“De Troia a Ítaca” (un bloc a tenir molt en compte) i encara una última nota sobre la traducció de Mira

Fa temps que volia recomanar-vos el bloc De Troia a Ítaca. No sé qui és l’autor o l’autora que hi ha al darrere, però siga que siga ha tingut l’encert de delimitar-ne el tema d’una manera molt precisa: les traduccions, els ressons i les influències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. 

Aquesta temàtica, és clar, és pràcticament inesgotable i permet tractar autors de totes les èpoques, tant de la literatura com de les arts. Discretament, el responsable o la responsable del bloc redueix els seus comentaris a la presentació dels nombrosos materials relacionats entorn de la Ilíada i l’Odissea, des d’una carta de Carles Riba contant un viatge que va fer a Ítaca fins a un text de Roberto Calasso sobre el quadre monumental d’Ingres, Tetis i Júpiter, inspirat a partir d’un petit episodi de la Ilíada. D’altres vegades, ni tan sols hi ha unes poques línies de presentació: els textos i la iconografia reproduïts en l’entrada són triats de manera que es llegeixen directament amb el més gran interès i amenitat. 

Notes d’una lectura de l’Odissea (i 3)

Per a Oreto Doménech, lectora sensible i intel·ligent de l’Odissea 










De la mateixa manera que Ulisses no accepta la immortalitat que li ofereix la nimfa Calipso, a canvi de restar amb ella per sempre, tampoc no accepta de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei del país feliç i perfecte dels feacis. Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell:

i per a Ulisses posaren un llenç i una bona flassada

cap a la popa del pont de la còncava nau; que dormira

tranquil·lament. Ell llavors també va pujar, i es va ajaure

silenciós. Els altres van seure ordenats als escàlems

i deslligaren el cable amarrat al forat de la pedra.

Mentre, vinclant-se endavant, xarbotaven la mar amb les pales,

un son suau, deliciós, li va caure damunt les parpelles,

un son profund, tan profund com seria la mort, i dolcíssim.

(XIII, 73-80)

Ulisses arriba a Ítaca adormit. Els mariners feacis el deixen a la platja, juntament amb els regals, i se’n tornen. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: Ulisses, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. Així s’esdevé aquest episodi central, que obsessionava Carles Riba per les seues implicacions profundes i que va refer en la setena elegia de les Elegies de Bierville. Com va explicar el mateix Riba en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, aquesta elegia era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna. Son torbador, ple de misterioses significacions.» 

Segona sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts passat, després de les diverses qüestions generals tractades en la sessió anterior, vam comentar els quatre primers cants de l’Odissea. En aquesta part, que té com a protagonista Telèmac i per això és coneguda com a Telemàquia, no hi apareix encara Ulisses. No hi apareix, però hi és fortament present, sobretot per les històries que se’n conten a la cort de Nèstor i a la de Menelau, on viatja Telèmac per obtenir notícies del seu pare. Des del principi de l’Odissea, per tant, el lector s’adona d’una de les característiques fonamentals d’aquest poema homèric: el fet de ser un relat de relats. Vaig remarcar que al començament del cant I s’al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, que apareix esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia. 

El retorn d’Agamèmnon va ser particularment desastrós. La seua dona, Clitemnestra, amb l’ajuda d’Egist, amant seu, el va assassinar durant el banquet de benvinguda. Al cap d’un temps, Orestes va venjar la mort del pare. Aquest relat reprodueix com una imatge invertida el retorn d’Ulisses. Quan aquest arriba a Ítaca, no anuncia la seua arribada imprudentment, com Agamèmnon, sinó que es disfressa de captaire i observa quina és la situació del seu palau abans d’actuar. Penèlope, a diferència de Clitemnestra, ha mantingut a ratlla els nombrosos pretendents, i Telèmac, com Orestes, ajuda Ulisses en la venjança contra els pretendents, que seran morts, igual que Agamèmnon, durant un banquet. 

