franquesta. Per evitar aquest perill, s’ha passat a l’extrem contrari. És habitual llegir en els dietaris actuals glosses laudatòries d’amics, coneguts i saludats de l’autor, el qual espera ser correspost en la mateixa mesura en els dietaris dels altres. Tots contents.

Els epistolaris són una literatura privada en un altre sentit: les cartes són privades perquè no interessen ni importen a ningú, corresponsals i tafaners a banda. En principi, si més no. N’hi ha que van més enllà de la circumstància concreta que les va provocar, i permeten un coneixement de la personalitat humana dels escriptors, que cercarem debades en les obres que van publicar. Faciliten també l’expressió d’uns continguts —idees, apreciacions, confidències— que sovint els gèneres literaris oficials engavanyen o bloquen directament. Però això és un efecte secundari, que ve després.

Una altra qüestió, i acabe aquesta nota, és que la carta, com a forma d’escriptura privada, avui està periclitada i ens resulta tan arcaica com els poemes èpics. A hores d’ara, ningú no escriu poemes èpics ni cartes. La tecnologia —internet— se les ha carregat, de la mateixa manera que la fotografia es va carregar la pintura figurativa. A més, el tempo ràpid del correu electrònic contrasta amb aquell tempo més pausat de les cartes. Tant se val. Recorde el pensament estrany que va assaltar el doctor Johnson en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes».

Què passa després de llegir un llibre?

En una carta a Louise Colet, de 20 de juny de 1853, Flaubert es preguntava quina era la causa de l’èxit prodigiós que tenien les novel·les de Dumas. Per a ell, aquest èxit s’explicava perquè per a llegir-les no cal tenir massa instrucció —no cal haver llegit molt abans— i perquè l’acció és divertida. Mentre les llegeix, el lector es distreu. Després, una vegada tancat el llibre, com que no en queda cap impressió i tot ha passat com aigua clara, on retourne à ses affaires.

Flaubert assenyalava que la mateixa cosa es podia dir de l’òpera còmica, de la pintura de gènere i de les Revues de la semaine, unes cròniques culturals i socials que signava un monsieur Eugène Guinot. Flaubert les llegia de tant en tant, supose que perquè li excitava els instints assassins. Aquell matí de 1853 n’havia llegit una sobre Suïssa en què havia descobert unes frases gairebé textuals a les que havia posat en boca d’Emma Bovary i Léon durant la primera conversa entre tots dos:

«—Jo trobo que no hi ha res tan admirable com una posta de sol —continuà ella—, però sobretot a la vora del mar.

—Ah!, m’encanta el mar! —va dir monsieur Léon.

—I a més —replicà madame Bovary—, no li sembla que l’esperit flota més lliurement en aquella extensió il·limitada, i que aquesta contemplació eleva l’ànima i et dóna idees d’infinit, d’ideal?

—És el mateix que passa amb els paisatges de muntanya —continuà Léon—. Tinc un cosí que va anar a Suïssa l’any passat, i em deia que un no es pot figurar la poesia dels llacs, l’encant de les cascades, l’efecte gegantí de les glaceres».

Encara que es feia l’indignat, Flaubert no podia dissimular el plaer morbós que li produïa l’espectacle de la bêtise: «Ô bêtise humaine, te connais-je donc? Il y a en effet si lontemps que je te contemple!» I concloïa sarcàstic que la mateixa gent que parla de la «poesia dels llacs» detesten tota aquesta poesia, tota mena de natura i tota mena de llac, excepte el seu orinal, que prenen per un oceà.

El meu cul us contempla

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tots. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Estava convençut que la majoria dels seus contemporanis no eren més que una colla d’imbècils i de canalles. Per això sostenia que «le seul moyen de vivre en paix, c’est de se placer tout d’un bond au-dessus de l’humanité entière». Ell mateix es comparava sovint a un ós. A més, podia viure com un ós, reclòs a Croisset, refent sense descans una frase que se li resistia. Tenia unes rendes. Unes rendes modestes, cert, però positives i puntuals.

Per la mateixa regla de tres, desconfiava d'allò que se'n diu la glòria literària. Al seu amic, l’escriptor Maxime Du Camp, que a diferència de Flaubert va gaudir d’un ampli reconeixement en vida, i que l’animava a obrir-se pas en el món de les lletres, li va dir que els llorers que s’aconseguien a París estaven una mica coberts de merda. Supose que Du Camp va pensar de seguida en la faula d’Isop: quan la guineu no pot abastar els raïms, diu que són verds. Avui només recordem Du Camp perquè va ser amic de Flaubert. Si des de l’eternitat ens dóna una ullada, el pobre no se’n sabrà avenir, les mans al cap.

