Un laboratori per aprendre a llegir

Des de la publicació de Descriure escriure (1987), Daniel Cassany ha mantingut una activitat incessant de reflexió i divulgació sobre els procediments per a escriure d’una manera efectiva, clara, precisa i coherent, més enllà del domini de l’ortografia i de la gramàtica normatives. Fruit de tot aquest treball han estat llibres com ara La cuina de l’escriptura, un manual de redacció que s’ha convertit en un best-seller tant en català com en castellà, o Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals o, amb un enfocament més concret, Reparar l’escriptura, que proporciona als professors un conjunt de tècniques per corregir els escrits dels qui estan aprenent a escriure. No voldria oblidar els 44 exercicis per a un curs d’expressió escrita, que Daniel Cassany va elaborar conjuntament amb Marta Luna i Glòria Sanz, obra de caràcter eminentment pràctic, que tracta l’escriptura com una activitat lligada a les situacions més habituals de la comunicació —notes, avisos, cartes, instruccions, etc.

Laboratori lector. Per  entendre la lectura és l’últim llibre que ha publicat Daniel Cassany i marca un canvi d’orientació en la seua obra. Ara no es tracta de com escriure, sinó de com llegir. Evidentment, les dues activitats estan estretament lligades i, des del punt de vista didàctic, s’ha convertit en un lloc comú afirmar que la millor manera d’aprendre a escriure és llegint. O, com propugnava l’antiga retòrica, imitant els qui millor han escrit: els grans autors, els clàssics. En tot cas, Cassany ha preferit enfocar l’activitat de la lectura separadament i independentment de l’escriptura, però aplicant-hi els mateixos procediments que en les seues obres anteriors. Amb Laboratori lector intenta contestar aquestes preguntes: què fem quan llegim? Com arribem a entendre un text, més enllà de la descodificació més o menys automàtica de les lletres de l’alfabet? Quins són els factors que hi entren en joc? 

Algunes consideracions de Plini el Jove sobre l’estil

La prosa de Plini el Jove tenia com a models Demòstenes i Ciceró. Tendia, per tant, a l’amplificació. Ell mateix proclamava que «el millor bon llibre és aquell que és el més gran» i que «el mateix s’esdevé amb els discursos; és més, en els mateixos volums, l’amplada hi afegeix una certa autoritat i noblesa». En una carta a Tàcit (I, 20) Plini es mostra reticent davant la brevetat en els debats judicials. Reconeix que ha de ser observada si la causa ho permet, però afirma que «és un mancament que hom passi les coses que cal dir, i no ho és menys, tocar de correguda i breument allò que ha d’ésser inculcat, recalcat, i repetit. Perquè la majoria de coses assoleixen una altra força i un altre pes quan hom les tracta més llargament…» Així tot, admet que en alguns debats judicials, el més efectiu és no dir res.

De vegades, quan parla de l’estil, Plini pot semblar contradictori. O més aviat caldria dir que matisa el que diu. Així, en una carta a Vorneli Ursus (V, 20) conta que en un judici li va respondre «Fontei Magnus, un dels bitinis, amb moltes paraules i amb molts pocs arguments. La majoria dels grecs prenen, com ell, la volubilitat per l’abundor: tan llargs i tan freds són els períodes que recargolen d’una sola alenada, com qui diu torrencialment! Per això Juli Càndid sol dir, no sense gràcia, que una cosa és eloqüència i altra loquacitat». I hi afegeix que la loquacitat escau a molts, «especialment als més desvergonyits». 

En una altra carta, a Luperc (IX, 26), diu al seu corresponsal que «has remarcat en els meus escrits, com a indrets inflats, certs indrets que a mi em semblaven sublims, com a temeraris d’altres que em semblaven ardits, com a recarregats d’altres que a mi em semblaven plens». Plini es defensava dient que «hom ha d’amollar els frens de l’eloqüència, en comptes de restringir en un cercle estretíssim l’embranzida de la imaginació». A més, «cal una atenció molt afinada, per a distingir el que és desmesurat del que és magnífic». Plini reconeix que el més segur és no córrer riscos: fer servir en l’escriptura un estil «baix i enclotat». Però les coses més admirades, també en l’estil literari, són «les més inesperades, les més perilloses». Cal, per tant, un estil arriscat, és a dir, imaginatiu, sorprenent, magnífic. A més, observa que, paradoxalment, «allò que vaig escriure amb més de concisió i amb menys d’ornat ha pogut semblar més recercat i més postís que els passatges que vaig escriure d’una faisó més lliure i gairebé més exultant». 

Una última observació de Plini sobre l’estil elevat, comentant un llibre que li havia enviat Voconi Romà (III, 13): «en veritat, hom tampoc no ha de triar sempre les frases elevades i excelses. Perquè així com en la pintura res com l’ombra no accentua tan bé la llum, així també és escaient que l’oració tingui tant de planera com de pomposa».

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

Antologia portàtil de la poesia universal (78): William Wordsworth

NOCTURN
El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s'esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull en l'escena gloriosa.

William Wordsworth (1770-1850)

(Wiliam Wordsworth, L’Abadia de Tintern i altres textos. Llibres del Mall. Traducció de Miquel Desclot.)

Per què escoltar els altres és difícil

Llegint Les hores de Josep Pla, em crida l’atenció aquest passatge: «Escoltar és un hàbit que consisteix a separar-nos del xivarri obsessionant que portem dins. No solem pas escoltar. No ens escoltem més que a nosaltres mateixos. Perdonin: a nosaltres mateixos i el telèfon. Tot el restant a penes existeix». De seguida, com un reflex, em vénen a la memòria aquells dos versos del Nabí de Carner: «Més que el brogit la quietud eixorda: / tot cor és ple de veus». 