D’Homer a Joyce

A finals de juliol passat vaig escriure dues entrades —Grans llibres (1) i Grans llibres (i 2)— sobre Great Books de David Denby, en què contava la seua experiència com a alumne d’un dels cursos de «grans llibres» de la Columbia University. Poc després vaig llegir Homer to Joyce de Wallace Gray, un dels professors d’aquests cursos. El llibre és un recull d’assaigs que proporcionen una visió sintètica d’una sèrie d’obres clau de la literatura universal. Concretament, la Ilíada, l’Odissea, L’Orestea d’Èsquil, Èdip rei, Èdip a Colonos i Antígona de Sòfocles, Les bacants d’Eurípides, Les granotes d’Aristòfanes, L’Eneida de Virgili, Tristany de Gottfried, l’Infern de Dante, els Assaigs de Montaigne, El rei Lear de Shakespeare, Don Quijote de Cervantes, els Viatges de Gulliver de Swift, Els germans Karamàzov de Dostoievski, La terra eixorca d’Eliot i l’Ulisses de Joyce. 

No coneixia el nom de Wallace Gray fins que vaig trobar-ne la referència en Denby. De seguida vaig cercar una mica d’informació en la xarxa. La veritat és que no n’hi ha massa. Wallace Gray va nàixer el 1927 a Alexandria. Va ser professor a Columbia des del 1953 fins al 2001, any en què va morir. Tenia un gran prestigi entre els alumnes, que li van atorgar dos premis a l’excel·lència docent: el Great Teacher Award i el Mark Van Doren Award. Un dels cursos més populars que va impartir durant molts anys va ser el que portava com a títol «Eliot, Joyce, Pound». Una vegada, davant d’un auditori de més de dos-cents alumnes, va afirmar: «Vull ser-vos sincer. Sóc la persona del món que sap més de l’Ulisses i us ho contaré tot.» 

Primera sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts passat va començar el II Curs de literatura universal. Mitja hora abans de començar la sessió, vaig arribar a l’Octubre per comprovar que hi havia prou cadires a la sala i que el portàtil i el projector funcionaven bé. Vaig estendre els papers i els llibres en la meua taula, i vaig fer una última repassada, d’esma, al guió que m’havia preparat. 

A l’hora convinguda, amb la sala plena de gom a gom, de gent de totes les edats, va començar la primera sessió. En primer lloc, vaig presentar el curs, remarcant que no és una repetició del primer, encara que l’aprofitaré per aprofundir algunes qüestions que només vaig tocar per sobre en el curs passat. També vaig assenyalar que està organitzat entorn de tres línies o itineraris, cada un dels quals centrat en el comentari d’unes obres literàries concretes. Evidentment, l’ideal seria que els assistents llegissen cada una de les obres abans de comentar-les en classe, però com que això potser no serà possible en tots els casos, els vaig demanar que, com a mínim, portassen un exemplar del llibre que s’ha de comentar, de manera que puguen seguir la sessió sense problemes. Alguns dels llibres triats, com ara l’Odissea, el llibre tercer dels Assaigs de Montaigne o El quadern gris de Pla permeten una lectura flexible i fragmentària, mentre que d’altres són molt breus i es poden llegir ràpidament en qualsevol moment. Una altra cosa és Anna Karènina, que demana una inversió de temps i d’atenció considerables. 

Vaig advertir, de tota manera, que les sessions del curs les vaig preparant una mica sobre la marxa, a partir d’aquest esquema inicial, orientatiu, de tres línies. És l’avantatge d’impartir un curs que, en principi, no té reconeixement acadèmic, cosa que ens permet fer el que volem (en el bon sentit de la paraula, és clar) i no angoixar-nos per donar la programació íntegrament. Finalment, vaig informar d’un fet important per a tots els qui s’hi han matriculat. Abans de l’estiu, Acció Cultural del País Valencià va ser reconeguda per la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana com a entitat col·laboradora en els cursos de formació del professorat, de manera que a partir d’ara els cursos del Centre Carles Salvador o el II Curs de literatura universal donen punts per a concursos, oposicions i trasllats. Es poden beneficiar d’aquest reconeixement els professors amb destí en centres educatius no universitaris del País Valencià i els universitaris que hagen finalitzat els graus i màster que condueixen a l’obtenció de la titulació docent, sempre que es troben inscrits en alguna de les borses de personal docent de la Conselleria.

El món d’Homer

A punt de començar el comentari de la Ilíada i l’Odissea en el curs de literatura universal, m’he llegit un llibret de divulgació de l’estudiós francès Pierre Vidal-Naquet, El món d’Homer (Empúries, 2002, com una mena d’exercici d’escalfament, de posar els motors en marxa i de refrescar la memòria.