Com en tantes altres coses, Flaubert es va creure obligat a instruir Louise Colet. En una de les moltes cartes que li va escriure li remarcava que només hem d’enfadar-nos de les bestieses i els insults que el proïsme ens infligeix a la cara. Feu-me a l’esquena totes les ganyotes que voldreu, deia: el meu cul us contempla.

El meu cul us contempla! No hi ha dubte que el menyspreu li aguditzava l’eloqüència.

Com no s’ha d’escriure

El títol em va fer gràcia: Comment il ne faut pas écrire. Com no s’ha d’escriure. Em va fer gràcia i també, és clar, ganes de llegir aquest llibre d’Antoine Albalat (1856-1935), escriptor i crític literari francès, autor d’una sèrie de manuals sobre l’art d’escriure, com ara L’art d’écrire enseigné en vingt leçons. En les diverses situacions de la vida, sempre, o gairebé, el més important és saber què no s’hi ha de fer. El que s’ha de fer sol ser discutible, vaporós, hipotètic… Escriure no és una excepció. Albalat, partint del principi que és més fàcil evitar un defecte que adquirir una qualitat, va resumir en Comment il ne faut pas écrire algunes de les característiques que defineixen la mala escriptura. Ho va fer per mitjà d’exemples extrets dels bons autors, i això, diu, sense cap intenció irònica, sinó com una manera de ser més convincent, i també, supose, de no desmoralitzar ningú. Tots comprendrem millor que hem de vigilar l’estil si veiem que fins i tot els grans prosistes també baden de tant en tant.

Les observacions d’Albalat es basen en la tradició literària francesa i algunes tenen a hores d’ara un caràcter d’època, però n’hi ha d’altres que es poden aplicar encara, crec, a qualsevol llengua de la nostra àrea cultural. Com a mínim, val la pena de tenir-les en compte. En aquesta nota intentaré resseguir-ne algunes.

Per a Albalat, la qualitat de l’estil depèn, en primer lloc, de la qualitat dels verbs. Són els verbs els que fan la força de la paraula escrita. No hi ha res que afeblesca tant l’estil com el verb banal o la repetició de verbs sinònims, que no afegeixen res l’un a l’altre. Convé, a més, que els verbs caminen sols, sense l’ajuda dels auxiliars, sempre que siga possible. El Llibre d’estil de VilaWeb, que estic estudiant aquesta setmana, insisteix en aquesta recomanació. A més de recordar que el català té una preferència marcada pels sintagmes de factura verbal, assenyala que «les construccions de base verbal solen ésser més succintes i clares, ni que sigui perquè fan supèrflua la concatenació de termes sinònims o equivalents per a indicar un mateix referent i obliguen, si per cas, a representar aquest referent per pronoms, sempre més àgils i, si s’apliquen adientment, inequívocs» (p. 179). Per tant, compte amb el que Albalat anomena l’«estil-substantiu». Els substantius són massa grisos quan es fan servir sense imaginació, sense sorpresa i sense audàcia. Com a recomanació general, que no com a regla, millor si fem servir una expressió basada en un verb que no en un substantiu.

La lectura és un abisme

El 6 de juny de 1853, en una de les cartes que va escriure a Louise Colet mentre estava immers en la redacció de Madame Bovary, Flaubert li deia que li agradaria tenir més temps per a llegir. De seguida, però, hi afegia: «Mais la lecture est un gouffre; on n’en sort pas». Un gouffre, un abisme, del qual no es pot eixir, Flaubert no es referia a la lectura d’un llibre concret, que ens pot absorbir i enganxar de tal manera que no podem fer res més fins que l’acabem, sinó al fet que llegir un llibre porta a llegir-ne un altre o uns altres, i aquests uns altres encara. Un llibre, si és digne d’aquest nom, ens incita a llegir uns altres autors, a aprofundir el que acabem de llegir amb la lectura d’uns altres llibres. Com més llegim, la llista de lectures pendents es fa més llarga.

Per a la majoria de la població, és clar, la frase de Flaubert sobre la lectura que ens atrapa com si ens haguéssen precipitat en un abisme, com una activitat cada vegada més absorbent, deu resultar poc menys que incomprensible, o l’exageració típica d’un neuròtic. Alguns, en particular els escriptors analfabets, s’afanyaran a treure’n conclusions precipitades: no cal llegir, o només cal fer-ho en dosis homeopàtiques.