Hi ha alguns moments, rars, però, en què a dintre nostre es fa el silenci. El xivarri o el brogit interior s’esmorteix una mica, fatigat, com la serenitat que adquirim no per haver accedir a un nivell superior, harmònic, sinó per pur esgotament. Algunes vegades no ens sentim perquè estem absorts en una activitat, com ara llegint o sentint música, quan ens quedem embadocats davant un núvol que passa o en algunes converses en què ens sentim a gust. Quan l’intèrpret de música ha vençut totes les dificultats tècniques, quan sap el que vol dir i com dir-ho, l’instrument es fa transparent per a ell i només sent la música, sense cap resistència. La música guanya sobre el soroll interior, que s’esvaeix. Podeu posar-ne altres exemples, si voleu.

Un problema de les llibreries

El títol d’aquesta entrada ja indica ben clarament que les llibreries no tenen un problema. En tenen molts, és clar. La majoria són ben coneguts. El públic lector és molt escarransit, i el qui compra llibres més encara. La reticència general de la gent, incloent-hi la gent amb estudis, a despendre diners comprant llibres és impressionant. Ho tenen claríssim: consideren que és tirar els diners. Més inconvenients: les llibreries tenen un espai físic reduït, no poden mantenir molt llibre de fons, i les novetats s’empenten i se substitueixen les unes a les altres. I no hi apareixen totes. A hores d’ara és molt difícil fer-se càrrec de l’actualitat literària visitant les llibreries. Molts llibres no hi arriben, no hi poden arribar, i resten invisibles, com si no s’haguessen publicat. I els que hi arriben solen desaparèixer també al cap de poc temps. I hi ha la mare de tots els mals: la distribució… 

Tot això és ben sabut, i encara em quede curt. En aquesta nota, però, volia comentar un problema concret que experimente com a professor de batxillerat: sovint, els meus alumnes no troben els llibres de lectura que els recomane. Com us podeu imaginar no els recomane llibres descatalogats ni incunables. A més, a principi de curs, passe a les llibreries del centre de València, on sé que van els alumnes del Vives, una llista amb tots els llibres de lectura de l’institut, agrupats per cursos i avaluacions. S’indica també el nombre d’alumnes de cada curs. 

Aleshores, què és el que passa? Doncs que les llibreries demanen els llibres d’un en un o de dos en dos com a màxim. Dues setmanes abans del control de lectura pertinent, els alumnes comencen a mobilitzar-se i van a comprar el llibre amb la sana intenció de llegir-lo. Naturalment, els pocs exemplars que hi ha del llibre en qüestió s’esgoten de seguida i tarden a reposar-se. I quan es reposen, es reposen de la mateixa manera: d’un en un, o de dos en dos. I Sant Tornem-hi! Tingueu en compte que en cada un dels dos cursos de batxillerat, al Vives hi ha vora dos-cents setanta-cinc alumnes, i ja us podeu imaginar el panorama. No troben el llibre, és clar, i munten escenes davant el professor expressant la seua desesperació. Jo, és clar, em mantinc inflexible. Ja us apanyareu, els vinc a dir. I, expeditius com són, troben solucions, com ara fotografiar-se el llibre amb el mòbil, pàgina a pàgina. 

No crec que siguen les millors condicions per a fomentar la lectura, però així estan les coses. Perden tots. Perden els autors i els editors, que deixen de vendre un bon grapat de llibres, perden també els llibreters, crec, i n’ixen clarament perjudicats els lectors. Alguns llibreters o dependents, davant la insistència dels alumnes reclamant un llibre que tenen moltíssim interès a llegir, perquè si no el professor els suspèn, arriben a dir-los que el llibre està exhaurit, supose que per llevar-se’ls de damunt. Els alumnes poden ser pesadíssims.

Ja ho veieu, a l’hora de llegir, tot són problemes. Solucions? N’hi ha, i tard o d’hora s’imposaran. No les puc esmentar, perquè són innominables.

He llegit una novel·la

He llegit una novel·la… Una novel·la publicada recentment, en català, ambientada en la nostra realitat actual. Ho he fet una mica a repèl dels meus hàbits com a lector, però tenia ganes d’estar una mica al dia de la narrativa d’ara, de confirmar o corregir les meues sospites al respecte. Després d’acabar el llibre, he de reconèixer que la novel·la està ben escrita, amb un català natural i àgil, que té ritme i es llegeix bé. A l’hora de valorar un llibre, però, això és el mateix que no dir res. Que un llibre estiga ben escrit no és un mèrit, sinó un requisit previ. Acabada la lectura, constate també que me l’hauria pogut estalviar perfectament. Confirmar les nostres sospites respecte del que siga sempre resulta decebedor. 

D’entrada, un narrador o una veu molt pesada, intrusiva, redundant, que en cap moment fa un comentari que tinga un mínim interès i, si ho fa, l’efecte és de grandiloqüència o de sensibleria. Aquesta veu incorpora molt sovint el que seria el sentit comú més pedrestre, en forma de dites, refranys, frases fetes… Es tracta d’una veu que diu o repeteix el que tot el món sap o diu. Els diàlegs, inversemblants. El personatges, tenint en compte qui són, parlen massa bé, com si recitassen, o són massa emfàtics. Pel que fa a la trama, una preferència clara pel relat fulletinesc, de serial televisiu, inversemblant, recercat i morbós. Una forma d’imaginació gratuïta. 

Això sí. Hi apareix tot: l’especulació immobiliària, els desnonaments, les estafes bancàries, la depredació econòmica, traumes familiars truculents, i hi ha sexe! Tota una sèrie de temes que responen a les expectatives o a la fotografia que ens fem habitualment de la realitat actual, tal com la veiem reflectida en els mitjans de comunicació. Els personatges responen al mateix enfocament costumista. Són caricatures. No estan individualitzats. Hi fa acte de presència l’inevitable personatge que inevitablement és homosexual de manera amagada. El final de la novel·la transmet un missatge tranquil·litzadorament moralista. 