Els títols dels capítols amb què Vidal-Naquet ha estructurat el llibre podrien servir de guió per introduir els poemes homèrics. L’autor comença amb una breu història dels dos poemes, tracta la seua relació amb la història i la geografia, així com les característiques que prenen en la Ilíada la confrontació entre els grecs i els troians, i després passa a dibuixar el mapa del que anomena el món d’Homer: la guerra, la mort i la pau; la ciutat dels déus i la ciutat dels homes; els homes i les dones, els joves i els vells; el rei, el captaire i l’artesà… 

Sobre el contrast i la confrontació entre els grecs (o els aqueus, o els argius, o els dànaus) i els troians que es planteja en la Ilíada, Vidal-Naquet assenyala que grecs i troians no es diferencien d’una manera tan clara com, per exemple, els cristians i els sarraïns en La cançó de Rotllà. Homer mai no anomena bàrbars els troians. Per a Vidal-Naquet, la diferència més gran entre els troians i els aqueus és que els primers formen el que cal anomenar una ciutat, composta d’homes i de dones, de vells i de nens.

Lectures per a l’estiu

Ara que ja s’ha acabat el curs, alguns alumnes m’han demanat que els passe una llista de lectures per a l’estiu. Els he dit que poden consultar-ne dues que he penjat en el meu perfil, concretament les que porten per títol Vegeu-ne les meues llistes i Llista de llibres de lectura que passe als meus alumnes a final de curs. La primera és una mena de top ten personal de diversos gèneres literaris: conte i narrativa breu, novel·la, novel·la policíaca, assaig i poesia. La segona, molt més extensa, porta com a subtítol Selecció de lectures per a ús exclusiu d’alumnes intel·ligents i és una mena d’invitació a continuar, pel seu compte, el curs de literatura universal. 

De tota manera, intentaré delimitar ara, a partir de les recomanacions que he fet en el bloc al llarg d’aquest curs, una tria més reduïda per a les merescudes vacances que prompte començarem, com a mínim els qui estem implicats en el món de l’ensenyament. 

Cinquena sessió del II Curs de literatura universal

La sessió del 8 de novembre passat la vam dedicar a la lectura i comentari d’una sèrie de textos relacionats amb la idea del nostos i amb la figura d’Ulisses com a personatge. El nostos, o retorn, és el principal element estructural de l’Odissea i té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. Malgrat una certa ambigüitat, i malgrat la malenconia que recorre tot el poema, l’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans enfront de la destructivitat de Posidó i Antínous. Un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada.

El nostos es retroba en un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode, el qual presenta nombrosos paral·lelismes amb l’Odissea. Si aquesta conta la història d’un home que vol tornar a casa després d’una llarga absència per retrobar-se amb la dona, el fill i el pare, un home que està destinat a reprendre el viatge per trobar una terra on viu una gent que no coneix el mar, l’Èxode és la història d’un poble que, caigut en l’esclavitud i exiliat, vol tornar al país dels pares, a la Terra Promesa, i que, una volta retornat, ha de reprendre de nou el camí: exiliat de nou, li és promès un altre retorn. 

Jo també he vist l’Odissea

Jo també he anat a veure l’Odissea, la pel·lícula de Christopher Nolan. M’hi vaig avorrir. Això no vol dir, és clar, que la pel·lícula siga avorrida. Només, que jo m’hi vaig avorrir, cosa que no té gens d’importància. Aquell dia no tenia res millor a fer.

Llevats d’alguns casos aïllats, les adaptacions cinematogràfiques de grans obres literàries solen ser un fracàs, i fan més nosa que servei als lectors del llibre. Alfred Hitchcock, que ho sabia, quan adaptava alguna novel·la a la pantalla, agafava alguna novel·leta de tercera o quarta categoria i en feia una pel·lícula molt bona. D’altra banda, sempre s’ha advertit, amb raó, que les adaptacions al cinema d’una obra literària cal jutjar-les per elles mateixes, sense comparar-les insidiosament amb el llibre. Però si abans de veure el film de Nolan s’ha llegit l’Odissea, la comparació es fa inevitable, ni que siga de cua d’ull.

Molts s’han afanyat a assenyalar, amb satisfacció evident, alguns dels anacronismes hilarants que Nolan ha inclòs en el seu film, com ara quan Odisseu li diu a Penèlope: «Penèlope, amor meu, estic angoixat: s’acaba l’Edat del Bronze.» Frase que recorda aquella cèlebre boutade d’una comèdia francesa en què els seus personatges proclamen tots satisfets: «Nous autres, chevaliers du Moyen Age…» Aquesta consciència històrica, falsa o impossible, d’Odisseu, no deixa de ser un detall divertit i simpàtic de la pel·lícula. De tota manera, Raül Garrigasait no s’ha pogut reprimir i ha amollat aquest sarcasme en X: «Imagineu-vos esperar vint anys i que qui torni sigui aquest tros d’ase.»