Per a un escriptor, no sempre és fàcil de trobar un equilibri entre lectura i escriptura. Pla i Fuster, sotmesos a l’esclavatge dels articles que havien de fabricar cada setmana per a viure, no sempre podien llegir tant com haurien volgut. Ni escriure els llibres que haurien volgut. Flaubert vivia d’unes rendes que li permetien ser escriptor amb més comoditat.

Tornant a la carta adreçada a Louise Colet, que també era escriptora. Flaubert li recomanava de llegir cada dia «quelque chose de bon», com una manera de contrarestar la seua tendència a guiar-se pel sentiment personal, cosa que ell trobava nefasta. Li remarcava que la lectura dels grans mestres produeix uns efectes que s’infiltren a poc a poc. El talent, com la vida, es transmet per infusió. Cal viure dins un medi noble i assimilar l’esprit de société dels mestres. Flaubert li contava que al llarg de la seua vida s’havia atipat de La Bruyère, dels contes de Voltaire —havia llegit el Candide més de vint vegades— i de Montaigne. No li agradaven ni li interessaven els autors de la seua època. Contra els primaris que prefereixen no llegir massa, perquè hi veuen una amenaça per a la seua «originalitat», objectava que ningú no és original en el sentit estricte del mot. Era partidari de llegir a fons els autors que són ben diferents del nostre temperament literari, perquè així no els podrem copiar. La Bruyère, que és molt sec, li havia resultat més útil que no Bossuet, l’estil del qual s’ajustava millor a la seua tendència com a escriptor. Potser, el millor és llegir estils i autors molt diferents. Sempre que valguen la pena, és clar. O, simplement, llegir molt. Les poques lectures poden ser perilloses en més d’un sentit.

En una altra carta a la seua amiga, de 13 de març de 1854, Flaubert hi tornava. Li retreia que no li parlava mai de les seues lectures, i li aconsellava de llegir sense descans llibres d’història i els clàssics. Contra l’excusa habitual de la falta de temps per a justificar la poca o la nul·la lectura, assenyalava que llegir és més útil que escriure, perquè és amb el que els altres han escrit que nosaltres escrivim. A més, per a un escriptor llegir és una manera d’agafar el to, com un tònic que ens permet de posar-nos en marxa. Flaubert deia que se sentia més tibant, més ple, després de llegir Montaigne. En millors condicions, per tant, per a escriure.

Llegint la correspondència de Flaubert

Continue llegint la correspondència de Flaubert, combinant-la o alternant-la amb altres llibres. Lectura obsessiva, obsessionant. D’una carta a una altra, la tensió i l’interès no decauen mai. Amb prou feines n’hi ha unes poques que només tenen valor documental o un caràcter purament formulari. Fa dues setmanes que he acabat el segon volum de l’edició de La Pléiade. Me’n queden tres. Però abans de continuar endavant he de repassar-lo i prendre’n notes. I atendre alguns compromisos —altres llibres— que no poden esperar.

Jean Bruneau, editor d’aquesta correspondència en La Pléiade, assenyalava amb raó que és «l’une des plus belles de notre littérature» i la millor via d’accés per a comprendre l’obra i la personalitat de Flaubert. Poques vegades tenim l’oportunitat de contemplar amb tant de detall el procés de creació d’un escriptor des de dins, les seues lectures, la seua concepció de la literatura, la vida que feia cada dia… També, la sensació de penetrar en el seu cercle íntim: Maxime Du Camp, Louis Bouilhet, Louise Colet, George Sand, la neboda Caroline… Flaubert era d’una franquesa enorme a l’hora de jutjar la seua època i els seus contemporanis, el que escrivien els seus amics o la pròpia vida sexual. Sembla que Louise Colet va considerar de vegades que aquesta sinceritat no era més que brutalitat i insensibilitat.

Julen Barnes ha escrit que aquells a qui les novel·les de Flaubert semblen massa perfectes, o massa treballades, es deixen portar per l’estil directe, per l’exuberància, per la vivacitat, per la facultat d’argumentació i la intel·ligència desbocada de la seua correspondència. Gide deia que durant cinc anys la correspondència de Flaubert li havia reemplaçat la Bíblia com a llibre de capçalera, i que era el seu «réservoir d’énergie».