Aquest tipus de novel·la té èxit perquè respon a les expectatives d’un lector mitjà. Per això mateix, són de lectura fàcil. La novel·la que he llegit es pot incloure en el que és potser el corrent predominant de la narrativa actual: el realisme costumista —més costumista que realista. Des del punt de vista de la història literària, es tracta d’una regressió. Els novel·listes repeteixen el que diuen els diaris. Als lectors els agrada que els repetesquen el que ja saben.

Un personatge impúdic i enèrgic

En una carta a Caci Lèpid (IV, 7) Plini parla d’un personatge, anomenat Règul, que defineix com un home d’energies: «meravella la manera com s’afanya en el que s’ha decidit a fer». Tot seguit, matisa que aquesta energia potser s’hauria de considerar més bé una «obstinació a obtenir el que vols». El Règul de Plini il·lustra un fet que ha estat observat sovint en totes les èpoques: «són menys enèrgics els bons que els malvats, així com l’atreviment ve de la temeritat i la timidesa de la reflexió». Règul tenia una veu feble, una pronúncia confusa, una llengua vacil·lant, una memòria nul·la. Cap qualitat, llevat d’un seny dement. I, «això no obstant, ha anat tan endavant en la seva impudència, en la seva mateixa furor, que passa per orador a ulls de molts». Aquest Règul em recorda alguns dels personatges de Shakespeare.

Antologia portàtil de la poesia universal (77): Bartomeu Rosselló-Pòrcel

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica. Editorial Moll

Un assaig de Salvador Ortells sobre la poesia de Joan Fuster

En molt poc de temps, Salvador Ortells ha publicat dos llibres que representen un important pas endavant en el coneixement de l’obra poètica de Fuster i, per extensió, del conjunt de la seua obra literària. El primer, Poemes inèdits, recull l’edició de vint-i-sis poemes de Fuster, de diverses èpoques i estils, que per una raó o altra havien restat inèdits. Al cap de poc, ha aparegut Veure dins els versos. La poesia de Joan Fuster, assaig elaborat a partir de la tesi doctoral de l’autor.

Salvador Ortells ha dut a terme en aquest llibre un estudi sistemàtic i rigorós de la poesia de Fuster. No s’ha limitat, però, a fer-ne un catàleg, sinó que l’ha analitzada també. En aquest sentit, són excel·lents els comentaris que dedica a «Criatura dolcíssima» i «Poema sobre València». La mateixa classificació, de fet, ja comporta un primer intent d’anàlisi. Ortells no ha agrupat els llibres de poemes de Fuster per ordre cronològic i ha seguit un criteri aproximativament estètic. Així, distingeix un cicle líric, més tradicional formalment, que inclouria Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci, «deutores d'una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d'imatgeria surrealista» i, en un altre bloc, a l’extrem oposat, un «cicle antilíric», més experimental en la forma i irreverent en el contingut, que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i l’«Elegia a Rabelais» publicada en el Diari. En aquests títols Fuster s’allunya de l’estètica postsimbolista dels primers llibres. La tendència surrealista és ara la preeminent. 

Un article de Vicent Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Vicent Alonso ha publicat en eldiario.es un article sobre L’estupor de Josep Iborra, amb el títol de Josep Iborra: la pressa, pecat capital. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç. 

Entre molts altres aspectes, Alonso assenyala que «és en els llibres darrers [Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor] on he trobat l’Iborra autèntic, o si voleu, més lliure de traves i dependències, més ell mateix. Tots tres construïts a partir de fragments –Ungaretti els definia a Dificultades de la poesía com “allò que comença amb una interrupció i acaba per interrupció”– que abasten un univers temàtic divers, vinculat a la literatura, les ciències humanes, la moral i les arts en general, i tractat a la manera dels grans de l’assaig literari». 

El títol de l’article de Vicent Alonso al·ludeix al fet que «els textos fragmentaris de L’estupor, com sol ocórrer en obres de naturalesa semblant, exigeixen calma. Tant els que s’allarguen tot examinant Valéry o Proust, o el mal, el pecat i la literatura, com els que, més concisos, apunten un problema interpretatiu, suggereixen la bondat o maldat d’una actitud moral, o anoten un tret sociocultural o una “frivolitat inútil”. Pensar no és compatible amb la pressa; l’escriptura, tampoc. Pensar, llegir, escriure és, segons Iborra, com viatjar a Citerea, l’illa on tothom podrà satisfer els seus somnis: “Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm, que avança sense a penes notar-lo, sense presa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”.»

Antologia portàtil de la poesia universal (76): Joan Fuster

POEMA SOBRE VALÈNCIA
                                             A Richart i a Ventura

Amb l'alba, la ciutat és més bruta i extensa.

Darrere el serení, després del llum amable
que situa els cantons, quan el son es completa,
l'alba intenta assolir les primeres comarques
del cel i els campanars, i despulla i espolsa
els carrers, les palpebres, els geranis dels testos.

Amb l'alba en les parets, la ciutat sembla un càstig.

A les finestres altes,
un llençol perd les vores.
El vi i el llibre tornen.
¿No sentiu congregar-se
l'alè dels matrimonis colpejant contra el clima?
El peix, en les parades, bota com un silenci.
¿No veieu com s'afanyen
el taulell detingut, la campana que es trenca?
Un home sense dents busca un tren o una alosa.
¿No es reintegra el càlcul
al curs del cansament i al cos llarg de les dides?
El neguit apareix sota les fiambreres.

Una olor insistent, de llautó o de feblesa,
comunica la nova d'haver-se obert el canvi.
El vell impuls atònit que domina les boques
s'amplia en els vestíbuls.

La ciutat, presonera de la teula, s'hi esgota.

El sol, o la nit plena, potser la protegeixen:
ara és nua, principi,
indecisa, corrent—poder que s'aventura
cap a dins, pels racons, pels seus bastidors negres.

Més bruta i més extensa,
i l'alba malgrat tot també ací és alba.

El pa acabat de coure,
un pa pastat amb ferros,
sense sal, sense força,
avança sordament, lleuger, contra la urgència.