Però l’Odissea de Nolan, que dura més de tres hores, no falla perquè no siga fidel històricament en un detall o altre. De més a més, com ha remarcat el mateix Garrigasait, l’Odissea d’Homer no és una novel·la històrica i, per tant, no se’n pot fer una versió «fidel històricament». A més, afegeix, que «no és per això que falla la pel·li». Falla perquè resulta plana i convencional. D’aquí el meu avorriment.

Segona sessió del curs de literatura universal de l’Octubre: el tema d’Ulisses

Dimarts passat, a pesar del dia núvol i aspre, vam fer la segona sessió del curs de literatura universal a l’Octubre. Primer de tot, vam triar les obres que llegirem i comentarem durant el curs, a més dels dossiers de textos que repartiré de tant en tant. A l’hora de fer aquesta tria, ha calgut tenir en compte un condicionament important: la disponibilitat editorial. Hi ha molts títols importants que només es poden trobar amb penes i treballs, si és que es troben, a les llibreries de vell. Fet aquest advertiment, els vaig mostrar una llista inicial d’obres que m’havien vingut al cap, a partir de l’edat moderna, i els vaig indicar les que jo preferiria. El públic assistent, amablement, va donar per bona la meua tria. Aquesta:

Shakespeare, Macbeth. Vicens Vives. 

Heinrich von Kleist, Michael Kohlhaas. Riurau Editors.

Tolstoi, Khadjí-Murat. Destino.

Gustave Flaubert, L’educació sentimental. Labutxaca.

Anton P. Txékhov, Contes. Quaderns Crema.

Thomas Mann, La mort a Venècia. Labutxaca.

James Joyce, Dublinesos. Labutxaca.

Evidentment, la llista la podrem modificar i ampliar sobre la marxa. Aquests són els altres llibres que havia considerat i que deixem de moment en la recambra:

Voltaire, Càndid. Labutxaca.

Jane Austen, Emma. Adesiara.

Jonathan Swift, Viatges de Gulliver. Adesiara.

Guy de Maupassant, Bola de greix i altres contes. Edicions 1984.

Stendhal, El roig i el negre. La butxaca.

Emily Brontë, Cims borrascosos. La butxaca.

Nathaniel Hawthorne, La lletra escarlata. Traduccions Inèdites en Línia.

Herman Melville, Bartleby, l’escrivent. Labutxaca.

Giusseppe Tomasi di Lampedusa, El Gattopardo. Labutxaca.

«Ulisses pensa en Itaca» de Josep Carner

En les classes dedicades a la Ilíada i a l’Odissea, he llegit als alumnes dos poemes de Kavafis, Troians i Ítaca, que són, de fet, uns comentaris dels poemes homèrics (vegeu Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea). La lectura de textos crítics sobre una obra literària o d’altres obres literàries que s’han inspirat en aquella, contribueix a provocar la reacció dels alumnes i el debat en l’aula. Els poemes, per la seua brevetat, són un recurs ideal. N’hi ha moltíssims sobre la figura d’Ulisses o sobre un episodi o altre de l’Odissea. Ho podeu comprovar en el magnífic bloc De Troia a Ítaca. Si hi cliqueu l’etiqueta «Ulisses», trobareu molts textos, poemes sobretot, inspirats en la figura del protagonista de l’Odissea.

Un d’aquests poemes és «Ulisses pensa en Ítaca» de Josep Carner. Va ser publicat per primera vegada el 1957, en el volum Poesia, dins de «Llegendari». Marcel Ortín ha escrit un comentari molt complet sobre aquest poema, que es pot llegir online: Com si ho hagués dit l’heroi. Una lectura d’«Ulisses pensa en Itaca», de Josep Carner. Loreto Busquets, en La poesia d’exili de Josep Carner (Barcino), li dedica també algunes pàgines.

Notes d’una lectura de l’Odissea (1)

Ja fa unes setmanes que ha començat el curs. Ho note, entre altres coses, perquè ja no tinc tant de temps per a llegir. Per a tancar la temporada d’estiu —i, ai!, les vacances— vaig triar l’Odissea, en la traducció de Joan Francesc Mira. D’aquesta manera m’aplicava la meua pròpia medicina, ja que era un dels llibres que havia recomanat, a mitjan juny passat, en l’entrada Lectures per a l’estiu. 