Les cartes adreçades a Louise Colet són les que contenen els passatges més significatius sobre la vida i l’art de Flaubert, abans de les síntesis més tardanes que es poden llegir en les que va adreçar a Georges Sand. S’havien conegut i iniciat una relació com a amants el 1846, però van trencar el 1848, poc abans que Flaubert emprengués el seu viatge a Orient amb Maxime Du Camp. A la tornada es van reconciliar al cap de poc. En les cartes de Flaubert a Louise durant els anys 1851-1854 —li n’escrivia dues a la setmana com a mínim i de vegades quatre— es pot resseguir pas a pas el procés d’elaboració de Madame Bovary. La correspondència entre tots dos es va aturar l'abril del 1854, a causa del seu trencament definitiu. Jean Bruneau es dolia que Flaubert no hagués tingut una amant tan intel·ligent i tan lleial quan va escriure les altres novel·les.

Les cartes de Louise a Flaubert no s’han conservat. Les va cremar la neboda Caroline, perquè li va semblar que contenien «massa horrors». No falla. La preocupació dels hereus literaris pel bon nom dels seus parents escriptors sol comportar efectes nefastos per a la literatura. Jean Bruneau ha compensat en la seua edició aquesta pèrdua amb apèndixs que reprodueixen diversos documents de Louise Colet, com ara fragments del seu diari o cartes seues a altres corresponsals en què al·ludia a Flaubert.

En l’assaig que va publicar el 1975 sobre Madame Bovary —La orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)—, Mario Vargas Llosa hi va assenyalar que la correspondència amb Louise Colet «tiene un interés comparable al de las mejores novelas de F1aubert. Son, de un lado, cartas de una extraordinaria riqueza literaria y anecdótica: escritas a vuela pluma, contienen las opiniones políticas, artísticas y sociales de Flaubert, sus juicios y prejuicios sobre la gente que iba conociendo o recordando, los altibajos emocionales que el trabajo le producía. De otro, y es lo más importante, desarrollan su teoría de la novela, que se fue estructurando en esos años en función del libro que nacía, como resultado paulatino de la praxis creativa. Se trata de una historia mucho más fidedigna que la que podría constituir un diario de Madame Bovary, si Flaubert lo hubiera llevado, porque en estas cartas no existió la menor premeditación literaria, sino la espontaneidad y la libertad más totales. Flaubert no sólo ignoraba que esas cartas serían leídas por alguien más que su destinatario, sino, también, que en ellas hacía la historia de su novela y esbozaba la más revolucionaria teoría literaria de su siglo».

Stendhal també es queixava dels imbècils

No hi vaig caure mentre l’escrivia, però al cap de poc de publicar la nota de la setmana passada (Flaubert i els imbècils) sobre un motiu de la correspondència de Flaubert, vaig recordar que també Stendhal mostra una aversió insistida en moltes de les seues cartes envers els sots, mot que ve a significar el mateix que bêtes, aquesta mena de gent que excitava el ressentiment de l’autor de Madame Bovary. Sots, bêtes: estúpids, imbècils, babaus, ximples, burros…

De tota manera, encara que Stendhal malparla sovint dels sots en la seua Correspondència, no es mostra tan agressiu com Flaubert. Preferia dominar l’exasperació que li provocaven i adoptar determinades estratègies per a neutralitzar-los. En una de les cartes a Pauline, la seua germana, li escrivia que per a viure en societat és fonamental saber com tractar-los. Li recomanava, si volia tenir un mínim d’èxit en la vida, d’aprendre a complaure la vanitat dels sots. «C’est là tout», li deia, perquè la característica principal d’un sot és «l’extrema vanitat sobre les coses infinitament puerils».

De vegades, en lloc de parlar dels sots, dels estúpids, Stendhal concreta més i es refereix a les âmes basses, les ànimes baixes, els mediocres, la gent freda i avorrida. Convé portar compte amb ells, perquè, com advertia a la seua germana, «a la gent freda i mediocre li agrada fer mal a qui creuen que és feliç» i que l’home mediocre és sempre envejós. Aquesta regla, deia, no té excepcions.