La ciutat, l'alba, el cor, dins la humitat profunda,
dins la humitat lluent i apegalosa,
dubten per un instant entre el plor i la venda.
                                                              1946

Joan Fuster (1922-1992)

Joan Fuster, Terra en la boca (Obra completa de Joan Fuster, vol. I, Edicions 62, 2002)

La vida retirada

És un leitmotiv de les Cartes de Plini el Jove: el desig d’abandonar el tràfec de les ocupacions i de les responsabilitats, i de dur una vida retirada, al camp, en alguna de les vil·les que posseïa. De tant en tant, quan podia, ho feia. Allí, escriu, «no m’angunia cap esperança, cap temor; cap remor no m’inquieta. Solament parlo amb mi i amb els llibres. Oh, vida recta i íntegra! Oh, dolça i honrada ociositat, gairebé més bella que qualsevol afer! Oh, mar! Oh, platja veritable i recòndit sagrari de les Muses! Quantes de coses em descobriu! Quantes de coses em dicteu!» La vida retirada era l’oportunitat de donar-se als estudis i al repòs: a llegir i a escriure. 

En una carta a Gal·lus (II, 16) descriu la vil·la que tenia a Laurent, vora el mar Tirrè, antiga capital del Laci. Mentre l’escrivia, es fonia de desig i d’enyorança. Ja el camí que hi duia era tota una promesa de felicitat: «ací i allà el paisatge és variat. Tan aviat el camí és environat de boscos, com s’obre i s’estén en amplíssimes praderies. Hom hi veu molts ramats d’ovelles, moltes eugassades, moltes bouades que, expulsades de les muntanyes per l’hivern, s’engreixen dels herbatges i de la tebior primaverenca».

Oci i indolència

Plini el Jove es refereix sovint en les seues Cartes a l’oci com un ideal de vida. L’oci és el repòs, el descans, «aquell inactiu però agradable estar-se sense fer res». Més encara, l’oci consisteix no sols a no fer res, sinó a «no ésser res». En un altre pas diu que la vida més plaent és la més desvagada. Plini, que era un home ocupadíssim, ple de responsabilitats, es preguntava: «quan els meus lleures deixaran de prendre el nom de peresa, per a prendre el de reposament?» Era una manera elegant, elegantment irònica, de referir-se a la jubilació. Aquest anhel de Plini ens el fa entranyablement pròxim. 

Plini, però, aspirava a l’oci perquè no parava. A un amic que allargava la seua estada al camp, dedicat al dolce far niente, li demanava de tornar «als nostres enuigs, encara que només sigui per a això, per tal que la sacietat no minvi aquests platxeris». És a dir, no es tractava de cessar l’oci, sinó d'interrompre’l. Plini el diferencia clarament de la indolència. Aquesta s’identifica amb l’apatia, amb la peresa; el perfil de l’oci, en canvi, es retalla contra una vida ocupada i activa.

Crònica d’una presentació a Sueca

Com ja sabeu, l’Espai Joan Fuster de Sueca havia organitzat el 19 d’octubre passat una taula redona amb la participació d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix per presentar L’estupor i La literatura recordada. Aquesta data va coincidir amb un temporal de pluges, cosa que va obligar a suspendre l’acte, que es va ajornar al divendres 16 de novembre. I, de nou, pluja abundant, excessiva, carreteres tallades i altres desastres. Aquesta vegada, però, es va decidir de mantenir l’acte, encara que el mal temps va impedir segurament que molta gent interessada hi assistís. 

En la presentació i col·loqui a tres mans que vam fer Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo, tots tres, amb matisos i perspectives diferents, vam coincidir a destacar les semblances o l’aire de família entre els dos llibres. L’aire de família s’ha d’entendre en un sentit literal, per la relació de parentiu —pare i fill— entre els dos autors. Sobre aquest punt només puc dir que tots dos vam compartir la mateixa biblioteca, o, més exactament, que jo m’he format literàriament en la biblioteca del meu pare. 

Un altre fet que cal esmentar, una mica casual, és que tots dos llibres han estat publicats pràcticament al mateix temps. Més important, crec, és que han estat elaborats simultàniament en la seua forma definitiva. Al mateix temps que triava i editava els textos de L’estupor, a partir de la massa de manuscrits inèdits que Josep Iborra va deixar a la seua mort, seleccionava i organitzava per al meu llibre un conjunt de textos que havia publicat prèviament en el blog de la serp blanca. 

L’edició dels dos llibres plantejava un problema semblant: aconseguir un recull de textos variats i alhora coherents, amb un o diversos fils conductors, a partir d’un material dispers i fragmentari, cosa que esdevenia més àrdua en L’estupor perquè calia triar a partir d’una massa de materials excepcionalment extensa. El fet, però, és que el procés d’elaboració dels dos llibres ha estat semblant i s’ha dut a terme paral·lelament. Fins a quin punt s’ha produït una certa contaminació mútua? En tot cas, són evidents una sèrie de coincidències o de preocupacions temàtiques similars, com ara les reflexions sobre l’experiència de la lectura i de l’escriptura.

Sòria i Calaforra van destacar tota una sèrie de punts comuns, una sèrie d’aspectes que sembla que jo he «heretat» del meu pare, com ara una determinada manera de parlar de la literatura i de relacionar-se amb ella, una sèrie d’afinitats literàries, i un to o un estil que tant Sòria com Calaforra van qualificar de discret i suau, irònicament distanciat. 

Vaig estar parlant una mica amb Enric Sòria abans de la presentació. Vam comentar el fet estrany que el meu pare, escrivint tant, va restar en gran part inèdit. Crec que la publicació dels seus diaris donarà moltes pistes sobre aquesta qüestió. Considerava que els seus textos eren inintel·ligibles per al lector actual. Al mateix temps, no podia deixar d’escriure: pensava escrivint i escriure era per a ell la prolongació inevitable de la lectura. L’escriptura, però, es va convertir en un procés acumulatiu. Cada vegada se li feia més difícil parar per corregir i revisar, perquè el material acumulat era cada vegada més extens. És el problema —un dels problemes— de portar un dietari, una escriptura lliure i basada en el fragment. Sòria em va comentar que quan comences a revisar i corregir un dietari, aquest està mort. 