Gaziel va escriure una vegada que, de tant en tant, li agradava tornar a llegir l’Odissea com una mena de cura espiritual. De fet, rellegir-la constitueix una experiència sempre nova i renovadora, refrescant, que no cansa mai, per les imatges, per la peripècia, pels ressons profunds que sempre remou la seua lectura. Aquesta vegada hi he retrobat passatges que no se me’n van de la memòria i que em continuen obsessionant. D’altres, en canvi, m’ha fet la impressió de llegir-los per primera vegada. Hi he retrobat, també, l’olor de carn a la brasa que recorre tot el poema o els colors canviants de la mar, grisa o vinosa. 

«El darrer freu», de Carles Riba: el darrer pas de mar d’Ulisses

En el cant XIII de l’Odissea es relata l’arribada d’Ulisses a Ítaca des de l’illa dels feacis. Ulisses no ha acceptat de casar-se amb Nausica, tal com li ofereix el seu pare Alcínous, rei d’aquell país, però Alcínous, comprensiu, decideix ajudar-lo, l’omple de regals i ordena als seus mariners que el porten, en un viatge velocíssim i màgic, a Ítaca, després de parar-li un llit al vaixell. Ulisses fa adormit aquest viatge que el porta a la seua pàtria. En aquest episodi central de l’Odissea hi ha una paradoxa formidable: l’heroi, que ha sobreviscut a tants perills gràcies a la seua astúcia i a la seua vigilància, fa el darrer pas de mar adormit, confiat a uns mariners que ni són els seus. 

Comentant les Elegies de Bierville, Gabriel Ferrater va escriure que «aquest tema, a Riba, sempre l’havia obsessionat: el fet que, en el periple d’una persona, el símbol que consisteix en el fet que en el moment decisiu, el moment abans de l’arribada final, l’home estigui adormit». Carles Riba va refer aquest episodi central de l’Odissea en la setena elegia de les Elegies de Bierville i com va explicar ell mateix en les notes amb què va acompanyar l’edició d’aquest llibre, el poema era una «represa, més ambiciosa, d’un tema ja tractat per mi en les Estances (Primer Llibre, 37: El darrer freu): el del son profund que caigué sobre els ulls d’Ulisses, quan s’hagué ajagut al pont del vaixell dels feacis. Adormit va fer Ulisses, l’heroi de la vigilància el seu darrer pas de mar, des del país on Nausica l’havia acollit, fins a Ítaca, l’illa paterna». 

«El darrer freu» va ser la primera variació d’aquesta tema de l’Odissea, que va culminar en la complexa la setena elegia de Bierville. És un poema molt concentrat, d’una gran fluïdesa, un dels més bonics de Riba, i ha estat musicat per Rafael Subirachs, juntament amb altres poemes de les Estances en els Cants de la partença, l’absència i el retorn, tres cicles de cants per a quintet vocal amb acompanyament de piano sobre poesies de Carles Riba, publicats en un CD doble. Abans de dir alguna cosa sobre «El darrer freu», ací en teniu el text (hi he afegit unes notes sobre el lèxic) i el vídeo que recull la interpretació de Rafael Subirachs: 

Tercera sessió del curs de literatura universal: final de la literatura de l’Antiguitat

Dimarts de la setmana passada, 20 d’octubre, vam dedicar una última sessió a la literatura de l’Antiguitat. En la pràctica, però, hem tractat també autors d’altres èpoques: Dante, Cervantes, Kavafis, Riba… Al final vaig repartir un altre dossier de textos, en aquest cas de literatura medieval, per a la pròxima sessió. Cal fer via i continuar endavant.

Vaig començar aquesta tercera sessió del curs amb la lectura i comentari de la setena de les Elegies de Bierville de Carles Riba. Riba hi va fer servir la figura d’Ulisses com a correlatiu de la seua experiència personal. Ulisses és, com el poeta ho voldria ser, el viatger que torna a la pàtria després d’una llarga peripècia, que podria ser un exili. Exiliat després de la derrota de la República, Riba ho havia perdut tot i el seu món s’havia esfondrat. Aquesta realitat el va abocar a encarar-se amb la seua veritat, amb el seu jo despullat i nu. Des de l’exili, el retorn a la pàtria col·lectiva es plantejava paral·lelament al retorn al seu jo essencial, com una tornada a la disponibilitat que tenim els humans abans de nàixer, quan encara no se’ns ha format un destí.