Stendhal va declarar més d’una vegada que la seua principal ocupació era «la chase au bonheur», la cacera de la felicitat, i que la desgràcia més gran és portar una vida avorrida. Doncs bé, el pitjor dels burros i dels mediocres és que són d’un avorriment que tomba d’esquena i en aquest sentit són un obstacle per a la felicitat personal. A Flaubert, en canvi, la paraula felicitat no li deia res. En una carta del 1846 al seu amic Maxime Du Camp, li confessava que «he nascut amb poca fe en la felicitat. Des de ben jove he tingut un pressentiment complet de la vida. Era com una olor de cuina nauseabunda que s’escapa per un espirall. No fa falta haver-ne menjat per a saber que us farà vomitar». El mateix any, la seua amant, Louise Colet, li va preguntar per què es mostrava reticent a dir-li que l’estimaria per sempre, això que costa tan poc. Flaubert li va contestar que «no he vist mai un infant sense pensar que es farà vell, ni un bressol sense pensar en una tomba. La contemplació d’una dona nua em fa imaginar el seu esquelet». En fi, per a rematar la consternació de la pobra Louise, li reconeixia que per a ell l’amor no era el més important, i li retreia que «tu en fais un tambour pour régler les pas de l’existence». Era l’art, la literatura, el que ocupava el lloc primer per a Flaubert. Però li costava escriure. En una altra carta a Du Camp, es queixava que des de feia cinc dies no havia escrit una línia, perquè no sabia com resoldre una transició del text que tenia entre mans. «Ô Muse, que ton pucelage est dur!», s’exclamava. Les cartes, per contra, les escrivia amb una gran fluïdesa, amb un estil àgil i matisat. Alguns han arribat a insinuar, supose que per a fer-se els originals, que el valor literari de la seua correspondència és superior al de les seues novel·les. Jo també ho pense, però no ho diria mai en veu alta. Quede entre nosaltres.

No era el cas de Stendhal, que escrivia amb una facilitat insultant per als mortals. L’únic que el preocupava era ser clar i precís, i amè, i no fer frases ni caure en la retòrica i, per tant, en la mentida o la inexactitud. A penes corregia res, com Mozart. La cartoixa de Parma, aquesta obra mestra de la narrativa, ni tan sols la va escriure. La va dictar, mentre es passejava amunt i avall de la cambra. No se li va passar mai pel cap renunciar a viure per a «consagrar-se a l’art». El que més li agradava eren les converses plenes d’esprit, anar al teatre a sentir òpera i a admirar les esquenes de les italianes, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes. En els seus llibres la lucidesa i la intel·ligència van sempre acompanyades d’una vivacitat, d’un brio que no decau mai, que fa de Stendhal el Mozart de la literatura. Stendhal, Stendhal!

Flaubert i els imbècils

Una de les lectures importants que he començat aquesta tardor és la Correspondència de Flaubert. Dic que he començat, perquè es tracta d’una obra molt extensa, editada en cinc volums de La Pléiade, més de cinc mil pàgines, que vaig alternant amb altres llibres que reclamen els seus drets. De moment, he acabat el primer volum, que abraça el període de gener del 1830 a juny del 1851.

Un motiu que apareix ben aviat en aquestes pàgines és l’aversió de Flaubert per la bêtise: per la bestiesa, estupidesa, idiotesa, imbecil·litat… Flaubert estava convençut que li havia tocat viure en un temps especialment tocat de cretinisme, i que estava envoltat de cretins, de bêtes. Les seues novel·les presenten diverses personificacions d’aquesta característica humana. Les més conegudes són les del farmacèutic Homais, de Madame Bovary, i la parella Bouvard i Pécuchet, protagonistes de la novel·la homònima que va aparèixer pòstumament. A més, Flaubert es va entretenir recollint en un Dictionnaire des idées reçues —Diccionari de llocs comuns— alguns dels clixés que els estúpids repeteixen arribat el cas d’una manera automàtica, indefectible.

A Flaubert l’horroritzava tant l’època que li havia tocat viure que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase «Deú meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!». Sant Policarp va ser bisbe d’Esmirna en els temps del cristianisme primitiu i aquelles paraules semblen fer referència a les incomoditats i penúries que van patir els primers cristians, i supose que també al clima una mica delirant d’aquell primer cristianisme. Va morir màrtir en la foguera. El relat del seu martiri és el més antic que es conserva. De vegades, Flaubert signava les cartes com a Policarp, i durant els últims anys de la seua vida celebrava el sant del seu patró amb un banquet on convidava els amics. Hi havia disfresses, regals; menjaven i bevien com uns porcs. Es diu que Flaubert va dir que «Madame Bovary, c’est moi»; hauria pogut dir igualment: «Saint Polycarpe, c'est moi».