Acabat l’acte, se’n vam anar a fer-se’n una —una cervesa— al pub La lluna i d’allí vam anar a sopar a El rebost. L’expedició estava integrada per Salvador Ortells, Enric Sòria i Guillem Calaforra, Manuel Baixauli i Isabel, Aurora i jo. Ens ho vam passar molt bé i vam xerrar molt. Ja comprendreu que, tractant-se d’una conversa privada, en què no vam deixar res per verd, no puc dir-ne res. El sopar, molt bo.

Sobre la indiferència del públic lector

És un motiu de lament etern. Per a què escriure, si ningú ens fa cas? Per a què, si no interessa a ningú, o a tan pocs que no val la pena? Alguns es consolen recordant allò dels happy few. D’altres, es posen en pla faltó i adverteixen amb èmfasi que no s’ha fet la mel per al morro dels porcs. D’una manera o altra, però, sorda, somorta, l’amargor persisteix.

En una carta a Valeri Paulí (IV, 16), Plini el Jove li feia saber un èxit que havia obtingut durant un discurs públic. «Encara dura el prestigi de les lletres», li deia tot satisfet. I anotava aquesta reflexió: «per tant, parem compte a no excusar la nostra peresa en la indiferència dels altres. No ens mancaran oients ni lectors; nosaltres no hem de fer més que elaborar alguna cosa digna de les orelles, alguna cosa digna dels papers». 

Aquestes paraules, en aquest punt com en tants altres de les Cartes, revelen la humanitat i el sentit comú del seu autor. Sorprenentment, Plini no tira la culpa als altres, ni es refugia en un menyspreu olímpic i amarg. Així i tot, què hauria dit en aquest temps, en què s’ha imposat la cultura de masses? Què hauria dit o què no hauria dit.

Plini el Vell, un dels grans lectors que recorda la història

En un text que ara no sé localitzar, Jorge Luis Borges parlava d’alguns dels grans lectors que recorda la història, com l’escriptor anglès Thomas Macaulay. No recorde quins altres autors esmentava. Potser va incloure també en aquesta llista el doctor Johnson i —un dels més antics— Plini el Vell. 

En una carta adreçada a un Bebi Màcer (III, 5) Plini el Jove fa un retrat de la personalitat literària del seu oncle. Comença fent un catàleg dels llibres que va escriure, entre els quals hi havia Dos llibres de la vida de Pomponi Secundus, Vint llibres de les guerres de Germània, Vuit llibres del llenguatge dubtós… A nosaltres només ens ha arribat la Història natural, en 37 llibres, que deu ser una mina. Plini el Vell va escriure i va llegir moltíssim. Solia dir que «no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts». Aquesta citació, que tots coneixem i que hem sentit tantes vegades com una sentència optimista, irrefutable, es troba en aquesta carta del seu nebot. 

Després del dinar, a l’estiu, Plini el Vell s’estirava al sol mentre li llegien un llibre. Prenia notes de tot el que llegia. Després de prendre el sol, es rentava amb aigua freda i dormia una mica. Tot seguit, treballava fins a l’hora de sopar. Durant el sopar continuava llegint un llibre i prenent notes. Una vegada, un amic seu va interrompre la lectura, perquè el lector recitava malament, demanant-li de tornar a començar. Plini el Vell li va dir: «ho havies entès, veritat?» I com que aquell li va dir que sí: «aleshores, per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva». Tan gran era el seu aprofitament del temps!, s’exclama el Jove. El Vell sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga. 

Divendres que ve, 16 de novembre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra», que es va haver d’ajornar a l’octubre a causa de les pluges. Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.

Una història de fantasmes de Plini el Jove

Un dels aspectes que fa més agradable la lectura de les Cartes de Plini el Jove és la gran varietat de temes tractats, de personatges i d’històries. Una de les més sorprenents és una història de fantasmes, un antecedent dels relats gòtics i de terror que tant s’han practicat en la literatura posterior. És una història que Plini el Jove narra amb sobrietat i precisió, com un fet divers qualsevol, cosa que la enormement efectiva. Les seues magnífiques característiques narratives van fer que es convertís en un motiu d’inspiració dels relats gòtics de la literatura romàntica, com ara El castell d’Otranto, d’Horace Walpole, o El monjo, de Matthew G. Lewis. L’autor polonès Jan Potocki, fundador de la literatura fantàstica moderna, en va incloure una versió traduïda en la seua novel·la Manuscrit trobat a Saragossa.

No faré la paràfrasi de la història de fantasmes de Plini. Crec que el més útil és que la llegiu pel vostre compte. Per això l’he penjada en el web de la serp blanca, juntament amb la versió traduïda que va incloure Jan Potocki en el Manuscrit trobat a Saragossa. Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Una història de fantasmes de Plini el Jove.

L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell

Abans de l’erupció de l’any 79, que va destruir Pompeia i Herculà, el cràter del Vesuvi no era més que el cim d’una muntanya. Les seues vessants estaven cobertes de boscos, de vinyes i conreus. El volcà, que estava apagat des de l’inici de l’època històrica, va entrar en erupció el 24 d’octubre de 79 (sempre s’havia pensat que va ser el 24 d’agost, però les últimes investigacions situen la data de l’erupció dos mesos després. Vegeu: Pompeya ardió dos meses después). Els qui van morir sota les cendres, els gasos i la lava no sabien que aquella muntanya que vomitava foc era en realitat un volcà. Per això els va semblar tan extraordinari i imprevisible el que allí estava ocorrent. La carta de Plini el Jove al seu amic l’historiador Tàcit és el document més important de l’època sobre aquests fets. 