D’altra banda, l’episodi de l’arribada d’Ulisses a Ítaca es converteix en un referent per investigar la naturalesa de l’expressió poètica, l’«interior treball» a que fa referència el desè vers de l’elegia setena. Riba assimila l’arribada d’Ulisses a Ítaca a la il·luminació que dóna lloc al naixement del poema. La pàtria d’Ulisses és també la pàtria del poeta i és també la poesia: 

Tercera sessió del II Curs de literatura universal

Continuant amb el comentari de l’Odissea, ens hem centrat d’entrada en el cant VIII, el cant literari per excel·lència d’aquesta obra. En l’Odissea molts conten històries, però és al país dels feacis on el cant i els contes ressonen al llarg de dos dies. El mateix procés de transmissió del poema èpic apareix representat en l’aede Demòdoc, que, com apunta Mira en una nota a la seua traducció, era considerat pels grecs com una figura o projecció d’Homer; d’aquí la llegenda de la ceguesa del poeta:

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa

va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:

la privació dels ulls, i una bona: la música dolça.

(VIII, 62-64)

Ulisses, acollit al palau del rei dels feacis, no revela la seua identitat. Però, quan sent l’aede Demòdoc cantar un dels fets de la guerra de Troia, la seua baralla amb Aquil·les, es posa a plorar. Per què plora Ulisses? Homer no ho explica. És probable que l’ànima d’Ulisses es veja embolicada en una multiplicitat de sentiments. La glòria, en la qual havia cregut amb passió, ara li sembla una successió de dolors. La seua figura d’heroi èpic, evocada per Demòdoc, li sembla molt lluny de la seua actual condició d’estranger i captaire, d’home sense nom ni pàtria. Demòdoc encara canta una altra història de la guerra de Troia, la del cavall de fusta. I Ulisses torna a plorar, en aquesta ocasió, sembla, perquè sent compassió dels vençuts.

Aquesta escena serà un model insistit en la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció —Ulisses, Enees, don Quixot—, llegit pel lector, es converteix ell també en lector d’ell mateix i adquireix així una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar o difuminar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. 

Quarta sessió del II Curs de literatura universal

Dimarts de la setmana passada vam reprendre el comentari de l’Odissea a partir de l’arribada d’Ulisses adormit a Ítaca, centrant-nos en la interpretació que Carles Riba va fer d’aquest episodi en l’elegia setena de les Elegies de Bierville. Vaig comentar aquesta elegia en Un son profund i allí us remet (pàgines 52-56). També vam llegir i comentar la segona i la novena. Aquesta última la vam sentir recitada pel mateix Riba. I vam tornar al cant XIII de l’Odissea. Ulisses, quan desperta a la platja, no reconeix Ítaca. Al cap de poc, se li apareix Atena en la persona d’un noi jove, que li confirma que ha arribat a la pàtria. Ulisses, de seguida, li conta una història fabulosa sobre qui és i d’on ve. Atena li somriu, i li diu:

«Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te

en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra.

Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,

ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes

i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!» 

(XIII, 291-295)

Però Atena està totalment del seu costat, com li declara amb aquestes paraules:

«Sempre has tingut dins l’ànim i el pit, les mateixes idees!

És per això que quan més trist estàs jo no t’abandone,

just per ser tal com ets, raonable, sagaç i sensible.

Un altre home, en tornar de vagar errabund, correria

amb alegria a sa casa a veure els seus fills i l’esposa:

tu prefereixes, però, no saber i no fer cap pregunta,

mentre no poses a prova la dona. » 

(XIII, 330-336)

D’Homer a Tolstoi: una xarxa de relacions creuades

En l’última sessió del II Curs de literatura universal a l’Octubre, vaig fer una recapitulació del que han estat les vint-i-cinc sessions d’aquest curs. En primer lloc, vaig recordar tots els llibres que hi hem llegit i comentat. Il catalogo è questo:

Odissea (Bíblia, Dante, Riba, Kavafis, Bellay, Ritsos, Carner)

Balzac, El coronel Chabert

Janet Lewis, La dona d’en Martin Guerre

Tolstoi, Anna Karènina

Montaigne, llibre III dels Assaigs (La Rochefoucauld, Chamfort, Joubert, Valéry)

Josep Pla, El quadern gris (d’Ors, Fabra, Verdaguer, Guerau de Liost, Carner, Sagarra, Fuster)

Èsquil, Agamèmnon. Fundació Bernat Metge. Traducció de Carles Riba

William Shakespeare, El rei Lear. Traducció de Joan Sellent

William Shakespeare, La tempestat. Editorial Selecta. Traducció de Josep Maria de Sagarra

Entre parèntesi, hi he anotat els autors dels quals també hem llegit alguns textos. Totes aquestes obres les hem comentat, és clar, separadament, però al mateix temps les hem relacionat entre elles a partir de diferents fils temàtics i estilístics. Vam començar amb l’Odissea, un dels textos fundacionals de la literatura occidental, considerat pel crític italià Pietro Citati com una enciclopèdia del relat, que es va llegir des de molt aviat en clau simbòlica com una imatge de l’experiència humana. Al començament del cant I s’hi al·ludeix breument a una història, el retorn d’Agamèmnon, esmentada i contada repetidament al llarg del poema: «i li vingué al pensament la memòria d’Egist, tan il·lustre, / mort per Orestes, el fill celebrat i famós d’Agamèmnon». És una de les moltes històries de nostoi, de retorns dels diversos herois grecs a la pàtria després de la caiguda de Troia.

Jesucrist i Ulisses

No em cansaré mai de recomanar als professors de literatura universal, i als bons lectors en general, el bloc De Troia a Ítaca, que porta com a subtítol Les traduccions, els ressons i les infuències d’Homer i la matèria troiana en les arts i la cultura catalanes i universals. Hi trobaran una autèntica mina de materials, amb textos d’autors molt diversos, no sempre fàcils de trobar, i comprovaran com és d’allargada l’ombra d’Homer. Ara voldria recomanar concretament una de les últimes entrades d’aquest bloc, L’èpica homèrica en l’Evangeli de Marc, que ofereix uns quants extractes del llibre The Homeric Epics and the Gospel of Mark de Denns R. MacDonald. 

Els primers estudis sobre l’Evangeli de Marc consideraven aquest autor com un transcriptor passiu de la tradició, i el seu evangeli com un producte de la tradició oral de les memòries de Jesús. Estudis posteriors, però, han demostrat que Marc va redactar la seua obra aprofitant i combinant diverses fonts escrites, i que es va basar en diferents models literaris. Se n’han proposat molts, des de la mort de Sòcrates narrada per Plató fins a algunes de les tragèdies gregues. Denns R. MacDonald defensa en el seu llibre que la clau de l’Evangeli de Marc es troba en la imitació d’uns textos específics d’un gènere molt diferent: l’Odissea i el final de la Ilíada.

Dos poemes de Kavafis sobre la Ilíada i l’Odissea

Des de fa uns dies, hem deixat la Bíblia i hem passat a la Ilíada i a l’Odissea. Dels mites hebreus als mites grecs. De la Ilíada hem llegit i comentat tres passatges: la conversa d’Hèctor i Andròmaca del cant vi, l’escena en què Aquil·les mata Licàon, del cant xxi i el combat final entre Aquil·les i Hèctor del cant xxii. M’hauria agradat també llegir en classe l’escena del cant xxiv, quan Príam acudeix a la tenda d’Aquil·les per implorar que li deixe endur-se el cos d’Hèctor. Aquesta escena, juntament amb la conversa d’Hèctor i Andròmaca i la descripció de les armes que forja Hefest en el cant xviii, marquen el contrapunt a la narració de la carnisseria dels combats. Però no tenim tant de temps i hem passat a l’Odissea. Només n’hem llegit dos fragments: les aventures d’Ulisses a la terra dels ciclops, del cant ix, i la baixada a l’Hades del cant xi, motiu que retrobarem en l’Eneida i en la Divina Comèdia.

Com a introducció he utilitzat dos poemes del poeta grec modern Kavafis, que són, de fet, una lectura de la Ilíada i l’Odissea respectivament. Llegim primer el que fa referència a la Ilíada, en la traducció d’Alexis E. Solà:

TROIANS

Són els nostres, esforços de desventurats,
són els nostres esforços com els dels Troians.
Així que una mica d’èxit ens arriba,
així que ens redrecem una mica,
ja comencem a tenir coratge i belles esperances.

Però sempre surt alguna cosa que ens detura.
Aquil·les al fossat es dreça davant nostre
i a grans crits ens intimida.