Aquest relat, però, es va considerar fantasiós durant molts segles, fins que la ciència va comprovar que el que allí es narrava representava l’observació precisa d’un testimoni excepcional. De fet, els vulcanòlegs utilitzen ara el terme «erupció pliniana» per a referir-se a les erupcions magmàtiques més violentes, caracteritzades per l’emissió de columnes eruptives que poden elevar-se fins els 30 km d’alçada i de les quals es desprenen roques de mida variable que poden cobrir àrees de dispersió prou extenses. 

Les «Cartes» de Plini el Jove

He llegit les Cartes de Plini el Jove (Como, aprox. 61 dC — Bitínia, aprox. 112 dC) en la traducció al català de Marçal Olivar, publicada per la Bernat Metge en dos volums el 1927 (Lletres I i Lletres II). No pensava que m’agradarien tant, i això ha fet que encara m’hagen agradat més. És cert que moltes de les cartes —lletres o epístoles—, són formulàries i convencionals: elogis, invitacions, agraïments… Però en moltes altres Plini conta coses: la mort d’una xiqueta i el dol del seu pare, una inundació, la descripció detallada, plena de complaença, de les seues vil·les, els debats al senat, la narració impressionant de l’erupció del Vesubi que va destruir Pompeia i Herculà, i on va morir el seu oncle i pare adoptiu, Plini el Vell, la mort d’un home tirànic a mans dels seus esclaus… Plini és molt bo contant una anècdota o descrivint una escena. En una de les cartes combina aquests dos talents en la narració d’una extraordinària història de fantasmes.

Plini va dur a la pràctica el que per a Pla era l’obligació de tot escriptor: «observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». Les Cartes de Plini són unes memòries de la seua època, una sèrie de retrats vívids i variats, que evoquen una vida plena d’urbanitat, molt civilitzada, plena de complits, d’invitacions i d’accions de gràcies. Unes altres són més severes i discuteixen problemes morals i, sobretot, qüestions literàries: algunes són històriques, com la narració de l’erupció del Vesuvi; d’altres, finalment, estan dedicades a la descripció de paisatges i de vil·les. 

Una ressenya de Roderic Ortiz sobre la «Primera part de la història de València» de Beuter

Roderic Ortiz ha publicat en el seu blog Historiata una ressenya sobre la Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter. Us la recomane, perquè, a més d’exposar observacions molt interessants, Roderic Ortiz se centra en el que ha estat la seua experiència, que qualifica de curiosa, llegint aquest llibre.

Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç.

Curs de literatura universal a l’Espai Fuster

Durant els mesos de gener i febrer del 2019 faré un curs de literatura universal a Sueca. Enguany no pensava fer-ne cap tampoc, però Salvador Ortells, director de l’Espai Fuster, m’ha animat a tirar endavant. El curs constarà de set sessions, de tres hores cada una; concretament els dimecres 16, 23 i 30 de gener, i 6, 13, 20 i 27 de febrer. Està organitzat pel Cefire. S’adreça, per tant, al professorat de secundària i de primària, i té reconeixement oficial de cara a concursos i trasllats. La inscripció es farà des de l’1 de novembre fins al 20 de desembre de 2018 i els participants es seleccionaran per data d’inscripció, d’acord amb els següents criteris de prioritat: funcionaris de carrera, funcionaris en pràctiques i funcionaris interins i resta del professorat. Podeu consultar la informació completa sobre aquest curs fent clic en aquest enllaç: Literatura universal: dels textos antics a l’assaig fusterià. 

He d’advertir que el programa que hi apareix és molt genèric i purament orientatiu. Encara he de pensar quina forma i quin enfocament concrets vull donar-li. M’hauria agradat que la inscripció fos oberta a tothom, com en els cursos que es van organitzar a l’Octubre, però en aquest cas depèn del Cefire i són ells els que fixen les condicions. Mentrestant, continue pensant en un curs totalment nou, per al 2019/2020, a l’Octubre, però no el tinc gens clar encara. Ja veurem.

Antologia portàtil de la poesia universal (75): Gabriel Ferrater

AMISTAT DEL BRAÇ
El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-rne
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

Antologia portàtil de la poesia universal (74): Walt Whitman

DESPRÉS DEL SOPAR I DE LA XERRADA

Després del sopar i de la xerrada —quan s'ha acabat el dia,
Com un amic que perllonga el moment d'acomiadar-se dels seus
       amics,
Que repeteix Adéu i Adéu amb veu emocionada
(És tan dur per a la mà amollar les altres mans —ja no es tornaran
       a trobar,
Ja no hi tornarà a haver comunió entre el dolor i l'alegria, entre els
       vells i els joves,
Un camí interminable l'espera, per no tornar mai més),
Que evita, que retarda la separació —intenta desviar, encara que
       només sigui una estoneta, la paraula final,
Fins i tot es gira a la sortida —per fer encàrrecs superflus —fins i
       tot mentre baixa per les escales,
Quelcom per aconseguir un minut addicional —les ombres de la
       nit s'intensifiquen,
Els comiats, els missatges que s'extingeixen —cada cop més dèbils
       les faccions i les formes dels que se'n van,
Prest es perdran per sempre dins les tenebres —poques, tan poques
       ganes de partir!
Xerrador fins al darrer instant.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

Se suspèn la taula rodona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada» a Sueca

A causa de les fortes pluges, s’ha decidit suspendre la taula rodona sobre L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra, que havia de fer-se demà divendres a Sueca, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, amb la intervenció d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix. 

Si no passa res, aquest acte es trasllada al divendres 16 de novembre, a les 19h, al mateix lloc. Ja es confirmarà més endavant.

Divendres que ve, 19 d’octubre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra». Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

Antologia portàtil de la poesia universal (73): Safo

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.

Safo (VII-VI aC)

(Safo. Cants. La Magrana. Traducció de Maria Rosa Llabrés)

Una ressenya de Josep Maria Aloy sobre «La literatura recordada»

Josep Maria Aloy ha publicat en el seu blog, Mascaró de proa, una ressenya sobre La literatura recordada. L’autor assenyala que «La literatura recordada, d’Enric Iborra, publicat per Viena Edicions, és un regal per als lectors que els agrada la literatura, els llibres i els autors. No és un llibre per a joves lectors però amb la complicitat de mestres i altres adults els joves poden tenir una excel·lent oportunitat d’enriquir-se i assaborir les més de tres-centes pàgines plenes d’informació i de coneixement sobre lectures i llibres. Una riquesa literària que els satisfarà fàcilment i els seduirà». 

Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç: «La literatura recordada», un llibre excepcionalment ric i estimulant.   

Un repertori d’anglofília

Llegit, gairebé d’una tirada, Un aire anglès de Miquel Berga, recull d’una sèrie d’articles que tenen l’origen en les columnes dominicals publicades per l’autor des del 1992, primer a El Punt i més tard a El Punt Avui. En la nota preliminar, explica que «1'hipotètic valor d'aquestes proses està vinculat al que es vulgui donar a la tradició liberal i humanística que associem al món britànic. En aquests escrits, hi treuen el cap escriptors i polítics (britànics i nord-americans), institucions i tradicions, que han forjat una peculiar manera d'entendre el món que ha tingut un predicament notable en la cultura occidental. En base a aquests elements comuns s’ha confegit el diccionari de conceptes —més o menys importants— que conformen aquest llibre. Estan agrupats seguint un ordre tan aleatori com el de 1'alfabet, i no responen a qüestions d'especial actualitat, per això es presenten sense referències temporals». 

El que fa més atractiu aquest llibre és que el seu autor no es limita a recordar algunes de les característiques de la tradició humanística anglesa, sinó que ell mateix les ha assimilades a fons i les ha posades en pràctica. Hi mostra un aire de lleugeresa, un rebuig de qualsevol actitud emfàtica, a l’hora de tractar qualsevol tema, i, sobretot, un gust per les formes que pren la ironia en la tradició britànica, com ara la flegma i, sobretot, l’understatement. Berga caracteritza la primera com una actitud de contenció. Per això, molts anglesos troben que el pitjor d’ofegar-se és haver de cridar «auxili» i fer aquests escarafalls. L’understatement es pot entendre com «una al·lèrgia a les afirmacions solemnes, una tendència a subestimar la pròpia posició per evitar anar pel món ridículament tibat», o com «l’art de subestimar els èxits propis». Encara que Berga no identifica la flegma i l’understatement amb la ironia, els considera tots dos uns efectes col·laterals generats per aquesta. La ironia, de fet, tal com es manifesta en la tradició britànica, pren una gran varietat de formes; sovint es combina o es confon amb l’humor i el gust per la paradoxa. Austen, Swift, Wilde i Chesterton són alguns dels autors que van practicar les formes i les virtuts de la ironia en el seu grau més alt.

«Lectura contra lectura»: una ressenya de Josep Alapont sobre «La literatura recordada»

Josep Alapont Martí ha publicat una ressenya en la revista Saó sobre La literatura recordada amb el títol de Lectura contra lectura. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç. He de confessar que m’ha agradat especialment. No ja pels elogis, que també!, sinó per l’esforç que ha dut a terme el seu autor per copsar la forma i els motius que donen sentit i coherència al llibre. M'he sentit llegit amb molta atenció.

Alapont destaca en el seu assaig que La literatura recordada, formada per diferents capítols publicats prèviament en el blog de la serp blanca, igual que els d’Un son profund, no és un recull de notes heterogènies sobre temes i autors molt diversos. Cada un dels 101 capítols o notes en què està organitzat el llibre conserva la seua independència, però al mateix temps tots estan relligats entre si per mitjà del contrapunt. «L’efecte conjunt —diu— és extremadament revelador. Cada veu, cada tema o motiu adquireix sobtadament dins del conjunt unes ressonàncies i unes significacions que abans no tenien. De la primera entrada a l’última el fil temàtic que les uneix no s’interromp en cap moment (i si abruptament s’interromp es reprès més endavant; la variabilitat és infinita). Això té a primera vista un valor “estètic” indiscutible. Més important, però, és el seu valor “crític”. La lectura de cada capítol anticipa la comprensió del següent; dona als lectors, diguem-ho així, una clau hermenèutica.» 

«La composició filada i contrapuntística de La literatura recordada —continua— conserva totes les tensions i contradiccions (la justa “distribució de llums i ombres”) però sense reduir el fenomen de la literatura a una única línia o veu. És una composició digna de l’art dels millors novel·listes». 

Josep Alapont conclou el seu assaig crític amb aquestes paraules: «El compromís amb aquesta idea de la literatura encara es fa més patent si atenem a l’estricta continuïtat en referència a aquesta qüestió d’aquest llibre amb l’anterior, Un son profund. En la nota preliminar d’aquest Iborra va escriure: “Un son profund no és un manual d’història literària, sinó un itinerari per alguns dels temes i de les obres de la literatura universal”. De La literatura recordada podríem dir exactament el mateix, amb l’únic matís que, en aquest cas, el recorregut per la literatura universal, essent molt més lliure i personal que l’anterior, és encara més revelador en el seu retrat».

Antologia portàtil de la poesia universal (72): Gabriel Ferrater

ANIVERSARI
Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

Escriptura i plagi

Entre les recomanacions que va fer Stendhal a la seua germana Pauline per a escriure bé, hi ha un procediment que no va esmentar mai, encara que ell mateix el va practicar sovint: copiar. Plagiar! Stendhal va copiar sense manies, i ho va defensar fins i tot. En una carta a Adolphe de Marestes, li recordava que «Molière disait, en copiant Cyrano de Bergerac, “Je prends mon bien où je le trouve”». Després de citar aquest precedent il·lustre, Stendhal hi afegia, cínicament: «Si mes boocks arrivent à 1890, qui songera au grain d'or trouvé dans la boue?» Qui pensarà al gra d’or trobat al fang? Potser s’equivocava. Sempre hi ha gent desocupada i malèvola que s’entreté a desemmascarar aquestes maniobres. Però, en el fons, Stendhal l’encertava. Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que va plagiar en alguns dels seus llibres, sí, i què? A qui li importa, això?

A veure, no ens embalem. Plagiar està mal. Això no es fa. En comptes de plagiar, s’ha de citar, com fan les persones honrades. No hi ha res més a dir! Així i tot… La temptació de plagiar sempre tindrà una «justificació»: és ridícul empitjorar amb les nostres paraules el que uns altres han dit molt millor. A més, produeix un cert descoratjament escriure sobre qüestions que ja han estat molt ben tractades. Es pot citar, és clar. I això és el que s’ha de fer. Però la citació també té inconvenients: de vegades entrebanca el text. I no sempre hi queda ben integrada.

De vegades, els límits per decidir si hi ha plagi o no resulten una mica imprecisos. Hi ha plagis que no són literals i consisteixen en una paràfrasi del text original. D’altra banda, un text pot ser reproduït —plagiat— tal qual, o pot ser modificat lleument, donant-li un sentit bastant diferent. Fins i tot, millorant-lo substancialment. En aquest últim cas, hem de parlar de plagi o d’obra de caritat?

Índex de noms d’«Un son profund»

Quan vaig publicar Un son profund, hi vaig cometre una errada de proporcions considerables: no hi vaig incloure un índex de noms, que en un llibre d’aquestes característiques és un complement pràcticament imprescindible. Senzillament, no hi vaig caure, engrescat i atabalat com estava amb el llibre. No trobe cap altra explicació per a aquesta badada, que m’han retret amablement diversos lectors. Però això ja no ha tornat a passar. El nou llibre que he publicat enguany, La literatura recordada, porta al final un índex de noms. Com ha de ser.

En fi, el que està fet, fet està, per a bé o per a mal. Normalment per a mal, és clar, perquè si no, no recorreríem a aquestes formulacions tautològicament consolatòries. Però en aquest cas concret alguna cosa sí que es podia fer: es podia corregir el que estava fet. És per això que aquest estiu m’he entretingut a fer l’índex de noms d’Un son profund, que podeu consultar online o descarregar en word o pdf, clicant l’enllaç anterior. Espere que us siga útil i que servesca per perdonar la badada inicial.

Es reedita la «Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter

El 1982, quan estava acabant els meus estudis de filologia catalana a la Universitat de València, Joan Fuster em va proposar que em fes càrrec de l’edició de la Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter, i que redactés també una introducció a aquesta obra. Amb el títol de Crònica, es va publicar en la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim, que dirigia el mateix Fuster. Aquesta edició, exhaurida des de feia temps, s’ha tornat a reeditar ara amb el títol de Crònica. Primera part de la història de València. Han passat molts anys des d’aleshores i he aprofitat l’ocasió per revisar tant la transcripció del text original com la introducció.

Fuster tenia molt d’interès per l’obra d’aquest canonge valencià de la primera meitat del segle XIV. El 1971 havia publicat una breu «Nota preliminar» que encapçalava una edició facsímil de la Primera part de la història de València. Hi advertia que «la nostra “història cultural” d’aquell segle està per fer» i que aquella època va ser «rica i complexa, apassionada i apassionant, i mereix ser indagada a fons». L’interès de Beuter ve determinat, d'entrada, per ser un cas paradigmàtic de diversos aspectes que van confluir en l’ambient cultural de la primera meitat del XVI valencià. 

Una ressenya de Neus Castellano sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Neus Castellano ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya excel·lent de L’estupor de Josep Iborra amb el títol de «L’estupor», de Josep Iborra: Lego, ergo sum. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç.

Es tracta d’una lectura en profunditat, que val molt més enllà del que sol ser la ressenya d’un llibre. Neus Castellano hi destaca que L’estupor esdevé «una oportunitat més de seguir aprofundit en la permanent reflexió crítica en què s’instal·len els assaigs d’Iborra, tan amerats del seu admirat Michel de Montaigne. Com el pensador francès, Iborra era un grafòman, un practicant avançat del nulla dies sine linea, algú que pensava escrivint i que ho feia en quaderns, blocs –els seus dietaris n’ocupen més de seixanta– fulls solts o, fins i tot, en les targes d’invitacions a presentacions de llibres o inauguracions d’exposicions. L’essència de L’estupor és l’anàlisi dels altres, de la realitat, del món, partint de la interrogació del jo, de l’experiència pròpia. Més que en l’especulatiu nosce te ipsum dèlfic, Iborra se situa en l’extraversió, en una mena de filosofia in fieri, d’autoconeixement més a partir dels fets que dels pensaments. Segueix, al capdavall, la màxima de Montaigne: Fais ton fait et te connais. El fil conductor del centenar llarg de texts de L’estupor és la literatura com a experiència de vida, tant des del punt de vista de la creació –l’escriptura– com des del fet de la re-creació mitjançant la lectura».

Per a l’autora, «Josep Iborra fou un lector tan feliç, un home tan convençut que llegir i viure són la mateixa cosa, que la millor manera que va trobar d’habitar per sempre més el paradís de la literatura fou explicar-ho. Contar com els llibres i la lectura li van obrir els ulls a la vida. Explicar l’experiència de la literatura per explicar-se un mateix». Neus Castellano, que no debades és bibliotecària, remarca que «els tipus de lectors i la relació entre el pas del temps i les maneres i motivacions del llegir són, potser, els temes més recurrents del llibre». I conclou que «L’estupor és, en definitiva, un llibre candidat a ser revisitat, pel que té de retrobament, de mirall i de descobriment d’un mateix en l’exercici feliç de la lectura».