Són els nostres esforços com els dels Troians.
creiem ardits que amb decisió i audàcia
canviarem l’animositat de la fortuna
i restem a fora per tal de combatre.

Més quan arriba el moment crític,
La decisió i l’audàcia ens abandonen;
la nostra ànima es torba, es paralitza;
i correm tot el llarg de les muralles
cercant la nostra salvació en la fuga.

No obstant és certa la nostra caiguda.
A dalt, als murs, ja s’inicia el plany.
Els records i els sentiments dels nostres dies ploren.

Amargament Príam i Hècuba ploren per nosaltres.

Aquest poema de Kavafis parteix directament d’una reacció que comparteixen la majoria de lectors de la Ilíada: la identificació amb els troians. Literalment, volem que guanyen els troians i mentre llegim ens esforcem per il·lusionar-nos amb les seues victòries, sempre parcials i transitòries. Ens fa patir el sentiment de la derrota ineluctable que s’aproxima. En part, aquesta reacció del lector és possible per la imparcialitat amb què Homer, o qui siga que hi ha darrer d’aquest nom, narra la història. No hi ha ni bons ni dolents i la ruïna de Troia és presagiada amb compassió. Molts lectors senten que Hèctor i els seus són uns personatges més atractius i simpàtics que no els seus rivals aqueus. Al capdavall, els troians lluiten en defensa de la seua pàtria i els aqueus són els invasors. És cert que el troià Paris va raptar Helena, però això sembla massa poca cosa per a justificar una guerra.

Però Troians expressa una motivació més profunda en aquesta identificació: en els troians, alguns hi veiem un símbol de la nostra extinció pròxima, personal i col·lectiva, que no podrem evitar, de la inutilitat dels nostres “esforços de desventurats”. Arribats en aquest punt, de tota manera, val la pena recordar el consell d’Hèctor davant de la varietat d’oracles i pronòstics sobre el futur i el sentit de la lluita: “El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria.”

Llegim ara la lectura que fa Kavafis de l’Odissea, en la traducció de Carles Riba:

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca és un poema molt transparent. Tant, que quasi no val la pena de comentar-lo. Per dir-ne alguna cosa: per a Kavafis, Ítaca és un símbol tant de la vida com de la mort; la vida com un viatge il·lusionat que acaba en la mort. El vers “ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques” expressa aquesta idea i també que l’única justificació de la vida és la vida mateixa, el fet mateix de viure-la; que no té sentit subordinar-la o lligar-la a un ideal que estiga més enllà, com ara la vida després de la mort, el futur de la humanitat, etc.

Quin d’aquests dos poemes us agrada més? Quin penseu que en triaria jo? Troians! Ho heu encertat a la primera! De fet, la tria em venia una mica obligada perquè, si voleu que us diga la veritat, Ítaca és un poema que no m’agrada massa. El trobe massa obvi, poc suggestiu i, el que és pitjor, amb to didàctic embafador: has de, has de… si… Obligacions, condicions, temps en futur. Malament. No hi ha res més fatal per a la literatura que el didactisme, l’èmfasi, el to admonitori i paternal. Una de les obligacions de l’escriptor, a més de la claredat i de l’amenitat, és tractar el lector com un igual. Com en una conversa.

La traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira

Proa acaba de publicar l’anunciada traducció de l’Odissea de Joan Francesc Mira, que ve a afegir-se a la traducció clàssica de Carles Riba i a la traducció en prosa de Joan Alberich. Mira ha seguit en aquesta traducció els mateixos criteris que va aplicar en la de la Divina Comèdia: atendre, sobretot, el valor narratiu d’aquestes obres i aconseguir, com diu en la introducció, «un text pròxim, sense entrebancs, diàfan», «transparent, per al meu temps i per als meus conciutadans». L’he fullejada una mica, llegint-ne fragments a l’atzar, i la veritat és que es llegeix amb una gran fluïdesa. En aquesta Odissea els meus alumnes no haurien de tirar mà del diccionari cada dos versos, cosa que molt sovint és la principal barrera que els planteja la lectura. Al mateix temps, aquesta sensació de fluïdesa, excessiva potser en l’aspecte rítmic, m’ha fet sospitar una mica. 

Encara que això no es fa, ja us podeu imaginar que no he resistit la temptació de comparar la traducció de Mira amb la de Riba i la d’Alberich. No m’he calfat el cap i he triat la invocació amb què s’inicia l’Odissea. Ací teniu aquest fragment en les tres versions: